Tot fent referència a l’assaig canònic Saturn i la malenconia, de Klibansky, Panofsky i Saxl, Calvino defensa a les seves Lliçons americanes que la relació entre malenconia i humor és molt estreta: «Així com la malenconia és la tristesa que es torna lleugera, així també l’humour és el còmic un cop perd la pesantor corpòria (aquella dimensió de la carnalitat humana que, tanmateix, constitueix la grandesa de Boccaccio i Rabelais) i posa en dubte el jo i el món i tota la xarxa de relacions que el constitueixen».

Aquesta reflexió forma part de la primera lliçó, dedicada a la contraposició, en literatura, entre lleugeresa i pesantor. No és casualitat que comenci la conferència parlant del «deure de representar» el seu propi temps que tenia tot escriptor jove quan Calvino començava a ser-ne un. El més interessant de tot és que ens parla dels seus intents d’assumir aquest «deure col·lectiu», i del fracàs d’intentar harmonitzar «l’agilitat nerviosa i incisiva» que volia donar a la seva escriptura amb «la pesantor, la inèrcia, l’opacitat del món». L’humor desfà el món o, més concretament, en desfà les obligacions (també les morals), en capgira les jerarquies, n’embulla el llenguatge i fa que tot i tots perdem peu. A la literatura catalana comptem amb un bon grapat d’humoristes il·lustres: Turmeda, Vallfogona, Pitarra, Rusiñol, Pujols, Trabal, Calders o Monzó en són alguns dels més alts exemples. Precisament sobre Francesc Trabal va fer la seva tesina Pol Estrada, autor del llibre de què parlarem aquí. El personatge protagonista d’Un home que es va perdre (1929), la primera novel·la de Trabal, comença a perdre coses a propòsit per poder trobar-les després. Tot això per rescabalar-se d’una ruptura amorosa. Finalment, decideix perdre la seva exparella i, un cop la troba, se la menja. A Judita (1930), la dona del protagonista s’infla i comença a enlairar-se fins que fa un pet com un aglà. Són dues novel·les en què és inútil buscar el símbol o l’al·legoria que en desllorigui el significat, perquè precisament el que busquen és desfer la pesantor de tot un seguit de significats assumits, de clixés i convencions que estalvien als autors i als lectors de pensar. En el cas de Trabal, la víctima eren les novel·les amoroses i el concepte romàntic de l’amor. D’una novel·la de Trabal prové l’epígraf que obre Els arbres no s’ho mereixen de Pol Estrada (Ela geminada: 2025); concretament de Vals (1936), la més versemblant d’entre les novel·les de l’autor. Els contes d’Estrada també són, en general, més proclius a una certa versemblança que les novel·les trabalianes que hem citat, però comparteixen amb l’obra de l’autor de Sabadell aquesta alegria del joc i l’absurd que s’acarnissa amb els llocs comuns, la correcció política i el xaronisme. La hipocresia dels adults a «El pipí dels grans», els acoquinats i els manaires a «Retallable per a adults», la universitat moribunda a «Faula», etc. Parlant de clixés, un dels més estesos a l’hora de parlar de reculls de contes és el de dir que són «desiguals». En aquest cas, però, el clixé es compleix. Hi ha contes que no passen de mers exercicis, sempre enllestits amb destresa, però no especialment interessants. En són exemples «Etcètera», «La mecànica de la ceguera», «Retallable per a adults» o «No sabeu el que he fet per vosaltres». Però, tot i tractar-se d’exercicis narratius per passar l’estona, alguns són veritablement entretinguts, com el relat «Hola» o l’al·lucinació lírica «De fet, últimament tinc unes ereccions tremendes», dos divertiments excepcionals. Tanmateix, tot i la condició de desigual, al recull s’hi pot apreciar la diversitat d’idees de composició d’Estrada i l’habilitat per dur-les a terme amb gràcia narrativa. A Els arbres no s’ho mereixen no hi ha ni una engruna de la potineria habitual de les òperes primes, i quan Estrada aconsegueix desplegar la idea formal de manera interessant, sense centrar-se únicament en seguir el procediment de torn, li surten contes remarcables. És el cas de «Faula», un dels contes monzonians del recull.¹ La influència de Monzó en els contes d’Estrada ja l’apunta Màrius Serra al pròleg. Serra afirma que on més es nota la seva influència és en els contes curts. Potser sí, tot i que l’he trobada més clarament en dues peces llargues: «Faula» i «Imagineu-vos el plaer en una safata». En aquest últim hi ha una citació implícita d’un conte de Monzó (82), mentre que la situació de partida de «Faula» recorda molt al conte «El meu germà» (El millor dels mons, Quaderns Crema: 2001). La situació grotesca de què parteix el conte és tractada amb una tranquil·litat total per part de tots els implicats. La manera com ho explica Estrada no permet d’endevinar-hi missatges ocults, al·legories barates ni simbologies de llautó. Si bé ell mateix ha admès que la situació actual de la universitat pot assemblar-se, en sentit figurat, al joc necrològic de «Faula», el conte és divertit i extravagant d’una manera que neutralitza el comentari social. La gràcia dels millors contes d’Estrada són, precisament, l’ambigüitat, la riquesa de lectures i la comicitat grotesca i exagerada. Un altre exemple n’és el conte «La mecànica de la sang». És el més obertament metaliterari del recull. De fet, és un híbrid entre conte de taller d’escriptura i taller d’escriptor; això últim en sentit literal. Es tracta d’un conte en què se’ns explica una història senzillíssima: un noi va a comprar gambes, tot seguit se’n va de bars amb un amic seu i agafa una castanya descomunal. Hi ha algun gir inesperat, però en general l’argument és inexistent. El fet distintiu del conte és que les veus del narrador i els personatges s’alternen amb la veu de l’autor (un autor-personatge, s’entén), que anota entre claudàtors les idees per desenvolupar certs aspectes de la trama, per mostrar els trets de caràcter dels seus personatges, les paraules alternatives que pot fer servir, les seves consideracions amb relació a la capacitat del lector o a l’efecte que vol aconseguir: «Primer ajuda’m a deixar això, cargolet”. [El Lector no hauria de riure; hauria de sentir repulsió, nàusees]» (p. 158). La manera com Estrada transforma un relat completament anodí en una mena de pastitx de monòleg interior metaliterari és sensacional. El monòleg en qüestió és el de l’autor del conte mentre l’escriu. Estrada juga irònicament amb això quan li fa dir: «[Monòleg Intern de P. mentre camina, però fer-ho creïble. […] [No pot posar: “Hum… ¿Amb dos filets en tindré prou? No sé si en tindré prou. Hum… Potser hauria de cuinar alguna cosa al forn, magret d’ànec, espatlla de xai o alguna cosa així”. Les persones pensen, no parlen amb elles mateixes]» (p. 156-157). 

