Si bé explicar la trama d’una novel·la resulta l’antítesi de la crítica literària, em veig obligada a posar-vos el caramel a la boca amb Rosa Candida (2007) i Edèn (2022), dues novel·les de la islandesa Auður Ava Ólafsdóttir traduïdes al català per Marcià Riutort. I és que, amigues lectores, som davant de dos llibres per llegir, llegir de seguit, llegir i recordar que la lectura a vegades també és aquí per gaudir i no per pensar en què n’hauria dit Adorno i què n’hauria opinat Benjamin. No es tracta, doncs, d’una literatura intel·lectualoide i Ólafsdóttir ja ens ho adverteix amb la citació que obre Edèn:

Doneu-me una bona paraula,

una paraula útil,

una paraula veraç,

però concediu-me una sola cosa, us ho prego:

que no sigui una gran paraula (Þorsteinn de Hamar).

Dit això, comencem. Rosa Candida és el coming-of-age d’un jove islandès de 22 anys que marxa de casa per a cuidar un roserar històric d’un monestir perdut en un país. Dic “un país” perquè Ólafsdóttir no menciona mai cap dels països que el protagonista travessa, abandonant-nos a una desorientació agradable i allunyant-nos de la comoditat dels tòpics vinculats a les nacions. Això genera una curiositat xafardera en la lectora; se li desperta l’esperit infantil d’endevinar un enigma: si les dones són totes de cabells foscos, si el monjo beu vodka amb llimona, si s’alimenten principalment de la caça… de quines poblacions es tracta?

La premissa del relat no té pèrdua: en Lobbi marxa d’Islàndia rebutjant un hipotètic futur brillant en fitobiologia per a dedicar-se a la jardineria en un monestir, i l’acompanya una fotografia de la seva filla de 9 mesos. Sí, el jove de 22 anys —que no sap cuinar— és pare. Ell i l’exparella del seu amic van engendrar una criatura en “mitja nit” d’intimitat dins l’hivernacle de casa seva. La seva paternitat primerenca i càndida serà, doncs, un dels eixos vertebradors de la història.

D’altra banda, Edèn acompanya el procés de mutació de la vida d’una lingüista que deixa la feina a la universitat per marxar al camp i repoblar un terreny amb bedolls, björk en islandès. La novel·la és una resposta temptativa a l’angoixa principal del subjecte contemporani: què fer i com habitar aquest món en destrucció. Davant les múltiples crisis pròpies d’aquest nostre capitalocè —crisis que no cal esmentar, les sabem de memòria—, la protagonista fa un retorn a l’origen, creant un jardí d’Edèn en un terreny on la supervivència vegetal és gairebé impossible.

Entre Rosa Candida i Edèn podem teixir diversos paral·lelismes. En tots dos, el discurs interior del protagonista és la matèria primera de la novel·la, que genera un món a partir de la subjectivitat en què no hi ha un “enfora” més enllà dels comentaris dels personatges que els envolten. A més, les estructures familiars s’emmirallen: les mares dels protagonistes són mortes totes dues, i en accidents de cotxe. Els silencis davant la presència sufocant de la figura paterna, en els dos casos sobreprotectora, estructuren les converses familiars, i ens permeten palpar tot un moviment subterrani de paraules que no es diuen. La repetida qualitat referencial dels diàlegs, en què la profunditat del que l’interlocutor comunica s’ha de desgranar o intuir, construeix un petit imaginari del tarannà islandès en la lectora que el desconeix. Aquesta s’imagina, naïf, que tots els islandesos són així; de poques paraules, però precises.

D’altra banda, és interessant posar de costat aquestes dues veus que s’esmunyen de la tirania del gènere: la protagonista d’Edèn, A. J., professa un amor il·limitat per la llengua islandesa —de fet, coprotagonista de la novel·la—, però, adusta, no expressa cap emoció; la seva interioritat es basteix amb observacions sobre el món exterior i el llenguatge:

M’ha vingut una frase d’un article que vaig llegir ahir i que deia: “La llengua és l’eina més important de l’home en la lluita pel poder.” I m’ha fet pensar que, per més que estudiï la manera com els sentiments i la forma d’expressar-se encaixen en el sistema gramatical, no tinc gaire traça per fer encaixar els meus pensaments en les meves paraules (p. 85).

A en Lobbi, en canvi, li preocupen principalment la mort, les plantes, i el sexe. En aquest cas, ens convertim en testimonis d’un reguitzell de pensaments tant banals com existencialistes propis d’un pare molt jove, “verd” en masculinitat i paternitat:

Potser semblo prou inofensiu amb els meus cabells pèl-rojos i la meva cara de bon nen, com diria la mare. Però ningú hauria de fiar-se de les aparences, perquè la meva obsessió amb el cos, per exemple, no es veu (p. 68).

Ólafsdóttir insereix la dualitat filosòfica cos-ànima amb les cabòries d’en Lobbi, que es debat entre les reflexions metafísiques sobre la mort —la seva i la de la seva mare— i l’omnipresència d’un desig sexual que l’incomoda. “Quan em concentro en la gramàtica, el cos no està en primer pla, però quan deixo de posar tots els sentits a formar paraules, el cos torna a aparèixer com una taca de tinta que es transparenta en una tela blanca” (p. 122). La novetat impregna constantment la vida del noi que, càndid, entén el món de forma binària —“els homes són així; les dones són aixà”— mentre tracta d’aprendre a relacionar-se amb aquestes últimes.

