Les llibretes xineses de Joan Ferraté

06.01.2025

Les llibretes xineses de Joan Ferraté

Un text de

Joan Ferraté es va dir gairebé sempre a través del que havien escrit altres abans que ell. Emboscat rere màscares llunyanes (gregues, xineses o babilòniques) o bé resseguint vies alambinades, derivatives, refractades i indirectes, tendia sempre a fer el rar moviment literari d’allunyar-se per arribar a ser més a prop. Com a lector, crític o reescriptor, buscava sempre la màxima fidelitat al text aliè com a via per dir-se a si mateix de la manera més exacta possible. Així ho feia quan llegia a fons, i de forma prolixa i gairebé obsessiva La terra gastada  de T.S. Eliot (per acabar al final revelant en el revers del seu llibre la seva manera de viure el desig), o quan versionava quatre passatges de Laozi, o traduïa cinquanta poemes xinesos de Du Fu, veurem més avall que també de forma enderiada i meticulosa.

Posats a penjar-li llufes, podríem dir que a Joan Ferraté li escau l’adscripció al camp postmodern: escriu literalment al damunt d’allò ja prèviament escrit, i es fa fonedís en els intersticis. Però en realitat seria molt més just i exacte dir que pertany al paradigma dels clàssics (o dels barrocs), que afusellaven amb alegria tot el que els queia a tret. Entre la traducció més o menys indirecta o filològica, l’autòpsia crítica que, vers a vers, aconsegueix reviure i fer bategar el cos poètic que jeu ert sobre la taula, entre la paròdia amb sordina i el palimpsest ascètic, Joan Ferraté construeix una obra poètica breu, d’aspecte marginal (en la mesura que està escrita als marges d’altres llibres que l’han precedit) però amb una força expressiva i un rigor formal d’alt voltatge. De fet, on Joan Ferraté va trobar la projecció més gran va ser com a assagista, com a polemista, crític i teòric de la literatura. Per contra, el bancal menys reconegut és el de la seva acció com a poeta i com a poeta-traductor. Això, potser els anys ho acabaran posant a lloc: mai és tard per acostar-se al seu magnífic Catàleg General (1952-1981). Ara se’l considera, com a molt, i de tant en tant, l’autor d’uns quants versets menors i circumstancials. No podem excloure que aquesta classificació fos per a ell tot un elogi. I tampoc podem excloure que en l’esforç de Joan Ferraté per fer créixer la dimensió assagística, com a crític i teòric, del seu germà Gabriel (dedicant temps i esforç a aplegar i editar pòstumament en forma de llibre els seus papers esparsos sobre lingüística, pintura i literatura) no hi hagués també l’intent soterrat de fer-lo una mica semblant a ell mateix per aquesta banda: poeta breu, i assagista prolix i dispers. De l’homenatge al desafiament en combat singular.

Dir que Joan Ferraté és un dels més grans plagiaris de la poesia catalana contemporània no és cap estirabot. Si se’l pot jutjar sumaríssimament, i titllar de jaio pudent, i de pederasta per haver tingut una relació consentida i corresposta amb un noi de setze anys (Daniel) a principis de la dècada de 1970, ja no ve d’aquí. Al descobert, sense amagar-se’n, de forma sistemàtica, programàtica i raonada, Joan Ferraté va convertir la transmutació apropiadora d’obres alienes en la pedra de toc de la seva escriptura poètica. Tal com va destacar Víctor Obiols en el seu estudi sobre l’obra poètica de Joan Ferraté,1Víctor Obiols (1997) Catàleg general 1952-1981, elements intertextuals en l’obra poètica de Joan Ferraté, Reus: Associació d’Estudis Reusencs. la intertextualitat n’és el tret dominant. Fins i tot en els poemes més confessionals i explícitament biogràfics, com els del Llibre de Daniel, hi treuen el nas tot de referències i aportacions de W.H. Auden, Jaufré Rudel o Cavafis.

