La cançó “Tot torna a començar”, del grup Mishima, acaba amb tres preguntes a l’aire que, quan érem uns joves culturetes, cantàvem als concerts amb tota la força del nostre garganxó: “Potser tu mai has tingut un amic imaginari? Potser tu mai li has demanat res al teu àngel de la guarda? Potser tu mai t’has sentit fill d’un pare desconegut?” M’hi ha fet pensar la lectura de Cavall, atleta, ocell, l’última novel·la de Manuel Baixauli. Sobretot en l’últim vers, que jo sempre havia interpretat com el sentiment d’una afinitat filial cap algú que no és biològicament el teu pare i que ara, tanmateix, anava resignificant: coneixem els nostres pares i tot allò que han fet o fan per nosaltres?
Cavall, atleta, ocell comença a poc a poc explicant un conflicte pare-fill i accelera després quan en vol narrar les conseqüències a llarg termini. A Baixauli no li interessen les històries expressament versemblants o creïbles. No només per la difusa frontera entre fantasia i realitat (aiguamolls de cafè, carreteres o cases que es desplacen), sinó també pel do de la casualitat amb què apareixen i es troben els personatges. Per a l’escriptor valencià la trama és només un esquelet formal perquè puguem considerar allò que escriu com una novel·la; el seu relat traça un arc regular i harmònic, sí, però el seu interès va molt més enllà d’això. Sota l’aparença d’una història sobre distanciament i reconciliació intergeneracional s’hi amaga una novel·la sobre la fe, la perseverança i l’estètica de la cultura com a forma de donar profunditat a una vida.
Baixauli posa en marxa una quantitat abassegadora de jocs textuals i de referències literàries, musicals i cinematogràfiques que conflueixen de manera precisa i equilibrada. L’autor demostra una cura pels detalls i pels fils invisibles que uneixen situacions i personatges i que, sobretot, diria que s’agraeix en la relectura. Entrar a les seves novel·les és com accedir a aquella atracció mítica del Tibidabo: el Laberint dels Miralls (la web em diu que ara el nom oficial és Miramiralls, en fi, li devien demanar consell a Màrius Serra): allà t’endinsaves per un laberint de parets i sostres de vidre en el qual la teva imatge es reflectia arreu. Tot per arribar a una sala final en què et podies admirar sobre lents que deformaven el teu reflex, estilitzant-lo o deformant-lo. Així els personatges de Cavall, ocell, atleta, que s’acosten i s’allunyen, es reconeixen o es rebutgen en accions, viatges i records. L’escriptura cadenciosa de la novel·la camufla un munt de propostes estètiques per a qui vulgui explorar-les, però sempre posades al servei d’un relat, en el fons, simple i commovedor. Hi sumaria també l’adjectiu de generacional, la d’una manera d’entendre la paternitat que podria ser, qui sap, un cant de cigne de la generació boomer.
La trama és senzilla de resumir. Alapont és un fuster solitari i meticulós, vidu de fa uns anys, preocupat per un fill adolescent, Aristides, que ha començat a tenir males notes i a flirtejar amb el consum de marihuana. Inspirat per uns artistes marginals, decideix construir un artefacte que, mentre es mantingui engegat (això creu), aconseguirà redreçar el fill. El protagonisme de la novel·la funciona com una cursa de relleus. El fuster Alapont porta el pes durant la primera meitat, en la qual el fill és una ombra fugissera que se li escapa, incapaç d’atrapar-lo. Gràcies a la posada en marxa de l’artefacte, la vida d’Aristides es va encarrilant i el fill anirà guanyant importància a partir de l’equador de l’obra. Ara el protagonisme s’intercanvia i, durant la segona meitat, Alapont queda com una mena d’àngel de la guarda que, com l’artefacte en marxa, segueix el camí del fill des de la distància, entre la satisfacció de veure’l feliç i la recança de tenir-lo lluny. Entremig, com una frontissa, el personatge del Radu, tercer protagonista a l’ombra. El jove aprenent de fuster es convertirà en el “fill laboral” d’Alapont, en la companyia que el fill biològic no és capaç de donar-li. L’únic apte per valorar la seva tasca artesanal. Radu apareix just cap a la meitat de la novel·la per agafar el testimoni i fer el pas d’un protagonista a l’altre. La perseverança del cavall (Alapont), la velocitat de l’atleta (Radu) i l’elevació de l’ocell (Aristides).
