(Aquest és el text que es va llegir per a la presentació del llibre duta a terme el 27 de març de 2026 al Temple Romà.)

Bon vespre a tothom.  I moltes gràcies per fer-nos companyia. Especialment a la Rosa Cadafalch, gran actriu i magnífica rapsoda que ens ha fet el favor de la seva companyia i la seva veu, avui com altres vegades. Ara fa prop de deu anys que érem aquí mateix per presentar el magne volum de Poesia completa. Aquell llibre era, dèiem aleshores, més que un acte de cultura, un acte de vida i de vida literària, amb la implicació de tot el ser del poeta d’aleshores  (el ser literari que anava de l’any 1958 al 2015). Allò era un fita per a les lletres catalanes i per al poeta i els seus lectors. Avui som aquí amb l’Obra poètica tardana. I en el llibre d’avui, la fluència poètica que prové del llibre anterior i que no para i depura les bases posades en els llibres d’aquells anys, torna a ser una altra fita ben remarcable per al poeta i  per als lectors, i per a la poesia catalana contemporània. Ara les pàgines recullen la poesia escrita entre 2018 i 2022. Una primera observació s’imposa en mirar les pulsions d’escriptura, edició i silenci del poeta. Ell mateix estableix uns períodes creatius prou clars: de 1958 a 1994,  de 1999 a 2015 i de 2018 a 2022. Veiem, doncs unes glopades creatives de durada diversa emmarcades per uns moments de silenci editorial i creatiu. Aquest silenci en el fer de l’obrador, la pausa que condensa el sentit de la paraula que vindrà, és un fet prou significatiu que atorga una qualitat singular a la poesia de Lluís Solà i s’empelta en els poemes mateixos, on el silenci no és només un trop literari propi del poeta, sinó que és un element particularment germinador i tractat com a base ontològica i temàtica de la seva proposta poètica reflexiva, o meditativa. En definitiva, al poeta li cal el silenci real i immanent per accedir al silenci poètic germinal de la poesia. I potser aquesta és una de les claus de la destil·lació i condensació de la seva poesia i poètica actual i que avui celebrem.

Però, des del punt de vista objectiu i apamable, què tenim a les mans. Tenim un llibre que conté disset llibres de poesia. Amb un total de 186 poemes, dels quals, 17 són cants, 31 proses poètiques o poemes en prosa. I els altres, fins als 186, presenten un diversitat mètrica i estròfica que ja és una característica pròpia del poeta. No hi ha cap sonet, però, en aquest llibre. I això és una novetat remarcable. La forma estròfica, ara, esdevé més lliure, si és que era ja més possible encara en la llibertat que caracteritza en Lluís, lliure de marques i matrius. És el vers i el seu ritme propi, altament present, que domina des del poema individual, la construcció del tot. Aquesta llibertat formal en un volum titulat com a Obra poètica tardana és significativa: el poema creat en un temps extern, real i vital és definit per la qualitat de tardà, poesia tardana i vida tardana, i potser per això mateix es desprèn de les costures i va directe al centre de la reflexió i del ritme de l’automne vital. Aquest element de tardor-hivern existencial és present en els llibres que llegireu i s’amplifica i es conté a mesura que anem arribant als llibres finals. Els llibres, i això és important, són ordenats i publicats cronològicament i és així que el lector podrà percebre l’evolució dels símbols, les imatges, els trops i els elements claus de la poesia d’en Lluís i com es van esmolant, sintetitzant i afuant a mesura que els versos avancen. I, en aquest aspecte, tot i que són presents i reconeixem les seves fórmules i formes anteriors (les quartetes, la quasi omnipresent estructura ternària dels llibres, els poemes llampec, els cants salmòdics, i les proses que constaten i observen l’univers natural que ens conté), ara els poemes, progressivament, s’esfilagarsen i s’esparraquen més en la mesura que el silenci de l’aire en el paper s’intercala entre els grups de versos, més silenci entre els grups de versos. Aquest silenci provoca que el poema d’una certa llargada, per aquest silenci mateix, esdevingui un conjunt d’enrampades de llampecs en un poema llarg. Això és particularment evident en l’últim llibre de cants, Vida, què vols de mi?: la narrativitat dels cants anteriors ara es trenca i apareix un cant fet de conjunts de so i de silenci que apunta una nova manera de fer, una manera de plasmar la paraula. Com si a la paraula i a l’execució del pensament li calgués uns moments superiors de pausa, de meditació en silenci per alçapremar els versos següents. I, segurament, això prové d’una nova manera de mirar, des del temps interior tardà, un món, uns éssers i una fluència de l’univers on el dubte, la desorientació i la necessitat aprendre de l’inaprensible es materialitza d’una forma més sintètica, condensada, com una branca més punxeguda que fa ferida en el poeta i en el lector. I això també, diria, ens imposa uns canvis en la manera de llegir i de dir el poema. Caldrà estar força amatents a aquesta nova manera de dir i de veure i respirar en les properes edicions del poeta.