Les “operacions vampíriques” de Joan Ferraté (així definia en una entrevista les seves traduccions poètiques) apareixen publicades amb la seva signatura, no amb la del poeta traduït. I fins i tot quan ha editat Ausiàs March —coma amunt, coma avall— el nom de l’autor del llibre és el de Joan Ferraté. Per a ell, en qualsevol modalitat d’apropiació, el que compta és la petja de la seva reescriptura. Parlant de la traducció, en el prefaci de Cinquanta poesies de Du Fu  exposa cruament la paradoxa per on es mou el seu gest literari: “és en la forma de reescriptura que és la traducció que l’obra acabada totalment al marge de cap possible intervenció o col·laboració d’un mateix pot tornar-se, fins a un cert punt, obra pròpia.”2Joan Ferraté (1992). Cinquanta poesies de Du Fu. Barcelona: Quaderns Crema.

De fet, en el cas de Joan Ferraté no té gaire sentit separar l’acció poètica, crítica, teòrica, filològica o traductora. Entre una modalitat d’escriptura i una altra hi ha en el seu cas alguna cosa més que vasos comunicants. Són una sola i mateixa cosa, que sempre gira al voltant de la lectura de la poesia, de l’apropiació i la reescriptura de la poesia.

Així, els seus esforços teòrics al voltant de l’operació de llegir es van adreçar a descriure la manera en què s’objectiven en la consciència els materials imaginatius i els jocs verbals del poema a mesura que el llegim i ens el fem nostre, a mesura que ens l’apropiem. A diferència de tants altres teòrics de la literatura, Joan Ferraté va ser sempre capaç d’aplicar les seves reflexions teòriques al procés analític de llegir a fons poemes concrets, i de parlar-ne i escriure’n amb una claredat solar. Joan Ferraté considerava que no hi ha cap mètode de lectura millor (inclòs el close reading) que el dels filòlegs clàssics, enfrontats a un passatge d’Horaci o de Virgili. També quan va llegir i va traduir Du Fu ho va fer com el filòleg clàssic que mira de reviure una llengua morta, a cop de diccionari i de conversa crítica i conscient amb altres versions i interpretacions. Ho veurem més avall.

Amb Joan Ferraté trobem el cas gairebé únic d’un crític que no s’ha mogut per les ganes de remenar les cireres, sinó per una passió lectora persistent i aprofundida, per un afany d’entendre i ajudar a entendre aquells escriptors que l’han marcat (Ausiàs March, T.S. Eliot, Josep Carner, Carles Riba…). Es tracta també del cas gairebé únic del crític que en comptes d’embolicar la troca amb l’habitual propagació d’esquemes, jargons, excrescències rizomàtiques autofàgiques, estereotips, i servituds ideològiques o personals, ha contribuït decisivament a l’apreciació irreductible i ajustada d’alguns dels millors autors que han escrit en català.

Segons un inventari que va fer Albert Manent, durant la dècada dels anys cinquanta Josep Carner va arribar a tenir un màxim de quatre lectors (el mateix Albert Manent, Joan Fuster i els germans Gabriel i Joan Ferraté) que s’afegien al romanent de lectors veterans que li eren coetanis i que en tenien una imatge fixada des de l’època de la Mancomunitat. Tots quatre han estat decisius en el fet que l’obra de Josep Carner tingui ara mateix uns quants lectors més, però segurament ha estat Joan Ferraté qui més ha contribuït a desmuntar els prejudicis que n’emboiraven la comprensió. Veurem com l’afecció carneriana per la poesia xinesa té molt a veure amb la dedicació tardana de Joan Ferraté a l’obra de Du Fu. De la mateixa manera que l’afecció de Carles Riba per Cavafis explica en part que també Joan Ferraté s’hi posés. De l’homenatge al desafiament en combat singular, sabent-se d’entrada perdedor. En l’article “Vuit versos xinesos”, que va publicar l’any 1989 i que va incorporar el 1991 al volum Apunts en net, Joan Ferraté compara les versions d’un mateix poema de Du Fu que van fer Marià Manent (dos cops de manera molt diferent) i Josep Carner. Es tracta d’un poema que també més endavant va traduir Joan Ferraté, el poema 33 del seu Du Fu: “La bona pluja d’una nit de primavera” (Ferraté, 1992, 82). Aquest breu assaig, que recorda el famós assaig d’Eliot Weinberger Dinou mirades sobre un poema de Wang Wei, publicat l’any 1987, acaba amb una màxima concloent: “I és que ja se sap, Carner sempre guanya.”3Joan Ferraté (1991) Apunts en net. Barcelona: Quaderns Crema.

