«Acabaràs bandoler i de mala sang! Te veig l’estampa! —vaig cridar-li. Que el qui comença per lladre d’honres, poc li costa de ser lladre de cabals!» (p. 86).

La punyalada, Marian Vayreda

Quan els editors de La Lectora vam acordar que centraríem la represa literària en un tríptic que tractés la figura de la dona en la literatura del modernisme, de seguida em van venir al cap els desvaris psicològics de l’Albert Bardals a La punyalada (1904), la novel·la que Marian Vayreda va escriure sense arribar mai a veure-la publicada. D’entrada, podríem dir que l’obra parla d’un triangle amorós format per l’Ivo, el rival del nostre protagonista, el mateix Albert i la Coralí, però el més interessant d’aquesta història és, precisament, que Vayreda conforma aquesta triangulació fora dels paràmetres romàntics dels dos rivals que lluiten per l’amor d’una dona: a La punyalada, la Coralí no espera l’alliberament d’un heroi ni l’antagonista no simbolitza el poder social que pretén ofegar-la. Si comparéssim aquesta història amb qualsevol de les relacions que veiem en tres de les obres més conegudes d’Àngel Guimerà, per exemple, veuríem que la gran diferència és que l’Albert no fa de Saïd, ni de Manelic, i ni tan sols no se’l pot comparar amb l’Andreu. A La punyalada tot pren un altre aire, i l’Ivo, que és l’antagonista que hauria de representar el poder anorreador del mecanisme social, que en les obres guimeranianes serien el catolicisme, la riquesa o la justícia, en realitat no representa sinó la més absoluta desfeta moral.

Segurament aquest és un dels elements que han fet que els crítics hagin considerat l’obra de Vayreda com una precursora de la novel·la modernista, encara que sortís publicada uns anys després d’Els sots feréstecs (1901) i que un any més tard aparegués la gran obra de Víctor Català, Solitud (1905). No cal dir que la figura de Coralí és molt diferent de la Roda-soques de Casellas, i que la Mila de Català indaga en la presa de consciència de la dona enmig del món on viu. A la novel·la de Vayreda, però, la Coralí és absent en gran part de la trama, perquè el rapte que pateix per part de l’Ivo l’allunya de tenir una relació real amb l’Albert, que ha promès al pare de l’estimada que s’esperarà ben bé un any abans de formalitzar la relació, i llavors ve quan l’Albert desenvolupa una al·lucinació total imaginant la Coralí en mans de qui ara ja és el seu gran enemic. El que ens ofereix, doncs, aquest personatge és una anàlisi dels vaivens a què la mentalitat masculina sotmetia la dona a principis de segle, i és d’aquesta manera que, llegida avui dia, ens permet de conèixer la lluita entre el desig i la convenció social que niava en el cor d’un home, i que segurament encara mira d’explicar-nos alguna cosa del nostre temps. Aquest és un dels motius pels quals trobo que és una bona notícia que la novel·la es tornés a publicar en una edició a càrrec de Margarida Casacuberta a Barcino l’any 2021. 

El cas és que la Coralí, a partir d’un símbol tan fàcilment interpretable com ho és un punyal, esdevé la força alliberadora del verí que va prenent l’Albert al llarg de tota la novel·la. Tot comença amb un personatge que és fàcil prendre’s com al mateix autor, que es troba un home que li explica que guarda una gran història. L’autor li demana que l’escrigui, però l’home, «el vell Albert», refusa la idea i se’n va. Més tard, l’autor rebrà el relat de la vida d’aquell home, que és la novel·la que llegirem. A l’inici, veiem l’amistat entre l’Ivo, un home fort i decidit que té una lleugera flaca per la disbauxa, i l’Albert, que és l’amic fidel que el segueix en tot, però que dubta, amb una manca evident de caràcter, d’allò que vol. El seu dubte, fins i tot, va una mica més enllà: l’Albert intueix que la disbauxa no li interessa, i fins i tot s’esforça a negar que ell s’hi hagi enfangat gaire, però llavors  ve quan es pregunta què l’ha dut a presenciar escenes d’una certa morbidesa moral, i no troba cap resposta davant del dubte de ser-hi que no sigui la insistència de l’Ivo. És com si ell fos el gos del seu amo —i aquesta imatge, la del gos, s’arribarà a materialitzar quan l’Albert estigui encegat de ràbia, i en Rafel l’hagi d’acollir per fer que el nostre protagonista deixi de ser una bèstia, com en el poema de Maragall sobre «Fra Joan Garí». 

