Quan amb alumnes d’institut hem abordat el contractualisme, concretament en la versió liberal que beu de la tradició pragmàtica britànica, una qüestió que ha aparegut sovint és si l’estat ha de proporcionar serveis. Quan els preguntava quina era la funció de l’estat en un liberalisme ortodox (i molt simplificat), sempre responien que aquest havia de proporcionar de manera efectiva el benestar als ciutadans. Es tracta d’un plantejament proper (però no idèntic) a aquell de Nussbaum, segons el qual, a grans trets, la política ha de procurar les condicions perquè les persones puguin desenvolupar les capacitats. Així doncs, l’estat seria com una segona naturalesa —o gairebé la primera— que fruita constantment. Això, més que una idea o teoria desenvolupada, sembla un marc epistèmic potser no defensat teòricament, però sí efectivament. Entre els defensors d’aquest marc hi ha, per damunt de tot, els administradors d’aquest sistema polític, econòmic i cultural, els quals es beneficien de la seva condició de demiürgs en forma de poder, prestigi social i, esclar, diners. Aquesta tendència a pensar en l’aparell institucional com una naturalesa de la qual ens nodrim i a la qual, per tant, devem la vida, m’ha fet pensar en com els catalans ens relacionem o ens hauríem de relacionar amb la política.

Els últims articles de Josep Asensio (2026) sobre com els catalans vivim en una «interpretació» de la política, gairebé com una funció teatral, o els vídeos d’Abel Cutillas que circulen per xarxes, en què diu que es vol dedicar a la política i que això s’ha d’entendre com la creació d’un nou marc al marge del tragí habitual, ajuden a pensar com la política es pot entendre (i fer) a Catalunya —no són, esclar, dos bolets, sinó que hi ha tota una vida política i comunitària que batega per sota l’entramat institucional. 

Tot plegat també m’ha fet pensar en la manera com, a Tots tres surten per l’Ozama, Vicenç Riera Llorca descriu la inconsistència moral, l’apatia i la incapacitat de fer gaire res de profit que tenen els habitants de la República Dominicana des del punt de vista dels exiliats catalans. En aquell país arriben una colla de refugiats de guerra catalans i altres europeus. Un cop allà es troben enmig d’una societat sotmesa, com diu Campillo (1999), al caciquisme i a la superstició, però també a unes relacions «instintives i primàries» també a l’abúlia. Només tocar terra, i amb els papers revisats, reben una quantitat de diners que els ha de servir per trobar allotjament i afaiçonar com puguin la seva presència a l’illa. A més, a molts se’ls ofereix la possibilitat d’obtenir terres a l’interior, lluny de la costa i la ciutat (on, de fet, no hi ha feina), a la selva, on podrien fer de pagès. La vida que s’hi descriu és improductiva i els llaços morals estan esfilagarsats, però tampoc no s’acaben de desfer per manca de voluntat: enlloc no hi ha el tremp per capgirar la situació. Hi ha un fragment que explica com la naturalesa, en aquell país, és tan exuberant que no cal treballar-la per obtenir-ne fruits, i per això el treball, l’empenta individual, no hi té cap valor. La política, l’economia i les relacions socials dels habitants es regeixen per la indolència. La possibilitat de sobreviure amb prou facilitat eixuga la voluntat de construir res:

L’economia dominicana —explicava el Miquel— està basada en l’agricultura; però en una agricultura primitiva i que, a causa del clima, només pot explotar-se a base de negres. No tenen indústria… […] L’agricultura ja produeix tot el que poden exportar de cacau, de cafè, de sucre, i de bananes, i encara hi ha anys que s’han de quedar amb una bona part de la producció. (p. 107)

És a dir que la força que mou la vida humana no és la voluntat, sinó la inèrcia. L’economia funciona gràcies a l’explotació sense esforç de recursos naturals, siguin les plantes ufanoses, siguin els esclaus —els anomeno així perquè hi figuren més com un recurs econòmic que el sistema té a la seva disposició més que no com uns ciutadans conscients de si i dels seus drets i capacitats.