Joan Ferraté considerava en el pròleg de les Cinquanta poesies de Du Fu que les seves versions de Cavafis, dels poetes grecs arcaics i de Du Fu feien “una tríada”. En aquestes tres traduccions arriba fins al grau màxim la “dèria apropiadora” que ha marcat sempre el seu tracte amb la poesia dels altres. Totes tres tenen en comú que estaven escrites en llengües que, per raons diferents, li era impossible de controlar del tot, que només a través d’un procés atent de traducció minuciosa podia arribar a fer literalment seves. Per contra, davant dels poetes que li interessen i que escriuen en llengües que li són accessibles (com ara el català, l’anglès el castellà), la manera d’apropiar-se’ls era a través de l’anàlisi crítica: “en el mode d’un discurs savi i reflexiu, potser destinat, abans que res, a corroborar-me la validesa de la meva lectura a fons.” Així es va fer seus Carner, Riba, March o Eliot.

Joan Ferraté troba també en aquestes tres fonts verbalment llunyanes una empatia poètica fonamental: es mouen al marge del paradigma romàntic i simbolista, no transporten traces de metafísica ni la més mínima temptació per l’inefable, parlen d’aquest món i de gent concreta d’aquest món. Com a poeta, hi troba també la possibilitat d’exercir el màxim control sobre els materials, lluny dels oficis de tenebres i els idealismes creatius de les avantguardes i altres postromanticismes, seguidors de la idea de la inspiració i de l’inconscient i del poeta com a mèdium. De pas, prescindeix del criteri modern d’autoria original, i proclama l’apropiació plena de tot poema que hagi agençat, sigui quina sigui la seva procedència vital o textual: “Els meus versos són del tot meus, començant pels traduïts”.4Joan Ferraté (1987). Catàleg General (1952-1981). Barcelona: Quaderns Crema, p. 14. Per aquesta banda coincideix força amb el gest de Josep Carner quan explica els motius de la seva dedicació a la poesia xinesa com una resposta al subjectivisme radical i a l’experimentació. Josep Carner mai va voler destruir cap màscara per furgar-hi a sota. Va preferir posar-se’n d’altres. Ho formulava en la confidència introductòria a La passejada pels brodats de seda, el recull de vint versions de poemes xinesos que va publicar a la revista La Nostra Terra l’any 1932:

…el meu joc, com abans apuntava, no ha estat sinó filtrar-me a través d’una influència. De passejar-me per la meva cambra —tanmateix la meva cambra — tot fent veure que em passejava pel jardí brodat d’un gran xal de seda. O bé, si voleu, de veure’m al mirall d’incògnit. I he triat aquest joc, en el fons, perquè no m’interessaria gens, personalment, de jugar a un joc oposat, ben modern: de cercar, amb corrosius que em llevessin tot el que tinc de comú o de compartit, fins al substrat del jo: obac, inarticulat, obtús.5http://ace.uoc.edu/items/show/760  Josep Carner, “La passejada pels brodats de seda”, La Nostra Terra, V, 55, 256-258, Juliol de 1932

