Quan Maria Guasch (Begues, 1983) va publicar Els fills de Llacuna Park (2017, Premi de la Crítica), ja va fer palesa la seva habilitat per teixir relacions controvertides i lluny de l’afabilitat, sobretot a través de personatges femenins polièdrics que viuen situacions que els obliguen a sortir de qualsevol zona confortable. Llavors eren dues dones joves, antigues companyes de classe, sense ser amigues, que es retroben a la presó, una com a reclusa i l’altra, la protagonista, com a professora. La novel·la insinuava ull clínic per a les tensions latents de les relacions entre dones que l’apropava a Elena Ferrante, a més d’una contenció estilística, una subtilesa i un domini dels silencis narratius només a l’abast dels novel·listes més pulcres i exigents.

Amb la seva darrera novel·la, Les petites vampires (2024), l’autora beguetana fa un pas endavant en aquests clarobscurs que la situa del tot en el gènere gòtic, que, no ho oblidem, no es caracteritza per introduir una dimensió sobrenatural, sinó per plasmar els grans terrors humans i les zones liminars de la ment, amb la càrrega psicològica que tot plegat comporta. En aquest cas, es tracta de dues amigues adolescents: la Natàlia, de quinze anys, arriba al poble com cada estiu per passar-hi les vacances, i allà hi retroba la seva millor amiga de la infantesa, l’Emma, que té «la sang malalta». Tot i que continuen unides, els períodes de separació i els diferents ritmes de creixement a aquestes edats les han allunyat: la Natàlia, amb el cos més desenvolupat i acostumada a les dinàmiques de la vida urbana, percep les mirades lascives dels homes; mentre que l’Emma, amb un cos encara infantil i sense moure’s del poble, sembla una nena que no ha perdut l’encís.

Al llarg de la primera part, la Natàlia ens parla en primera persona de la seva tornada al poble: el punt de vista de qui sap moure’s pel lloc, però en detecta les transformacions. Una mirada amb la rebel·lia i la provocació de l’adolescència, cínica, penetrant, que és sens dubte un dels grans mèrits de la novel·la. La Natàlia ja no experimenta la vida amb innocència, però no es deixa arrossegar tampoc per les inèrcies dels adults. Ens apropa a la cara menys amable del poble: el passat fosc de la família de l’Emma i els prejudicis dels veïns cap a la noia. Perquè l’Emma, tal com es pot intuir, és filla de l’epidèmia de sida que va assolar les darreres dècades del segle XX; amb la mare morta, la va criar la tieta, en companyia d’una cosina que es converteix en una germana gran. Va començar el col·legi, però el rebuig general la va acabar recloent a la llar. La Natàlia, de fet, és la seva única amiga; o així era, si més no, fins aquest any.

Infància solitària, la de l’Emma, conscient des de ben menuda que el món dels adults li és hostil i que, per tant, s’hi ha de defensar. Com tants nens malaltissos i solitaris, llegir esdevé un refugi i un descobriment. I què llegeix? Clàssics infantils populars de l’època, com El petit vampir (1979), de l’escriptora alemanya Angela Sommer-Bodenburg, i Les bruixes (1983), del britànic Roald Dahl, dos autors que van entendre molt bé el vessant obscur de la ment dels nens. Unes eleccions gens casuals, que alimenten la imaginació de l’Emma i els seus jocs amb la Natàlia, de bruixes i encanteris enmig de la natura, un entorn agrest que esdevé un altre personatge, o més aviat una presència omnipresent en què llegenda i realitat es fonen, i sobre la qual graviten les vides de tots. La masia de la zona és coneguda com Les Agulles, en referència a una serralada punxeguda, que de petites imaginaven com les dents d’un gegant.

L’Emma, per tant, creix sola i apartada, però no dòcil. Saber-se rebutjada, al capdavall, potser esperona el seu costat indòmit. Ella mateixa es vana de ser una vampira, fa seu el pretext que empren els altres per rebutjar-la. I els seus jocs, que barregen sang i fulles al bosc, cada vegada són més agosarats. El seu nou amic, amb qui la Natàlia no comptava, és un marginat com l’Emma; dos inadaptats que s’han reconegut i han teixit un fil entre ells que la deixa una mica de banda. Ell exerceix de pont cap al passat, per desentranyar secrets de les famílies, els dimonis particulars que qui més qui menys amaga. L’autora aconsegueix crear una atmosfera gòtica captivadora, que arrossega i assossega, amb la llengua ben esmolada i ni una paraula de més. Es nota la influència de Shirley Jackson –la veu infantil perversa de la Merricat de Sempre hem viscut al castell (1962)–, Daphne du Maurier –l’evocació del son i els somnis, espais liminars, a les primeres línies, com a Rebecca (1938), i el caràcter indomable de la natura als seus relats– i Fleur Jaeggy –la mirada adolescent maliciosa i l’entorn femení d’Els feliços anys del càstig (1989)–.

