Presentar-vos avui Pols, el nou llibre de Ramon Boixeda, guanyador del XXIII premi de poesia Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater, em temo que serà una tasca molt difícil, tal vegada impossible. Ho dic per atrapar la vostra benevolència, esclar, però també perquè és veritat. No és que, en si, sigui un llibre gaire difícil de llegir (més aviat al contrari); el que sí que passa és que, a l’hora de descriure’l, planteja una resistència molt concreta, que per començar ja dificulta ben bé la cinquena paraula que he pronunciat, «nou»: això que anomenem «nou llibre de Ramon Boixeda» seria, més aviat, «l’última entrega per ara» de la poesia de Ramon Boixeda, sempre amb la vocació de ser «l’últim llibre de poesia de Ramon Boixeda» (una vocació que, per sort per als lectors, fins ara sempre ha fet salat), que alhora seria, també, «l’únic llibre de poesia de Ramon Boixeda».

Si ara agaféssiu els llibres anteriors de Boixeda (El sedàs, del 2015; Les beceroles successives, del 2019; El cel dins un pou, del 2022; i ja sé que em deixo algun volum anterior), hi podríeu veure, per dir-ho d’alguna manera, un poema que apareix, que comença a formar-se, que es plega i desplega, reescrivint-se com si aspirés a una formulació definitiva. Això vol dir que cada llibre és, per dir-ho amb una imatge geogràfica, com un delta: l’espai on un riu ben cabalós desemboca al mar i hi va dipositant tot de materials que ha anat recollint al llarg del seu curs, sediments que el flux de l’aigua ha anat polint i destil·lant i que s’agrumollen allà, a l’entrada del mar, formant una terra especialment fèrtil i esponerosa que és com la suma final de tot el camí del riu fins allà.

És a dir: si jo ara us expliqués de què estan fets els poemes de Pols, ens hi estaríem hores, perquè aquí van a parar tot el conjunt de lectures i d’experiències que Boixeda ha fet al llarg de la seua vida, i això inclou fins i tot aquelles que no hi són perquè s’han descartat d’entrada o perquè potser van ser útils en algun dels llibres anteriors però han deixat de ser-ho, o fins i tot perquè el poeta ja les ha digerit del tot, ja formen una part indistingible d’ell. Presentar Pols tal com cal, per tant, implicaria fer una presentació total de la poesia de Ramon Boixeda, i això ens portaria hores.

Com que el temps m’obliga a marcar-me objectius més modestos, crec que el millor serà acotar una mica el terreny. Més que presentar-vos el llibre, per tant, em conformo amb presentar-vos el títol. Boixeda sempre ha tingut una gràcia molt envejable amb això, la tria dels títols, i en aquest cas n’ha triat un que és una obra mestra: un simple mot, monosíl·lab, de quatre lletres (no sabria dir gaires llibres amb títols així de breus, o fins i tot més) que, abandonat aquí al mig de la coberta del llibre, en realitat no sabem quina paraula és. Perquè podria ser «la pols», del llatí «pûlvis, pûlvéris»: la massa de partícules de terra seca i altres matèries, tan diminutes que poden ser alçades i emportades pel vent, o també la substància solida reduïda a partícules molt fines (recordem de passada que un dels títols anteriors de Boixeda parlava d’un sedàs). I aquesta pols, per cert, pot ser fàcilment la pols interestel·lar, formada per petites partícules sòlides presents a les nebuloses fosques de les galàxies; però també és, evidentment, la pols del terra amb què Déu modela Adam al Gènesi, 2, 7, tal com Déu mateix recorda en la seua famosa maledicció:

Et guanyaràs el pa amb la suor del teu front fins que tornis a la terra d’on vas ser tret: perquè ets pols, i a la pols tornaràs.

No és pols i ja està, de fet: té una implicació clara de mortalitat. La pols és la matèria en què ens convertirem després de morts, allò que deixarem enrere quan desaparegui l’ànima. Hi ha un poema de mossèn Cinto Verdaguer, al llibre Al cel, que es titula justament “Pols” i que en parla en aquest sentit:

No les mireu pas, ulls meus,
d’aquest món les vanes coses,
vanitat de vanitats,
d’aigua tèrbola bambolles.

Curiosament, al mateix llibre de Verdaguer, hi ha un altre poema “Plus Ultra”, que s’apropa a la idea d’aquella altra pols, la pols còsmica, en uns versos que m’hauré d’esforçar a llegir sense cantarella de Roger Mas ni d’Enric Casasses:

L’univers és infinit,
pertot acaba i comença,
i ençà, enllà, amunt i avall,
la immensitat és oberta,
i a on tu veus lo desert
eixams de mons formiguegen.
Dels camins de l’infinit
són los mons la polsinera
que puja i baixa a sos peus
quan Jehovà s’hi passeja.

I bé: dins de la Pols de Ramon Boixeda hi trobem les dues possibilitats. Hi ha una primera secció (perquè aquest, a diferència dels anteriors, és un llibre organitzat per seccions, cosa que emfatitza el fet que és un volum organitzat, que no és una recopilació atzarosa ni cronològica, sinó una sèrie ordenada intencionadament, organitzada amb divisions i subdivisions, un llibre i no un recull) que es diu «Color de gust de poma» (que suposo que, ja que estem presentant un premi a la memòria de Gabriel Ferrater, us recordarà el sinestèsic color «d’olor de poma» de la llum del poema «Cambra de la tardor») i se situa sobretot en el Gènesi que dèiem abans, el moment en què Adam i Eva han menjat del fruit de l’arbre del mig del jardí i són expulsats de l’Edèn. Els nou poemes d’aquesta secció, així, reprenen el relat, el parafrasegen o el reformulen, de maneres que, si ara hi entrés amb una mica de detall, hi seríem fins demà. Tot plegat, esclar, pot recordar també una altra pols:

Ningú ens pasta de nou de terra i fang,
ningú conjura la nostra pols.
Ningú.