Joan Ferraté busca en Du Fu la “circumstancialitat prosaica”, li interessa perquè fa una mena de poesia on el subjecte que diu el poema se situa clarament en relació amb les experiències que formalitza: “Du Fu no era cap xinès professional, sinó només un home que feia versos en un moment i un lloc molt ben determinats.” Joan Ferraté es tria el més confucià, més polític i autobiogràfic dels poetes clàssics xinesos, i es tria els poemes més moralment explícits, narratius o històrics d’entre els seus. Els ordena i explica a partir de la seqüència biogràfica de la peripècia vital del poeta. Sense mandarins misteriosos ni savieses ocultes. A Joan Ferraté no li interessa la poesia xinesa, li interessa Du Fu. No vol fer una antologia de poetes llunyans que inevitablement dissoldran la seva singularitat quan en traduir-los els faci sonar a tots més o menys amb la mateixa sonsònia, igualment joanferrateritzats. En el pròleg a les seves Cinquanta poesies de Du Fu (1992), Joan Ferraté considerava que la fascinació per la chinoiserie semblava haver estat el motiu principal que va dur tant a Marià Manent com a Josep Carner a recrear poemes xinesos. No és ben bé així, però a la seva habitual pugnacitat estratègica ja li va bé dir-ho així, per marcar distàncies.

En el cas de Marià Manent és molt evident l’empatia que el duu a reincidir diverses vegades en la versió de poesia xinesa. El paisatgisme, la contenció, el to menor, la musicalitat temperada, són tots ells trets de la manera poètica de Manent que ens remeten al seu acostament a la poètica dels lírics xinesos. Per la seva banda, Josep Carner veia en la poesia xinesa un equivalent de l’estímul germinatiu del “vers donat” que va formular a la Teoria de l’ham poètic. La tradició poètica xinesa li fornia una poesia que s’ajusta als ritmes dels cicles de la natura, que encarna posicions d’acceptació receptiva del curs de les coses i de fusió del subjecte en l’alteritat. Des de l’admiració i la distància, Joan Ferraté elogia el Josep Carner xinès, i alhora se n’allunya:

Carner tendeix a dissipar el valor de la circumstància reduint-la a exercir la funció pròpia d’un element decoratiu més, al costat dels altres que, a tots nivells i amb un art admirable aconsegueix encabir-hi l’escriptor. La circumstància perd, doncs, en un objecte poètic com aquest, la funció original que li havia atribuït l’autor xinès traduït d’ocasió real i important per ell, com a home real que és, de la seva poesia, una funció molt diferent de la que adquireix a Carner de pretext seu d’imprtància merament presumpta. El curiós és que no és pas això, sinó tot el contrari, el que trobem a la poesia original de Carner, on la circumstància hi té al més sovint la mateixa  funció d’ocasió que hem d’entendre com a real que exerceix en el cas de Du Fu.  (Ferraté 1992: 19)

Du Fu va ser un home del seu segle (el vuitè), un home molt marcat per la guerra civil, per l’exili i el desarrelament, marcat pel conflicte amb l’acadèmia, marcat per algú molt proper, Li Bai,  que estava del tot dedicat a un beure desfermat. Du Fu va dedicar a l’amic Li Bai uns quants poemes, inclosos en el Du Fu de Joan Ferraté. La trajectòria vital del clàssic xinès ressona amb la peripècia vital i la posició literària de Joan Ferraté. Que li dediqués tant de temps i tant d’esforç no es queda, doncs, en el repte retòric:  

El poeta (Du Fu) sap sempre, i ens ho diu gairebé sempre expressament, on se situa, ell, com a persona —i no pas com a ninot a compte del qual el seu ventre barboteja i s’embarbussa—, en relació amb el seu tema i amb la persona a qui s’adreça. Ell es manifesta sempre com a persona real compromesa d’una manera o altra amb el món real que és el seu i amb les persones del cas que formen part d’aquest món. I és això, i no res més, que el fa tan honorablement prosaic. I és aquesta mateixa circumstancialitat prosaica, que és a la rel de la seva poesia en tots tres casos, allò que agermana Du Fu i els lírics grecs arcaics i encara, per torna, l’alexandrí de llengua grega i nom turc que fou Cavafis, més aviat que no pas el fet fortuït que jo els hagi traduït, perquè me’ls he volgut apropiar, tots tres. (Ferraté 1992, 20-21)