A tot això cal sumar-hi la pràctica impossibilitat de governar la naturalesa, que té una empenta que supera la dels europeus que hi arriben. Molts catalans es llencen a la colonització, però cap no se’n surt. Aquells pretesos pioners, a diferència dels herois de western, no aconsegueixen domesticar l’expansió vegetal. Els que no hi deixen la pell, tornen amb febres que arrossegaran la resta de la seva vida. Paradoxalment, les condicions per a la creixença són tan excepcionals, que no s’hi pot conrear res:

Si el treball agrícola ja és dur per als qui no hi estan acostumats, fins i tot al clima que els és habitual [és a dir, el clima de Catalunya o d’Europa], ací les dificultats augmenten a causa del clima tropical, en el qual els refugiats es troben de sobte. (p. 21) 

I també, més endavant:

L’economia del país no pot absorbir tota aquella gent. Hi ha la possibilitat de desenvolupar l’agricultura, però no serà pas amb la gent que arriba […] que es farà una cosa així. La selva i el clima ofereixen dificultats als mateixos indígenes […]. La majoria dels europeus vinguts aquí han perdut la seva salut, per sempre, a les selves i als camps dominicans, i alguns hi han deixat la vida, i el Ramon ha resolt que ell no anirà al camp. A la ciutat és difícil viure-hi, perquè hi ha feina per a molt poca gent, i el govern dominicà dona facilitats perquè la gent vagi a treballar la terra. Les facilitats consisteixen a assenyalar-te un tros de selva i dir-te: «Va per tu». I als quatre dies, quan encara el desgraciat està pensant com s’hi posarà, ja ha agafat les febres o pateix elefantiasi. (p. 43)

La vida moral dels ciutadans tampoc queda gaire ben parada en la novel·la i, com en els dos casos descrits, serveix per il·lustrar l’especificitat de condicions perquè es generi una estructura moral comuna en una població. La inconsistència de les relacions sentimentals i familiars forma part de la mateixa incapacitat productiva i al sotmetiment a un ordre que, tanmateix, satisfà els apetits més bàsics. Pel que fa a la religió com a element socialitzador —i com a sistema moral i polític—, la seva presència queda reduïda a la superstició. Més que un pastor, un capellà o un laic amb vel·leïtats teològiques, hi apareixen el xamanisme i la superstició en la manera més descomposta de concebre’ls. El ritual vudú acaba sent una funció per a la qual el suposat sacerdot cobra als turistes, que d’altra banda observen l’espectacle mentre comparteixen una ampolla de rom. Podríem pensar en ritus bàquics, però tot plegat és prou descafeïnat perquè remeti a una versió (encara més) sòrdida de Port Aventura.

Aquells catalans i altres europeus que maldaven per fer alguna cosa, encara que fos anar-se’n, es troben amb un terreny empantanegat en què cada moviment esgota. A diferència del Romanticisme, que glorifica l’acció, aquí fer qualsevol cosa penalitza. Els habitants, que comprenen perfectament això, renuncien a l’empenta i a l’acció i opten per una vida pràcticament vegetativa i sensitiva, abocada a l’anar i venir dels desitjos, del sexe i de la violència. Fins i tot alguns refugiats, com el Lluís, entenen quina és la dinàmica que regeix la vida en aquell indret i pretenen treure’n profit casant-se amb una dona que els mantingui com una esclava —la qual s’hauria buscat un home blanc perquè la mantingués.

La manera com una naturalesa massa vivaç limita la capacitat creativa i, per tant, les possibilitats de desenvolupar-se, es pot llegir com una analogia de les conseqüències d’un estat expansiu. Que els estudiants de secundària, i ben segurament els seus pares o altres professors, confonguin la garantia d’uns drets humans amb el proveïment de serveis és simptomàtic de la concepció de l’estat com una segona naturalesa. Però aquesta confusió no neix de la inapetència de la gent, ni tampoc és fortuïta, sinó que ha aparegut juntament amb la degradació del contracte que havia de ser la (social) democràcia. A aquest fet s’hi afegeix la dificultat creixent per desenvolupar-se de manera privada, com sap qualsevol que hagi pres el camí del treball autònom (que, per analogia, és aquella selva en què, quan encara no has fet el primer encàrrec, s’agafa una febrada en forma de quota que deixa el pobre pioner ben estabornit).

Quan l’estat, és a dir el poder polític i, sobretot, les lleis que regeixen les relacions dels habitants entre si i amb el poder, neix del teixit complexíssim de la moral d’un poble és fàcil que hom tingui una percepció de les lleis com una constatació d’una manera de fer en qualsevol cas prèvia a la codificació. L’estat (o les lleis), en aquest cas, són l’expressió més o menys rígida i explícita de les formes de vida d’un poble. Com diu Richard Rorty a Justice as a Larger Loyalty,

És per això que, a mesura que els grups creixen, la llei ha de substituir els costums i els principis abstractes han de substituir la phronesis.¹ This is why, as groups get larger, law has to replace custom and abstract principles have to replace phronesis.

