Us ho confessaré: com a bona esgarriada, vaig començar la història pel final i del revés. L’estiu del 2007, quan tenia setze anys i les hormones barallant-se per l’absurda gradació de l’escala de Kinsey, en D., un amic bardaix que treballava en una llibreria, em va vendre La veu melodiosa en una edició de butxaca que valia 6,95 euros. Recordo aquell dia de juliol com una revelació de les que esqueixen: un terrabastall de ca l’ample al cervell i a l’entrecuix. Perquè suposo que de vegades passa, això que els primers amors de la vida es donen la mà amb els primers amors literaris. Amb una lleugera idea de qui era Ausiàs March, però absolutament aliena a l’existència del Llibre de Job, de L’idiota de Dostoievski i de la resta de l’obra rogiana, vaig descobrir el personatge de l’Espardenya. Un noi sense nom que havia nascut el 25 de gener de 1938, en una Barcelona en amenaça constant de bombardeig, i amb un avi erudit que, en comptes d’auxiliar la filla prenyada entre contracció i contracció, es dedicava a declamar l’“Excelisor” de Maragall per evadir-se d’una realitat —la de les bombes i la dels espasmes uterins— que li resultava igualment incòmoda. En aquestes circumstàncies, la mare de l’Espardenya se n’anava a l’altre barri sense confessar qui recoi era el pare del nen. I l’avi, turmentat per la pèrdua de la filla i pel transcurs d’una guerra que amenaçava de prendre-li la llengua i els llibres, tancava el net dins d’una presó casolana —el propi domicili— abans que tingués temps de tastar-la a l’engròs —quaranta anys de franquisme, glòria del bunyol i tot això que sovint no s’explica als instituts perquè a final de curs no queda temps o no hi ha voluntat per aprendre res que sacsegi gaire el magí.

L’Espardenya es presenta al lector com una criatura extraordinàriament lletja: llavis de sobrassada, cara de rap i mans d’ala de mosca. Que algú intenti d’imaginar-se’l sense esparverar-se, en aquesta societat nostra, obsedida pels cànons de bellesa i els àlbums de fotos de Tinder. Tots som, a priori, molt tolerants amb la deformitat. Fins que un ull massa estràbic, un cos massa obès o uns quàdriceps paralítics se’ns planten al davant suggerint una mica de tendresa. Es veu que fa noranta anys, o això pensava com a mínim l’avi del protagonista, els humans érem igualment hipòcrites amb els esguerrats i els abjectes. Sobrepassat per la situació, el senyor Malagelada, poeta frustrat, decideix crear un món a mida per a l’Espardenya: «Per a tu […] construiré un petit paradís. I totes les veus que hi sentiràs et seran melodioses» (p. 15). En síntesi, el paradís consisteix a ocultar els mals del món al nounat, que només respira aire pur durant un parell de lliçons d’astrologia, i que topa de morros amb la desgràcia un cop pot esquitllar -se de casa per anar a estudiar a la universitat. No és casualitat, diria, que Montserrat Roig descobrís el masclisme a la universitat —i a les assemblees d’estudiants—, de la mateixa manera que l’Espardenya tasta la mala fe, la mala llet i la mala bava com a regal dels seus companys d’aula: tan marxistes, tan feministes, tan alliberats. Tan condescendents i tan covards. No deixa de sorprendre, és clar, que l’avi Malagelada, republicà convençut, faci servir els mateixos mètodes que la dictadura per manipular el seu net. Primer mecanisme? Canviar l’antroponímia de les persones que envolten l’Espardenya. Exemples? La teta del nen, que fins a l’hora de l’infantament es deia Dolors, es converteix, de sobte, en la Letícia. Segona estratègia? Alterar els plans d’estudis que els docents que visiten la casa expliquen a l’alumne. Els professors han d’ocultar al noi sense nom, afamat de coneixement, qualsevol traça de la maldat humana. I és a partir d’aquí que el lector es pregunta: per què l’avi decideix tancar l’Espardenya en una capsa de bombons enverinada? De què li ha servit, al llarg de la història que se’ns narra, actuar sempre seguint els principis de la bondat? En quin moment aturarà el frau de ser bona persona, l’Espardenya? No val la pena desvelar-ho ara —excepte si sou seguidors obsessius de Nissaga de poder—, però potser sí que és pertinent preguntar-se per què Montserrat Roig va decidir explicar la història d’aquesta manera i desmarcar-se, en bona mesura, de tot el que havia escrit en el camp de la ficció fins aleshores.

