Revista Digital de Crítica Literària
Hi ha poques coses que respecti més que el periodisme, però aquí no hi faig periodisme. Crec en el valor de la informació, però en conec els límits: la informació no pressuposa comprensió, la informació revelada —pel fet de revelar-la— no ofereix garantia de veritat. Les revelacions generen atenció: l’atenció obtinguda pot semblar un èxit, i ser una frivolitat. En fi, una informació que us puc donar ara: aquí rumiaré sobre un poema del llibre La represa del plaer (2024, Viena Edicions), guanyador del 49è Premi de Poesia Martí Dot.
Són dinou versos. No s’adiuen a cap mètrica sil·làbica, però sí a una cadència general de versos fets al damunt d’un sol grup fònic: que —incidentalment— són alternats, i aturats i rellançats, amb versos de dos grups fònics. Clarament, al vers 10 (potser també al 9), al 16 i al 19. Aquests tres trencaments generen tres parts en el poema, cadascuna de les quals —més o menys— amb la meitat d’extensió que l’anterior.
I, d’aquí, n’emergeix un ritme de precipitació lectora que acompanya una discursivitat de major concentració en un punt de pensament.
Un punt que força —a l’últim vers— una recapitulació.
El llibre té tres parts: «La represa» (26 poemes), «El plaer» (9 poemes) i «La venjança» (3 poemes). Com veieu, és la mateixa estructura d’aprimament i precipitació, amb l’afegit d’un «Epíleg» amb un poema solitari, i desagregable, i d’un primer poema que hi ve a fer de pròleg. En qualsevol cas, cada part (de les tres amb epígraf) té —més o menys— un terç de l’extensió de l’anterior. Concentració.
No és que res d’això tingui gran importància, em sembla. Però fa de bon saber per situar el poema XXIX, que vull comentar aquí.
El llibre té un ordre; és l’ordre en què van apareixent els poemes i que recull l’índex. És un ordre narratiu, sobretot (o ho sembla), lligat a una certa voluntat d’enfilar les fases de les conseqüències de la victimització produïda per un crim sexual. Des d’un jo narrador; des d’un jo poètic.
Alhora, però, el llibre conté un segon ordre: la majoria dels poemes hi apareixen numerats —titulats— en xifres romanes. Amb tot, aquestes xifres no reflecteixen l’ordre d’aparició en el llibre, sinó un altre ordre. La meva hipòtesi —proveu de llegir el llibre, també, així— és que la numeració deu definir l’ordre d’escriptura: és a dir, l’ordre de la (veritable) recapitulació. És una altra narrativa, esclar. La de l’enunciació; la de la «represa».
En fi, el poema XXIX podria ser una vint-i-novena passa d’una recapitulació: no és un poema trencagel, no és un poema conclusiu –o cansat– de final de sèrie. I, al llibre, en l’ordre editorial (el del relat), el poema apareix al segon bloc («El plaer») i, també, en un punt avançat: el 33 de quaranta.
És molt fàcil fer mala poesia testimonial. La poesia testimonial para un tou de trampes a qui la practica. La més gran: la de pensar que l’esforç del testimoni ja allibera l’autor de tota la resta d’esforços i savieses que la poesia exigeix. I no.
Sònia Moll Gamboa, per exemple, em sembla un exemple de com ser testimonial (en poesia) sense entregar-se a la fascinació del material, sense deixar cap altra batalla expressiva (necessària) pendent de lluitar.
La represa del plaer, també.
Vet aquí un llibre que ens fa l’immens favor de ser-hi, que és tot ell una magnífica conquesta narrativa, i poètica. I, alhora, una batalla que potser requeria més armes que les que l’autora coneixia i hi ha sabut posar en joc.
És una batalla molt exigent. I conté unes quantes victòries extraordinàries: i mostra, també, unes quantes insuficiències. Tant les unes com les altres fan el llibre, i cap de les dues li resta valor.
Soc tan capaç de veure —potser equivocadament— que una reescriptura del llibre el podria dur més amunt (de vol dialèctic) i més avall (de pes vivencial), com soc capaç d’entendre que —en aquest punt— el llibre (com a poema) té unes malapteses expressives que el fan, encara, més eloqüent i insubstituïble.
Què sé jo.
Aquest és el segon llibre de Paula S. Piedad (1997). És un llibre valent, i quirúrgic (segons com), i brutal (segons com), i afamat de paraules justes, i injust (segons com), i brusc i delicat (segons com), i controlat i descontrolat. És un llibre ric de troballes d’alliberament (del dolor, de la consciència) i, segons com, o m’ho sembla, és un llibre tenallat per tot allò que el jo s’autoexigeix.
Els últims anys m’han obsedit les retòriques de l’ansietat (i les contraretòriques de la pietat i l’ansietat), i aquest llibre obriria les portes a una anàlisi fructífera de tot això. Però no em vull distreure. L’ansietat hi és, i la narradora (segons com) hi puja com en una taula de surf, absorbida per la bellesa de la força inacabable de les onades. Però també en baixa, i aquests moments —en general— m’agraden més. I en fi… (No hi deu haver res més difícil que ser l’objecte de la teva pròpia pietat. Sobretot quan mires d’escapar de fer-te trampes. Sobretot quan necessites que la teva pietat no sigui una capitulació sense condicions. Ni una mera re-capitulació. Potser m’embolico.)