Quan l’any 1992 Joan Ferraté va publicar les Cinquanta poesies de Du Fu, amb unes versions anotades, rigoroses i literals, tothom va creure que es tractava d’un volum de versions indirectes, com havia passat anteriorment en les incursions xineses d’Apel·les Mestres, Josep Carner, Marià Manent, Octavio Paz, Ezra Pound, Amy Lowell o Gary Sinder. Però en aquest cas, Joan Ferraté anava més enllà. No tan sols jugava al descobert quan indicava quins eren els llibres que li havien fet més servei, i quan afegia al llibre un pròleg teòric (un dels escrits crítics més importants de Joan Ferraté), una breu biografia del poeta amb indicació dels poemes que incorpora en cada tram de la vida del poeta, i  tot un aparat crític que ens permet ara resseguir els viaranys del seu joc. Joan Ferraté no es va acontentar amb escampar sobre la taula les traduccions de Du Fu que havien fet William Hung i David Hawkes (les dues més usades i que li forneixen aquest canemàs biogràfic), al costat de les de François Cheng, J.P. Seaton i J. Cryer… Tots aquests llibres mitjancers, a banda d’aportar-li traduccions dels poemes, li fornien abundant informació complementària, dades biogràfiques, històriques, mètriques i retòriques i també algunes traduccions auxiliars literals, caràcter a caràcter, i amb transliteracions fonètiques d’alguns dels poemes.

Joan Ferraté no sabia xinès, però va saber fer-se ell mateix aquesta mena de versions literals dels poemes xinesos, caràcter a caràcter, fins i tot copiant-los a mà. Com a bon filòleg va ser capaç de servir-se d’instruments auxiliars (diccionaris bilingües) per assegurar el màxim de literalitat imaginativa i conceptual en les seves traduccions. Va aprendre a fer servir el diccionari xinès (Dolors Folch li va ensenyar a fer-ho)6L’any 1988 van publicar plegats:  “Li He, poemes de cavalls”, traducció de Dolors Folch i Joan Ferraté, Reduccions, núm. 38, 1988. i va fer que Salvador Oliva li portés de París els dos volums de l’obra poètica completa de Du Fu en xinès, editats l’any 1986 per Wang Shijing.7Wang Shijing 王士菁 Du shi bian lan诗便览, 1986 (Biblioteca de la Universitat de Girona, Fons Joan Ferraté: https://omnia.udg.edu/discovery/fulldisplay?docid=alma991000242139706713&context=L&vid=34CSUC_UDG:VU1&lang=ca&search_scope=MyInst_and_CI&adaptor=Local%20Search%20Engine&tab=Everything&query=lds07,contains,fons%20joan%20ferrate,AND&query=any,contains,Wang,AND&mode=advanced&offset=0) El rigor filològic de Joan Ferraté es mostra també en les transcripcions fonètiques sinològicament impecables dels títols, els llocs, les dinasties o els  autors, seguint el sistema pinyin que permet romanitzar en lletres els caràcters xinesos.

Al final del seu Du Fu, Joan Ferraté inclou una taula de datació i localització de les poesies, on numera els poemes, els situa cronològicament i ens indica a quina pàgina es troba cada poema en la biografia amb poemes prosificats (de William Hung) i en les obres completes en dos volums en xinès (de Wang Shijing):

(Ferraté, 1992, 109)

