Hi ha un amor personal i humà que es pur i que porta en ell
un pressentiment i un reflex diví. Es l’amistat.

Simone Weil

L’amistat com un encantament. Sobtadament, ens advé un estat d’atracció envers l’estranyesa de l’altre que aconsegueix seduir-nos i descol·locar-nos en un mateix moviment d’arrossegament. L’amistat com aquest bé preuat que no es redueix a la seva utilitat ni als beneficis que puguem extreure. Cito textualment: «l’amistat es una relació sense contorns clars ni llocs pròpia, perquè es precisament aquella forma d’interès, d’amor i d’inclinació cap a presències que formaran part de les nostres vides als límits dels nostres mons. El nosaltres de l’amistat no es un nosaltres propietari, sinó una intimitat que desplaça el sentit de la propietat. L’amistat es un assumpte de percepció que no depèn ni d’un acord ni d’una comunió. Es la percepció d’un encant (charme) d’un altre, d’una espurna o d’un miracle. Es l’encant quotidià d’una manera de riure, d’una dissonància, d’una estridència o d’un gest repetit. Què fa encantador l’encant? N’hi ha prou que algú el percebi i s’hi obri. L’amistat fa de l’estranyesa un encant i la converteix en una forma de companyia». Aquesta és la brillant concepció de l’amistat segons la Marina Garcés a la seva darrera obra, La passió dels estranys, una filosofia de l’amistat, editat per Galàxia Gutenberg.

Malgrat que l’amistat sigui una motivació no instrumental que vincula determinats individus i que al mateix temps beneficia al conjunt de l’espècie i la seva relació amb l’entorn perquè permet ampliar les relacions de confiança amb l’estrany, des dels inicis filosòfics ja es van plantejar matisos i dubtes sobre aquesta incondicionalitat. I, ben mirat, no cal remuntar-nos a les filosofies antigues per adonar-nos d’aquesta realitat, sinó desplaçar la mirada cap a l’entorn. Quantes vegades ens hem qüestionat el valor que donem a les amistats que ens envolten o, fins i tot, com definir els vincles que establim amb aquells contactes que no acaben de ser amics però tampoc desconeguts?

Tal com sentencia l’autora, podríem dir que l’amistat és la més anarquista de les relacions, ja que no s’institueixi ni es legisla per cap organisme. No obstant això, no vol dir que no compti amb un sistema normatiu, amb una sèrie de pautes i accions culturalment acceptades i estructurades. L’obra, però, parteix de la sospita cap a l’ideal ètic i polític que ha fonamentat la tradició filosòfica de l’amistat i proposa la necessitat d’analitzar-ne críticament els pressupòsits.

Un dels punts més fascinants d’aquest fenomen és el seu component imaginatiu i inventiu que fan que cada amistat sembli única -la trobada que es fa possible a través de la vivència i tot allò que es construeix i s’inventa a partir del viscut-. Podríem potser comparar l’amistat amb l’enamorament, en el sentit que tot sembla viscut per primera vegada a la història de la humanitat fins que descobrim el ridícul d’estar repetint els mateixos gestos i les mateixes paraules que els amants de tots els temps.

Tanmateix, tota part lluminosa posseeix el seu revers obscur: la conversió de les amistats en capital social. Malauradament, no resulta difícil posar sobre la taula la seva devaluació en una societat on tot, també els afectes, està sotmès a la lògica del consum. La capitalització dels vincles esdevé una neoformació del sistema per a validar-nos, també, a partir de la possessió de relacions socials. L’acumulació de vincles insostenibles com a sinònim de riquesa, poder i abundància. La preferència envers l’acumulació que fagocita la qualitat.