Aquest que us copio a continuació és el poema XXIX. Incorpora una endreça, que diu: «Tu duus sa rave en es cul | es techno sonant ‘hardcore’ | tots els cossos alimenta». Prové d’una cançó de Xisk (amb Martins), titulada «Tripi» (Nòmada del tot, 2022), que proveeix el poema d’alguna altra noció com la de «dansa tribal», etc. No m’hi aturo.
Llegiu-lo:
XXIX
Ballem mirant el bafle
seguim la direcció del so:
el techno ens alimenta.
No hi haurà tanques
que ens separin del bombo,
ni suficients murs,
fronteres i oceans.
El nostre rusc és l’altaveu.
Entrarem per cadascun dels seus forats!
Farem danses tribals!
Freguen les pells humides
i no sé si som abelles
o una peixera d’amfibis,
però em sento una llegenda…
quant feia que no acaronava el firmament?
El dia arriba,
la gent marxa
i em sento en l’aire…
Potser aquesta era la casa que habitava?
¿Hi veieu les tres parts que us deia?… Visualment, la primera part (v. 1-9) mostra l’escena d’un nosaltres ballant encarats a uns altaveus (so absorbent), que els atrauen. On hi veuen un «rusc» personal, que els entusiasma, en futur, potser amb una il·lusió d’encaix: «Entrarem per cadascun dels seus forats!».
A la segona part (v. 10-15), el pes sensorial es trasllada al tacte, i un mínim contacte físic fa del nosaltres un jo («em sento una llegenda»): un jo amb relat, en present ara, connectat amb «el firmament». El vers de trencament, ara, a més de bastir-se sobre dos grups fònics, s’arma amb unes cursives. (Al llibre, la cursiva incorpora una segona veu mental, o també sovint una veu exterior —no mental—, o alguna mena de salt d’eix.)
I anem a la tercera part: s’amplia la consciència (visual, sobretot) de l’entorn: de la «gent», del «dia», de la pròpia lleugeresa aconseguida («i em sento en l’aire…»). Un nou estat, una epifania.
I acaba el poema. Amb un vers gloriós, de tan polisèmic: «Potser aquesta era la casa que habitava?». És un vers que afegeix una tercera marca: hi ha el doble grup fònic, hi ha la cursiva i, ara també, el salt d’estrofa, la línia blanca abans del vers. La pausa per a la consciència articulada (tan precària com es vulgui, tan fèrtil) després de l’epifania sentida.
En un sol vers: el dubte («Potser»), l’acció simbòlica («aquesta era la casa», diu, en un espai d’intempèrie radical), el passat resolt o comprès o especulat («que habitava»).
Alguna cosa que sembla tenir sentit per algú que ha perdut el camí de tornar a casa.
En qualsevol cas, un salt d’eix demolidor: de tot el que havíem llegit fins ara, que ha de ser reavaluat, rellegit. Que ens obliga a recapitular, i a tornar a llegir el poema.
El narrador s’ha delatat. I cal tornar a viure el relat.
Recapitulació. Amb sentit. Per un detonant mínim: la paraula «casa».
«Som la taca, | la humitat que creix a les esquerdes de les cases: les podreix».
Piedad repeteix, al llibre, aquests dos versos. Són els únics que repeteix. Amb un sol canvi: primer, al XII diu «Soc la taca»; després, al XVIII, diu «Som la taca». Amb la idea de ser «la negació del meu desig», o amb la de ser «por» («sempre us tindrem por«): culpa, abisme, tabú, vergonya. I aquesta recapitulació es fa fèrtil, i genera una conjuració de futur: «Estarem alerta, però no ens quedarem a casa».
Al llibre, hi ha encara una altra casa; la que ho ha deixat de ser. Perquè és espai on, el dolor, se «l’esquiva», «no s’escolta», «ningú en parla» («La gota»). Perquè allò fosc s’oculta «sota la catifa, | també als forats de casa», tot i que de nit en surti, i calgui (se senti que cal) tornar-los als “seus caus” (XXXV). Perquè la «brutor» hi és i «ocupa espai» (VIII), i «l’espai es trenca», i «fa pudor aquest espai que diuen casa» (XI/II).
El subratllat —cal dir-ho— no és meu.
És evident que es pot ser una identitat etiquetable, un jo prêt-à-porter. A mi, però, aquesta mena d’éssers —de sers— no m’interessen; no me’ls estimo, vull dir. Hi ha molta por de no ser ben conegut en l’identitarisme, penso. Però respondre-hi amb autoclixés em sembla tristíssim: perquè la tristesa no hi cap.
L’accés a la humanitat demana recapitulació. Ser dolor comprès; ser un assaig de comprensió.
Coses com les represes en formen part ineludible. I no, no totes són igual de dures, ni de difícils, ni d’exigibles. Totes —això sí— necessiten paraules. Necessàriament. Per això les paraules no es poden merdejar. Per això la literatura no es pot merdejar.
Sentir que no tens casa (espai per al dolor). Sentir que no sabràs tornar a tenir casa. Sentir que retrobar-la pot ser inseparable de dissoldre’s, de dissoldre el jo potser: ser música de bafle, ser frec casual de pells, ser una fuga mental de metàfora absurda. Sentir-se «una llegenda», «en l’aire».
M’estimo la gent —les poesies— que són recapitulacions, fràgils. Admiro les recapitulacions valentes.
Ser qui es pregunta: «Potser aquesta era la casa que habitava?».
