Fa uns dies va sortir publicat a La Lectora l’editorial de l’últim número de la revista Els Marges, i s’hi deien unes quantes coses que em sembla que paga la pena de comentar. Hi ha crítiques disperses i vagues. S’hi critiquen l’edició que fa Club Editor de l’obra de Víctor Català, la beca per escriptors llatinoamericans de l’Ajuntament de Barcelona, l’exposició Rodoreda, un bosc de Neus Penalba al CCCB i l’antiacademicisme cultural, però de manera desigual i amb alguns arguments un xic extravagants. Anem a pams.

En primer lloc, hi tenim la beca per a escriptors llatinoamericans. Quant a això, no cal afegir-hi res. Em penso que és difícil veure-ho com alguna cosa més que un travestisme moral del consistori, fastigós i catalanòfob. Al cap i a la fi, a Barcelona serà més fàcil ser un escriptor argentí, posem pel cas, que no pas un escriptor en català que ha viscut a Sants tota la vida, i l’única raó serà que l’argentí escriu en espanyol i el de Sants en la llengua del país. Això és prou greu com perquè una revista històrica com Els Marges ho denunciï públicament. Tanmateix, la beca és la crítica més tangencial de l’editorial. No se’n diu gran cosa, i tampoc encaixa gaire amb la prevenció contra el divide et impera que pretén el text. A no ser que serveixi per mostrar que, mentre ens anem barallant, l’anticatalanisme caspós i neocolonial prolifera. 

Però en aquest cas concret, ens barallàvem, realment? Personalment, sovint penso que els del món literari català ens barallem massa poc. Sobretot si entenem d’una determinada manera això de «barallar-se». O sigui, amb intel·ligència i arguments més que no pas exabruptes estrafolaris i atacs personals propis de maduracions incompletes. Celebraria una bona batussa literària al voltant de l’obra de la Víctor o de Rodoreda, amb articles, respostes als articles, etc. Podria arribar a ser interessant. Ara bé, en el cas de l’edició de l’obra de la Víctor o en el de l’exposició sobre Rodoreda, em sembla que de baralla n’hi ha hagut ben poca. L’únic símptoma de dissensió en relació a aquests dos fenòmens són, si de cas, alguns tuits i un parell d’editorials d’Els Marges, comptant-hi aquest que comentem. Pel que fa al cas de la Víctor, no seré jo qui defensi la retòrica promocional, en què tot s’hi val, podent-s’hi dir les bestieses més absolutes sense gaire conseqüències. Al contrari, dir bestieses va a favor de les vendes. No recordo les campanyes dedicades a Un film (3000 metres), i no descarto que se n’hi diguessin unes quantes, de ximpleries inexactes o, directament, falses. Ara bé, aquí hi ha dues qüestions a tenir en compte. La primera és si en aquesta campanya es va parlar de l’oblit de l’acadèmia o de l’oblit editorial i crític. Evidentment, tothom que ha treballat la Víctor sap qui són Mita Casacuberta, Irene Muñoz, Lluïsa Julià, Núria Nardi o Jordi Castellanos. Molts dels millors articles sobre l’obra de la Víctor els ha publicat Els Marges, i és una feina impagable, tant dels autors com de l’equip de la revista. Castellanos, per exemple, hi va publicar una de les lectures més interessants que s’han fet de la segona novel·la de Caterina Albert —una lectura d’aquelles que se’n diu «fundacionals». Inventar-se un suposat oblit acadèmic seria, efectivament, de mal gust. Un mal gust força característic dels discursos habituals del màrqueting i el periodisme cultural de fireta. Però el cas és que, per posar un exemple, al blog Les cartes elèctriques, l’editora Maria Bohigas només menciona la incomprensió de la crítica, no de l’acadèmia. I en el conjunt d’articles de diari, entrevistes i ressenyes que he pogut trobar, les mencions a la crítica fan referència, de nou, a la incomprensió, no pas a l’oblit.¹ Exceptuant un article de Julià Guillamón, al qual Els Marges es refereix a l’editorial del número 107 (tardor), publicat el 2015. Julià Guillamón hi diu això: «Quina feinada que s’ha fet (des del món editorial més que no pas des de la Universitat) per rellegir la tradició, fer emergir llibres i autors (Vallmitjana, Girbal Jaume, Un film (3.000 metres)) i consolidar una nova imatge del segle XX català». De fet, sembla que en la majoria de casos facin referència a la crítica de l’època, Guansés i companyia. Una precisió a fer-los als editors seria que la crítica a l’edició en volum d’Un film… del 1926 no va ser majoritàriament negativa. Hi va haver crítics que la van elogiar. Malauradament, al gran públic només ens n’ha arribat la crítica de Domènec Guansé, que no era del tot negativa, però que de segur que es tracta del text d’un crític que no havia entès el llibre. Tot això ho podem saber gràcies a un article de Montserrat Corretger publicat, precisament, a Els Marges, l’any 2010.² Es pot recuperar aquí: https://raco.cat/index.php/Marges/article/view/295552/384298  A l’annex de l’article hi trobem dues cartes de la Víctor a Guansé amb motiu de la crítica en qüestió, cartes que Bohigas també cita a «Desenterrar un tresor: Un film de Víctor Català», el seu text del blog de l’editorial. És possible que l’editora tragués les cartes d’aquest article de Corretger, amb la qual cosa no es pot descartar que es nodreixi, com tots els qui treballem —poc o molt— en el món cultural català, de la feina que fa l’acadèmia en general i Els Marges en particular. 