Podem considerar l’amistat també com un acte de resistència subversiu en la new age de la capitalització de les emocions i el selfcare —lògiques neoliberals que no aturen d’instrumentalitzar-nos a través de la inversió del temps en un mateix, i que ens condueixen, inevitablement, a l’aïllament que garanteix la supremacia de la priorització. Ja ho apunta Eva Illouz amb el concepte de l’emocionalitat capitalista que explica la problemàtica de com el Jo organitza la seva relació amb el món a partir de com l’afecta. En conseqüència, potser cal deixar de prioritzar-nos tan efusivament i escoltar el moment històric en què ens trobem, ja que se’ns presenta una oportunitat que no podem desestimar: la crisi de les estructures tradicionals de vida, tant polítiques com socials, des de l’estat a la família, obre un espai per a la trobada i per a l’experimentació que amplia les possibilitats, alhora que demana noves formes de compromís i de relació. Garcés apunta que «en aquests temps marcats per la incertesa i per la crisi de les institucions que tradicionalment han organitzat els rols socials, s’invoca sovint el paper de l’amistat com la xarxa afectiva, o la trama que pot sostenir les nostres convivències malmeses per la precarietat i per l’extractivisme relacional i afectiu». I se sorprèn en arribar a la conclusió que potser la tendència general sigui la de construir refugis d’amics que el que busquen es assemblar-se molt en edat, gustos, identitats i necessitats per sentir-se a recer de l’incomprensible estat actual del món.

Llegint l’assaig, no puc evitar de qüestionar-me per què parlem tan poc sobre les ruptures d’amistat si son tant o més doloroses que les ruptures amoroses? Potser la consternació sigui tant gran perquè en la mesura que s’escapa del joc d’intensitats i dramatisme que envolta al desamor, esdevé una relació inquietant, un vincle sense cap perquè clar. El fet que la relació d’amistat sigui sempre un excés, una historia inacabada, com apunta Garcés, una trobada casual que desvia el curs dels esdeveniments i que redefineix les necessitats i les trajectòries vitals dels qui s’hi disposen, la converteix gairebé en un miracle que escapa les formes de representació socials. Una amistat es lliure en els seus codis, rituals, gestos i llenguatges propis i compartits.

Potser precisament per aquesta llibertat que la caracteritza, tots hem tingut amics desapareixen quan s’emparellen. Es un mal poc comentat, del qual els qui el pateixen senten una decepció i una tristor difícil de compartir, i els qui l’exerceixen a voltes, ni se n’adonen. En el cas dels qui sempre estem en la posició de desavantatge respecte dels enamorats, com actuar des d’una llibertat que ens permeti fer adonar a l’altre com ens sentim sense convertir-ho en demanda? Cal generar espais de conversa i debat al respecte, sense convertir-ho en un negoci de la gestió del temps i els afectes. Simplement, problematitzar la situació tot sovint silenciada, i deixar sempre de donar les amistats per fetes.

El punt més inspirador i bell del llibre recau en el fet de repensar l’amistat com a una forma de relació amb la veritat que ha de ser compartida fins al final, com una aspiració a anar més enllà. I adonar-nos com la veritat que comparteixen els amics inclou la il·lusió en la mesura que no es la veritat despullada, sinó la d’una aparença creada, buscada, pensada per i amb l’altre. La il·lusió i l’ocult del fenomen inacabat que consisteix a no voler-ho saber tot de l’altre, sinó a l’estar obert a la possibilitat de fer-ho.

En definitiva, l’amistat podria ser el lloc incert en què s’inclinen, com dos plans no coincidents, el secret, l’estranyesa i la intimitat. I és necessari ser curosos amb el joc de distàncies i proximitats que obren aquests plans; la vibració d’aquest espai entremig que recull tant l’encanteri com les inquietuds més obscures. Ja que potser es aquest el secret de l’encanteri: el fet que mai no arribem a saber-ho tot de l’altre evidencia que tampoc ho sabrem de nosaltres mateixos, però que ens disposem obertament a la possibilitat de fer-ho i a les transformacions que se’n derivin.

 _{Imatge de portada: Le bal bullier (detall), Sonia Delaunay, 1913.}