La poesia de Maria Antònia Salvà, i no ho dic jo, ho va dir Josep Carner —interlocutor privilegiat i amistat de confiança, que ens ha deixat lectures úniques sobre els seus textos i sobre el seu procés d’escriptura— exalta l’encís íntim, l’emoció gentil, agafa «qualsevol estímul delicat del món visible» i el transforma en una paraula que «fa vibrar la deliciosa gratitud» del cor. Maria Antònia Salvà (1869-1958) —que en vida va ser participant activa de primer ordre en la vida intel·lectual de les lletres catalanes— no ha estat del tot mai perduda, però sí que ha patit un procés de recepció interrompuda i injusta on sovint servia com a quota mallorquina o com a personatge «secundari històric» a les antologies. Serà gràcies a les empentes entusiastes d’onades d’escriptores que la reivindicaven com a model i a edicions actualitzades de la seva obra que podrem situar-la on li pertoca dins el cànon de les grans veus poètiques del segle XX i jutjar la seva producció per ella mateixa. És aquí on s’insereix la nova i ambiciosa edició de l’editorial Barcino que emparella Espigues en flor (1926) i El retorn (1934) —completada amb els textos imprescindibles de Lluïsa Julià i de Maria Callís.

Salvà se sabia una poeta entre dos mons, el d’una pagesia que ja s’acabava i una modernitat que picava la porta sense aturador. Entre el romanticisme i el modernisme literari. N’era conscient i n’abraçava els avenços alhora que es planyia d’unes pèrdues qui sabia si irreparables —el paisatge, una manera de vida, una llengua— compartides amb la societat actual. 

Nostres dies han vist l’antiga torre

que en fou defensa, roja d’antigor,

caure a l’embat del temps que tot ho esborra.

[…]

Salut, salut, dolça heretat aimada,

que ens mostres per l’escala l’ahir

una avior modesta i assenyada.

Jo en sent l’encant, enc que no el sàpia dir,

i envers la benaurada clarandera

de cinc centúries, gir l’esguard enrere,

Són, aquests, uns versos d’«El poema de l’Allapansa», el que tanca l’edició d’Espigues en flor. Una tria de vuitanta poemes, que va fer l’autora, escrits entre les darreries del segle XIX i el 1926 i que suposa, en paraules de Lluïsa Julià, «un conjunt madur i variat de registres, temes i gèneres poètics». Hi veiem la mallorquina més biogràfica —per exemple a «Orfenesa» que repassa la pèrdua de la seva mare quan només tenia uns mesos de vida o la falta de models literaris femenins amb què es trobava quan volia sortir del camí marcat per a les dones escriptores de l’època— i naturista (influïda, principalment, pel seu admirat Jacint Verdaguer) que reposa una mirada serena sobre el paisatge i n’extreu el més pur i fugisser amb una paraula viva. La veu poètica versa sobre l’amor que es viu en tensió entre el que seria socialment acceptable i un anhel de llibertat, però també és un cor enamorat, trencat o viu. Salvà era una pionera que, com escriu Maria Callís a l’epíleg, va bastir per primera vegada una simbologia pròpia i femenina: «amb ella comença, pròpiament, l’expressió poètica d’habitar el món com a dona». No és pas poca cosa.

El retorn (1934) és, a la vegada, continuïtat i canvi de paradigma, «una perla rara de valor inapreciable» (com diu Miquel Ferrà al pròleg). La poeta ja es troba immersa de ple en el modernisme i els versos sintètics, evocadors o postsimbolistes substitueixen el to popular. Tanmateix, continua explorant les pròpies vivències i els personatges que l’acompanyaven, com ara la seva dida «Flauta» o els principals esdeveniments del seu poble. Mallorca ja s’alça plenament com l’arrel dels seus versos, la terra d’on tot creixerà. Es tracta d’una obra de maduresa, depurada, sintètica i molt reflexiva. Un recull on ja és conscient del lloc que ocupa dins la poesia en català i on potser, com apunta Julià, s’enfronta més decididament al futur (no cal obviar, per conegut, el poema «A les donzelles de l’any dos mil»). La mirada al passat reforça el sentiment «D’un paradís perdut», una manera de fer i uns paisatges que desapareixien al seu davant. Potser per això brilla tant l’encant davant les coses, la innocència de la mirada: Salvà sublimava l’encant del precís instant, com el vol d’una libèl·lula, l’aranya oscil·lant o el vermell d’una rosa enmig de la neu (tots poemes d’El retorn). És l’esguard de l’enamorat davant la vida, davant la seva terra. Sense abandonar del tot Verdaguer —no us vull espatllar les anècdotes sobre Canigó que s’expliquen al volum— més endavant serà una gran lectora de Clementina Arderiu i Marià Manent, per una banda, i de Ramon Llull i de santa Teresa de Jesús, per l’altra, que completen el seu vessant més religiós i espiritual que formen part intrínseca de la seva definició de Poeta: «enfront de la pètria manera de romandre de la tradició, gravada en el marbre i assentada sobre el propi pes, la poeta basteix, vers rere vers, una lloança del que és fugisser […] i d’aquí n’extreu un perfeccionament moral» (Callís a l’epíleg).

Els versos són també un mostrari dels grans coneixements que tenia sobre el vocabulari del camp, les flors, les feines tradicionals i les cançons populars (recordem que estem en ple Noucentisme); així com un exemple del seu respecte i servitud per a la matèria primera de tot poeta: la llengua. Una llengua minoritzada i sempre en perill.

A LA LLENGUA PÀTRIA

Salut, oh llengua rica d’harmonies

que en la maror has sortejat l’escull

del desafecte greu. Beneita sies,

llengua de l’alt en Jaume i Ramon Llull!

Entre lleials que no et volgueren morta

ni menyspreada m’he pogut comptar:

som de l’estol que mai per mai comporta

la cendra ofegadora dins ta llar.

Princesa de florides primaveres

en castell que no es dona a l’enderroc!

Mercès, oh llengua pàtria, que em volgueres

al teu servei humil de ventafoc. 

Com diu Callís, «lligada a aquesta voluntat de defugir el tòpic heretat», Maria Antònia Salvà troba en la Bellesa la manera de «persistir enllà de si mateixa, de fundar una nova nissaga poètica». Llegim-la i no deixem que «en l’oblit mos versos s’hagin fos!».