L’any 2019 l’Ajuntament de Tarragona atorgava el premi-beca Vidal Alcover de traducció al projecte “Les comèdies alades d’Aristòfanes: La pau, Núvols, Els ocells” del llavors estudiant de doctorat Eloi Creus i Sabater. Cinc anys més tard, i ja doctor, Creus ha vist el seu projecte acabat i publicat a Edicions de 1984.

A la convocatòria, Creus proposava una nova traducció de tres obres teatrals antigues que, a més d’haver estat compostes pel mateix dramaturg, l’atenès Aristòfanes, comparteixen trets “alats”. La primera de les tres planteja una solució absurda a un gran problema: davant la desaparició de la deessa Pau, i per tal d’acabar amb una guerra que angoixa tota Grècia, un heroi d’allò més casolà s’enlaira cap a l’Olimp muntant un escarabat merder gegant.[1[/mfn] Núvols, en canvi, ofereix un retrat paròdic dels sofistes i filòsofs contemporanis, als qui s’adreça el protagonista amb la intenció d’instruir-se, per bé que no hi toquen de peus a terra i veneren unes deesses etèries i omnipotents, les núvols.[2[/mfn] En darrer lloc, trobem a Els ocells una utopia delirant, en què un parell d’atenesos renuncien a la seva ciutadania decidits a fundar una ciutat a l’aire, habitada pels ocells, que estableixi un nou ordre còsmic al seu gust.

Una citació de Carles Riba, juntament amb Carner, fa d’epígraf introductori de l’edició: “Amb Aristòfanes no sé pas com us ho fareu: les coses més accessibles són irrepresentables; i a les representables cal assistir-hi amb una bíblia de notes”. Aquesta expressió fa referència i alhora il·lustra a la perfecció el gran hàndicap de la comèdia grega antiga conservada: la dificultat de traduir-la. La sofisticació del còmic, tant en l’aspecte humorístic com en la riquesa poètica, va fer pensar a Riba que es tractava d’un autor d’interès literari inigualable però pràcticament “intraduïble”.[3[/mfn] D’aquí ve, doncs, tot el mèrit que el feu mereixedor del Premi Ciutat de Tarragona: el fet d’anostrar un text i de transmetre’n l’efecte quan es creia impossible. Perquè Creus, a la seva tesi doctoral, havia entomat la tasca titànica d’acostar al públic català unes obres que no només s’hi resistien per la seva complexitat intrínseca, sinó a les quals s’hi afegia, també, el feixuc pes de l’academicisme filològic i una tradició lingüística obsoleta.

Cal tenir present que, en l’àmbit de la traducció dels clàssics grecollatins a Catalunya, hi ha una dificultat afegida que no té res a veure amb les llengües en si, sinó amb allò que les envolta. La traducció filològica i instrumental – és a dir, la que és emprada com a eina per acostar-se als textos clàssics, però no com a mitjà per a crear un text autònom – de l’acadèmia era una tradició (o costum viciós, més aviat) que ni tan sols l’Odissea de Riba i els Himnes homèrics de Maragall havien pogut desfer del tot. I en el cas d’Aristòfanes i fins fa ben poc només hi havia agreujants. El prevere i hel·lenista Manuel Balasch va traduir les onze comèdies conservades d’Aristòfanes entre 1969 i 1977, uns quants anys després de les primeres iniciatives d’Enrico Franco (Els Cavallers a Lo Gay Saber, 1882), Antoni Bulbena i Tusell (L’assemblea de les dones, 1910, i Lisístrata, 1922) i Àngel Carmona (Lisístrata, 1959?), amb una bona pila de falses “literalitats”, errors de comprensió del grec, bromes censurades i excentricitats lèxiques vàries.[4[/mfn] Com a exemple, el mateix traductor, en un capítol de llibre publicat enguany, diu: «En cap traducció de l’anglès no acceptaríem que es traduís “what’s your name?” per “quin és el teu nom?” o “it’s raining cats and dogs” per “plouen gats i gossos”. En canvi, en les traduccions dels clàssics, els calcs no són només acceptats, sinó fins i tot buscats en aquest fals intent de literalitat».[5[/mfn] No ha sigut fins gairebé ben entrat el segle XXI que s’ha tornat a traduir la comèdia aristofànica al català, en un procés de renovació encapçalat per Cristián Carandell i interromput per la seva mort el 2019.[6[/mfn] I malgrat el gir lingüístic que oferiren les versions de Carandell, l’edició de Creus encara innova respecte d’aquestes altres traduccions, ja que ha estat el primer a traduir el text grec, originalment poètic, en vers.[7[/mfn]

