L’alquímia del diamant

04.02.2025

L’alquímia del diamant

Un text de

Hi ha novel·les que així que t’hi poses t’instal·len un somriure i et deixen, en acabat, un regust perdurable de satisfacció que fa de mal diagnosticar. Anna K. n’és un cas extrem. ¿A què s’assembla? ¿Com pot ser que un accelerador de partícules narratives que no paren de sortir disparades cap a una banda i una altra, de reiterar cercles de temes i motius, i d’enfilar-se per viaranys insospitats no s’estavelli en cap moment en la banalitat de la niciesa i la nimietat? ¿Com s’ho fa l’autor per seduir i subjugar, i fer-te anar molt més enllà del plaer culpable? ¿Què ho fa, que qualli i agafi una consistència i una densitat moral torbadora aquest estrany pacte d’ombres que s’hi concita? Són preguntes potser impertinents, innecessàries per tenir tractes amb el llibre, però que queden en suspens damunt del cap del lector cada vegada que les urgències quotidianes interrompen la lectura de la novel·la.

Com qui no vol la cosa, com si fos el més normal del món, la novel·la escapa sempre per la tangent de les expectatives i les convencions més adotzenades. La novel·la sempre s’enfila cap a la raresa, però no ho fa mai per la banda de la flagel·lació i el patiment del lector, sinó que ho fa justament a còpia d’alimentar el foc del gaudi, amb l’exasperació eficient i extrema dels codis rebregats del fulletó i el melodrama, de la novel·la de formació, del thriller psicològic, del relat sentimental i de la saga familiar.

Martí Rosselló (1953-2010) va construir Anna K. al voltant d’una escena germinal que es troba emboscada al cor de la novel·la: una nena amb cara de pànic fa veure que llegeix en una biblioteca fins que arriba l’hora de tancar. Llavors surt i es posa a deambular tota la nit pels carrers de la ciutat. De fet, aquesta imatge inquietant ja hi era, just al cor d’un conte que Martí Rosselló havia escrit anys enrere de posar-se amb la novel·la. Aquella llavor germinal va créixer fins a arribar a ser la gran novel·la que ara mereix de ple dret el privilegi rar i infreqüent de tornar a les llibreries, vint-i-cinc anys després de la seva publicació.

La novel·la arrenca amb el vòrtex de la genealogia de l’horror innominat que sent la petita Anna K. a la biblioteca. La història familiar que precedeix l’escena germinal de la novel·la, i que explica aquest “estupor intrauterí” (una història familiar que la protagonista desconeix o que potser s’inventa) és un infern solar i cordial, que s’ajusta del tot a la divisa triada per Lev Tolstoi com a frase d’obertura d’Anna Karènina (i que Vladimir Nabòkov va invertir al principi d’Ada o l’ardor): “Totes les famílies felices s’assemblen. Cada família dissortada ho és a la seva manera”.

Les innumerables dissorts i malvestats dels avantpassats i coetanis d’Anna K. se’ns imposen sense fer escarafalls i sense fer-nos parpellejar. Llisquem per una espiral atroç de maldat atàvica i compulsiva, que esclata enmig de la domesticitat més complaent. Se succeeixen i es reiteren les desaparicions, els estupres, els enverinaments, les tortures, els incestos i els fratricidis que prenen la textura normalíssima, delirant i eufòrica dels embolics familiars dels mites grecs. Tot això ens arriba retransmès amb la calma i la consistència d’una veu desvetllada i una mirada impassible. La dosificació dels indicis, el lleu tel gairebé imperceptible d’ironia casolana, el joc destre amb la pausa, la repetició i l’acceleració conspiren amb habilitat a favor de la lògica estranya però implacable d’una constel·lació familiar encapsulada en un espai enrarit i amoral, regit per l’instint i la passió. I, a partir de l’arribada d’Anna K., regit sobretot per l’art de l’aplom, l’art de sortir indemne, serena i somrient ,de la coltellada de qualsevol daltabaix que hi ressoni o se li presenti.

Hi ha novel·les que aconsegueixen forjar personatges inconfusibles i fascinants, que no s’assemblen a res anterior. Aquest és el cas d’Anna K. Sotmesa a la pressió extrema d’un món hostil i d’una història familiar rara i dissortada, la protagonista es forja secretament com un diamant que, sense aparentment perdre la innocència, tot just intueix la bellesa que irradia i el desig que suscita. Entre els principals actius de la novel·la hi ha la misteriosa capacitat d’atracció que magnetitza el personatge d’Anna K. L’acceptació de la tragèdia i la capacitat d’escapar com si res dels pitjors tràngols converteixen els materials de desguàs del fulletó truculent que la precedeix i l’embolcalla en una història lúcida i gairebé optimista: el món i la família d’Anna K. són un desastre, però ella és una joia molt rara, que es forja enmig del daltabaix.