En l’aspecte del detall argumental, com comentava a l’inici, l’aparició i desaparició de la resta personatges ve suscitat, només, a partir d’allò que simbolitzen i de la imatge que, com miralls, aporten per explicar la història dels protagonistes. Ara que ja va agafant gruix, comprovem que l’escriptor suecà està creant un corpus novel·lístic en forma de cercles concèntrics, originats a partir del big-bang que va suposar la seva segona novel·la, L’home manuscrit (2006). Des d’aleshores, cada llibre va ampliant un mateix món, amb uns objectes i uns personatges que es van repetint i que tenen un pes, a voltes testimonial però sempre rellevant per a cada nou protagonista.
És així com, ara, el fuster Alapont es declara lector de la novel·la La cinquena planta (2014) (p. 22). Més endavant, reapareix el personatge del pintor Mateu,1 Un possible alter ego de Baixauli, que també és pintor. El nom d’aquest personatge coincideix amb el segon cognom de l’artista suecà: Manuel Baixauli Mateu. un dels protagonistes d’Ignot (2020) (p. 46). Mateu li presenta Monturiol, un personatge que, al seu torn, apareixia a L’home manuscrit (2006) (p. 70). I, encara posteriorment, entra i surt d’escena el suposat escriptor de L’home manuscrit com a client morós de la fusteria d’Alapont. Aquest escriptor viu una situació que, sense ser-ne conscient, havia escrit al seu recull de contes Espiral (1998, primera obra publicada de Baixauli) (p. 113-116) (per tant, sense dir-ho explícitament, es fa un exercici de metalepsi,2Concepte, narratològicament parlant, explicat per Gérard Genette en un llibre de títol homònim (original francès del 2004). que consisteix en la inclusió de l’autor del llibre com a personatge fictici de l’obra). El cercle concèntric d’aquesta última novel·la es tanca quan Aristides, el fill d’Alapont, s’encarrega, en un dels seus primers treballs cinematogràfics, de filmar l’escriptor Crisòstom, l’altre protagonista d’Ignot, juntament amb Mateu. Explicat així, passa com amb les instruccions dels jocs de taula, sembla més complicat del que és realment. El que vull dir és que la novel·lística de Baixauli situa al mateix nivell narratiu vells i nous personatges, amb un esperit molt juganer, fent que es traspassin i es coneguin d’una obra a l’altra.
A Cavall, atleta, ocell, cada nou personatge funciona com una peça simbòlica de tot l’engranatge (o artefacte) que l’autor posa en marxa. Tot hi és calculat i predisposat, cada nova aparició completa o enriqueix la mirada que ens vol transmetre l’escriptor suecà sobre les relacions paternofilials i artístiques com a forma d’ubicar-se al món. Paternitat i cultura, seria un bon eslògan per resumir el llibre (i potser el títol si l’hagués escrit Miguel de Unamuno). D’entrada, Alapont és un home superat per les circumstàncies. Totes les solucions que assaja per salvar Aristides són en va: des de les més innocents o banals (cercar informació a internet sobre els perills del consum d’estupefaents) a les més grotesques i patètiques (disfressar-se de Guàrdia Civil per espantar els adolescents porretes). Però és a partir del moment en què entra en contacte amb el món artístic (a través de les peculiars conferències de Màrius Monturiol) que arribarà a una possible solució: “Fes que aparega allò que, sense tu, mai no es veuria” (p. 70), li recomana Monturiol al desesperat fuster. Una citació de Robert Bresson que marcarà la resta de l’obra, com moltes altres asseveracions d’artistes esdevindran la pauta d’acció dels protagonistes.