Tanmateix, l’autor fa servir les notes per parlar amb ell mateix durant tot el relat. Encara que tota escriptura té alguna cosa de soliloqui, i tot soliloqui alguna cosa d’esborrany. Sigui com sigui, el soliloqui autoral d’Estrada és juganer i autoconscient, i alhora serveix a l’autor-personatge per anar deformant el conte de taller i convertir-lo en un estirabot melodramàtic. 

Al principi, hem començat la crítica parlant de l’humor com a dissolvent d’opacitats còsmiques, però en alguns dels contes d’Estrada encara hi trobem una contenció i un «sentit comú» que els impedeix d’arribar tan enllà com prometen les idees originals. Tanmateix, hi ha tres relats en què l’audàcia humorística d’Estrada resulta excepcional. A parer meu, un d’ells és el que acabem de comentar. Un altre és el titulat «Imagineu-vos el plaer en una safata», una narració divertidíssima en què el protagonista és un president de la Generalitat sense nom. El relat transcorre durant un dels passejos habituals del president pel Pati dels Tarongers, traçant arcs de Sant Martí a cada passa. La caricatura no ho és de cap personatge concret i, alhora, ho és de tots. Sembla com si el que es caricaturitza sigui la pompositat de la institució en la seva etapa postprocés; ridícula i cada vegada més subsidiària. En la tradició caricaturesca postmoderna del Lyndon Johnson de Foster Wallace o el Nixon de Coover, el president de la Generalitat d’Estrada és una animeta toixa i patètica, obsessionada amb els mocs que cova a dins del nas, que extreu furgant-se meticulosament els narius, per tot seguit cruspir-se’ls. El conte, narrat en estil indirecte lliure, ens mostra un fil de pensaments del tot inversemblant però esperpènticament hilarant: «Per fer-se entendre, li va explicar que no se sentia malament si es masturbava pensant en una dona que no fos la seva, sobretot si a l’hora d’ejacular s’obligava a pensar en la seva dona i el plaer el compartia, diguem-ne que molt metafòricament, amb ella, de manera que li va repetir fins a tres vegades que la preocupació no era aquesta perquè és evident que un president de la Generalitat (en la intimitat) es pot masturbar» (p. 82). En algun record remot, el president es veu just després de masturbar-se, mirant-se les taques d’esperma que té sobre la panxa: «Una d’elles, que tenia la forma d’un triangle de costats irregulars, li va fer pensar en CATALUNYA» (p. 78). 