L’alquímia narrativa de Martí Rosselló és capaç de carregar de llavor simbòlica i de capacitat d’interpel·lació els episodis més estranys i d’aparença més barroera, arbitrària i irrellevant. L’acceleració argumental i els cops de timó sobtats, contrabalançats amb una dicció exacta i amb angulacions de la mirada recorden (de lluny) la textura dels mons efervescents, imprevisibles i subjugants del Jean Echenoz de fa unes dècades (on un personatge podia alçar la mirada, veure passar un avió i, tot d’una, la veu narrativa l’abandonava, el deixava per sempre enrere, s’enlairava i seguia ja des de dins de l’avió el trajecte d’algun passatger). Martí Rosselló projecta el relat als territoris fèrtils del realisme delirant (que va formular Alberto Laiseca) i el realisme insegur i el caos argumental (que va formular Marcelo Cohen): els territoris d’una ficció que renuncia al psicologisme esquemàtic i al mimetisme pla, d’una ficció que fa efectius els esdeveniments i es converteix ella mateixa, la ficció, en l’esdeveniment revelador.1http://www.henciclopedia.org.uy/autores/Cohen%20Marcelo/Argumento.htm , https://cuadernoshispanoamericanos.com/la-zona-cohen/

Amb una trama gairebé impossible de resumir, extravagant, erràtica i expansiva, farcida de tota mena d’enormitats criminals, que s’allarga unes quantes dècades sense recórrer a cap diorama històric, que avança a cops de compulsió reiterada; sembla que poca cosa es pugui fer al marge d’entretenir mitjanament el personal. Però no hi ha cap traça en la novel·la d’aquella mena de tendència idiotitzada, que sempre hi és però que tant va proliferar durant els anys setanta, vuitanta i noranta del segle passat, del narrar per narrar, i explicar gratuïtament episodis espatarrants, i bastir perquè sí mons desguitarrats amb el pretext de l’experimentació, la postmodernitat o el sursum corda. El desplegament imaginatiu i el traç segur de la prosa de Martí Rosselló obeeixen a la poètica de les lleis de l’atzar, que transformen la mort en amor i l’amor en mort, i que forgen el revers de la identitat amb ferro roent. Rere les sobtades irrupcions, les fractures i les derives insospitades, hi batega sempre una ombra de sentit, un revolt reflexiu, un espai de consciència. Els escenaris tot just esbossats de la seva Barcelona i el seu Premià de Mar ens projecten cap a un espai literari de presents en successió, on passa de tot i on tothora opera secretament l’alquímia del diamant.

Després de mil avatars, Anna K. acaba treballant exposada dia i nit als aparadors d’una botiga de mobles d’un xamfrà de l’Eixample, on els vianants poden contemplar com menja, com dorm, com es renta les dents. L’any 1983 l’artista Albert Vidal havia fet una performance que durava quaranta-dues hores a una plaça de Sitges i també en una de les gàbies del parc zoològic de Barcelona. “L’home urbà” es passava l’estona encorbatat a la taula del despatx feinejant, al sofà llegint el diari, mirant la tele, mirant-se al mirall en pijama, dormint… A Sitges, a les quatre de la matinada uns manguis li va intentar robar el televisor, però, tot i que no estava previst al guió, no se’n van sortir gràcies a la intervenció dels dos ajudants de l’obra.2https://www.albertvidalperformer.com/portfolio/1983-lhome-urba/

L’exposició pública i publicitària de la privacitat d’Anna K. a l’aparador de la botiga podria haver fet degenerar el relat cap a aquella mena de sociologisme d’estar per casa que va pretendre legitimar els engendres audiovisuals que fan de l’exhibició d’intimitats a les telerealitats i a les xarxes socials un espectacle quotidianament obscè. Però cal no oblidar que la novel·la va ser escrita i publicada bastant abans que s’hagués escampat el virus letal d’aquesta tendència a projectar privacitats en directe a les pantalles. En mans de Martí Rosselló aquest passatge de l’aparador es converteix en una metàfora fèrtil i subtil de les trampes del voyeurisme contemporani, de la transparència moral compulsiva, del miratge de la mirada i l’enamorament des de l’altre costat del vidre, del desig per l’inabastable que es volatilitza quan es fa present i immediat. Per aquesta banda, als lectors se’ns para també una trampa ja a la primera pàgina, i hi caiem de quatre potes, encantats, des del primer paràgraf fins al punt final de la novel·la.

Sobre l'autor

(Barcelona, 1962). Professor a la Facultat d’Humanitats de la UPF. Ha publicat els llibres de poesia De bandera Liberiana (1994), Mirall negre (Premi Ciutat de Palma, 2002) i Bratislava o Bucarest (Premi Gabriel Ferrater, 2014). També ha fet l'antologia Combats singulars: antologia del conte català contemporani (2007). Ha traduït del francès L’obra mestra desconeguda d’Honoré de Balzac (1997) i, del xinès, El sentit de la literatura, de Gao Xingjian (2004) i Contes estranys del pavelló dels lleures, de Pu Songling (2001). Ha antologat i traduït el recull Pedra i pinzell. Antologia de la poesia clàssica xinesa (2012). Ha publicat també assajos i articles sobre història xinesa com La Empresa de China: de la Armada Invencible al Galeón de Manila (2003).

Sobre l'article

Anna K.

Autor

Martí Rosselló

Editorial

La Segona Perifèria
  1. La paginació correspon a l’edició d’El Renaixement. Estudis d’art i poesia publicada a Adesiara el 2012. ⬏ 
  2. Marrugat, Jordi (2009). Marià Manent i la traducció. Lleida: Punctum i TRILCAT.⬏
  3. Manent, Marià (1992). «El Professor Garrod i la poesia», Notes sobre literatura estrangera. Manresa: Faig.⬏
  4. Tomasa, Eudald (1992). «Introducció». Dins Marià Manent, Notes sobre literatura estrangera. Manresa: Faig, p. 7-12.⬏ 
Tornar a dalt