La llei substitueix la phronesis, la prudència, la saviesa pràctica; però no es tracta d’una substitució espúria, sinó fruit de la constant associació d’interessos, des de la família nuclear fins a la nació. No actua com una segona naturalesa de la qual ens nodrim o a la qual patim indefectiblement, sinó que és una constatació d’una moral col·lectiva que necessita ser codificada donada la complexitat creixent de les relacions humanes (econòmiques, polítiques i socials). Si una part de l’estat vol expandir-se i dictar les normes des de dalt és probable que hi trobi una certa resistència. Un exemple d’això el trobem en la persistència del dret civil català després de la promulgació dels decrets de Nova Planta. Una persistència motivada per la profunda imbricació entre allò que expressava aquest codi i la manera de relacionar-se dels catalans (tot i que l’absència d’un poder legislatiu propi condemnava el dret civil a la fossilització).

Davant l’expansió de l’estat democràtic contemporani no només com a garant d’uns drets, sinó també com a proveïdor de serveis i, per tant, com a agent econòmic principal en la nostra societat, aquest pretén establir-se com un estat natural, de manera que es doni per descomptada no només la seva existència, sinó la seva presència constant en la vida dels ciutadans. Una presència que no és mai neutra, sinó que té una agència pròpia i una capacitat de sanció. Un dels factors que l’estat promou per tal d’expandir el seu poder és la dissolució moral, de manera que aquell humus del qual naixien les lleis s’assequi i els ciutadans deixin de tenir un referent moral propi, no sotmès a cap altra potestat que la que donen la tradició i l’erosió soferta pel pas del temps, que adeqüen a cada època aquests valors.

Com la naturalesa ufanosa de Tots tres surten per l’Ozama, l’estat ofereix prestacions que, si bé satisfan necessitats més o menys immediates i, al capdavall, en alguns casos capaciten els ciutadans, per dir-ho amb Nussbaum, també el converteixen en un agent indispensable en la vida dels ciutadans. Però ara ja no apareix com un tercer sancionador en cas de conflicte o com l’expressió formal —és a dir jurídica i política— d’una comunitat que la faci reconeixible en el concert de les nacions, sinó com un substitut de la moral col·lectiva. Les formes de vida deixen d’emergir del pou de la història per estar regides de manera més o menys indirecta per l’estat. Això es nota en el paper de l’estat com un agent econòmic, perquè amb les seves subvencions i reglaments diversos escull quins sectors vol promocionar, però fins i tot en aquest cas podria autoregular-se. En canvi a Espanya i a Catalunya veiem com l’estat tendeix a l’expansió a través de l’augment del PIB —una manera d’inflar-se com un globus— i dels serveis, a costa de la cohesió social.

Com que l’estat ha esdevingut un fi en si mateix, la justícia depèn en bona part del que li és més útil i, per tant, deixa de ser l’expressió reguladora sorgida d’aquell pou de la moral. Com la naturalesa de la novel·la, som deutors de l’estat i poc hi podem fer per modificar-lo. Ara bé, la realitat és persistent i el catalans no ens hem dissolt encara en aquest cafè aigualit que és la simple ciutadania administrativa, prima com un paper de fumar.

El poder polític (institucional) dels catalans és limitat i està interferit. Però, com el Miquel de Tots tres surten per l’Ozama, l’únic supervivent de la novel·la, que aconsegueix anar-se’n i deixar enrere aquella naturalesa feridora, els catalans també tenim una sortida. Així com la fugida del Miquel no és covarda —de fet és intrèpida, perquè s’enfronta a un mar ple de submarins de guerra amb el record d’un naufragi recent d’uns altres catalans—, tampoc ho és la separació dels catalans respecte l’estat. Com diu Asensio, «separar-se de l’estat es troba al cor de la política catalana que, per bé que encara hagi de néixer, ja comença a ensenyar el seu contorn». Dependre, pel que fa als serveis i les prestacions fonamentals (educació, sanitat, infraestructures, pensions), d’un estat forjat en contra dels teus interessos és com alimentar-se d’aliments indigestos. Però a diferència dels autòctons descrits en la novel·la, tenim una història que podem projectar sobre el present i el futur. La política catalana només pot néixer del pòsit històric i moral dels catalans. Cal mantenir el tremp moral perquè no se t’emporti el riu.

• 1
  This is why, as groups get larger, law has to replace custom and abstract principles have to replace phronesis.