Després de La veu melodiosa, vaig llegir Digue’m que m’estimes encara que sigui mentida. Me’n va cridar l’atenció una frase que crec que resumeix el cop de timó de La veu melodiosa, però que no vaig entendre fins que no en vaig haver llegit les cinc novel·les i els dos llibres de contes: «Els meus ulls han deixat de tenir sexe. O, encara més, ja tenen tots els sexes». L’any 2007, quan encara no se celebrava cap efemèride del naixement de l’autora, hi havia llibres de Montserrat Roig que s’havien d’anar a rescatar a les llibreries de vell: durant molts anys, Els catalans als camps nazis va estar descatalogat i obres com ara L’hora violeta o L’òpera quotidiana costaven moltíssim de trobar. En aquest sentit, les novel·les de principis dels setanta semblava que havien guanyat el pols a les obres dels vuitanta, fins al punt que l’any 2009 Ramona, adéu era lectura obligatòria a literatura catalana i va sortir a l’examen de selectivitat. Retrobar-me amb Roig a l’aula va ser una gran sort, però una reacció freqüent em sorprenia: per a molts professors de literatura, Montserrat Roig era l’escriptora que va idear les tres Mundetes, però ningú no la situava com a cervell gestant de l’Espardenya. Aleshores vaig començar a recular. De l’última novel·la fins a la primera, entossudida que La veu melodiosa no tenia el reconeixement que es mereixia. I amb el pensament dolorós que Roig va morir a quaranta-cinc anys, just quan era a la cruïlla d’un nou cicle —obert més enllà de la mirada bòrnia femenina, menys subjugat al monòleg interior rodoredià, menys realista. De fet, la mateixa autora admet un trencament amb la realitat en una entrevista a la revista Cultura, l’abril de 1991, amb Maria Aurèlia Capmany: «A mesura que han anat passant els anys, la realitat immediata no és tant que m’interessi menys, com que ja veig que no l’entendré definitivament. És un disbarat. Aleshores ve quan em distancio». La Roig periodista continuava arrelada a l’actualitat en l’articulisme diari, però en els verals de la ficció caminava —o això deia— cap a una altra banda.

«La veu melodiosa» és, doncs, un trencament?  

 Si observem tota la narrativa de ficció anterior, hi ha dos elements nuclears que es mantenen en l’última novel·la: la Barcelona de l’Eixample i el moviment estudiantil dels seixanta o la resistència antifranquista. En canvi, tot d’aspectes divergents comencen a aflorar. En primer lloc, la ideació de l’Espardenya, a mig camí entre la realitat i el mite. En segon lloc, l’home com a protagonista. En tercer lloc, el tipus i el nombre de narradors i, per acabar, la fi, amb matisos, de l’univers familiar Ventura-Claret-Miralpeix. Autores com Anne Charlon han manifestat la unitat de la narrativa de ficció rogiana a través dels títols i els personatges fundacionals. Si ens hi fixem, la ficció dels setanta —la que posa el focus en la situació de les dones— articula els títols al voltant del temps: Ramona, adéu, El temps de les cireres i L’hora violeta. En canvi, la dels vuitanta es relliga a través de conceptes musicals: L’òpera quotidiana, La veu melodiosa i El cant de la joventut. A més, hi ha personatges, com Jordi Soteres i Mundeta Claret, que ja apareixen en els primers contes. Es tracta, doncs, dels personatges vertebradors de l’arbre genealògic que s’inclou a L’hora violeta perquè el lector no es perdi. I reapareixeran, també, a La veu melodiosa, però força deslligats del context que havia servit per caracteritzar-los. De fet, a La veu melodiosa la Mundeta té un rol absolutament secundari i la relació sexoafectiva amb Jordi Soteres (central en les dues primeres obres) s’esmenta de passada, com si Roig volgués fer una picada d’ullet-comiat als personatges que l’havien acompanyada durant disset anys.