L’opacitat del sistema d’escriptura xinesa (que no aporta gairebé cap informació fonètica fiable) fa que la cerca al diccionari dels caràcters xinesos (abans en dèiem erròniament ideogrames)  sigui complexa i laboriosa: cal saber comptar els traços de cada caràcter i saber identificar quin és el primer traç, i llavors cal buscar-lo en les llistes, fins que apareix (ara tot això amb els mitjans digitals s’ha tornat infinitament més senzill). Joan Ferraté es va entretenir a buscar els significats de cada caràcter que apareix en cada poema. Aquest procés lent i laboriós el trobem documentat en les dues llibretes (192 pàgines) amb enquadernació americana, que contenen els treballs preliminars de traducció de Cinquanta poesies de Du Fu per a la seva publicació posterior. Les llibretes xineses de Joan Ferraté estan disponibles en línia al Fons Joan Ferraté (Universitat de Girona).8Joan Ferraté, (1992a) “Treballs per a la traducció de “Cinquanta poesies de Du Fu” (1 i 2) https://dugifonsespecials.udg.edu/handle/10256.2/18447 Abans de posar-s’hi va practicar en alguns fulls el traçat cal·ligràfic dels caràcters xinesos, per poder copiar-los a mà amb garanties. Entre altres coses, hi escriu reiteradament ni hao 你好 (Hola), i a la part baixa del full també uns quants cops: “wo bu lei 我不累” que vol dir: no estic cansat (literalment: jo -no – cansat).

(Ferraté, 1992a, 47)

A partir d’aquí trobem els poemes desglossats caràcter a caràcter, numerats segons l’ordre d’aparició en el poema, amb el caràcter escrit a mà en xinès, amb la transcripció fonètica al costat, les pàgines de localització en el diccionari, i a la part dreta amb la traducció al català. De vegades amb indicació al marge de quina és la pàgina de l’edició xinesa de Wang Shijing on aquest poema apareix. Aquí sota ho veiem en una imatge extreta de la segona llibreta, amb el desplegament vertical dels caràcters xinesos transcrits i numerats traduïts, marcant cada cinc caràcters que fan un vers, del poema “Penso en Li Bo un dia d’hivern”, el poema setè dels cinquanta que tradueix Joan Ferraté:

(Ferraté, 1992a, 2, 7)

Si llegim la columna de la dreta en la llista vertical de caràcters traduïts, hi veiem el canemàs verbal del poema: silenciós, solitari, llibre, ordenat, interior habitació, finar, al matí, sol, després, pensar… El poema comença amb dos decasíl·labs:

Quiet i sol, i amb llibres, a la cambra
des del matí que penso en tu, només.

(Ferraté, 1992, 41)

Quan creuem el contingut de les llibretes xineses de Joan Ferraté amb els poemes dels llibres que Ferraté explicita en la taula de datacions i paginacions que abans hem reproduït parcialment, amb els números de pàgina, de Hung (la biografia de Du Fu amb versions prosificades dels poemes) i de Wang (les obres completes en xinès) veiem que efectivament no hi ha postureig ni gesticulació pretenciosa: realment Ferraté està fent aquest esforç d’exploració detallada dels materials originals, que li permet compulsar les traduccions que empra amb la literalitat, paraula a paraula, caràcter a caràcter, del que diu el poema xinès. El resultat són uns poemes força literals, i evidentment verbalment joanferrateritzats sotmesos a una dicció severa, que busca el llenguatge planer i exacte, i la subjecció a una mètrica estricta, uns poemes que tendeixen a ser reticents i continguts, sense floritures, sempre al servei de la matèria imaginativa que transmet el poema original de partida, que amb aquestes traduccions literals paraula a paraula pot arribar a contrastar amb les traduccions prèvies que té sobre la taula.

Veiem aquí sota, en la imatge que reprodueix una de les pàgines de la primera llibreta xinesa de Joan Ferraté, amb el desplegament de les traduccions i transcripcions fonètiques de cada caràcter del que serà el poema quinzè dels cinquanta que tradueix de Du Fu, titulat La pluja, situat a la secció “La guerra civil”, i que comença amb aquests quatre decasíl·labs:

Ploren la guerra tants d’espectres joves!
Tot trist, remuga, sol, el vell caduc.
Tumult de núvols que al capvespre baixen.
Presses de neu que giravolta al vent.
(…)
(Ferraté 1992, 57)

