El pas implacable del temps no és només una condemna inexorable, és, també, la possibilitat d’adonar-nos que aquest nostre segle XXI fa la fila d’anar per un sender costerut. Un camí, un indret, que si no es torça farà de mal pair. Pinta, en alguns aspectes, que se’n va pels tocoms transitats anteriorment: totalitarisme, violència, destrucció, megalomania. Però amb telèfons mòbils, intel·ligència artificial —perquè és ben vist que de l’altra, la que ens és innata i ens distingeix, a priori, dels animals, no n’anem pas sobrats—, i una voluntat de repetir-nos fins a l’extinció. Possiblement, com dirien els tarragonins Crim, ens n’anem cap a un Futur medieval.

Tot això, que és en part sabut, em duu a pensar i repensar de manera insistent la prosa de Vicenç Riera Llorca (Barcelona, 1903 – Pineda de Mar, 1991). No en va, Riera va ser, si se’m permet, un dels pioners del periodisme republicà de casa nostra, però el més important de tot: un dels primers que va optar sense cap mena de dubte per la llengua pròpia del país —la seva, la nostra— i que arran dels canvis polítics de l’abril de 1931 gaudiria d’una exposició en l’espai públic molt més intensa que no en les etapes anteriors (i posteriors), de fèrria catalanofòbia.

Potser Riera no va arribar a ser un dels grans noms del periodisme català republicà. Però esdevé, amb tot un seguit d’autors i autores que romanen en una relativa situació subsidiària, un fonament sobre el qual el periodisme va començar a dotar-se de normalitat en català. Tot això, va servir a un autor com Riera Llorca per copsar diversos aspectes de l’ànima del país, però sempre amb una voluntat clara, concisa i manifesta: fos el que fos que es narrés calia fer-ho en un català clar, nítid, precís; l’adjectiu just, el mot necessari. A tot això, caldria sumar-li no només la forma, sinó el fons: una obstinació clara per dibuixar el dia a dia de la classe treballadora catalana, que implicaria que en la seva proposta literària posterior hi trobéssim indrets, escenes i quotidianitat recollida des d’una aproximació realista. L’única divergència que hi hauria en aquesta adscripció estètica és el fet narratiu en si. El seu model literari advoca per una descripció de fets històrics reals, amb personatges autèntics (conformats amb ficcions, sumes de persones de carn i ossos, i alhora la trapelleria de dibuixar-hi estrafetament persones perfectament reconeixibles) i llocs i ubicacions que teixeixen tota una trama de geografies literàries.

La comprensió i la gènesi de les obres de Riera Llorca es va donar en el llarg exili de l’autor, que creuà els Pirineus caminant, en una columna de soldats republicans com ell mateix, i que acabà internat en aquella primeria de 1939 en diversos camps de concentració de la Catalunya del Nord. Riera, resumint-ho, acabaria tot aquell any amunt i avall: Perpinyà, el Loira, París i de les costes de França partí, el desembre d’aquell any, cap a la República Dominicana (1939-1942), des d’on s’establiria a Mèxic (1942-1969). Només una incursió barcelonina de 1962 el faria tornar per palpar l’ambient. Fins al 1969 no va fer el cop de cap definitiu i va tornar a Catalunya, però s’establí lluny del brogit barceloní i se n’anà al Maresme, a Pineda de Mar, on havien restablert el nucli familiar amb els germans Riera Llorca, que eren colla.

Per al novel·lista, però, calia depassar el que podria semblar un quadre de costums, un bodegó fet de lletres que dibuixaven carrers amb detalls. No, Riera Llorca s’esdevé com a novel·lista perquè és un gran lector i un gran escriptor poliglot. Des de petit, amb pescadors com els seus oncles i avis, llegeix, palpa, coneix els menestrals i arran de la seva traça —i m’atreveixo a dir necessitat— per escriure acaba confegint una literatura moderníssima que s’escapa de models literaris que dediquen pàgines, paràgrafs i infinitat de tinta per narrar qüestions que semblarien més aviat un croquis del natural. Riera s’abeura en els fets històrics i els narra com a rerefons, com a escena teatral en què concorren històries, principalment de vida, però també de mort.

Com va establir molt encertadament Montserrat Corretger, Riera acaba confegint una xarxa, primer sense voler-ho, després actuant-hi en conseqüència, en què hi ha dos grans blocs de temps narratius. El primer, el de 1931-1936, que potser podríem anomenar de llum, d’alegria, però també de xoc polític i de tensions passionals, i el segon: de 1939-1962, amarat per l’amarga derrota de la guerra i de l’exili, es torna literatura sense ser, paradoxalment, fosca: perquè la vida va, i continua, malgrat tot. Riera és, fins i tot en paraules pròpies, «un desdramatitzador».