Acusar l’editorial, per tant, de menystenir els acadèmics és anar una mica massa lluny, em sembla. En canvi, la qüestió de l’oblit editorial, que no acadèmic, a què es refereix Club Editor sí que té una base relativament sòlida. Sense anar més lluny, aquest any s’ha fet un curs al CCCB sobre Víctor Català —curs excel·lent, d’altra banda— en què s’han dedicat sessions a la vida de l’autora, a Solitud, als poemes i als contes, deixant de banda Un film…, que pràcticament només es va mencionar de passada a la primera sessió. Segueix sent, amb diferència, una de les obres de Català menys conegudes fora del món acadèmic i dels professionals de la cultura. Sens dubte, la feina acadèmica prèvia és la que dona peu a les edicions comercials corresponents. Però no es pot negar que si aquesta novel·la ha aconseguit sortir mínimament de l’oblit general, ha sigut gràcies a l’edició de Club. Consti, però, que ho dic sense defensar una qüestió de jerarquia de valor, no és que la feina editorial sigui més valuosa que l’acadèmica. Personalment, considero tan important el coneixement profund de l’obra que la feina acadèmica proporciona, com el fet que aquesta feina acabi tenint un ressò més enllà dels ambients especialitzats i podrits de literatura. Però la segona feina sempre serà la de l’editorial, amb o sense col·laboració estreta amb els acadèmics. A més a més, caldria ressaltar que una de les persones que ha participat en aquesta recuperació és Agnès Prats, que fins on jo sé, ha col·laborat de prop amb l’acadèmia, en concret amb la Universitat de Girona. Tanmateix, segueixo creient que aquesta qüestió té una importància secundària, perquè tant si hi participa com si no hi participa l’acadèmia, el que s’ha de valorar és l’edició en si mateixa.

