«En lloc d’una hermenèutica, cal un erotisme de l’art»
Susan Sontag (Contra la interpretació, 1969)

Fa uns mesos, publicava un article —disculpeu el gest autoreferencial— a propòsit de l’assaig Llegir Petit i escriure sobre literatura i amor (Arcàdia 2023) de Blanca Llum Vidal. En aquella crítica, argumentava que la unicitat del llibre no requeia en l’homenatge que l’escriptora feia a determinats autors, sinó en com l’impacte d’aquests havien desencadenat en ella una sensibilitat concreta a l’hora d’aproximar-se al text literari, fins a concebre una ètica de lectura.

Un moviment molt similar el trobem al nou assaig de la narradora, crítica cultural i assagista Mercè Ibarz: No pensis, mira: Davant de l’obra d’art (Editorial Anagrama, 2024). En aquest cas, si bé l’atenció es posa en la qüestió artística i no en la literària, el resultat esdevé parell. Ibarz ens proposa un viatge que, tot resseguint la seva experiència tant personal com professional en el camp de l’art, revela una manera no només d’entendre l’art, sinó de percebre’l i d’apropar-s’hi. En aquest sentit, la singularitat d’aquest assaig més enllà de la possible extracció d’una ètica artística, en tant que planteja una acollida molt determinada del quadre, es troba primordialment en el plantejament d’una eròtica artística. Ben mirat, m’atreviria a parlar, malgrat la sorpresa que pugui suscitar aquesta combinació, d’una ètica eròtica.

Des d’aquest marc, la lectura d’Ibarz em transporta a Susan Sontag, més concretament a la sentència que tanca el seu l’assaig Contra la interpretació que diu: «en lloc d’una hermenèutica, cal un erotisme de l’art». L’escrit que denuncia com el món modern bombardeja i embruta la facultat sensorial de l’home mitjançant l’excés material i la sobreproducció, defensa en contrapartida la importància, i en especial en la interpretació, de recuperar els sentits de nou. En aquesta línia, proposa desintoxicar-los i prendre’ls com a punt de partida en l’exercici crític. En definitiva, de posar el pes de la balança no en atribuir d’entrada un valor absolut a la peça, sinó en preponderar la descripció de la seva forma i l’afectació sensorial que genera com a fonament de tota interpretació.

En certa mesura, l’assaig d’Ibarz, que es qüestiona la manera com ens dirigim i signifiquem l’art, es converteix en una continuació de Sonatg. Ara bé, si l’americana posava l’èmfasi en veure, sentir i escoltar més… Ibarz es concentra exclusivament en la mirada. En qualsevol cas, la sensorialitat és concebuda des de la corporalitat, és a dir, en com la peça ressona primer en el cos per després ser capaç si s’escau de parlar-ne.

Ja entrant en matèria, aquesta mirada de la qual parla Ibarz queda tenyida per la visió de dos filòsofs. D’una banda, de Ludwig Wittgenstein de qui en manlleva la frase: «No pensis, mira». De fet, i en relació amb la cita, Ibarz subratlla el que repetia el filòsof als seus alumnes: «qualsevol activitat reflexiva desinformada, poc atenta a la realitat, condueix a conclusions precipitades i segurament errònies, basades en prejudicis» (p. 37). En aquest sentit, mirar per ell significava no quedar-se atrapat en especulacions que desatenguessin la realitat, sinó en observar-ne els seus detalls minuciosament. D’altra banda, quan Ibarz pensa en el fenomen de la mirada ho fa des de Simone Weil. Ibarz adapta el fer atenció weilià per descriure la recepció artística:

U: mira el quadre i descriu-te’l en cada detall. Dos: tanca els ulls i allò que has vist, que continua a la retina, deixa que et ressoni per dintre. Tres: obre els ulls i torna a mirar el quadre des de la perspectiva interior i podràs veure si el quadre hi dialoga o no. No pensis, mira. (p. 36)

En aquesta cita, es pot començar a intuir aquest diàleg entre mirada i eròtica. Ibarz no interpreta la mirada com un gest aïllat i fugaç, sinó com l’inici d’una relació íntima i amorosa amb allò que es contempla. Aquí és on s’infiltra l’eròtica. És a dir, aquesta relació no és qualsevol, l’element central esdevé l’experimentació sensorial de l’objecte altre que comença per ser copsat amb els ulls i tot seguit s’introdueix a l’interior de l’espectador, tot ressonant-hi i generant una impressió. Així comença el diàleg fructífer amb l’obra.

Seria erroni acostar-se al llibre d’Ibarz com un manual per comprendre la tasca crítica. Certament, l’autora ha viscut l’art des de la seva faceta laboral, però el llibre no pretén mostrar el seu recorregut professional —o no només. Com ja he anunciat anteriorment, No pensis, mira explora una manera de concebre l’art, més concretament de relacionar-nos-hi. En aquesta relació hi trobem una equació artística amb principalment tres personatges: artista, obra, espectador. D’aquests tres, el que interessa elementalment a Ibarz correspon al vincle entre obra-espectador. En aquest sentit, no és que Ibarz menystingui la figura del creador, però en aquest context és irrellevant. «Tot quadre està fet no pel pintor sinó per aquells que el miren» (p. 24), parafraseja Ibarz de Duchamp. Encara afegeix: «l’acte creatiu no el realitza només l’artista; l’espectador posa l’obra en contacte amb el món exterior en desxifrar i interpretar les seves qualificacions internes, i així afegeix la seva pròpia contribució a l’acte creatiu» (p. 25) i, més endavant: «l’obra sap més que l’artista perquè ella coneix la manera d’adreçar-se a l’espectador, que en definitiva és qui pròpiament la farà a ella» (p. 27). D’aquí es conclou l’autonomia i la independència de la peça artística, un espai on la intenció del creador té ben poc a dir. Al contrari, si algú pot afegir-hi paraules és el públic. És per això que cal refinar la mirada, saber com aquesta jutja perquè «l’obra no es pot defensar en absolut de la teva violació» (p. 92).