El primer cicle de Riera Llorca es veu marcat per l’adveniment republicà, la tornada al país del militants polítics exiliats, però també la d’artistes que exposen pintures i viuen en uns relativament feliços trenta, periodistes que viuen a peu de carrer i industrials que paren pis i cotxe a l’amant de torn, fins que cau de l’escambell en pro d’una altra. En aquest bloc d’obres, totes i cadascuna recomanables, hi destaca segurament una de les propostes més sòlides de l’autor barceloní, que es proclamà guanyador del Premi Sant Jordi de novel·la amb Fes memòria, Bel (1971; reeditada el 2021), i que tracta unes de les jornades més agitades de la república, amb un epicentre situat a la Barcelona que viu —i pateix— els Fets d’Octubre de 1934. Però més enllà d’això, obres com Roda de malcontents (1968) posen llum a grans vagues com la que la indústria gastronòmica va dur a terme —i amb una participació i mobilització incontestable— la primavera de 1936, un fet que possiblement és desconegut per al gran públic que, lògicament, associa aquella data amb una altra efemèride com és l’esclat de la guerra. Amb tot, Riera va evitar narrar els anys de conflicte, al qual no dedica cap obra, amb l’excepció d’alguns casos en obres posteriors que recullen records escadussers.

Tot amb tot, Riera Llorca també va exercir de memorialista i de cronista amb dues grans propostes, ben allunyades l’una de l’altra. El meu pas pel temps és un llibre de memòries (només del període 1903-1939), la qual cosa marca una singularitat notòria perquè parla de si mateix, i atès que el Riera home es va distingir insistentment del Riera Llorca escriptor, no podem sinó afirmar que és una ínsula de la seva creació no-literària. En aquest mateix sentit, el 1971 va veure la llum a Edicions 62 l’obra Nou obstinats, en què es fan retrats humans i literaris de primeres espases —i avui, de nou, en la penombra o l’ostracisme— de la cultura i de la literatura catalana: Domènec Guansé, Maurici Serrahima, Odó Hurtado, Josep M. Miquel i Vergés, Josep M. Giménez-Botey, Tísner, Víctor Alba, Manuel de Pedrolo i Jaume Picas.

Riera Llorca, encara avui, presenta una proposta literària de primer ordre per a qualssevol dels lectors que el puguin descobrir, atès que la seva producció creativa reconstrueix la història popular que s’esdevingué als carrers i places del país, principalment al cap i casal, però sempre amb un component humà de primer odre que interpel·la, com un bon clàssic, tot aquell que s’hi vulgui atansar.

Riera Llorca, encara més

Quan Vicenç Riera Llorca rebia el Premi Prudenci Bertrana de novel·la de 1970 per Amb permís de l’enterramorts, se situava, de nou, en primer pla. Des de Girona, i amb la presència d’Aurora Bertrana al sopar de lliurament, l’escriptor barceloní es mostrava acabat de tornar, com qui diu, de l’«Amèrica furienta» que l’havia acollit d’ençà de les acaballes de 1939.

Riera va embarcar-se a bord del buc De la Salle des d’una Europa abocada a l’abisme totalitari que el duria —en termes de Joan Fuster (1976: 334)— a trobar «la faç inhòspita d’una certa Amèrica», però aquesta terminologia fusteriana i fina, que no acaba de fer justícia a l’aspresa del transplantament americà, ens apunta diverses qüestions que l’obra més coneguda de Riera Llorca, Tots tres surten per l’Ozama  (1946), enfilava de totes totes. Amb aquesta obra, deutora en gran part de narracions breus, però passades pel sedàs i la voluntat de dotar-los d’una unitat i coherència interna en forma de novel·la, l’aleshores periodista es transmutaria per primer cop en el novel·lista que posteriorment coneixeríem.

Però les novel·les de Riera Llorca que no tracten l’època republicana fan un saltiró i sobrevolen els tres anys de tragèdia bèl·lica —que va ser ben poc civil i que sí que va ser molt de proves d’alemanys i italians, recordem-ho. Així, Riera Llorca plasma unes novel·les àgils, però més fosques, més crues, amb el pas de la frontera i l’estada als camps de la Catalunya del Nord, per després anar-se’n nord enllà, a París.