Finalment, el que considero el millor conte del recull es titula «La meva versió sobre el cas del nan i la polèmica que ha generat», i és la història d’un grup d’amics que veuen el futbol i prenen drogues al·lucinògenes. El Girona es juga l’ascens i l’expectació esportiva serveix de pretext per la posada en joc del petit nucli moral que són aquesta colla de persones que s’estimen i s’avorreixen mútuament. S’hi presenten les relacions d’amor i odi que tenen entre ells, la densitat emotiva de les quals roman soterrada per la posada en escena de les convencions grupals. Estrada ho construeix amb una ambigüitat gens ostentosa, diria que fins i tot delicada, però la tendresa s’hi confon amb l’estirabot còmic, i l’expressió llavors seria infidel a l’esperit del conte, que barreja la delicadesa i l’exageració, la tendresa i el cinisme, l’afecte i l’egocentrisme de la mateixa manera que es barregen a la vida real. El més remarcable de tot, però, és la manca de reserva moral d’Estrada. Es tracta d’un relat realista en sentit tradicional, i el protagonista, en Xiruca, és un personatge completament versemblant. També ho és el llenguatge (amb interferències del castellà, gairebé sempre conscients). Xiruca narra en passat, posant-hi els anys pel mig, i és un narrador poc fiable precisament per les petites retractacions que intuïm que afegeix des de la distància temporal. Com si el seu relat es fes des de l’intent d’adaptar la seva experiència a una determinada correcció que s’ha estès per tot arreu anys després que tinguessin lloc els fets. Així i tot, malgrat que ho intenta, veiem com no li acaba de sortir del tot. Però la gràcia és que no es tracta de cap personatge execrable, sinó d’un noi qualsevol que, sense estridències ni escarafalls, participa d’actes que sí que en són, d’execrables. Aquí no hi trobem la variant de mascle narratiu que prolifera avui dia, aquesta mena de Penthos ploraner que vessa llàgrimes davant del cadàver de la masculinitat tradicional, fent-se el complex amb un intricat examen de totes les seves interaccions morals, per tal de garantir, amb premeditació, la seva condició de bona persona, conscienciada, desconstruïda, etc. Estrada, com tots els escriptors interessants, té la deferència de no escriure per caure’ns bé. Si haguéssim de trobar-hi algun inconvenient —i aquest conte n’és un dels exemples paradigmàtics—, diríem que alguns dels relats mostren la voluntat de sorprendre al lector amb un desenllaç que queda una mica forçat. Sembla que calgui acabar, com deia Cortàzar, per knockout. Molts cops, aquesta mena de finals abruptes afegeixen una nota estrident al que, d’altra banda, ha sigut una lectura estimulant a la qual no li calia cap colofó, especialment si quedava a destemps. Tot això pot fer que la lectura sembli una mica mecànica. En general, però, el que el lector es trobarà a Els arbres no s’ho mereixen és el primer llibre de relats d’un autor molt prometedor, amb una gràcia molt particular per la disbauxa còmica i l’aiguabarreig de melangia i grotesc. Tot i beure de Trabal, Calders, Monzó i companyia, es percep en Estrada una tendència a la visió realista de tall tradicional. Alguns dels relats realistes són dels millors del recull. Encara que dir això no sigui dir gran cosa, ara per ara. Serà interessant veure com va fent obra, i així poder confirmar si es tracta d’un residu convencional, propi d’un temps com el nostre, en què l’autoficció i el realisme banal ens surten per les orelles, o si es tracta de l’aliatge d’un estil propi. En qualsevol cas, el primer llibre de contes d’Estrada aconsegueix el que Calvino atribuïa a l’humor i la malenconia: ser lleuger enmig de la pesantor ubiqua. 

• 1
  La influència de Monzó en els contes d’Estrada ja l’apunta Màrius Serra al pròleg. Serra afirma que on més es nota la seva influència és en els contes curts. Potser sí, tot i que l’he trobada més clarament en dues peces llargues: «Faula» i «Imagineu-vos el plaer en una safata». En aquest últim hi ha una citació implícita d’un conte de Monzó (82), mentre que la situació de partida de «Faula» recorda molt al conte «El meu germà» (El millor dels mons, Quaderns Crema: 2001).