Com que, amb motiu del centenari de la publicació de l’Ulysses, tothom s’ha sentit obligat a dir-ne alguna cosa, s’ha anat posant en evidència que els antijoyceans tenen menys imaginació que els antivacunes. Com a mínim, els antivacunes fan l’esforç de convocar tecnologies impossibles, conspiracions mundials, chemtrails, 5Gs i Grans Germans per justificar la seva negativa. Els antijoyceans, en canvi, fa un segle que floten en la mateixa escudella tebiona de clixés. L’Ulysses és un llibre innecessàriament difícil, diuen, fetitxe d’acadèmics refistolats, novel·la que no s’acaba ningú però que tothom se sent obligat a mencionar, suposo que per algun rastre de mala consciència humanista. La imatge que en resulta és la d’un llibre dissenyat per humiliar el lector, que l’obliga a comprar dotzenes de llibres preparatoris que l’ajudin a desxifrar la criptomania impossible d’un psicòtic irlandès que, al capdavall, només llegim perquè un ateneu de canonistes WASP ens hi obliga. Comprensiblement, el Bon Articulista Antijoyceà s’ofereix per alliberar el lector d’aquesta càrrega i li explica que no està sol; que ell tampoc no el va acabar i que no passa res; que els llibres no han de costar de llegir.
Tot això és ben discutible (bàsicament, perquè són els arguments d’algú que sembla haver decidit que no llegirà Joyce abans de posar-se a llegir-lo i que treballa per a produir el mateix prejudici en un lector futur) però el que és innegable és que l’Ulysses és un llibre difícil. Aquesta dificultat, però, és menys evident del que sembla. Més concretament, diria que és una dificultat que té a veure amb una certa actitud lectora, és a dir, amb la pretensió de controlar-ho tot i d’entendre-ho tot a cada moment de lectura, més que no pas amb l’obra mateixa. Si ens hi acostem des de l’afany de copsar tots i cadascun dels girs, els acudits, els jocs de paraules o les al·lusions que Joyce proposa a cada pàgina de l’Ulysses, si pensem que la lectura passa per aquesta comprensió immediata i exhaustiva, l’Ulysses ens frustrarà, naturalment, o ens abocarà a una recerca bibliogràfica inacabable. Em sembla, però, que la novel·la de Joyce s’obre a una altra mena de lectura, més deseixida, que ens demana, això sí, una certa comoditat en la incomprensió. En alguna ocasió n’he parlat com si fos una psicogeografia de Dublín. A banda de ser una reescriptura de la Odissea, de Hamlet i del misteri de la santíssima trinitat, Ulysses se’ns ofereix com un mapa interior, quasisituacionista, de la capital irlandesa i ens convida a recórrer-lo com es recorre un espai qualsevol. No ens cal desxifrar-ho tot, d’una ciutat, per gaudir-la; només fa falta passejar-s’hi prou estona, amunt i avall, avançant i tornant enrere, escoltant-ne el brunzit, observant-ne el moviment, per acabar sentint-la pròpia. Després, si es vol, pot començar la indagació històrica o urbanística, però el primer és estar-s’hi.
És interessant constatar que si, als anys vint, el problema principal de l’Ulysses passava per les acusacions d’obscenitat dels censors (el capítol de «Nausicaa», que havia aparegut a la Little Review el 1921, on la jove Gerty MacDowell, que reposa en una roca a la platja, acaba ensenyant les calces a Leopold Bloom mentre aquest es masturba va ser declarat il·legal i, per tant, va suposar la prohibició de l’Ulysses als Estats Units; al Regne Unit, el 1931 encara prohibien emissions de la BBC per la simple menció del títol de la novel·la), ara sembla que la immoralitat de Joyce en sigui, justament, la resistència a una lectura ràpida, immediata. L’envitricollament i l’erudició ens resulten més intolerables que no pas les expansions mig adormides de Molly (que també van servir d’argument per il·legalitzar el llibre) com si la complexitat hagués de ser necessàriament difícil i la dificultat hagués de ser necessàriament esnob. Cap d’aquestes assumpcions és certa. D’altra banda, tampoc no és una dificultat gratuïta, la de l’Ulysses. Per molt temptadora que en sigui la caricatura, Joyce no escrivia per sadisme. Més que no resistir aquesta dificultat, doncs, potser sigui interessant concedir-li un cert crèdit i provar d’escatir-ne les raons. Mirem-nos-ho un moment.