Conflictes amb adolescents a banda, la novel·la de Baixauli funciona com una cadena de situacions i de correlats simbòlics que van apareixent i repetint-se. El mèrit de l’escriptor de la Ribera Baixa és que aconsegueix que els dos nivells de lectura de l’obra avancin de manera paral·lela sense destorbar-se. Alguns lectors es fixaran en l’abnegada existència d’Alapont per fer feliç al fill, altres xalaran amb tots els jocs intertextuals posats al servei de les vides dels protagonistes. La brevetat dels capítols enllaça records, situacions i escenes d’Alapont que reverberen de manera explícita o subtil en el futur d’Aristides.
Els exemples en aquest sentit se succeeixen i es multipliquen. Les aparicions fantasmagòriques de Risto (o dels Ristos) –un jove talent, company d’infància d’Alapont, perdut pel consum de drogues– coincideixen amb cada crisi que el fuster viu amb el seu fill. Les joguines artesanals d’Aristides cisellades per Alapont (reproduccions de fusta de tractors, avions, etc.) tenen el seu revers quan Aristides va estudiar cinema a Beaconsfield, on hi ha també el primer parc de reproduccions en miniatura del món, Bekonscot. De manera que en aquesta ciutat hi conflueixen les dues influències paternes que l’han condicionat sense saber-ho (les joguines, reproduccions a escala, i el cinema). El còdol amb un fòssil que van trobar d’excursió pare i fill quan ell era un minyó, reapareix en forma d’acte vandàlic quan l’Aristides adolescent i els seus amics són acusats sense proves d’haver llençat pedres contra la finestra d’un veí. Una acció que, a la vegada, torna a replicar un record d’Alapont, que de petit també va ser amenaçat per un veí de manera injusta. La ingenuïtat infantil d’Aristides, quan van trobar el còdol-fòssil, va ser una lliçó de fe per a Alapont, que ara ha de tornar a “creure” en l’artefacte per recuperar el fill esgarriat. Són escenes que van i tornen davant del lector com una pilota de tennis taula, entre el record d’allò llegit i la projecció del que s’esdevindrà.3Podríem enumerar més exemples. Alapont fabrica de regal dues maquetes de les cases de l’arquitecta Orofila Martí, una de les quals, precisament, ubicada a Beaconsfield. Al seu interior s’hi acaben reproduint les vides dels personatges que les habiten. Els protagonistes es poden veure a ells mateixos a dins de la caseta, observant-se encara més petits a la caseta que hi ha a dins de la caseta, en una mena de joc visual infinit. L’artefacte que fabrica Alapont comença rutllant de manera molt estrident, com la vida del fill, a mesura que la màquina es va afinant i que el seu so es fa més agradable, l’existència del fill millora. La posada en marxa d’aquesta màquina coincideix amb l’aparició del Radu, que acabà essent un fill adoptiu per Alapont. De manera que el funcionament de la màquina no només serveix per fer feliç al fill, sinó també perquè la vida laboral del fuster, el seu art, pugui tenir també una figura de continuïtat.
A Cavall, atleta, ocell també hi trobem: arquitectura, música, escultura, pintura, escriptura. O el que és el mateix: Orofila Martí, Margaret, Tsukikage Kaneko, Mateu, Crisòstom (o el Baixauli personatge). Són els secundaris que van interactuant amb el pare i fill protagonistes. Cada “bella art” està vinculada amb un d’aquests personatges i Alapont i Aristides s’hi emmirallen perseguint els seus somnis. De fet, i no pot ser casualitat, Aristides es dedica al cinema, el “setè art” que engloba d’alguna manera totes les disciplines anteriors, perquè ell és el producte resultant de totes aquestes relacions.