Aquesta decisió és fruit de la reivindicació sostinguda pel traductor, segons el qual: «Tota obra literària hauria de ser traduïda en una forma anàloga, i si l’original és en vers, en vers hauria de ser la traducció justament per no caure en la infidelitat que bescanten els partidaris de la prosa, perquè forma i contingut són una sola cosa indestriable i no dues de diferents» (pàg. 36). “De com es pot traduir Aristòfanes” (pàgs. 34-46) es presenta com uns criteris de traducció però és, alhora, una denúncia del fals estatus d’axioma de l’anomenada “fidelitat” i que reclama un anivellament de l’ofici de la traducció dels textos clàssics a la traducció de les llengües modernes, per tal com sigui capaç de donar vida els textos i recontextualitzar-los en la llengua d’arribada sense adaptar-ne el contingut.[8[/mfn] Evidentment, Creus no és l’únic filòleg clàssic que pertany a aquesta escola de traducció poètica. En la darrera dècada hem pogut llegir en vers l’Odissea de Joan Francesc Mira, les tragèdies d’Eurípides de Jaume Almirall i Montserrat Nogueras (Medea, Els fills d’Hèracles, Hèl·lena, Ió, El ciclop i Resos) i la Ilíada de Pau Sabaté (que des de la seva reedició inclou un pròleg del traductor). Es fa palès, però, que el registre d’aquestes obres és un altre de ben diferent: si tenim en compte que són els gèneres que Carles Riba va traduir, una traducció poètica de l’èpica i la tragèdia sembla molt més fàcil de plantejar. En canvi, l’Aristòfanes en vers que Creus va somiar era orfe de referents.

Tanmateix, la versió que ofereix Creus no descuida gens ni mica l’altre tret clau de l’obra aristofànica: l’humor. Encara més: ha inclòs al voltant del text algunes picades d’ullet (paròdies, bromes i preses de pèl) que sorprendran i, sobretot, faran riure a qualsevol. He estat molt temptada d’explicar-les, però em temo que seria un spoiler imperdonable. En qualsevol cas, aquestes bromes són una prova més de la cura amb què s’ha tractat el text i la voluntat expressa de fer-ne un volum coherent amb el registre i el gènere de l’original. El lector pot riure ja des de la mateixa introducció, on es donen noms nous a les comèdies tradicionalment mal traduïdes de l’autor (personalment, espero amb il·lusió El capital, molt més cridaner que no pas el Plutos que s’havia traduït abans).

Tornant a la matèria realment important, el text de les comèdies, veiem que les promeses que feia Creus als criteris de traducció són acomplertes amb escreix. Gràcies al seu art, ací i allà trobem el geni aristofànic dut al màxim esplendor: pels versos del volum circulen a dojo jocs de paraules (molts d’ells traslladats del grec amb molt de talent, d’altres, aconseguits amb una fortuna increïble), compostos i adjectius delirants i impossibles, noms de personatges plens de sentit, canvis de registre i referències literàries o històriques recognoscibles. I, en mig de tot això, destaca un gran domini de la llengua. És absoluta la presència de frases fetes, compostos propis, sinònims i homòfons molt ben trobats, fonamentats tots ells en un català genuí i ric, sense complexos, que dona vida i força al text, com ja és propi del traductor, de fet.[9[/mfn] He de confessar que m’he vist temptada (per segona vegada en la redacció d’aquesta ressenya) d’aixafar la festa a qui encara no hagi llegit les comèdies, perquè els acudits que hi apareixen són realment dignes de menció. Deixaré que els passatges enllaçats a les primeres notes al peu serveixin de tastet il·lustratiu.