Apareixen, doncs, nous colors i noves formes de so en el contínuum literari del poeta. El marc referencial d’imatges poètiques anteriors es manté: encara trobem de manera clara el riu, omnipresent aquí i especialment significatiu, els abismes, el foc, les escumes i marees i meteors, la sempre propera i mai abastable muntanya, els arbres i l’arbre singular, el bedoll per exemple, l’instant, les pinyes que cauen i es desclouen eternament, la font, el mar ara immens ara petit en les onades que sempre tornen, el jo i els altres, el vivent i l’absent que és vivent en la matèria de la pedra i del so,  i és clar, l’alè fonamental essencial, entre moltes d’altres. Sí, el lector reconeixerà el mapa de les venes poètiques de la mà de Lluís Solà en els nous poemes, i podrà dir que el poeta és autor d’una rastellera magnífica de poemes que conformen un sol fresc, un sol poema colossal, sobre l’ésser i l’univers i sobre el sentit intern d’ambdós. Però ara,  a cada nou gest incorpora inaudits sentits més fondos i esmolats a la seva particular ontologia poètica. I cada cop amb una paraula que arriba més neta, més pura al lector. El llibre evidencia una voluntat poètica conscient de destil·lació significativa. Cosa molt difícil d’aconseguir per a qualsevol poeta i per a qualsevol ésser. Aquí la tardor del poeta i la tardor del món que mira injecten un nou pes específic a les seves creacions. La síntesi de què parlem també és perceptible en la construcció de cada llibre. Alguns llibres s’aprimen en quantitat de poemes, per exemple Les brases solitaries  té 9 poemes, com  Fúria contra fúria,  les 7 proses de Davallament, i els  7 poemes de Neixo i moro a cada instant i els llibres de cants: El foc, 3, Vida, què vols de mi, 5, Entremesclats vivim, 4 o Giravoltant amb l’existent, 5. De fet, el llibre més extens és El llamp inaccessible amb 20 poemes,  i amb entre  12 i 18 poemes trobem tots els altres llibres: Arc de la paraula, No t’he vist el rostre, Dorm el llindar, Testimoni, La llum atordida, Venim de les marees, El temple, i El rost congost. En definitiva, el lector s’adonarà en el poema concret i en el llibre que el conté un voluntat de cristal·lització de la paraula per a concentrar el sentit i establir un diàleg fèrtil entre el so i el silenci.

Però, anem a pams: com es materialitza aquest fresc o retaule poètic des de cada llibre de l’Obra poètica tardana? A grans trets i sense voluntat de completesa, intentarem mostrar alguns dels esglaons que conformen l’escala literària d’aquest nou Solà. 