La ruptura d’aquesta amistat estranya s’intueix al principi, però no serà del tot evident fins que no aparegui la Coralí. L’Albert s’hi fixa de seguida, quan se la troba a l’aplec dels francesos, però la seva manca de caràcter no només el subjuga a la relació d’amistat que manté amb l’Ivo, sinó que també li impedeix expressar-se adequadament, de manera que la parella sembla que s’agrada però no s’ho acaba de dir. Allò que precipitarà el desastre serà que l’Ivo, assabentat de la preferència del seu amic, mirarà de robar-li la dona: és aquí que l’Albert comprèn que tota la seva relació d’amistat amb ell ha estat una relació de subordinació. L’amor que ell sent que li ha crescut al pit no es pot comparar amb la malícia de l’altre, i a nosaltres ens és molt fàcil d’interpretar que l’Ivo només s’acosta a la Coralí per demostrar que, entre ell i l’Albert, qui mana és ell. Que la Coralí li rigui una mica les gràcies només fa que l’Albert senti el fibló del verí de la gelosia, tan necessari per començar a veure fantasmes allà on no n’hi ha cap. A partir d’una estratagema que ara no ve al cas de detallar, però que fa pensar a l’Albert que l’Ivo és un autèntic perill per al futur que ell està començant a imaginar amb la Coralí, esclatarà la guerra entre els dos companys. És com si l’Albert es despertés de sobte: «Allavors hi vaig veure clar. L’Esparver anava a fer presa, més l’aucella es resistia com una lleona» (p. 77). 

El que segueix és el capítol VIII i el relat d’una lluita entre dos amics que ja no ho tornaran a ser mai més. La perícia descriptiva de Vayreda és extraordinària en molts moments del llibre, però trobo que aquest fragment és un dels millors. En vull destacar el moment mateix en què la lluita entre els dos amics es converteix en un cos a cos: 

Eren les últimes paraules que podíem dir-nos abans d’abrasonar-nos. En bona veritat, el seu cinisme despreciatiu i la meva calma muda eren sinó que les cobertores de dues nuvolades prenyades de llamps i trons que esperaven l’oportunitat d’esclatar. D’un bot salvà la curta distància que ens separava, i aixecant la seva manassa destra, me la llençà de revés a la cara, amb força capaça d’atuir a un bou; però jo, que ja el veia venir, vaig parar-li la meva i les dues toparen amb un «xec!» feréstec que retrunyí per la boscúria com el d’un brancall petat pel vent. Quedaren l’una amb l’altra unides com amb forta soldadura (p. 81).

El fet és que aquesta escena, tal com està narrada, em recorda aquell quadre de Francisco de Goya titulat Duelo a garrotazos. No cal dir que es tracta d’una associació feliç, i que no pretenc justificar-la a partir de la biografia de l’autor, que era el germà del pintor Joaquim Vayreda, i ni tan sols no em caldrà de dir que el mateix Marian va ser pintor ell mateix. El que ara voldria explicar és la sensació que em fa aquest fragment de la novel·la en relació amb el quadre de Goya: és com si Vayreda ens presentés l’escena en moviment. Per això, el primer comentari que Maurici Serrahima dedica a l’obra de l’olotí a Dotze mestres (Edicions de 1984: 2008) em sembla significatiu. A través de les paraules d’un altre crític, Ramon Esquerra, afirma que «molt abans que el cinema arribés a aconseguir la difusió que té avui dia, hi ha escriptors que empraven els mateixos procediments tècnics, però traduïts en paraules […] Quan ho vaig llegir, vaig tenir la certesa que havia trobat aquell procediment utilitzat en alguna altra banda. De mica en mica, el record es va precisar. A L’esquadró de la sang —un dels episodis dels Records de la darrera carlinada de Marian Vayreda» (p. 103). 