Si anem baixant per la columna de les traduccions que hi ha a la banda dreta dels caràcters xinesos numerats, hi veurem el canemàs verbal del poema: guerra, plorar, nou, joves, fresc, espectre, tristesa, gemegar, taral·lejar… En rotulador verd el poema apareix marcat com a: FET

(Ferraté, 1992a, 1, 47)

Al costat, a la llibreta hi veiem també anotada una versió preliminar dels primers versos, on en els joves espectrals en comptes de plorar, planyen; i on el vell caduc en comptes de taral·lejar, remuga:

(Ferraté, 1992a, 46)

Uns quants anys abans d’haver-se posat amb aquesta traducció de les cinquanta poesies de Du Fu, Joan Ferraté ja havia tingut alguns tractes amb la poesia xinesa. En aquella primera provatura, sense diccionaris, partint del tot de versions mitjanceres en anglès. L’any 1976 publicava al sisè número de la revista Els marges “Quatre capítols d’un llibre xinès”, datats a Edmonton el 25 de novembre de 1974.9Joan Ferraté. “Quatre capítols d’un llibre xinès”. Els Marges: revista de llengua i literatura, no. 6, pp. 93-96, 1976. https://raco.cat/index.php/Marges/article/view/111350 (aquests quatre  poemes es recullen també en el Catàleg General (Ferraté, 1987, 176-195) Es tracta dels capítols 20, 50, 52 i 80 del Daodejing de Laozi, El clàssic de la via i la virtut, el llibre del Tao, el clàssic del pensament taoista.

Joan Ferraté emmascara la procedència del pretext, deixant aquesta filiació en el territori del joc i el repte amb el lector, que si li vaga ha de descobrir d’on surten els textos de partida, i quin és el clàssic al·ludit. Aquesta ocultació deliberada de la font (tant la font primària xinesa com la font secundària i mitjancera anglesa) forma part del joc de descontextualització, que redirecciona cap al camp literari un text de fama mística i sapiencial taoista, especialment en el context de la recepció dels anys seixanta i setanta del segle XX, marcats per l’orientalisme californià New Age, del qual es desmarca amb l’omissió de la referència i amb la tria i la manera en què ho tradueix.

Allò que fa singular i molt preuada aquesta aportació de Joan Ferraté és que justament converteix en central la deriva inevitable en tota traducció indirecta: la doble llunyania de l’original i del mitjancer. Joan Ferraté converteix aquesta distància en l’espai de la intervenció significativa. No prova d’emmascarar el que d’entrada sembla fer perdre aura i valor a una traducció indirecta: la distància respecte a l’original pur i mitificat, que genera la doble apropiació i la doble reescriptura de la traducció indirecta: Joan Ferraté no intenta fer veure que no hi és. La seva traducció indirecta fa de la traïció de detalls de l’original un mecanisme descontextualitzador i irònic de radical apropiació.

Així per exemple, versiona el capítol 80 del llibre de Laozi (xiaoguo guamin 小国寡民 literalment: país petit, escassa població), introduint-hi anacronismes deliberats, amb l’aparició de iots i bazookes, però sempre ajustant-se a la literalitat dels versos i el sentit intencional del poema. Destaca també en aquesta operació de Joan Ferraté el fet de triar aquells textos del Laozi més polítics, més diàfans, també, on es traça una utopia retrospectiva, gairebé neolítica, gairebé anarquitzant i casolanament hedonista, que comporta la renúncia al poder, el viatge o la tecnologia. A través de la seva personal versió del poema de Laozi, Joan Ferraté ofereix tot un programa de vida i de concepció virgiliana del món que podria tenir el Picarany com a epicentre, i que escapa al tòpic evanescent, boirosament místic i estupefacte que ens agrada de projectar en el llegat cultural xinès en particular, i en l’oriental per extensió:

Vull un país petit i amb poca gent,
ple de màquines, més que no pas homes,
que mai no les faran servir.
S’estimaran la vida, i no aniran gens lluny.
Tindran iots i automòbils, però no hi pujaran.
Hi haurà tancs i bazookas, ben desats.
Un nus al mocador els bastarà
per tota cosa memorable.
No menjaran mai res que no els vingui de gust,
i es triaran la roba més bonica
(i els atuells i els mobles de la casa),
en pau amb ells mateixos i els seus hàbits.
I malgrat que es veuran els uns als altres
d’un barri a un altre barri i sentiran
els galls que hi canten i els gossos que hi lladren,
potser s’hi faran vells i es moriran
sense que mai no els hagi calgut fer cap visita.