És interessant la quasi total autonomia que concedeix Ibarz a la peça: «l’obra et crida, té un munt de coses a dir, és un excés de realitat altre» (p. 41). Ara bé, «l’obra ens parla perquè veu que l’escoltarem», apunta l’autora, i afegeix: «si no ens diu res, passem de llarg i tal dia farà un any, aquí no hi ha obligacions» (p. 17). No és en va aquesta observació. La pregunta que apareix d’aquesta és la següent: Si depèn de nosaltres que l’obra s’expressi, com permetre-ho?

En aquesta resposta s’hi vincula el que esmentava fa unes ratlles: l’obra no pot defensar-se. Aquí rau el neguit del llibre: la responsabilitat de la mirada —«La crítica és una qüestió d’amor, deia Baudelaire», cita Ibarz… Aquesta contesta que podria ser molt abstracte, l’autora mira d’aterrar-la, encara que sempre amb Wittgenstein i Weil com a horitzó teòric.

En primer lloc, Ibarz s’interroga de la següent manera: «¿Mirem de la mateixa manera un quadre al museu i en una galeria d’art que en una reproducció impresa, una foto, una pantalla gran o petita, siguin o no diapositives? No. S’hi perden coses» (p. 13). La resposta és contundent i té a veure amb la precisió a l’hora de captar els detalls i encara més important el que Ibarz abandera: «propugno la relació íntima amb l’obra» (p. 15). Una relació d’amor o d’amistat no pot donar-se realment si no és des d’una presència real i autèntica, al contrari, la relació esdevé deficient i incompleta. En la vida, així com en l’art, tot no s’hi val. D’aquí salto a la següent pregunta que es fa l’autora: «¿Pot la contemplació de les arts visuals ser tòxica?» (p. 16). Ibarz diu que sí, entesa com a no-contemplació, i ho fa apel·lant els següents motius:

Penso més aviat en la falta, l’absència fins i tot, d’atenció —la nostra amiga— a l’obra d’art, no quan ens importa, que ja hem quedat que no és cap obligació que ho faci, sinó quan l’obra d’art és reclamada i llegida (vista) com a testimoni d’alguna cosa que vols dir tu o creus que penses tu, una il·lustració de tu. (p.91)

Ibarz no vol adoctrinar-nos, al contrari. Des de la seva història d’amor amb l’art ens explica com aquesta l’ha commocionat i conduït a aproximar-s’hi millor, a veure-hi cada vegada més, que és del que es tracta. Al capdavall, en el transcurs del llibre s’hi pot detectar una sensibilització a propòsit de la manera com ens acostem a l’art com a espectadors i que Ibarz acaba resumint tot citant el fotògraf Walker Evans: «Deixem que les coses siguin com són» (p. 95).

En darrer lloc, vull posar atenció a la cita de Paul Valéry que Ibarz il·lumina:

«Igual que l’aigua, el gas i el corrent elèctric arriben a les nostres cases, per servir-nos, de lluny i per mitjà d’una manipulació quasi imperceptible, així mateix som proveïts d’imatges i de sèries de sons que acudeixen al més petit toc, gairebé un signe, i de la mateixa manera ens abandonen» / Però ens retornen. És el que compte. (p. 88)

Com el quadre de l’Habitació Vermella de Matisse, que va colpir a l’Ibarz adolescent i que quinze anys més tard retrobaria, tot impactant-la ardentment de la mateixa manera, li va retornar. Així com ho fan els grans amors, encara que només sigui des d’un etern diàleg amb el seu record. En qualsevol cas, i paral·lelament, «no és el que veus en una galeria o en un museu, sinó, insisteixo, el que hi veus després en el món en sortir» (p. 87). Es tracta d’aquest impacte artístic transformador, d’una transsubstanciació de la subjectivitat que ja no tornarà a veure-hi igual: la mirada haurà mutat. I això és possible perquè la relació ha estat eròtica, és a dir, l’intercanvi ha traspassat la pell fins a colonitzar l’interior, essent afectats pel missatge que l’obra confereix. En definitiva, un viatge emocional-artístic que necessàriament comença per aquesta ètica eròtica, com anunciava a l’inici, una ètica que es fonamenta per un principi passionalment i sensorialment transformador. I evidentment, com ens adverteix Ibarz, el pensar en aquest estadi no hi té cabuda, serà posterior.

No pensis, mira no només esdevé un estudi sobre la mirada, sinó que a través d’aquesta Ibarz ens confessa secrets i històries de la seva trajectòria com a crítica i professora d’art. En aquest sentit, no s’oblida dels seus mestres i persones que l’han acompanyada en aquest viatge amorós amb l’art. Sovint es mostra crítica amb la seva feina, també amb el sistema, tot comparant allò que s’ha fet a casa nostra amb allò que s’ha fet a països veïns. No obstant, no diria que aquestes qüestions, encara que no marginals, siguin el motor que mou el llibre. El punt nuclear diria que es concentra en aquest erotisme interpretatiu que acull l’art i deixa parlar-lo. No com una hermenèutica rígida i matemàtica, sinó com una història d’amor pacient i atenta que permet a les dues intimitats, obra i espectador, desvelar-se de fit a fit.