Premi de la Crítica de l’Associació Espanyola de Crítics Literaris, Premi Josep Maria Llompart i Premi Crítica Serra d’Or; a aquestes altures, un s’acosta a Sala Augusta seguit de Llengua materna, l’últim llibre de poesia de Sebastià Alzamora, amb la mateixa por amb què s’acosta a la Gioconda: la por d’imaginar-se’l més gran, la por que et decebi, la por que sigui inevitable que et decebi i sobretot la por que, si et decep, no estiguis fent el préssec.

            En realitat, quasi totes aquestes pors se superen ràpid. Alzamora, que sempre ha buscat, d’una o altra manera, evitar la tendència a recollir conjunts de poemes perquè sí (i de vegades, com a La part visible, el fil conductor acabava sent un peatge que llastava el conjunt, igual que de vegades, com a La netedat, el poema llarg aconseguia donar un sentit unitari al recull), recorre aquí, novament, al poema llarg, concretament dos, i hi posa en marxa un dispositiu d’efectivitat encara no gastada.

            Com indica el seu títol, el llibre el formen dos poemes relativament llargs (un ús generós dels espais, de les imatges i dels paratextos omple fins a un mida habitual, tampoc gaire àmplia, el que hauria pogut ser una plaquette; però ja vam dir una vegada, en aquest mateix espai, que això és el que menys importa) que funcionen com una mena de díptic contrastat: a una banda tenim l’odi, a l’altra l’amor.

            «Sala Augusta» és un poema en quatre parts sobre la repressió feixista a Mallorca, «Llengua materna» un poema en record de la mare de l’autor. I el dispositiu que dèiem, sobretot en el primer poema, recorda poderosament els Poemes de la resistència de Iannis Ritsos (que, en la traducció de Pau Sabaté, em semblen de les millors coses que s’han pogut llegir en català aquests últims anys): prosa retallada, de vegades vers lliure, sense puntuació (amb algunes excepcions significatives) i amb un ús de les pauses que crea un efecte rítmic molt proper a la fantasia de la captació al vol d’un pensament, però d’un pensament que amb prou feines ho és, que primer que res, abans d’organitzar-se, és una mena de reacció instintiva, de ràbia o d’enyor, davant dels fets que registra. I que, quan convé, arriba a semblar una pregària.

            La Sala Augusta del primer poema és un cine de Palma, encara actiu, que havia estat un magatzem de fusta i durant l’última guerra civil va esdevenir una presó. Les tres funcions s’interpenetren en el poema, potser des d’un record del regne de les ombres de Gorki, sense que les diverses èpoques arribin a fusionar-se: hi ha una consciència clara de la distància entre el passat brutal i un present gentrificat. És un fil que obliga el poeta a fer una aturada:

Però tornem al trenta-sis i al trenta-set

Tornem a les presons feixistes de Palma

No ens desviem

Aquest és un poema de la memòria i la memòria fa meandres ja se sap

Divaga

            És una promesa que de fet el poema no acaba de complir: tot ell és molt més lineal i narratiu que no anuncia aquest incís. Però tot seguit, certament, se’n va cap al castell de Bellver i cap a la reina Violant que hi va ser presonera, cap a Jovellanos, cap als presos catalanistes del XIX, com emmarcant el que s’explicarà en una llarga cadena de malvestats que va travessant la història de Mallorca (i on no desentonarien els fets narrats a La Malcontenta, del mateix Alzamora). El poema va recorrent la part baixa de Palma, fins a desembocar en una cita de diferents versos del poema «Auca», de Bartomeu Rosselló-Pòrcel.

            Tot serà, però, molt més lineal: la segona part està centrada en un seguit de víctimes masculines, la tercera en les dones. De seguida s’arrapa a un recurs anafòric: «Recordeu…», diu el poema, i va donant noms, noms que Alzamora ja havia recordat en diversos articles publicats el 2019 («Noces de sang al cementiri de Llucmajor»), el 2021 («No desertar de les fosses: una visita a Son Coletes») o el 2023 («Les fosses de Manacor») a l’ARA Balears, tot reprenent les investigacions de l’historiador Bartomeu Garí Salleras i les exhumacions a Son Coletes, a Manacor. Noms (recordem-los també aquí) com Toni Alomar, Llorenç Salas, Antoni Oliver Jordà i la seva muller Jerònia Pomar, Miquel Martorell, Sebastià Vidal, Julià Fullana, Joan Garau, Tomeu Jaume, Sebastià Llaneras, Joan i Miquel Parets. O també Belarmina González, Maria i Catalina Flaquer, Pilar Sánchez Llabrés, entre d’altres. Alzamora els va deixant caure amb una confiança en la força del nom propi que recorda Estellés. Pel mig, apareixerà una altra al·lusió, aquest cop al Cant de la Sibil·la.