Malgrat la pàtina elitista que li atribueix, Joyce escriu amb materials d’una banalitat espaterrant: un matrimoni que ha perdut una filla i que ja no es desitja (els Bloom), un adulteri més aviat desangelat (el de Molly amb el seu agent, Blazes Boylan), un postadolescent paralitzat creativament (Stephen Dedalus) i un publicista amant dels plaers senzills i de la carn alegre (Leopold Bloom). La textura de la novel·la és del tot anecdòtica, entenent l’anècdota en el seu sentit etimològic, és a dir, com un material inèdit, que no és digne de ser publicat. L’Ulysses, doncs, es presenta oximorònicament com una epopeia de la ordinarietat. En aquest sentit, s’inscriu en la tradició del realisme de Flaubert, que també oposava una consciència extrema de la forma a un material decididament vulgar. Ara bé, si Flaubert dignificava aquesta ordinarietat per l’excel·lència de l’estil, Joyce ho fa gràcies a una saturació enciclopèdica. Ho sap tothom i és profecia: a la superfície d’un dia qualsevol en la vida d’un home qualsevol (16 de juny, Leopold Bloom), Joyce hi afegeix capes que responen a models d’ordenació del món, des de l’Odissea mateix fins a la història de la llengua anglesa, passant pel cicle del cos humà, les ciències i els sabers, els colors, els humors i tantes tècniques narratives com és capaç de compilar, entre d’altres. Aquesta saturació és, de fet, una estratificació, un engruiximent geològic que explica la profunditat –la pesantor, si es vol—de la narració joyceana. És el que Umberto Eco anomenava la poètica del coup en largueur, el tall esbiaixat, que converteix un cercle (un punt) en una el·lipsi i que en seria l’estratègia principal . També és el que explicaria que calguin 644 pàgines per cobrir 24 hores de la vida dels Bloom: com que ha de travessar aquest milfulls d’història, cada minut s’allargassa. Aquesta presència del passat en el present, del tot en les parts, és importantíssima per entendre la proposta joyceana. Al Retrat de l’artista adolescent, s’anuncia en l’anotació avorrida del jove Dedalus, on encerta la seva situació puntual:

Stephen Dedalus
Class of Elements
Clongowes Wood College
Sallins
County Kildare
Ireland
Europe
The World
The Universe

En una concentricitat vertiginosa, Dedalus s’autoinscriu en l’Univers sense obviar la resta d’emmarcaments de l’aula on s’ensopeix. Com es pot mostrar literàriament aquesta coparticipació de tot en tot, aquest joc de magnituds salvatge? O, més que no mostrar, com es pot dramatitzar, com se’n pot fer narrativa? La pregunta de l’Ulysses em sembla que va per aquí. Si, durant l’escriptura de Madame Bovary, Flaubert es preguntava si era pertinent descriure excel·lentment la mediocritat de la vida de províncies francesa, Joyce sembla que es pregunti si té cap sentit parlar senzillament d’una realitat complexa; si és artísticament legítim presentar el caos com a cosmos. La radicalitat de la seva resposta s’entén una mica millor si tenim en compte que no es limita a dir-la, aquesta seva visió del món, sinó que busca la manera que el lector en faci l’experiència. Per això ens demana que travessem el gruix del present i no simplement que l’entenguem. Connota, més que no pas denota. D’aquesta manera, la desorientació, el desbordament, l’erudició, la irritació i fins i tot l’abandó de la lectura de la novel·la passen a formar part essencial de l’experiència joyceana, que és la d’un present sobrecarregat, dissociat, travessat de consciències i associacions i desfet en una sensació perenne de crisi.
A principis dels vuitanta, Franco Moretti va proposar una lectura sociològica especialment interessant d’aquesta crisi. D’acord amb Moretti, l’Ulysses havia de llegir-se com una expressió de la fi del capitalisme liberal, que hauria trobat una de les seves manifestacions més cruels en la Primera Guerra Mundial però que s’hauria estat gestant des de finals del xix. A grans trets, aquesta crisi relligaria el declivi del mercat autoregulat amb el declivi del model liberal de societat burgesa, que confiava en aquesta mena de mercat com a font de racionalitat. Aquesta mena de racionalitat prometia una entesa orgànica entre la producció i el consum, que pressuposava una certa tendència, diguem-ne natural, a l’ordre i a l’equilibri. El desballestament d’aquesta entesa és el nucli de la crisi pròpiament capitalista, que interromp la circulació de mercaderies, dissocia la compra de la venda, i mostra la cara sinistra de la lògica del capital, que consisteix en l’acumulació d’un estoc de productes que no compra ningú, per una banda, i, per l’altra, d’unes necessitats que no se satisfan. En realitat, però, aquesta dissociació ja es troba en la forma de la mercaderia mateixa, i del seu caràcter de fetitxe, que conté una part material i una de fantasmagòrica que no es concilien mai de manera harmònica. No es tracta, per tant d’una crisi econòmica a l’ús, sinó, diu Moretti, d’una crisi del mercat en sí, que es revela incapaç de funcionar com a mecanisme d’equilibri social. L’abisme que obre aquest incapacitat és al centre de la dissociació del món de l’Ulysses.