Ja he dit que la feina que ha fet l’Eloi Creus és una tasca titànica que fins fa uns anys es creia impossible. De fet, estic convençuda que amb prou feines hi deu haver cap traducció d’Aristòfanes a una llengua moderna més reeixida que aquesta. No en va, doncs, Creus hi va dedicar el doctorat. En aquest fet hi ha, però, un gest significatiu: la majoria de doctors, en acabar la tesi, la fan publicar en una prestigiosa editorial acadèmica, de manera que queda a l’abast únicament d’uns poquíssims especialistes i de biblioteques universitàries. En canvi, el projecte de l’Eloi era una cosa ben diferent ja de bon principi. Perquè ell és d’aquells convençuts que una cosa val la pena si és accessible i, en acostar la comèdia grega al públic català, ens ha fet un regal inigualable: “les comèdies més deliciosament alades que s’han escrit d’Aristòfanes ençà”.

[1[/mfn] Podeu llegir-ne el començament a: visat.cat/espai-traductors/fragments/eloi-creus/la-pau-1-42/1002

[2[/mfn] Podeu llegir-ne un passatge a: stroligut.com/aristofanes/nuvols

[3[/mfn] Creus, Eloi (2024), “L’Aristòfanes de Manuel Balasch, prevere i doctor en llengües clàssiques”, Malé, Jordi (ed.) Les traduccions catalanes dels clàssics, Aula Carles Riba, Barcelona: Edicions de la Universitat de Barcelona, pàg. 240.

[4[/mfn] Creus, Eloi (2024), “L’Aristòfanes de Manuel Balasch, prevere i doctor en llengües clàssiques”, Malé, Jordi (ed.) Les traduccions catalanes dels clàssics, Aula Carles Riba, Barcelona: Edicions de la Universitat de Barcelona, 239-272. Les fitxes de les traduccions catalanes dels clàssics grecollatins es poden consultar a la base de dades del grup de recerca Aula Carles Riba. [ub.edu/acr/traduccions-catalanes-dels-classics[/mfn]

[5[/mfn] Creus, Eloi (2024), “L’Aristòfanes de Manuel Balasch…, pàg. 260.

[6[/mfn] Vegeu-ne l’article a Almirall, Jaume (19/01/2020), “En la mort de Cristián Carandell” a Núvol. [nuvol.com/llibres/en-la-mort-de-cristian-carandell-78312[/mfn]

[7[/mfn] Podeu consultar un estudi introductori i superficial de totes les traduccions catalanes d’Aristòfanes, en què es menciona Els ocells en traducció d’Eloi Creus, a Pérez Asensio, Jordi (2022), “La traducció de la comèdia grega al català: recorregut històric i necessitats actuals”, Aguilar, Julia; Navarro, Andrea; Pérez, Fernando (eds.) Traduir els clàssics: història, reflexions i perspectives d’un ofici mil·lenari, Reus: Editorial Rhemata, 59-76.

[8[/mfn] També podeu trobar aquestes idees a Creus, Eloi (2024), “L’Aristòfanes de Manuel Balasch…”, 239-272, i, en aquesta mateixa revista, Creus, Eloi (30/06/2020), “La traducció com a traducció, o alternatives per valorar-la”, La Lectora. Revista digital de crítica literària [lalectora.cat/2020/06/30/la-traduccio-com-a-traduccio-o-alternatives-per-valorar-la[/mfn]. En aquest sentit, és interessant consultar Garrigasait, Raül (2022), “Tradició i traducció: el cas de la Bernat Metge”, Aguilar, Julia; Navarro, Andrea; Pérez, Fernando (eds.) Traduir els clàssics: història, reflexions i perspectives d’un ofici mil·lenari, Reus: Editorial Rhemata, 1-9.

[9[/mfn] Podíem veure-ho en les seves traduccions anteriors del grec (Menandre i Safo, lalectora.cat/2022/09/20/i-desitjo-i-cremo-o-la-nova-veu-de-la-desena-musa/#fn-6914-1), l’italià (Primo Levi lalectora.cat/2024/02/13/un-traductor-es-un-lector-amb-molt-bon-olfacte i Sandro Penna) i l’anglès (Israel Zangwill).