            En el recompte de morts que és la segona part, Alzamora recupera la tendència que sempre l’ha caracteritzat a les imatges truculentes que ja apareixia en obres anteriors i que és gairebé la seva marca personal. Aquí, diguem, li dóna un sentit a aquest tarannà edgy, potser no del tot contradictori: rere la seua obra batega, tot sovint, una visió negra de la societat, una mena de fascinació (molt balear, diríem) pel poder com a exercici de la violència. Però, mentre el text acumula atrocitats, ho fa amb un to sobri, contingut, del tot apte per transmetre una indignació a punt de desbordar.

            Tot condueix cap a allò que gairebé sospitaríem que és el desencadenant últim del poema: la tercera part té com a centre la figura d’Aurora Picornell, des del que li va passar a ella fins a l’infaust episodi en què el 18 de juny de 2024 el president del parlament balear i diputat de VOX Gabriel Le Senne en va estripar una fotografia. I és llavors, en el moment d’explicar això, que el to sobri i contingut queda enrere, desordenant l’ordre esperable de la frase:

finalment un pelacanyes al Parlament amb cara de cuc

va esqueixar davant tothom una imatge

d’Aurora Picornell

            És un cop de geni, i el punt àlgid del poema. La quarta part abandona el relat per entregar-se a una sentenciositat blaibonetiana, també a la divagació que havia promès al principi, combinant (com a fet, puntualment, al llarg de tot el poema) a una combinació d’imatges naturals amb signes de neguit. És un motiu de fons que ens transmetrà al segon poema del llibre: el de la indiferència de la natura, la seva amoralitat, vora les maleses de la humanitat.

            «Llengua materna» és del tot diferent. La prosa retallada deixa pas als versos, una lliure combinació d’octosíl·labs, decasíl·labs, dodecasíl·labs i alexandrins, que de vegades s’entrega a encadenar tetrasíl·labs i de vegades torna a la prosa retallada que domina el primer poema. No és, tampoc, una respiració gaire diferent, però sí més harmònica, més clàssica, d’acord amb un tema molt més plàcid. Tot hi és, també, més clarament líric. És com si hi hagués una graduació de la forma externa, segons valors positius o negatius, segons si s’aproxima a l’ordre o al caos. És una polaritat travessada per un fil de tensió emotiva realment efectiu.

            ¿La Gioconda? Sí, però: quan, a la segona part de «Sala Augusta», el poeta ens dóna els noms dels botxins, Mateu Torres Bestard (governador civil de les Balears), Trinidad Benjumea del Rey (comandant militar) i Francisco Barrado Zorrilla (cap de la policia)¹Tots tres apareixen, també seguits, al llibre de Bartomeu Garí Salleras, La repressió feixista a Mallorca durant la Guerra Civil i la postguerra (1936-1945) (Palma: Lleonard Muntaner, 2019), a les pàgines 416 i 417., dos d’ells esdevenen, respectivament, «Tomeu Torres Bestard» i «Trinidad Benjumea del Río». L’error ja ve de l’article del 2019. Més avall, a la tercera part, l’home de Pilar Sánchez Llabrés, que es deia Miquel Borel, es transforma en «Miquel Bonet» (no sabem si per un contagi inconscient del nom de l’autor d’El dia de l’escórpora) i una de les milicianes catalanes assassinades a Manacor, Maria Garcia Sanchis, esdevé «Maria Gràcia Sanchis».

            És a dir: hi ha, en el poema, un afany d’exactitud, subratllat per l’imperatiu insistent («Recordeu…») que contrasta amb aquestes badades, certament puntuals, a l’hora d’identificar els botxins i algunes de les víctimes. Sense aquell afany d’exactitud, sense l’afany de voler ser alguna cosa més que un simple poema (Alzamora, a les entrevistes, ha declarat la seva voluntat de combatre l’auge del feixisme que ja retratava la seva anterior novel·la, Ràbia), serien detalls menors; en aquest context, esdevenen un notable taló d’Aquil·les.

            Que, per altra banda, ningú sembla haver advertit.

• 1
  Tots tres apareixen, també seguits, al llibre de Bartomeu Garí Salleras, La repressió feixista a Mallorca durant la Guerra Civil i la postguerra (1936-1945) (Palma: Lleonard Muntaner, 2019), a les pàgines 416 i 417.