A l’inici del llibre, a Arc de la paraula, l’itinerari és un riu, un riu que inclou tots els rius, i és obscur. El riu com a itinerari vital, orgànic i líquid. Una imatge de l’existència dinàmica que ens integra a la natura. Aquesta obscuritat té a veure amb l’ignot interior que conté el riu, la natura, nosaltres mateixos i que es persegueix a l’hora descobrir o de sentir i, de vegades, d’entendre:

per la carn corre el riu 

pels ossos per la pell per les artèries

pels astres corre el riu

pel sol la lluna i les galàxies

per les bèsties corre el riu

pels dofins per les serps per les panteres

per les paraules corre el riu

per les nits, pels camins, per les aurores

Amb el riu, dins del riu,  hi ha la veu, l’alè, allò que ens humanitza. Una veu esparsa: desparionada, que no està integrada en el conjunt. Com si la nostra veu no acabés d’harmonitzar amb la veu del món. La nostra existència és deguda al conjur de l’alè primer que ens dona vida i ens dona veu. Apareix, doncs, la invocació màgica i/o sagrada de l’existència i de la veu i del món. Veiem, per tant, que els principis ontològics dels poemes incorporen la filosofia presocràtica per menar-nos a un concepte de l’existència com a fluència líquida i dinàmica que no s’atura i que ens situa en un temps no definit per una aritmètica sinó per un esdevenir etern. I d’aquí la idea d’un temps que és durada interior indivisible de l’ésser que és ara i dels éssers que foren abans i dels que seran en transformació constant a la manera també de Bergson. Ja des del principi apareix aquest alè:  “Vivim del conjur / de l’alè que ens llança”, al primer llibre, “Escolta. / Cada astre porta dins el cor / un alè que muda.” o “Som un alè de l’univers” , del penúltim i últim llibre. L’èlan contemporani o el pneuma clàssic són presents en la poesia d’en Lluís com el principi vital , el respir i l’aire que permet el logos. D’aquí, per tant, el títol de l’arc de la paraula. I això cosirà tot el volum: ens diu a Les brases solitàries,  “Atura’t un instant. / Escolta. // L’herba parla, / les arrels de l’herba parlen, / les pedres parlen.  // Un riu immens / travessa tots els éssers. // A poc a poc,  / silenciosament. // Logos” En efecte, el logos, la paraula, esdevindrà un principi actiu i laicament sagrat que atorga harmonia al caos en convertir-lo en un determinat cosmos que incorpora la unitat dels contraris sempre presents en la poesia de Solà i en el món. Alguns exemples  d’aquesta harmonia en tensió dels contraris que el logos constata: “És clos el regne obert, Hem heretat el ple i el buit , el ser i el no ser, i la rosa és arreu i enlloc, closa i desclosa, No és ni a dins ni a fora, la vida, És clos el regne obert”. Amb tot, com sempre, el logos vol atènyer el real, ser el real, esdevenir ell mateix el ser que estructura el món, les constel·lacions i els meteors, però el logos mai no és prou: 

Amb la paraula et voldria salvar,

infondre’t l’alegria,

estatuir-te en la serenitat. 

Però és insegur l’instant de l’home.

Certament, no podem tocar el dins de la pell del món i del logos i per això mateix el poeta va fent consciència, a cada poema, de la seva ignorància, del seu no saber humà, de la seva lluita interna que el porta a la paraula que es debat entre el sentit i el sense sentit. El resultat és una evidència clara:

no ho sé 

no t’ho puc dir

és massa immens el món

i el vent m’abraça

em parla el pensament

em parla el cor

no ho sé

no t’ho puc dir

em criden els rostres 

les veus

Però, tanmateix els contraris perseveren i per això el riu corre per dins del seu aparent antagonista, el foc. Encara, doncs, en la poesia d’en Solà hi ha aquesta aparent lluita de contraris que el logos vol equilibrar, una lluita que no és conflicte sinó que és essencial natural del món i de l’home:

pel foc pel glaç per la tempesta

per tots els rius flueix el riu

obscur i transparent silenci i música

El foc com a principi bàsic de transformació,  l’arkhé clàssica. Així, doncs, el riu ens manifestaria l’ontologia del flux del ser i el foc l’ontologia de la seva transformació, com un logos còsmic en tensió i en unitat absoluta. Però, tot i tenir consciència d’aquest mirall dual que ens configura com a humans, ell sap que el camí no té final, que el viure és un transitar perpetu entre l’origen i el desenllaç, entre el ser i el no-res.