Tot i aquests elements d’unitat, altres estudis, com els de Neus Real, es decanten per fer una partició nítida entre les obres prèvies a L’hora violeta i tota la ficció que Roig escriu a partir de L’òpera quotidiana. Segons Real, entre 1970 i 1980, va construir les ficcions a partir «d’una subjectivitat voluntàriament femenina». L’edificació del món explicat per les dones i amb les dones, exigia, doncs, «un protagonisme actiu» del gènere femení. A mesura que l’autora anava adquirint trajectòria literària i publicava amb certa regularitat, però, se sentia menys lligada a la «mirada bòrnia» de les dones i es permetia explorar altres menes de personatge. A L’òpera quotidiana, per exemple, proposa un híbrid de protagonistes: Horaci Duc comparteix escena amb Mari Cruz i la senyora Altafulla. Un aspecte que La veu melodiosa trenca en relació amb la resta de novel·les és, precisament, la tendència a parcel·lar en tres veus el gruix de l’argument. A Ramona, adéu són les tres Mundetes; a L’hora violeta, les dones del present (Norma, Natàlia i Agnès) es reparteixen el pastís amb les del passat (Judit, Kati i Patrícia). I també es permet abandonar la narració en primera persona per combinar, a La veu melodiosa, un narrador omniscient molt ben teixit amb alguns capítols narrats per Virgínia.

Sigui com sigui, l’Espardenya és hereu de les seves predecessores molt més que no sembla a primer cop d’ull. Montserrat Roig se sent còmoda contraposant els personatges d’interior amb els personatges d’exterior. És a dir, explicant la vida de persones que trepitgen el carrer, alcen la veu, es fan traus al genoll i forniquen —com ara Kati o Natàlia Miralpeix— i la de dones confinades que descobreixen el món mirant per la finestra o a través del relat d’altri. A més, el protagonista sense nom de La veu melodiosa no encaixa dins del cànon testosterònic de personatges com Jordi Soteres o Lluís Miralpeix. De fet, l’eduquen les dones que corren per casa: la Letícia i les dues Mòniques. I del seu avi, malgrat els instints carceraris, se’ns explica que «va estimar totes les dones amb les quals mantingué afers d’amor […] A la ciutat no sovintejaven els homes que tenien en compte el cos de la dona» (p. 55).

Van deixar de tenir sexe, els ulls de Montserrat Roig? No ho sabem. En tot cas, l’Espardenya és un personatge mal·leable, capaç de mirar el món amb un únic sexe o amb tots alhora. Així, se’l pot analitzar amb la capa de Job bíblic o com un simple estudiant castigat per les desgràcies familiars i la repressió franquista. Igual que l’Espardenya, l’autora que el va engendrar es pot llegir des de molts prismes. Per això, resulta tan enganyador explicar-la a través de pancartes, stickers i vídeos breus d’Instagram. Sempre que en veig la cara en una pancarta em ve al cap un passatge de Joan Fuster al pròleg de Tanta roba i poc sabó… i tan neta que la volen: «Feminista? Posem-hi: dona. Catalanista? Diguem-ne: catalana. Marxista? Com la majoria dels marxistes del país: aproximativament.» I quan me n’apareix un ganxo a l’Instagram per fer riure, penso en les entrevistes d’una hora que era capaç de dirigir i també de respondre. Algú s’imagina una conversa com la que va mantenir amb Josep Maria Espinàs l’any 1988 a la televisió catalana d’avui? Abans d’acabar, una proposta: atesos els temps que corren, podeu deixar de presentar Montserrat Roig com una simple cronista de la seva època. Agafeu Els catalans als camps nazis. Recordeu que les víctimes de totes les barbàries tenen noms i cognoms. Per explicar l’auge de la ultradreta, la necessitat que existeixi el feminisme, la sobreprotecció als infants i la maldat disfressada com un llop amb pell de xai, no cal que recorreu a les novel·les dels setanta. A La veu melodiosa també ho trobareu tot i amb una mirada més rica. Juntament amb Roig, Ausiàs March us pica l’ullet.