«Però fèiem l’amor a les taules dels bars»: embriaguesa, carícia i compromís a El nòmada i l’arrel de Manel Marí

02.04.2024

«Però fèiem l’amor a les taules dels bars»: embriaguesa, carícia i compromís a El nòmada i l’arrel de Manel Marí

Un text de

Quan besis, beu, curi el veire el temor

Joan Salvat-Papasseit

And no one knows where the night is going

And no one knows why the wine is flowing

Leonard Cohen

Voldria pensar que tot plegat ha estat fruit d’un atzar sostingut en el temps. O, si no ho ha estat, em faria feliç concloure que els poemes de Manel Marí, encapsulats entre les cobertes vinoses de Proa, no han fet altra cosa que comportar-se de manera coherent amb allò que em venien a explicar. El fet és que tot plegat va esdevenir-se —s’ha esdevingut— amb una màgia espontània que no ha insinuat mai d’anar-se’n. D’ençà de l’octubre del vint-i-u, no ha passat que El nòmada i l’arrel descansés cap dia, immòbil, a la lleixa de casa. Un amic va tenir l’encert de dur-me’l al vespre, quan ja era fosc, i a partir d’aquell moment el llibre va passar de la mà a la bossa, de la bossa a la butxaca, de la butxaca a la tauleta, de la tauleta al sofà, del sofà al micròfon i del micròfon altre cop a la mà, al carrer, a la terrassa on me l’havia dut l’amic, etcètera. Però El nòmada i l’arrel no s’ha estat mai quiet a la prestatgeria esperant que el temps o el flirt amb la novetat l’engroguissin. Al contrari: s’ha estimat més les cicatrius del llapis, les marques dels dits antihigiènics, les lectures compartides en veu alta… I m’agrada pensar-ho així, com si aquesta antologia amb nom parlant s’anés movent per tots els racons d’una geografia vital però alhora donés sensació de permanència.

El nòmada i l’arrel és una antologia editada per Proa tres anys després de la mort de Manel Marí (Eivissa, 1975 – València, 2018). Carles Rebassa, curador de la tria, va parlar fa mesos en un pòdcast de la diferència entre un home mort i un poeta viu i per tant m’abstindré de qualificar-la com a pòstuma. Rebassa apunta en la introducció que aquesta antologia «vol oferir al lector verge de la poesia de Manel Marí una panoràmica de l’obra editada entre el 1999 i el 2016». Aquest era el meu cas i el de molta altra gent que no en va sentir a parlar, ni de l’antologia ni dels altres llibres, fins que Marí va haver partit a l’altre món. Així, tota una colla de nous lectors ens hi presentàvem vestits de blanc (o no) i amb l’himen ocular intacte per a gaudir del que arribés. Una de les particularitats d’El nòmada i l’arrel, precisament, és que no es planteja com un recull cronològic ni parcel·lat a través dels nou llibres que nodreixen el volum —des de Poemes en gris (1999) fins a Tavernàries (2016). Els poemes hi són ordenats segons el tema, el to o la textura. I aquest procés de patchwork, en què el lector ignora la procedència dels poemes si no consulta el final del llibre, permet anar identificant les idees, les paraules, les actituds, els conflictes els compromisos i les formes que travessen la poesia de Manel Marí.

Ho enumero en plural perquè em fa l’efecte que els poemes d’El nòmada i l’arrel viuen en plural, pensen en plural i s’adrecen a la vida com a fenomen per a ser celebrat i debatut en companyia. La poesia de Marí s’allunya dels versos narcisos, del mi me jo, i també planta coça a l’agorafòbia deliberada d’aquells que només saben mirar-se cap endins i quan trepitgen el carrer s’observen les pròpies sabates. Quin és, doncs, el primer regal que pot trobar «el lector verge» dins El nòmada i l’arrel? L’aparició d’un espai reincident —la nit, la taverna, el vi, el cos de l’altra— que permet arribar a palpar el discurs polític, vital i amorós dels poemes. La nit despunta, per exemple, en «Credo» (p. 23), que proclama «Crec en els déus que cauen cap al tard», o en «Sonet despert» (p. 34):

Em miro aquest moment, que és el primer
moment que obre el carrer i que l’amnistia,
el dia quan encara no és el dia
i el carrer quan pareix que no és carrer,

quan l’incident humà calla al carrer
i el xivarri civil no esquitxa el dia,
quan contra el crim dels brams hi ha l’amnistia
que el teuladí promou al cant primer…

Audito així el silent bleix del carrer,
les belleses tendrals que acull el dia
des del racó darrer fins al primer:

la rosada als capós són l’amnistia
d’una saliva audaç que, en el carrer,
vessen amants que no es besen de dia.