A quin nord aspireu,

a quin foc sense terme?

Tot resta i tot parteix,

cap on venim fem via. 

El poeta ens diu que el principi és, alhora, el final de terme. L’itinerari del riu, dels núvols, del vent, de tot allò que en la natura és dinamisme ve i va al principi essencial inabastable i indicible. Vet aquí la humana paradoxa.  I d’aquí que l’existència de l’home que és “Fill de l’abisme”, l’abisme de l’impossible, i per això és que no pot arribar a tocar el riu, el riu que té a tocar:

No tocaràs el riu,

no tocaràs el fons.

No tocaràs el riu que corre,

el riu profund.

No tocaràs el riu que crema, 

el riu real.

Davant del món, de la natura, d’ell mateix com a natura i de l’alè i l’alè del món, i malgrat la impossibilitat del ser d’arribar al dins de l’obert, s’imposa la meravella, la natura naturans de l’idealisme estètic de Schelling, posem per cas, on la contemplació i meditació sensorial davant del real esdevé la via per accedir humanament a l’energia creativa de la veu del món. I aquest acte d’amor universal, perquè és un acte d’amor universal que conté el dolor i la bellesa,  de l’acte de comunió i aprenentatge s’esdevé una particular mística poètica contemporània en la poesia de Solà. Alguns exemples:

admira el lloc, el vent, el foc, les aigües,

besa les mans, els peus, els llavis, les parpelles,

reconeix l’alè. 

admira el lloc, el vent, el foc, les aigües,

besa les mans, els peus, els llavis, les parpelles,

reconeix l’alè. 

Un altre exemple d’aquest èxtasi interior i exterior, de la comunió catàrtica del món és present a El temple,  en la prosa XIII. Potser aquí és un dels instants més reveladors de la relació que estableix el poeta i la natura que el circumda. I on el lector pot sospesar més clarament, a patir del correlat objectiu de la caiguda d’una fulla de l’alçada de l’arbre i del moment que aquesta fulla toca la superfície de l’aigua i provoca els cercles (cercles vinyolians?) d’ones fins que arriben a la riba. Una delícia. Aneu-hi i llegiu-lo sencer. Comença així: “Ha caigut una fulla seca de salze o una volva de qui sap on damunt l’estany…”

I després de la comunió laica d’una natura dinàmica i monista a la manera d’un nou/vell Maragall només és possible la reverencia panteista davant de la meravella:

Agenolla’t davant el cuc, 

davant la pedra, 

davant el riu. 

Agenolla’t

i plora d’alegria, 

plora de pietat. 

La contemplació meditada del món ens porta a l’estimació universal del “camí de les criatures” que és “impredictible” i  per això mateix “sagrat”. I és clar, les criatures som nosaltres i totes les que ens envolten microscòpiques i astronòmiques, el vivent, sigui humà, animal, vegetal, mineral, físic o espiritual. Totes les criatures de l’univers en durada eterna:

És impredictible

el camí de les criatures, 

sagrat.