Però càndida és també la paternitat que inventa l’autora, una paternitat que malgrat ser accidental, sembla ser pura i ideal: “La nena és perfecta en tots els sentits, les vint-i-quatre hores del dia” (p. 225). La facilitat amb què en Lobbi viu el fet de ser pare frega la ciència-ficció —desconec si a la Islàndia del 2007 ja s’havia donat el derrocament de la maternitat com a idil·li, però el cas és que, avui dia i en el nostre context, un nadó com la Flóra Sól és absolutament inversemblant. 

El monjo Tomàs, amic i confident del jove, dona aquesta resposta a la seva trinitat de preocupacions: “A la Bíblia es parla del cos cent cinquanta-dues vegades, dues-centes quaranta-nou de la mort, i dues-centes dinou de roses i altres plantes. Ho he comptat per a tu, el més llarg han sigut les plantes” (p.135). La religiositat, malgrat que de forma ara subtil, ara irònica, esdevé omnipresent en les dues novel·les de l’autora. Per exemple, en Lobbi li ensenya llatí a la seva filla d’un any fins que sap dir “Deo”; la porta a l’església del poble a veure un retaule del nen Jesús que és la seva viva imatge i, fins i tot, les veïnes comencen a visitar-la perquè els guareix els mals, convertint-la en una nena-miracle. De fet, l’imaginari cristià dona títol a la novel·la, essent la Candida Rosa l’espai on es troben les ànimes al Paradís de Dante.

Cal parlar també de materialitat i de l’atrevida edició de Club Editor per a Rosa Candida. L’aposta consisteix en una portada construïda per capes, en què la senzilla coberta verda es transforma amb una sobrecoberta que juga amb les transparències i genera un efecte de duplicació. El vincle d’aquesta decisió amb la novel·la es fa evident quan arribem a les últimes pàgines, en què la llum travessa un vitrall de l’església i, amb ella, transforma el sentit de la rosa de vuit pètals.

A Edèn, com he comentat, el Verb, “orðið” en islandès, és també protagonista.  Absoluta enamorada de la seva llengua, Ólafsdóttir ens regala una ficció en què la reflexió sobre el llenguatge lliga la trama. Un dels microcapítols d’Edèn, titulat “Cada divendres mor una llengua”, acaba amb aquesta declaració: “Si tot continua com ara, es pot pressuposar que el noranta per cent de les llengües s’hauran extingit al tombant de segle” (p. 19). I és que la novel·la s’enceta amb un viatge de la lingüista a un congrés sobre llengües minoritàries en perill d’extinció, on es debaten assumptes absolutament apassionants i depriments com el següent: ¿Quin nombre màxim de parlants ha de tenir una llengua perquè valgui la pena salvar-la i quant pot costar?

La qüestió de si “val la pena” parlar una llengua minoritària apareix a Edèn quan un grup de refugiats valoren si Islàndia s’ha de convertir en la seva nova llar, però també a Rosa Candida, en què el protagonista insisteix a parlar el dialecte del país del roserar. Sempre hi ha algun personatge que en qüestiona la utilitat. En aquest sentit, el més probable és que la majoria de nosaltres no aprenguem mai a parlar islandès, però Marcià Riutort ens ofereix de la mà de Club Editor la possibilitat de llegir aquestes novel·les en català i conèixer expressions com “hvínadi morgunsárið”, “un cel a trenc d’alba rogent com una ferida” (Edèn, p. 129)… i això és d’agrair. De fet, Ólafsdóttir, plenament conscient del seu públic estranger, farceix Edèn de paraules i curiositats de l’islandès, obligant-nos a venerar el clixé que, efectivament, la literatura ens fa viatjar.

I continuo, descaradament, amb els clixés, perquè la nostra lingüista ens parla d’aquella idea que “el llenguatge crea realitats”. Bé, en aquest cas, es tracta precisament del contrari: A.J. explica els maldecaps dels primers traductors de la Bíblia a Islàndia a l’hora de traduir els noms d’arbres, fruites i verdures que allà simplement no existien —“A la traducció islandesa del 1866 del Segon Llibre de Samuel el rei David no dona al poble «una coca de dàtils, un tall de carn i una coca de panses», com diu el text original, sinó «un tall de carn i una gerra de vi», tal com feien els reis a les antigues sagues islandeses” (p. 108).

És també interessant la dimensió metaliterària del text, manifestada en la segona feina de la nostra lingüista, que corregeix novel·les negres per a una editorial. Aquí, Auður Ava Ólafsdóttir s’arromanga i, a través de la protagonista, reforça el petit-gran problema del panorama literari actual. Això és, que si l’escriptura és un ofici, no cal que tothom escrigui llibres —precisament per això existeixen els p-r-o-f-e-s-s-i-o-n-a-l-s. L’autora insereix dins la ficció la tasca de correcció —en realitat, redacció— de les frases terribles de la nova novel·la del ministre d’Agricultura, i ens en fa partícips. I aquesta intertextualitat ficcionada no acaba aquí: la trama secundària i subterrània de la novel·la es va manifestant amb compta-gotes a través d’un poemari que li han dedicat a la protagonista i que ella ignora repetidament. L’autor és un exalumne seu.

Així doncs, Ólafsdóttir ens convida a habitar el fet de marxar, un “marxar” vinculat als viatges que comporta aprendre i estimar una llengua; al sentit transcendental a què pot aspirar l’ànima en la Terra —en el cas de la decisió voluntària de partir d’en Lobbi i d’A.J.— o a la necessitat —com veiem amb la migració forçada del personatge d’en Danyel a Edèn. Us convido, en definitiva, a marxar amb Auður Ava Ólafsdóttir.