  • 1
    Víctor Obiols (1997) Catàleg general 1952-1981, elements intertextuals en l’obra poètica de Joan Ferraté, Reus: Associació d’Estudis Reusencs.
  • 2
    Joan Ferraté (1992). Cinquanta poesies de Du Fu. Barcelona: Quaderns Crema.
  • 3
    Joan Ferraté (1991) Apunts en net. Barcelona: Quaderns Crema.
  • 4
    Joan Ferraté (1987). Catàleg General (1952-1981). Barcelona: Quaderns Crema, p. 14.
  • 5
    http://ace.uoc.edu/items/show/760  Josep Carner, “La passejada pels brodats de seda”, La Nostra Terra, V, 55, 256-258, Juliol de 1932
  • 6
    L’any 1988 van publicar plegats:  “Li He, poemes de cavalls”, traducció de Dolors Folch i Joan Ferraté, Reduccions, núm. 38, 1988.
  • 7
    Wang Shijing 王士菁 Du shi bian lan诗便览, 1986 (Biblioteca de la Universitat de Girona, Fons Joan Ferraté: https://omnia.udg.edu/discovery/fulldisplay?docid=alma991000242139706713&context=L&vid=34CSUC_UDG:VU1&lang=ca&search_scope=MyInst_and_CI&adaptor=Local%20Search%20Engine&tab=Everything&query=lds07,contains,fons%20joan%20ferrate,AND&query=any,contains,Wang,AND&mode=advanced&offset=0)
  • 8
    Joan Ferraté, (1992a) “Treballs per a la traducció de “Cinquanta poesies de Du Fu” (1 i 2) https://dugifonsespecials.udg.edu/handle/10256.2/18447
  • 9
    Joan Ferraté. “Quatre capítols d’un llibre xinès”. Els Marges: revista de llengua i literatura, no. 6, pp. 93-96, 1976. https://raco.cat/index.php/Marges/article/view/111350 (aquests quatre  poemes es recullen també en el Catàleg General (Ferraté, 1987, 176-195)

Sobre l'autor

(Barcelona, 1962). Professor a la Facultat d’Humanitats de la UPF. Ha publicat els llibres de poesia De bandera Liberiana (1994), Mirall negre (Premi Ciutat de Palma, 2002) i Bratislava o Bucarest (Premi Gabriel Ferrater, 2014). També ha fet l'antologia Combats singulars: antologia del conte català contemporani (2007). Ha traduït del francès L’obra mestra desconeguda d’Honoré de Balzac (1997) i, del xinès, El sentit de la literatura, de Gao Xingjian (2004) i Contes estranys del pavelló dels lleures, de Pu Songling (2001). Ha antologat i traduït el recull Pedra i pinzell. Antologia de la poesia clàssica xinesa (2012). Ha publicat també assajos i articles sobre història xinesa com La Empresa de China: de la Armada Invencible al Galeón de Manila (2003).
  1. La paginació correspon a l’edició d’El Renaixement. Estudis d’art i poesia publicada a Adesiara el 2012. ⬏ 
  2. Marrugat, Jordi (2009). Marià Manent i la traducció. Lleida: Punctum i TRILCAT.⬏
  3. Manent, Marià (1992). «El Professor Garrod i la poesia», Notes sobre literatura estrangera. Manresa: Faig.⬏
  4. Tomasa, Eudald (1992). «Introducció». Dins Marià Manent, Notes sobre literatura estrangera. Manresa: Faig, p. 7-12.⬏ 
Tornar a dalt