D’altra banda, també es podria al·legar que la retòrica de «tresor redescobert» que fa servir Club és una mentida promocional que menysté la feina feta pels editors anteriors. I si bé em pot semblar criticable l’èmfasi amb què a vegades tendim a fer veure que som els primers en comptes dels continuadors d’una feina que fa molt que dura, el que no podem negar és que abans que Club recuperés els contes i Un film…, l’obra de Víctor Català, amb l’excepció de Solitud, estava dormint el son dels justos; si més no, editorialment parlant. Certament, hi havia tres edicions a tenir en compte: una del 1985, en una col·lecció dirigida per Molas editada per Edicions 62, i tres antologies de contes entre els anys 1981 i 1995, editats els dos primers per la Núria Nardi i l’últim per la Lluïsa Julià.³ És una de les queixes de l’editorial del número 107. Allà s’hi diu que l’edició de 1985 es podia trobar a les llibreries. Francament, a algunes llibreries potser s’hi podia trobar, però que s’hi trobi i que l’editorial faci alguna cosa perquè es conegui l’obra són dues coses molt diferents. Però la realitat és que, més enllà del valor d’aquestes edicions —que sabent qui se n’encarregava, sembla assegurat—, el fet és que devien tenir un impacte comercial més aviat testimonial. Si m’equivoco, que em corregeixin. Però és això el que sembla indicar el fet és que totes costen de trobar en el mercat de segona mà. Actualment, és més fàcil trobar la primera edició d’Un film… de 1926 que no la del 1985 d’Edicions 62. D’acord que el traspàs de drets pot tenir-hi alguna cosa a veure, però que no es trobi per enlloc pot ser degut al fet que la majoria dels que quedaven per vendre eren al magatzem. Tres quarts del mateix pel que fa a l’antologia de contes que va publicar Laia abans de desaparèixer. Quant a l’antologia Cendres i altres contes, editada per Lluïsa Julià, va sortir en una editorial, Pirene Edicions, de la qual ja feia temps que no se’n sabia gran cosa quan es van començar a publicar els contes a Club. En definitiva, es miri com es miri, Club Editor no exagerava gaire quan deia que rescatava l’obra de Víctor Català de l’oblit editorial. Actualment, ja fa deu anys seguits que el lector general pot trobar fàcilment quasi tota l’obra de la Víctor a preus raonables. D’altra banda, trobo estrany que es demani a una editorial, que al cap i a la fi és una empresa, que citi totes les antigues edicions dels llibres que publica mentre en fa la campanya de promoció, no fos cas que algun comprador despistat perdés l’oportunitat d’aconseguir-lo més barat a Iberlibro. De ben segur que una breu menció a la feina feta anteriorment hagués sigut un detall de bon gust, però tot això em sembla que no té gaire interès. 

El que sí que em sembla molt estrany és la crítica a l’exposició Rodoreda, un bosc. Arribats a aquest punt, em costa de veritat entendre quin és el problema que hi veuen els companys d’Els Marges. Es tracta d’una exposició excel·lent, fruit de la feina que Neus Penalba fa anys que dedica a l’obra de Mercè Rodoreda. El seu llibre Fam als ulls, ciment a la boca (Tres i Quatre, 2024) és un d’aquests casos estranys en què la feina acadèmica arriba a un públic relativament ampli. Trobo que el llibre de Penalba s’ho mereix. Ella, com tants altres bons acadèmics del país, és una escriptora amb una visió molt particular de la tradició literària catalana. Com també ho són Manel Ollé i Dolors Oller, o com ho era Jordi Castellanos. Les lectures que fan aquesta mena d’autors són sempre particulars, i precisament aquesta n’és la gràcia. La de Penalba ho és, de particular, sens dubte. Però fins i tot si no ho fos, trobo fora de lloc exigir, per se, que una exposició sobre Rodoreda o qui sigui hagi d’incloure, més enllà de les mencions de rigor, la feina d’altres estudiosos de l’autor en qüestió. El comissari de l’exposició té tota la llibertat d’excloure del contingut de la instal·lació tot allò que li doni la gana, i és d’esperar que les crítiques que se li facin vagin més enllà d’un memorial de greuges en què es llisten tots els qui consideren que no han sigut degudament tinguts en compte. El resultat de la feina, en tot cas, hauria de ser jutjat un cop l’exposició s’obrís al públic i sempre en relació al contingut final. Si m’ho pregunten a mi, trobo que a l’exposició no s’hi trobava a faltar la contribució de ningú. En tot cas en sobraven algunes que no treien cap a res. Però el global de l’exposició era una mirada singular i interessant, en la línia del seu assaig sobre La mort i la primavera, orgànicament integrada en la proposta de lectura de Penalba en relació a l’obra rodorediana. Entenc perfectament que una cultura amenaçada com la nostra tendeixi més a reivindicar que a llegir en profunditat, però no crec que haguem de convertir cada cosa que fem en un besamans. Hi sortiríem perdent. A més a més, és Els Marges mateix qui reconeix que la feina que fa l’acadèmia es pot discutir i contradir. Si tenim això en compte, costa d’entendre que acusi l’exposició de «menysprear-hi tasques alienes o no tenir-hi en compte les grans aportacions crítiques anteriors, llevat d’unes referències de compromís en la conferència inaugural, és un acte de malícia o desídia intel·lectual. Perquè són unes aportacions que, al capdavall —agradi o no—, han articulat d’una manera definitiva el coneixement rigorós i el popular que avui tenim de l’autora».