El cinema és clau en aquesta novel·la. Veure amb el seu pare el film La paraula, de C. T. Dreyer, és el que introduirà el cuquet cinèfil a Aristides (p. 53) i l’ajudarà a trobar una personalitat amb la qual identificar-se. Més endavant, copiarà l’enquadrament d’aquesta pel·lícula per fer un dels seus primers treballs cinematogràfics, l’enregistrament per la vetlla d’un nen mort (p. 137). Aquesta pel·lícula és bàsica –no només a nivell estètic– per generar la vocació del fill, sinó també a nivell de contingut, perquè és una pel·lícula sobre com arriben els miracles més inesperats, que és l’esperança en la qual viu Alapont l’adolescència conflictiva del fill. (Ara és un bon moment per deixar caure que el videoclip de la cançó de Mishima amb la qual encetava l’article homenatja, precisament, l’escena més reconeguda d’aquesta pel·lícula i l’enquadrament que reprodueix Aristides. Conscientment o no, que pensés en aquesta cançó mentre estava llegint el llibre sembla una coincidència prodigiosa).
Aristides, doncs, és el compendi d’uns personatges que viuen immersos en l’art, viuen la vida a través de l’art. Un bon exemple el trobem quan Aristides coneix la seva futura dona, Margaret, i imagina que no vol que li passi el mateix que a la cançó de Tom Waits “I hope I don’t fall in love with you”. Òbviament, el que narra la cançó és el que acaba succeint en aquest capítol perquè ell ja viu l’escena real condicionat pel que sap de la cançó. Ella se li presenta dient que toca jazz “a partir d’on ho va deixar Coltrane” (p. 172). I la pregunta que es fa Aristides, llec en qüestions tècniques musicals és: i on ho va deixar aquest senyor? Que és una pregunta pertinent, perquè això els permet lligar-se a través de la fascinació que senten per les seves passions.
Aquesta “immersió” artística arriba a nivells físics, palpables. Quan Alapont fabrica el seu artefacte, omple les parets del taller amb citacions que l’inspiren a la seva feina.4 Aquest és un modus de treball que, de fet, ja es remunta a Verso (2002), la primera novel·la de l’autor. També la idea d’inspirar-se a partir de les ones del mar, que es concretarà en l’Arxiu d’ones que apareix a L’home manuscrit i que també inspira els artistes de Cavall, atleta, ocell. A Verso, a més, el protagonista troba a la biblioteca del poble on succeeix el relat el volum Espiral, de M. Baixauli, i en llegeix un conte. Per tant, la voluntat metaficcional de Baixauli és clara des de les seves primeres obres.
Casualment, quan Aristides va a estudiar cinema Beaconsfield, els murs del despatx de la casa d’Orofila Martí on va a viure també són plens de dissenys; més tard, s’hi instal·la l’escultor Kaneko i el reconverteix en un taller d’escultures les parets del qual s’aniran omplint de citacions cèlebres. Per contra, Margaret, la parella d’Aristides, té el seu estudi musical completament buit, perquè ella també ha de buidar-se i ’”omplir-lo de melodies”. Quan finalment tots dos es s’estableixen de nou a la casa d’Orofila Martí, Aristides hereterà un despatx ple de frases inspiradores, que tindrà un aspecte molt semblant al del taller on el seu pare va fabricar l’artefacte.5Aquesta imatge de les parets escrites és, de fet, i ja em perdonareu l’espòiler després de tants anys, de l’escena final de L’home manuscrit (2006).
Així entenem que aquesta màquina (de la qual, en realitat, no en sabem gaire res) també ha prefigurat l’espai on Aristides decidirà reprendre la vocació cinematogràfica. La lliçó final és la de perseverar en allò que més s’estima, que és el millor ensenyament que li ha pogut transmetre el seu pare. La vida és interessant quan som capaços de superar obstacles, només així en copsem la profunditat. Fet i fet, les instruccions per fer funcionar l’artefacte (p. 244), són les mateixes que podríem aplicar per a qualsevol creació artística (escriure, pintar, compondre, etc.).
Imbuir-se de tantes citacions artístiques, però, també pot ser un problema. Submergits en aquest món tan culte, a vegades es té la sensació que es traspassa la línia que separa la frase inspiradora de la d’autoajuda, com si el fet de ser pronunciades o escrites per grans artistes els atribuís una saviesa intrínseca. L’aforisme és la disciplina literària més fàcilment parodiable o tramposa. En alguns moments es té la sensació que Baixauli, potser de manera inevitable, transforma l’alta cultura que consumeixen els seus personatges (llargues conferències de Monturiol, maratons cinematogràfiques d’art i assaig) en llonzes motivadores que van alimentant la vocació dels personatges. Una mica com si els seus protagonistes col·leccionessin postals de la Institució de les Lletres Catalanes en format llegendes del cinema.
