Quan ja passava de vuitanta anys, Eugeni Xammar (Barcelona 1888–L’Ametlla del Vallès, 1973) va acceptar de dictar les seves memòries. Seixanta anys d’anar pel món són, de fet, la transcripció endreçada d’unes converses que va mantenir amb Josep Badia i Moret durant dos anys, cap al final de la seva vida. Moltes de les vivències que Xammar recorda van unides a moments determinants de la història del segle xx, alguns dels quals ell mateix havia reportat sobre el terreny, com ara l’ascens del nazisme a l’Alemanya dels anys 20. També hi rememora l’arribada de la Segona República, i ho fa burleta i sense contemplacions, amb una desconfiança en els polítics que la van liderar que resulta divertidíssima. El pas per l’ambaixada republicana a París durant la Guerra Civil té passatges sorprenents. L’obra no és pas tot història, ni de bon tros. Xammar va ser un personatge molt inquiet i fa memòria d’un munt d’anècdotes; per exemple, del temps que va fer de saltataulells a Londres i a París, o del viatge a Rússia amb Josep Pla.

Un episodi tan colpidor com transcendent l’explica poc després de la seva sortida de París, esquivant l’entrada dels alemanys. Arribat a Perpinyà, tramava passar a Anglaterra en un transatlàntic que havia de sortir de Portvendres. Vol marxar equipat amb un salconduit que li havia fet arribar un amic britànic. A França s’hi havia de quedar la dona, de comú acord, potser estratègicament i potser només un temps, si bé fa de mal dir, perquè Xammar no explica res dels plans que havien fet. A punt d’embarcar-se es troba amb d’un altre company de professió, Víctor Schiff, que fugia dels nazis, però en el darrer moment, quan ja feia cua per a pujar al vaixell, decideix fer-se enrere. Surt de la filera, agafa el cotxe i se’n torna a Perpinyà. En retrobar-se amb la dona, que es pensa que el vaixell no havia arribat, la treu de l’error i conclou : «Si alguna trifulga hem de passar la passarem plegats».

En el fragment de l’embarcament fallit a Portvendres, Xammar recrea un ambient d’inquietud, d’incertesa. En descriu els actors, les seves accions. Evoca col·legues de professió. Allò que se’ns amaga és el debat intern sobre la decisió de no voler pujar al vaixell. No hi trobem cap justificació emocional, ni ètica. En altres punts del llibre hi ha, per exemple, expressions evidents d’estima cap a la seva primera dona, Amanda Fürstenwerth. Era això? Aquí, en canvi i com a bona part del volum, se’ns s’imposa la crònica dels esdeveniments aparents, la mecànica de la història.

En l’excepció desconcertant a aquesta norma, de conseqüències majors, també hi pren part la primer dona de l’autor. Amanda Fürstenwerth va morir el Divendres Sant de 1969. L’any següent Xammar es tornava a casar. En explicar-ho (el llibre ja és a punt d’acabar), demana que ningú no li retregui haver-se amullerat de nou tan ràpidament —«sense guardar dol» deu voler dir— perquè ja era a la vuitantena i no estava per perdre temps. A més, diu, feia vint-i-cinc anys que coneixia la seva segona dona, Francine Mesne. «Segons les paraules de Lloyd George, referint-se a un incident semblant de la seva vida, havia estat “la meva secretària i quelcom més”. Durant un quart de segle ella es va casar, va tenir fills i cada un de nosaltres dos va fer la seva vida. Però mai no ens vam perdre totalment de vista».

A quatre planes de tancar el volum, la confessió de l’autor trenca l’encís d’aquesta crònica personal de la primera meitat del segle xx. D’aquest afer no n’havia dit res en l’ordre cronològic que li hauria pertocat, de manera que, en confessar-lo a l’hora d’acabar, fa evident la poètica del silenci. Fins a la pàgina 559, la perícia del narrador havia pogut fer-nos confondre el seu relat amb la vida de l’autor i amb la història. En aquell punt, després de més de cinc-centes pàgines farcides de viatges, converses, coneixences, la narració queda sobtadament desenfocada i a contrallum. La confessió, fora de lloc però difícilment evitable, té l’efecte de reformular tota la història. El lector veu de cop que hi manquen totes les confidències, les malifetes, les vergonyes, les amants, i voldria llegir el llibre d’una altra manera, però ja és massa tard per fer-ho.