Ni s’entén a què es refereix amb articulació «definitiva», ni es pot acceptar que no tenir en compte les aportacions crítiques anteriors en la pròpia obra sigui malícia o desídia intel·lectual. Per discutir les lectures anteriors què hagués fet falta? No vull ni pensar en la possibilitat de discutir detalladament amb les lectures anteriors de Rodoreda als textos de l’exposició, la qual cosa m’hagués semblat fora de lloc —per no dir ridícula. Hi ha un moment i un lloc per a cada cosa, i si la proposta de l’exposició contraargumenta algunes de les lectures rodoredianes anteriors, que altres estudiosos de l’autora hi diguin la seva, si els vaga. Però exigir a la comissària que faci un inventari crític, que converteixi la seva obra en una mena «d’estat de la qüestió» o posi límits a la llibertat amb què decideix què hi posa o què no hi posa em sembla d’un corporativisme en línia amb el clixé injust segons el qual els acadèmics estan més preocupats de crear una escolàstica i de citar-se els uns als altres que no pas de pensar. Clixé que Els Marges, encertadament, titlla de fals.⁴ En això crec que Els Marges té molta raó. I és un clixé que ha traspassat fronteres i ha arribat fins al públic general. No costen de trobar lectors amb o sense implicació en el món literari català que creuen de debò que tots els autors oblidats ho han sigut per culpa de Castellet i Molas. La qual cosa em sembla, a banda d’una crítica injusta, una sobrevaloració espatarrant del poder cultural de l’acadèmia a Catalunya. 

Per últim, i tenint en compte que la mateixa Neus Penalba és acadèmica, no crec que, com es diu a l’editorial, la universitat ens hagi de guardar el foc a la resta de mortals. Tampoc soc especialment partidari de les crítiques «constructives». Crec que tota crítica, tot pensament en profunditat i a fons perdut, és tant destructiu com constructiu. Perquè per «destruir» una cosa cal construir-ne una altra i a la inversa. Crec que això és, a hores d’ara, evident. La universitat té el seu paper, i una de les seves funcions és la de crear coneixements objectivament argumentats al voltant del conjunt d’obres que formen la literatura catalana. S’entén que les que s’hi estudiïn han de tenir algun valor, que no és el mateix que parlar ni de cànons ni de fogaines. Francament, aquesta mena de romanticisme tronat amb què es parla de la funció de la universitat fa una mica d’angúnia. El paper de la universitat, especialment la pública, és absolutament imprescindible. La manera com l’estan desmantellant els polítics, els nostres i els europeus, és vergonyosa i preocupant. No hi ha cap institució capaç de crear i preservar coneixement a l’escala amb què ho fan les universitats. Però que creïn i preservin coneixement no significa que siguin els únics que poden fer-se’n càrrec o que la resta haguem de resignar-nos a posar el coll sota el peu dels acadèmics quan es parla d’algun autor que ells han estudiat (o sigui, de qualsevol autor). I tot i que molta de la feina que faran els no acadèmics es nodrirà de la feina acadèmica, no es pot pretendre que tots els gèneres textuals o no textuals amb què es fa difusió de la literatura s’acabin assemblant a l’article acadèmic, en què s’ha de citar la font de cada frase que es formula; estil del qual se n’haurien de dir un parell de coses, malgrat que no sigui jo qui les digui, i encara menys en aquest text d’avui.⁵ I tot això ho dic des del convenciment que tot el que faig és gràcies a la feina d’alguns acadèmics a qui llegeixo des de fa molt de temps. En un seminari que vam fer a l’Escola Bloom sobre novel·la catalana, vam dedicar una sessió a estudiar la lectura que Castellanos va fer d’Un film (3000 metres). Però el pensament demana que no et limitis a seguir els demés, sinó que segueixis el teu propi camí. I això val pels acadèmics i pels no acadèmics. En aquest sentit, els bons crítics són tant profitosos com perillosos si ens deixem impressionar massa. Perquè podem acabar-nos convertint en una mena de paparra que s’agafa a la seva obra i no la deixa anar. I la sang de què hem de nodrir-nos és la nostra, no la seva. Encara que ens dolgui haver de discutir amb les obres que ens han impressionat més fondament.