Amb el pas de les pàgines, irònicament, descobrim en Alapont el gran artista de la novel·la, aquell capaç de crear un artefacte perfecte (unint el disseny, l’aritmètica, l’ebenisteria… en resum, l’enginyeria) només amb l’objectiu d’aconseguir la felicitat del plançó. Alapont es converteix, sense adonar-se’n, en un artista total, com ho fou Leonardo da Vinci (p. 100). La gràcia –i allò que genera l’empatia lectora– és que ho fa des de la ingenuïtat, impulsat només per la voluntat d’acomplir un deure inexcusable com a pare. La feina d’Alapont és un art, però ell no n’és conscient. Baixauli projecta en la figura del fuster minuciós la imatge de l’artista genial que genera bellesa i funcionalitat des de la més tendra innocència. L’artefacte d’aquest fuster simbolitza també la creença en el futur del fill. Per això és un objecte sense atributs físics, més enllà de saber que és bell i harmoniós, com s’espera que sigui el futur d’Aristides.
Alapont, amb la seva existència esforçada i minuciosa, tan dedicat a la feina com a la família, acaba tenint la satisfacció íntima de veure un fill feliç i de trobar un aprenent, en Radu, que podrà heretar el seu negoci. De manera que el disseny de l’artefacte li comporta l’engendrament també d’un segon fill que no s’esperava. La postura vital durant la segona part de la novel·la, amb Aristides vivint a l’estranger, fa bona aquella màxima que em va dir un dia mon pare, d’una generació –any amunt, any avall– a la de Baixauli, de considerar que, a partir de certa edat, la funció d’un pare consisteix a intentar no fer nosa als fills (p. 195). I és en aquest esforç sostingut, en totes les abraçades que s’ha negat al llarg de les pàgines fins a arribar a la darrera (p. 203), que el personatge d’Alapont acaba resultant tant corprenedorament memorable.
Cavall, atleta, ocell sembla una obra senzilla i discreta, com el seu protagonista. Però, com l’artefacte d’Alapont, té una complexitat i una enginyeria literàries que rutllen amb eficàcia.6 I que mereixen trobar papereries obertes o copisteries quan l’escriptor acaba d’escriure-les i necessita fer-ne còpies. https://www.eltemps.cat/opinio/25489/la-veritat El més important, però, és que més enllà de la fredor que podria suscitar un mecanisme tan ben disposat com el de Baixauli, els seus personatges també respiren, viuen i ens commouen. Tant si som pares, fills o totes dues coses.
Quan Maria Guasch (Begues, 1983) va publicar Els fills de Llacuna Park (2017, Premi de la Crítica), ja va fer palesa la seva habilitat per teixir relacions controvertides i lluny de l’afabilitat, sobretot a través de personatges femenins polièdrics que viuen situacions que els obliguen a sortir de qualsevol zona confortable. Llavors eren dues dones...
Llegeix-loOcàs i fascinació, d’Eva Baltasar (Club Editor, 2024) és una novel·la protagonitzada per una vagabunda improbable a qui una dona de fer feines castellanoparlant i amb vocació humanitària intenta salvar. La vagabunda en qüestió (com que no en sabem el nom, l’anomenarem així) té certa afinitat amb els nens. És pedagoga i treballa a una...
Llegeix-loSent honestos, fa mesos que tenia pendent de fer un article sobre Els murs invisibles de Ramon Mas. Vaig acceptar l’encàrrec sense saber res de la novel·la ni del seu autor (més enllà de sonar-me’n el nom). Va ser curiós –una d’aquestes casualitats de la vida que semblen realment preconcebudes– perquè quan finalment vaig anar...
Llegeix-lo