Sense arribar al terror, aquesta primera part es caracteritza per la tensió psicològica in crescendo, bastida en el paisatge, les pors quotidianes i les corrupcions diverses. Maria Guasch pren una tradició anglòfila i la porta a casa, adaptant-la a un context autòcton (el VIH, l’aridesa dels pobles petits, els prejudicis socials) que obre nous camins per al que podem anomenar gòtic català. El mateix es pot dir del motiu clàssic del lloc d’estiueig i la idea de retorn, que ha tingut tants tractaments al llarg de la història; el d’aquí, traeix qualsevol concepció del món bucòlic en aniquilar per sempre la innocència infantil.

Hi ha una tercera noia, la Candela, cosina de l’Emma, una jove que treballa al bar de la masia local. I un noi, el Martín, un estudiant universitari amic de la Candela, urbanita que va per primer cop al poble per donar un cop de mà al negoci. Ell encarna el rol del foraster que trastoca l’ordre de la localitat i alhora n’observa la dinàmica amb ulls nets, tot i que de manera potser massa plana i previsible (es mareja pels revolts de l’autobús durant el trajecte, li costa fer de cambrer, el seu cos canalitza la manca d’encaix a l’entorn). Hi ha alguns capítols, en tercera persona, que segueixen els passos del jove; són, en general, menys interessants que els de la Natàlia. S’entén que mostren espais a què la noia no té accés, però ni la veu narrativa ni els assumptes referents a ell no tenen la seva força, la seva capacitat persuasiva. Hi ha una certa reiteració de detalls que no caldria subratllar tant i per moments sembla no saber cap a on es dirigeix la novel·la, com si perdés una mica la direcció. La narració funciona millor en la subtilesa, els silencis i el sobreentès, en la parcialitat conscient de la Natàlia.

Les dues amigues ronden la masia per una història familiar que obsessiona l’Emma. I una història familiar és el que trobem a la segona part, la de dues germanes, la seva mare i la tieta que li ha fet de mare. És a partir d’aquí que la novel·la trontolla: com ja anticipaven aquells capítols en tercera persona, quan s’abandona el punt de vista de la Natàlia la tensió minva i la història es dispersa. Es podria haver prescindit d’aquesta segona part, fins i tot, ja que no explica res que qualsevol lector mínimament conscient del passat recent del país no hagi endevinat. La tercera part tampoc no ajuda: es retorna al present, però ja no a través de la Natàlia, sinó amb una perspectiva més àmplia, que engloba diferents personatges en un intent d’abastar més que no acaba de reeixir.

En síntesi, Les petites vampires té una primera meitat absolutament brillant, amb un domini del registre del suspens psicològic i l’evocació de microcosmos opressius com fins ara no havíem vist en Maria Guasch; tanmateix, es desinfla a mesura que avança, un salt molt evident que potser s’hauria evitat amb una concepció més limitada de la novel·la, és a dir, més de les dues amigues ara i aquí, amb alguna intervenció puntual dels secundaris, i menys dispersió en els adults, el nou amic i el passat. Deixant això de banda, l’estil de l’autora és impecable: elegant, precís i cada vegada més polit, esquitxat amb el castellà just per donar naturalitat als diàlegs col·loquials (peste, peste) i amb referències populars que identifiquen l’època sense caure en la nostàlgia (la marca Frigo, els intercanvis de cromos, el programa Grand Prix).

De vegades es diu que la influència de les traduccions en la creació literària autòctona comporta pastitx i empobriment lèxic, però no és el cas d’aquesta autora, que té una veu sòlida i capacitat per recrear un imaginari que, tot i beure de la tradició, se’ns apareix nou i personal, amb els seus propis misteris. Les petites vampires arriba després de set anys de silenci literari, que li han servit per cuinar a foc lent aquest gir que sembla prendre la seva obra. Només cal desitjar-li que continuï així, que explori els territoris obscurs i les sinuositats de les relacions humanes; i que, si pot ser, la propera novel·la no es faci esperar tant, perquè en volem més, molt més, de Maria Guasch.