L’amor i el vi compareixen plegats en un altre sonet, «Amors i taverna» (p. 44), un poema pigall en el conjunt de l’antologia, perquè ens presenta totes les fórmules d’amor —des del luxuriós fins al de recer o el dolorós— que anirem trobant al llarg de les altres pàgines:

He estimat de vegades, he estimat
amb l’ullal amb què l’ull fita i depreda,
un amor jugular, fet a sang freda,
 estantís i primari, traspuat

en suors d’oli espès, d’alcohol barat.
I he estimat amb dolor, puc donar fe de
l’amor que enganxa l’os, l’amor que queda,
l’amor que és pàtria, encís, cleda i esclat,

l’amor que acobla els pànics a la vida
amb horitzons de pèrdua, que és el crim
i és l’eximent, l’indult pal·liatiu,

que és l’aixopluc vital de l’homicida
que prova el fil del seu coltell sublim
al propi coll, i sagna i sap que és viu.

Si fem un recorregut per les expressions amoroses que desgrana aquest sonet, descobrirem tastets d’amor etílic, pulsions eròtiques desbocades, nostàlgies amb jocs pronominals sorneguers i desamors com a cara testimoniable, també, dels capricis de Cupido:

Però fèiem l’amor a les taules dels bars
davant dels ulls en sec dels companys de mentides!

(«Confraria del Bon Beure», p. 50)

Brolla al teu sexe el doll de meduses que es fonen.

(«Aixopluc», p. 85)

Podria dar mil voltes al dolor
reclutant vells amors perquè em parlin,
o dar a aquest got l’intens do del perdó,
podria, eh, o dar-li’n o mai dar-li’n…

(«Tornada de blues», p. 84)

Hi ha el rastre de botelles buides
però cap bes, amor, cap bes,
calcigat sobre els colls de vidre.

(«Altar», p. 64)

Llegint Marí és ben fàcil repescar els preceptes amatoris de «Mester d’amor»: per estimar bé, val més no estalviar en petons ni carícies. I, si teniu por, ignoreu l’ànsia: un bon raig de vi us la farà passar. Un tret compartit, aquest del vi i la carícia en Papasseit, amb les quartetes d’Omar Khayyam:

Segueix només el camí del dervix de taverna.
No cerquis més que el vi, la música dolça i l’amant;
amb la copa de vi a les mans, i a l’espatlla el càntir,
beu vi, estimada, i no pronunciïs paraules vanes.

(trad. Àlex Queraltó)

En el cas d’El nòmada i l’arrel, tanmateix, el vi no és només un eina per a desinhibir el cor i el sexe, sinó que també serveix per a proclamar la llibertat i cercar-la, per a celebrar l’alegria transitòria i per a retratar el borratxo com una figura decadent i lúcida alhora. No hi ha sermons morals de cap naturalesa i això també forma part de la màgia del llibre. L’embriaguesa permet estimar, permet desafiar l’ordre i el seny, permet parlar amb els qui habiten la nit, però no es retrata, en cap cas, com la pantalla prèvia d’una ressaca amb cefalees, vòmits i remordiments de consciència. El vi, de fet, apareix com a arma i com a màxima expressió del temps present i la platxèria:

Amb tot el que he begut potser ja va sent l’hora
que ho aneu fent vosaltres, lectors, que sigui el vi
qui restauri el llindar del que voleu sentir
o d’allò que voldríeu dir en un moment de febre,
reclameu que un espasme sincer us esmeni els dogmes
sense embolcalls amables. Collons, planteu-hi cara
al seny fossilitzat! Beveu, i destruïu-lo!

(«In vino veritas», p. 89)

Quan brindem ho fem sempre perquè toca
i ens juguem la boca
per un poc de vi,
del vi que entra en el mot marida
l’esguit de la vida
amb l’ara i l’aquí. 