És absurd haver de dir que la universitat és una institució d’una importància cabdal. Ho és, sens dubte. Però quan es tracta de pensament, ningú té la última paraula, ni ningú articula definitivament res. Tampoc vol dir que qualsevol milhomes, original recalcitrant, s’ho pugui inventar tot de cap i de nou. El que s’espera és que les argumentacions contrastin amb d’altres argumentacions. El coneixement és discussió, no pas concòrdia. En tot pensament sòlidament construït, el punt en què tothom està d’acord no és el segell definitiu de la veritat, sinó el que marca el límit dels coneixements actuals. Un límit sense el qual el pensament no pot operar de cap manera, però contra el qual dirigeix totes les envestides. El que sabem es renova i avança desfent aquestes fronteres d’harmonia forçosa.⁶ Això «d’avançar» ho dic amb la boca petita, tractant-se de les humanitats. Jo sempre he entès la frase d’Ors com un avís; si no treballes des de dins la tradició, el que fas és reproduir-la sense saber-ho, o sigui, destruir-la. Una tradició que sempre comença de bell nou, és una tradició condemnada a desaparèixer. Els catalans ho sabem bé. Però la citació és la manifestació cosificada, erudita i superficial del respecte a la tradició. I és en aquest sentit que trobo que l’acusació de menystenir-la que Els Marges branda contra Club i Penalba és infundada, com he provat d’argumentar amb més o menys encert. 

Per acabar, voldria dir que el gregarisme —i la branca acadèmica d’aquesta xacra n’és només una de les manifestacions— tendeix a posar el pes del pensament en aquesta mena de limitacions que ens imposen els llocs comuns i les idees de rigor. Cal evitar-ho a qualsevol preu, perquè si no ens anem fent petits. Un exemple dels mals del gregarisme, i del caciquisme cultural en què desemboca, és que acaben sent més importants els catalans que fan la feina que no pas la feina feta en si mateixa. És un fenomen curiós a causa del qual, molts, no només acadèmics, estudien a certs autors perquè se’ls conegui a ells, no pas als autors que estudien. No és el cas de Penalba. De fet, més aviat al contrari. Per això mateix, em sobta que tenint tants fronts oberts, haguem decidit inventar-nos-en uns quants més. Cosa que no sé si és típica o no de tots els catalans, però que els catalans del món literari fem força sovint.

• 1
  Exceptuant un article de Julià Guillamón, al qual Els Marges es refereix a l’editorial del número 107 (tardor), publicat el 2015. Julià Guillamón hi diu això: «Quina feinada que s’ha fet (des del món editorial més que no pas des de la Universitat) per rellegir la tradició, fer emergir llibres i autors (Vallmitjana, Girbal Jaume, Un film (3.000 metres)) i consolidar una nova imatge del segle XX català».
• 2
  Es pot recuperar aquí: https://raco.cat/index.php/Marges/article/view/295552/384298 
• 3
  És una de les queixes de l’editorial del número 107. Allà s’hi diu que l’edició de 1985 es podia trobar a les llibreries. Francament, a algunes llibreries potser s’hi podia trobar, però que s’hi trobi i que l’editorial faci alguna cosa perquè es conegui l’obra són dues coses molt diferents.
• 4
  En això crec que Els Marges té molta raó. I és un clixé que ha traspassat fronteres i ha arribat fins al públic general. No costen de trobar lectors amb o sense implicació en el món literari català que creuen de debò que tots els autors oblidats ho han sigut per culpa de Castellet i Molas. La qual cosa em sembla, a banda d’una crítica injusta, una sobrevaloració espatarrant del poder cultural de l’acadèmia a Catalunya.
• 5
  I tot això ho dic des del convenciment que tot el que faig és gràcies a la feina d’alguns acadèmics a qui llegeixo des de fa molt de temps. En un seminari que vam fer a l’Escola Bloom sobre novel·la catalana, vam dedicar una sessió a estudiar la lectura que Castellanos va fer d’Un film (3000 metres). Però el pensament demana que no et limitis a seguir els demés, sinó que segueixis el teu propi camí. I això val pels acadèmics i pels no acadèmics. En aquest sentit, els bons crítics són tant profitosos com perillosos si ens deixem impressionar massa. Perquè podem acabar-nos convertint en una mena de paparra que s’agafa a la seva obra i no la deixa anar. I la sang de què hem de nodrir-nos és la nostra, no la seva. Encara que ens dolgui haver de discutir amb les obres que ens han impressionat més fondament.
• 6
  Això «d’avançar» ho dic amb la boca petita, tractant-se de les humanitats.