Moretti prova de suturar la lectura estètica amb la sociològica i, al marge de si la crisi de què parla és la que travessa l’Ulysses, el que és innegable és que el món de la novel·la és un món desenquadernat. Si a Dublinesos, Irlanda està governada per la paràlisi, a Ulysses, aquesta paràlisi té a veure amb el debilitament del vincle que unia totes les coses. Joyce escriu des de la consciència d’un món que no troba pautes internes d’organització. Tot s’hi acumula sense jerarquies. La consciència ja no és clarament distingible del món hiperestimulant de l’exterior i la religió coexisteix de manera igualment esquinçada amb la publicitat. Diu Curtius: «ens trobem, realment, en l’infern: el pecat ja només sap de si mateix i ho desconeix tot de Déu». Per això, diu Eco, Joyce recorre a pautes externes per tal de dotar aquest caos quotidià d’una aparença de sentit, amb la prudència de fer-lo fracassar prou —d’evidenciar aquest treball amb la pauta— com perquè no el confonguem amb el món mateix. D’aquí que, famosament, Joyce parlés de l’Ulysses com d’un caosmos, resultat de l’encontre entre el caos (del món) i el cosmos (de l’obra d’art). Precisament perquè el món se’ns deslliga, la funció de l’artista pot ser la de buscar principis d’ordenació. En aquest sentit, resulta més comprensible la convocatòria d’estils i retòriques que converteixen la novel·la en una enciclopèdia de les possibilitats de la novel·la futura. Als dos esquemes que Joyce va composar entre 1920 i 1921, coneguts com els esquemes Linati i Gilbert, veiem que la narració pot ser catequística («Nèstor»), narcisista («Lotòfags»), peristàltica («Lestrígons»), al·lucinatòria («Circe»), laberíntica («Les roques errants») o dialèctica («Escil·la i Caribdis»), entre d’altres. S’hi convoquen —i parodien— la música, el teatre, el periodisme, la publicitat, l’especulació tomista, la crítica shakespeariana, el sermó jesuític, l’arenga política, el soliloqui, el flux de consciència i tantes altres textures de la paraula dita, escrita o pensada. Potser per això, perquè no es privilegia cap retòrica per sobre de les altres, no és senzill escatir si la proposta de Joyce acaba sent afirmativa o cau en un cert cinisme destructiu.
E. R. Curtius s’inclina ostensiblement per la segona. Entén que el relativisme estètic és la base de la composició de l’Ulysses i que, el que comença com una revolta de l‘esperit, acaba amb la destrucció del món. Moretti també ho entén en aquesta clau més aviat pessimista, tot i que s’afanya a especificar que aquesta destrucció del món de què parla Curtius afecta sobretot al món d’aquesta burgesia liberal en crisi, el fonament cultural de la qual és la jerarquització d’estils i de retòriques. Proposar una equivalència entre estils, gèneres i materials —tots els fets, materials o mentals, sublims o vulgars, història i consciència, art i acudit tenen el mateix valor per a l’artista— sense privilegiar-ne cap és atemptar contra el fonament d’aquesta cultura burgesa. Entesos i d’acord. Però no tinc tant clar que aquest esclat d’estils i de retòriques suposi necessàriament una igualació o, pitjor, l’admissió, com diu Curtius, d’un nihilisme metafísic. Una desconfiança en la capacitat de conèixer i de representar el món? Naturalment. El Modernism sencer està saturat d’aquest escepticisme epistemològic. Però, més que no l’admissió d’una derrota, la pluralitat barroca de l’Ulysses em sembla, sobretot, celebratòria. Hi ha cossos, a l’Ulysses, i hi ha carn socarrada i s’hi fregeix greix i s’hi oloren flors i hi ha estremiments i dolçors i malenconies i afirmacions que recorden afirmacions que repeteixen afirmacions. Hi ha, per sobre de tot, una riuada de vida, en tota la seva impuresa, en totes les seves reverberacions. No crec que sigui exagerat dir que és la obra més viva de tot el segle xx, amb tota la contradicció, podridura, bellesa i ballaruca que la vida suposa. Si es llegeix des d’aquesta vitalitat —com a monument a la realitat, enllà de realismes, com a summa i actualització— la dificultat s’esvaeix de seguida i comença la festa.