Hi ha una mena de llibres que semblen un miracle —exagero, però que se m’entengui—; llibres com Boques en calma, d’Adrià Targa, Cau de llunes, de Maria Mercè Marçal, Felí encès, de Jordi Cornudella, Pere Gimferrer, o El volcà, d’Anna Dodas (o el cas més extrem que conec —Rimbaud a part, esclar—, que és Don de la ebriedad, de Claudio Rodríguez —quina llosa més feixuga de carregar haver escrit el millor que podria haver escrit ningú de la teva generació amb només divuit anys!—). Rafel, no cal dir-ho, forma part d’aquesta estirp. Són llibres que enlluernen —cadascun a la seva manera i cadascun des de la seva regió de la cosa dels poemes— perquè qui els ha escrit no té ni vint-i-cinc anys, i perquè estan fets amb un domini de la cosa poètica que no sembla que hagués de correspondre amb l’edat de qui els ha escrit (i, tanmateix, l’edat hi és). És evident que no hi ha res de la qualitat d’un llibre que tingui a veure amb l’edat de qui l’escriu, però l’edat em sembla que sí que és una cosa que passa en els llibres —especialment en els llibres de poemes. En tots aquests llibres que deia hi ha la cosa —potser poèticament innocent— de saber amb què se les heuen —això segur—, però de no saber-ho del tot, com si s’hi enfrontessin en un pla ideal.

Són llibres que els llegeixes (i crec que això val sobretot quan qui els llegeix tampoc té ni vint o vint-i-cinc anys) amb una mena de vertigen que és mig enveja i mig eufòria: eufòria de ser davant d’alguna cosa que té dins seu aquella mena de joia que només hi ha en els començaments, en les coses i maneres que no hi eren i que de cop hi són, com una mena de descobriment d’alguna cosa que encara no se sap què pot ser. Són llibres que enlluernen perquè ningú els esperava, i perquè presenten una veu nova que ja és tota ella mateixa d’una peça. Després venen els anys i cada autor s’ha d’enfrontar amb l’obra aquella: potser estirant-ne el fil, potser sucumbint-hi, potser revoltant-s’hi (de vegades amb sort, de vegades no), o potser deixant en guaret la cosa de l’escriure —o del publicar— precisament per no haver d’enfrontar-se amb haver de corroborar o decebre la promesa que havien set —potser perquè la cosa ideal i lluminosa de la literatura, un cop aterrada, de seguida han vist que era un niu de brutícia.

Sigui com sigui, Rafel és un llibre boníssim —perquè cal que aquests llibres siguin boníssims—, que, com tots els que he dit, d’alguna manera sembla que marca bona part d’una generació de poetes, potser perquè, si més no durant molts anys, han set el producte més alt que aquella generació ha produït. Perquè se m’entengui, recordo que quan vaig llegir Rafel —a la Biblioteca Joan Triadú de Vic, quan devia tenir setze anys (i d’això ja en fa gairebé vint)— la sensació que vaig tenir va ser d’aclaparament: per un cantó pensava que quin sentit tenia que jo, que començava a fer versos, en continués fent si no podria escriure mai res que s’hi assemblés: hi havia una mena de finesa del vers, de finesa de la llengua i del pensar, i una mena transparència de la cosa humana que només havia mig suposat que existia (aleshores no havia llegit ni Ferrater ni Blai Bonet ni res d’això); per l’altra, durant unes quantes setmanes no vaig poder deixar de copiar-lo malament. (El mateix, i de manera encara més cruel —perquè si fa no fa era de la meva edat, i perquè escrivia com jo voldria haver escrit, però infinitament millor—, em va passar al cap d’una quants anys quan vaig llegir Boques en calma).

Rafel enlluerna per la talla, però hi ha alguna cosa del to que és el que impressiona de debò. Tant qui escriu com la veu (el personatge) que parla en el poema són un noi de vint-i-un anys que no té cap recança de ser elegíac i grandiloqüent, quan cal, ni de deixar anar alguna cosa d’una saviesa que sembla que no toqui, i tot sense caure ni en el pastitx de ves a saber què —Blai Bonet hi és prou a prop, molts cops (i potser Damià Huguet) però no molesta—; és una veu que parla ella mateixa perquè ha viscut i ha llegit bé. Tot el llibre porta una mena d’impertinència adolescent que sembla que no es pugui impostar —però que només pot ser literatura— i que només pot ser fruit de començar a remenar uns materials de la vida i de la tradició —amb molta vida i tradició assumides, això sí— amb unes mans que encara són prou netes —o amb molt poques capes de brutícia.

Se’m fa difícil de pensar que Rafel no sigui un dels millors llibres d’Alzamora, potser perquè en algun moment me’l vaig fer massa meu, o potser perquè se m’hi fa clara alguna cosa de la veu aquesta que, en algun recó del cervell, me l’aparella amb aquella cosa magnífica que és Ràbia; potser pel dibuix precís de la distància, tan gran i tan estranya, que hi ha sempre entre un mateix i la vida que es viu —i potser pel dibuix precís de la distància, de vegades deseperantment curta, que hi ha entre un mateix i la vida dels altres.