Aquests últims versos són del darrer llibre del volum, El rost congost. Si hem posat quatre canyes per fer un primer parapet estantís per a una lectura de com s’enceta el llibre que presentem, posem-ne quatre més de com el rost clou el volum. El títol ja ens diu coses bàsiques respecte al desenllaç de l’itinerari d’aquell primer riu de l’arc de la paraula. Ara el riu hi és per quasi metonímia en el terme congost. Però congost és la part terrestre per on passa el riu. I el rost, a més d’incorporar la música del sema rústec, implica també la terrenalitat incòmoda del vessant inclinat per és on difícil transitar, els vessants de tresca costosa de la maduresa existencial. Al llarg del llibre haurem vist múltiples trànsits (ocells, núvols, pomes caient, salts de trapezistes, abismes que conviden a la caiguda, vols d’ocells, fulles caient també…) El rost congost és el lloc, el lloc existent i simbòlic, de la durada del vivent de Solà en el seu ser, ara tardà. I en primer terme tenim el dolor, apareix el dolor heretat del llibre anterior, Davallament. Ara un dolor que parla, un dolor, doncs, que és alè, aquell pneuma inicial, que és logos. I el dolor ara esdevé:  “Un mestre que t’ensenya amb foc obscur.” Un altre cop present la necessitat i exigència de l’aprenentatge a tot o res en aquesta tardor existencial que “no sap”. Aquesta consciència del no saber i d’haver d’aprendre depassats de llarg els vuitanta anys és un indici preclar de la maduresa juvenil del poeta. Sí, la persistència, malgrat tot el coneixement i l’experiència acumulada de  la humilitat entusiàstica, vitalista, enrampada per l’impossible entendre… Una bogeria paradoxal. A aquestes alçades, amb tot el bagatge, tota la cultura, totes les paraules encara, imperativament, s’ha d’aprendre. El poeta vol dir-ho i recordar-ho nítidament: “haig d’aprendre a estimar, /haig d’aprendre a mirar-te,”, “i madurar cap al que ha de venir, / i potser tot ens crida per aprendre a ser, / no pas a ser més àgils o més poderosos,”, “ens cal aprendre a esperar,”, “que l’home ha d’aprendre i fer-ne una substància humana visible i bella.”,  i finalment “Has d’aprendre a embogir serenament”. Aquesta insistència en tot el llibre de la necessitat d’aprendre és una lliçó extraordinària per al lector i per al món. El dubte constant en la intempèrie vinyoliana de les falses seguretats és l’arbre constant del trajecte del caminant, del jo del poeta. Un jo que conversa constantment amb nosaltres, amb ell mateix i amb l’univers. Ja ens havia dit abans en un cant de Vida, què vols de mi?  que no tenia clar qui era l’interlocutor del seu jo. Tot el seu pensament és una polifonia, una sala de miralls que reflecteixen les veus del jo, la dels altres, la de les coses, la del temps, totes les veus. I per això es demanà:

Amb qui parlo quan parlo dins de mi,

sol amb el tot, als fons d’abismes que ens fecunden,

amb qui parlo quan m’enfonso dins l’espluga

i sento mars i veus de mi mateix?

I qui parla de bon començament,

qui parla des de sempre quan jo parlo,

sol amb els pensaments i amb la memòria,

sol i parlant amb els vius i amb els morts,

parlant amb el desig, el fang i l’ànima,

parlant amb el qui sóc i el qui no sóc?

amb qui parlo si dins de mi tot parla

i tot parla fora de mi

i com un arbre s’alça l’ara?

Però al final, aquest desdoblament de miralls del jo, que no deixa de ser el subjecte, es desfà a favor de l’objecte. I ja no és el poeta qui mira, ara és ell que és mirat. Ara és ell que, d’alguna manera ha esdevingut arbre, pedra, bedoll, pinya… Món. Aquest és dels grans resultats del trajecte del riu, de la vida tardana i madurada. La constatació d’un determinat ser.

T’han vist els arbres. 

S’han sorprès de tu. 

S’han exclamat pel teu neguit 

i per les teves ànsies.

Han vist que et perdies i no et trobaves, 

que cercaves i no sabies què.

T’han vist els arbres. 

T’han vist i t’han comprès. 