Tot i que «Ningú» apareix en un poema d’una altra secció del llibre (un Ningú que recorda el d’Homer i el d’Emily Dickinson, i també aquest de Celan, en un dels mash-ups que a Boixeda li agrada fer), diria que la pols de Boixeda, aquí, no té gaire a veure, directament, amb aquesta; veureu que en aquests poemes treu el cap de tant en tant la Història, però és sobretot el món de la feina, de l’explotació laboral i la precarietat, l’apocalipsi una mica quotidià en què estem immersos, la condemna lluny del Paradís que ens ha tocat viure. Una expulsió del Paradís que també davalla d’Andreu Vidal[1]. Però també la pols mortal que tots serem: aquest és un llibre de maduresa, d’algú que de sobte és pare i veu néixer una vida i, pràcticament al mateix moment, comença a mirar els seus, de pares, i s’adona que no sempre hi seran.

A l’altra punta del llibre del Boixeda, però, retrobarem aquella altra pols, la polseguina còsmica del poema de Verdaguer, a la secció «Dels mons la polsinera», composta per dues suites, diguem-ne, «La nit que és dins el dia» i «El dia que és dins la nit» (la primera variant és un títol de Silvie Rothkovic agafat de John Cheever). El títol de la primera suite apareix, de fet, en un poema de la segona que potser és una mica programàtic:

El negre bany maria de la nit
que és mar que comunica les estrelles
de quan el cel era un amic
i una pupil·la bé podia ser
desaigüe de la nit que és dins el dia.

Però tornem al títol: hi ha més «pols» possibles, hi ha també «el pols», del llatí «pûlsus» (que significa ‘impuls’ o ‘xoc’) i que té, de fet, més significats que l’altra paraula, homònima, que examinàvem fins ara: el pols és l’expansió i contracció arterials que poden ésser percebudes pel dit que palpa una artèria superficial, és també la seguretat de la mà a l’hora de fer els moviments adequats per a l’execució d’una cosa, com escriure o manejar una arma. El pols és també la templa (la part del cap on el pols és especialment perceptible) i la polsada (la porció d’una cosa en forma de pólvores o de trossets molt petits que hom pot agafar amb el polze i l’índex). Tinguem clar, però, que el pols, l’impuls o xoc que determina un batec, i amb ell la circulació, el flux sanguini que surt i torna al cor, és en el fons un ritme: com ho és l’alternança entre la nit i el dia, com ho és l’anada i tornada de les ones, que apareix sovint al llibre. Un ritme, però, que dóna vida. No un simple metrònom.

Personalment, tinc la sospita que, si la pols, terrestre o còsmica, és la matèria dels poemes, el pols n’és la forma: la pulsació rítmica, com un batec, dels versos (podria agafar ara qualsevol vers a l’atzar i veuríeu com flueixen, segurs, constants (p. ex. «Una postal d’estiu», pàg. 48). Són poemes que semblen sorgits d’una intel·ligència activa, inquieta (Boixeda és dels pocs poetes, de la seua generació i de les posteriors, que encara manté un diàleg actiu, insubmís, amb el món del pensament filosòfic; és una mica el mateix, per cert, que dir que és dels pocs que et poden citar Carles Riba amb tota la calma[2]).

Aquest és un llibre, de fet, d’extrems: ens parla del paradís però també de l’infern, del naixement però també de la mort, de la nit i del dia; és una mica El cor quiet del Boixeda, un llibre molt construït internament, escrit en fer-ne quaranta i fundar una família). És a dir: és un llibre que sembla moure’s perpètuament entre polaritats. O sigui, entre «pols», que és l’últim sentit probable d’aquest títol magistral. I ja sabem que, entre dos pols, el que hi ha és tot un món.

^{Text llegit a la presentació del llibre a Sant Cugat.}

[1]Però aquí ja caic en una cosa que m’havia proposat d’evitar: anar indicant les fonts dels poemes, d’on surten les idees que ja havia utilitzat algú, les citacions, els intertextos i palimpsestos. Resulta sempre agraït, permet lluir erudició, però en realitat sempre ens vela una qüestió crucial, que fa poc em recordava Joan Vigó: que, com diu Jean-Luc Godard, el que importa no és d’on ve una imatge, sinó cap a on va.

[2]Ara venint amb l’autobús, amb l’agitat i trepidant B7 que ve de Cerdanyola a Sant Cugat, intentava llegir un article de Carlos Losilla sobre cinema que comenta que aquest potser s’ha convertit en l’excusa “per parlar d’altres assumptes, sobretot aquells de què tothom parla” i recorda, tot seguint Deleuze, que el cinema potser no és un mitjà de comunicació, que és el poder el qui comunica, qui emet comunicats, i que la funció de l’art és desactivar-los. I potser és una mica això: en la poesia de Boixeda hi ha un pensament que no pot existir en cap altre lloc que en aquesta poesia, i que possiblement no és comunicatiu. És, ho avisa Mario Montalbetti a partir d’Alan Badiou, que el pensament del poema no és el pensament de la prosa. Però per aquí aniríem massa lluny, potser.