Aquí veiem els dos pagesos engrandits enmig del camp, cadascun d’ells amb un garrot a la mà dreta, la cara ensangonada, a punt per a la següent embestida, i a banda i banda de la pintura hi ha «dues nuvolades» fosques, com «prenyades de llamps i trons que esperaven l’oportunitat d’esclatar», i que emmarquen l’escena terrible. A partir d’aquí, tot se succeeix. Part de l’èxit de la descripció és la destresa amb què Vayreda explica el seguit de gestos i com fa convergir la metàfora dels núvols, que abans eren «el seu cinisme despreciatiu» i «la meva calma muda», en aquest «xec!» que fan les dues mans en trobar-se, violentament, l’una contra l’altra, com els núvols quan xoquen i llampeguen, i així el cop «retruny per la boscúria com el d’un brancall petat pel vent». La Coralí, tot i el rapte que patirà més endavant com a represàlia per haver ajudat l’Albert, tampoc no és cap princesa indefensa. Primer es fa imprescindible perquè l’Albert no hi deixi la pell. Després, certifica el seu caràcter amb l’intercanvi de retrets que manté amb l’Ivo, que primer l’acusa de «xarnega ganyona» (i que no s’hi encaparri cap castellà amb pell de xai: aquí «xarnega» vol dir que és de pare espanyol i mare francesa, o a la inversa, i s’entén que l’insult va dedicat als de més enllà dels Pirineus), i després l’amenaça dient que li ho farà pagar. Ho explica el mateix Albert: 

De veure aquella mossa, desfeta de trenes, espitregada i desvirondada de roba, corbar sa graciosa i valenta silueta sobre la margera, amb un posat de tràgica protesta, vos hauríeu esfereït: semblava una pantera recollint-se per a llançar-se sobre la presa, botant per damunt del torrent. Se ficà la mà esquerra a la boca, mossegant-se els dits amb ses blanques dents, amb tanta força com si se’ls anés a petar i, alçant la destra amb actitud feridora, exclamà amb inflexions de veu salvatge, que encara no li coneixia: «Mira: veus? Punyals que em manquessin, bones me foren les dents per arranar-te les ungles, maleït esparveràs de guatlles totxes! Ves, bèstia! La coneixes pas encara la Molinera!» (p. 85).  

La darrera frase esdevé irònicament tràgica, perquè el que vindrà és la demostració de com l’Albert tampoc no l’acaba de conèixer. Un cop la noia sigui raptada per l’Ivo, la ràbia i el dubte s’aniran apoderant del nostre protagonista, que llavors farà bascular la seva consideració per la Coralí entre la prostituta i la mare. La seva obsessió, tot i el perill que corre la noia, és si ella s’haurà mantingut verge durant el segrest o bé si s’haurà prestat a tenir relacions amb l’Ivo. Vist des dels nostres temps, una fixació com aquesta només pot dur-nos al terreny de l’especulació simbòlica, i potser tampoc no caldria encaparrar-se amb discursos historicistes. El fet que la Coralí acabi dedicant la punyalada a l’Albert és ben significatiu: entenem que així l’allibera, però també sabem que el seu amor no es compleix. Un dels atractius que té La punyalada és precisament aquesta condensació d’un món interior en la degradació d’una moral, que d’altra banda el llibre ens llega molt clara. Presentada, a més a més, a través del relat d’un vell que, cap al final de la seva vida, confia el manuscrit biogràfic a l’home que l’acabarà publicant, esdevé l’estudi del comportament moral d’un home. Evidentment, des de la filologia és important que ens avisin que moltes de les lectures que tenen per a nosaltres els llibres són elucubracions lliures, i que sorgeixen al marge de la voluntat de l’autor, però fins ara no trobo que res del que hagi escrit es desmarqui de la profunda voluntat de l’obra, que en aquest cas conté la narració d’una lluita aferrissada entre dos homes que eren amics i el reconeixement del propi camí a la vida. En aquesta escena de la lluita es veu com tot el món de l’Albert trontolla, i fins el seny. El seu periple també és un avís contra la degradació moral. Per això aquest text ens arriba sobretot com una confessió. Es tracta del relat d’una bogeria: la ferida d’una veritat. D’aquí la punyalada que apareix al títol. Per als temps que corren, no és pas poca cosa.