Ara és l’univers qui mira el jo, qui l’entén. Ara és el món, el poeta,  que escolta i mira el nostre jo i combrega amb el nostre dolor humà. Aquest canvi de perspectiva entre subjecte i objecte és  molt interessant en la mesura que el trajecte de l’alè de la unitat còsmica de què parlàvem al principi, o mística, és una evidència i un comunió total, sense artificis. Després de la descoberta només queda tornar a casa, al lloc. Per tornar a tenir consciència que el foc elemental és el principi absolut: 

És ple de foc el mar, 

són plens de foc el rocs, les aus i l’herba, 

el vent, el cel, el fang, 

són plens de foc els pous, els ulls, els arbres, 

són plens de foc el clar i l’ obscur,

la ment i l’ànima, 

i mengem foc i bevem foc, 

vivim de foc 

i així també de foc morim.

Tornem al vitalisme, tot i ser al tram més madur de l’itinerari: el principi elemental de l’energia ígnia i creativa, allò que transforma l’alè, allò que ens manté en tensió constant és ara arreu, en el dins i en el fora del real, matèria i esperit. I finalment el poeta ja no és una entitat externa a la natura, un subjecte que mira, és la natura mateixa: “Sóc el còdol que l’aigua llima, / la branca que tot d’una cruix, / la teranyina que s’esquinça, / el roc fes vora el camí. / Sóc la vida que arreu respira,” La fusió de les dues entitats, del Jo i del No-jo, per dir-ho amb Fichte, han assolit una mena de Jo-Absolut en aquesta tardor del vivent.  I per això mateix ja no cal dir, només cal escoltar: “Escoltem i ens vincla el pes / i a poc a poc no respirem sinó silenci.”, Aquest silenci als plecs de l’aire, / aquest silenci a les arrels dels arbres, al tronc, a les artèries, / aquest silenci arreu, / abans, després, / aquest silenci, /aquest solc.” Aquell silenci necessari de què parlàvem al principi, silenci a dins del poema i silenci entre la creació d’un manat de poemes i de llibres. I això és ben remarcable en aquest arc que descriu el llibre que de ben segur tindreu a les mans i sota els ulls quan acabem aquesta presentació: hem començat parlant del primer llibre, L’arc de la paraula on riu, alè, foc i logos entraven en tensió i acabem amb El rost congost on s’imposa finalment el silenci en la comunió total dels elements citats. El descobriment del silenci final, com si el poema hagués de ser això, silenci reverberant del pneuma vital, ens porta a un poema llampec del primer llibre del poeta, Finisterre, “Salvatge silenci”. En efecte, el final de terme era el principi i la fluència del riu no té, com el camí de Beckett, un principi i un final, només la durada infinita de l’instant que ens conté. Salvatgement, ben cert, el poeta perfà un poema total, únic, i fet de moltes textures i colors on l’ontologia de què parlàvem es manifesta en l’evidència de ser:

per res,

per ser,

només per ser,

per ser en el ser.

Res, ser. Mirall de la mateixa cosa. Dialogia que mostra l’anvers i el revers de la nostra mà humana. Qui és origen? Qui final de l’aventura humanística encetada pels poetes atàvics? Res i ser són coses diferents i la mateixa cosa. Ser l’alè abans de l’alè, l’alè del res abans de la pedra. Diria que aquesta casuística és una mostra clara del que hem procurat llegir aquí: una poètica ontològica fonamentada amb una cama a occident i una cama a orient i que reformula i es planteja les qüestions universals del grans pensadors i dels grans poetes. La gràcia d’en Lluís, entre moltes d’altres, és la de provar de fer un so singular que no pot existir sense el so dels altres, perquè Entremesclats vivim. El so dels seus congèneres, de la llengua dels que l’habiten des de sempre, amb la llengua menyspreada que s’alça digna per oferir una música més a l’univers. Aquesta música és el llamp inaccessible que encén el cant del foc, l’origen de les brases solitàries, i la llum atordida que prové del moviment de les marees. Aquest anar i venir i el giravoltar amb el que existeix en un temple sagrat que no es deu a cap religió. El poeta és obra i testimoni d’aquest món que ens posa a les mans i que ens força a ser més humanament conscients del nostre res, del nostre ser. Per tot això, gràcies, Lluís.