(«Cançó d’anar gats», p. 51)

Quin seria, doncs, el segon regal per a un lector novell en rimes tavernàries? Potser la capacitat de retratar aquests espais indòmits a través d’un pacte —acuradíssim— amb la forma. Marí recorre sovint al sonet i a la cançó com a formes estròfiques, però més que recórrer-hi, podríem dir que hi juga, que hi xala, que s’hi troba bé i que, havent comptat síl·labes o no, sap que quan escriu pot parlar de qualsevol fenomen humà: des del tedi que pot arribar a provocar llegir la premsa espanyola fins a les tensions entre el silenci i la paraula, la memòria i l’oblit:

Què hauran llegit? Del mos de Convergència?
Dels oblits de la infanta enamorada?
Que els comptes del PP són una farsa?

Que la Milà es xutava pseudociència…?
I a la fi faig per fer-hi jo una ullada:
és premsa… de Madrid… i allò del Barça.

(«Bodegó», p. 47)

Sóc l’albelló d’aquest dolor assidu
que amenaça, que torna i que es remulla:
sóc tot allò que oblido i que no oblido.

(«Jo sóc la veu (2)», p. 42)

I encara hi ha un tercer regal per al lector verge en la poesia de Manel Marí: la consciència col·lectiva. Ja he dit abans que la majoria de versos d’El nòmada i l’arrel rebutgen la introspecció autocomplaent i apunten sempre cap als altres. Passa amb la tria dels espais —poden ser un bar concret i alhora qualsevol bar del món— i amb el fet de bastir els poemes amb una càrrega política explícita, volguda i gens grandiloqüent:

Ara es veu que celebren tots els mons
que a Holanda hagi palmat l’extrema dreta,
dic palmar però poc, que ja l’han feta,
en pujar, poca broma, cinc escons.

(«Política internazional», p. 48)

Els qui hi van compartir espai literari i amistós, especialment Sebastià Alzamora, autor de l’epíleg,1També podeu indagar en altres textos d’Alzamora com «Posteritat de Manel Marí» o «Manel Marí, ara és l’hora». ja s’han encarregat d’assenyalar la germanor que s’estableix entre l’obra de Marí, Rebassa i Àngel Terron. A mi, que la seva poesia em va arribar com un present del present quan ell ja era mort, m’agrada col·locar El nòmada i l’arrel al costat de l’Antologia de poemes de revolta de Joan Brossa —i pensar que totes dues tries s’abracen i es barallen quan no les veig. A ell, el poeta, me l’imagino brindant amb Khayyam i Papasseit, robant el barret a un Leonard Cohen que no és jove ni vell, que és Leonard Cohen i prou. I quan arriba l’hora de cantar «Chelsea Hotel», Marí s’hi encara i li recorda que ella, la dona que se sentia «bruta i satisfeta», no es deia Janis, sinó Clarisse. Aleshores li demana de ser amics: ell hi accedeix. És gràcies als amics, que han bregat perquè més enllà de Tavernàries tots els altres poemes fossin fàcilment localitzables, que l’obra de Marí perviu i s’encadena a nous còmplices, a nous lectors. Per això i perquè els poemes són prou excepcionals per sobreviure sols al llarg dels anys. Sigui com sigui, és un escàndol que un autor s’hagi de morir perquè els qui es miren les novetats editorials del jo sense pensar en el nosaltres —i quan dic nosaltres dic també Països Catalans— hagin de reconèixer que han descobert un poeta molt més bo que tots aquells que patrocinen.       

  • 1
    També podeu indagar en altres textos d’Alzamora com «Posteritat de Manel Marí» o «Manel Marí, ara és l’hora».

Sobre l'autor

(Roses, 1991). És llicenciada en Periodisme, graduada en Filologia Catalana i màster en Estudis Avançats en Llengua i Literatura Catalanes. És correctora, assessora lingüística i professora de llengua i literatura. Ha publicat articles i ressenyes a Núvol, Butxaca, La Directa i Els de dalt.
  1. La paginació correspon a l’edició d’El Renaixement. Estudis d’art i poesia publicada a Adesiara el 2012. ⬏ 
  2. Marrugat, Jordi (2009). Marià Manent i la traducció. Lleida: Punctum i TRILCAT.⬏
  3. Manent, Marià (1992). «El Professor Garrod i la poesia», Notes sobre literatura estrangera. Manresa: Faig.⬏
  4. Tomasa, Eudald (1992). «Introducció». Dins Marià Manent, Notes sobre literatura estrangera. Manresa: Faig, p. 7-12.⬏ 
Tornar a dalt