Per comprendre amb profunditat la proposta literària de Riera Llorca cal tenir clar que hi conflueixen, i hi operen, diversos plans temporals: els intradiegètics, que és el temps en què s’esdevé una història; els editorials i creatius, que són habitualment prou propers entre si i, finalment, el pla biogràfic i vivencial de l’autor. Atesa la necessitat d’establir vehiculacions o vinculacions temporals constantment, l’autor per si mateix articula uns documents de treball que, sota la vista filològica, només poden despertar interès i admiració per la pulcritud de l’autor (Vegeu Ventura, 2023: 146-148): hi figuren els anys en què neixen els personatges, en llista alfabètica, mentre que en un altre document els espais temporals i físics es confegeixen a partir d’un corpus tancat, i variat, de personatges. Tota una mena de dramatis personae que fa que l’autor parteixi de la coralitat de veus. La quotidianitat. Les esperances. Els precs i desitjos d’homes i dones tocats per la sort i la dissort que, en aquest segon gran bloc de novel·les malda per sobreviure a la misèria física, però també moral, la del derrotat i vençut no només en un pla polític. Així, l’univers rierià —període dominicà a banda— s’endinsa en arrelament a contrapeu, i a contracor, a la capital dels Estats Units Mexicans, actualment Ciutat de Mèxic.

Riera, que es deu conscientment i esmoladament al seu públic lector, traça dues esferes creatives al si de les seves novel·les. Primer, sense voler; després, volent-ho de totes totes. En aquesta segona part en què hi pesen valors antitètics als del primer cicle republicà, veiem com tot s’ancora a les terres estrangeres i com els catalans transitaven per la Catalunya del Nord, per França i per la Dominicana abans del nou exili mexicà —en aquest cas particular, de 1942 a 1969: vint-i-set anys d’exili, expel·lits en tres síl·labes breus que, com qui no ho vol, no són sinó una bona part de la vida d’unes persones forçades a moure’s.

Tot amb tot, dins d’aquest segon espai hi pesen els petits arxipèlags que, junts, tornen continent: les obres que s’ubiquen totalment o parcial a 1939 —Plou sobre mullat, Tira cap on puguis, Amb permís de l’enterramorts—, les històries antillanes de l’Ozama i la topada cultural americana de 1942 a 1945 —Joc de xocs, Què vols, Xavier?, Oh, mala bèstia i Tornar o no tornar. Cal apuntar que, si bé Amb permís de l’enterramorts toca la banda de 1939 és en forma d’analepsi, dels records d’un ja vell republicà que situat a 1962 torna a Barcelona per primera vegada, podem dir que ens trobem en un període en què el franquisme, encara viu, és menys agressiu que el període autàrquic de 1939-1959. Però l’escorpí sempre fa d’escorpí, no pot fer-hi res, en aquesta natura. És la seva. El franquisme, doncs, opera(va) igual.

Les obres de Riera Llorca, com ja s’ha dit a bastament, tenen una intenció clara, manifesta i, de vegades, explícita quan l’autor parla com a tal i no mitjançant la seva literatura. La construcció d’una història nacionalment centrada, i per tant no en mans dels seus enemics, és fonamental, però també ho és que en aquesta història narrada i contada des d’una autèntica multiplicitat d’angles hi pesi la mirada de la majoria. És a dir, la mirada d’una classe obrera, fins i tot els que essent-ne esdevenen petits empresaris, i de tots aquells que, de peu de carrer, conformen la immensa majoria del poble català.

Riera, que poques vegades va voler sortir públicament d’aquest rol d’escriptor, i gelós de la seva condició d’home, marit, pare de família, també va optar per altres obres de no ficció. Una d’aquestes obres és cabdal i fonamental, encara ara, per poder resseguir qüestions que el temps hauria esborrat irremeiablement. El cas de Els exiliats catalans a Mèxic (1994) n’és una mostra excepcional: hi figuren les empreses culturals, editorials, mercantils dels catalans a Mèxic, però també hi ha un elenc biogràfic —i puntualment m’atreveixo a dir biografista— de tots els que en un moment o altre van trepitjar el país. Hi concorren, com no pot ser altrament, tots els escriptors, impressors i erudits que s’hi van concentrar, però això no n’exclou vells republicans, diputats de tot signe i condició, que van arrelar-hi poc o molt. Fins i tot, s’hi escolen alguns catalans que, exiliats econòmics (per dir-ho d’alguna manera) o no, hi van anar a parar abans del conflicte armat.

Per totes aquestes qüestions les obres de Vicenç Riera no deixen ser com un artefacte mecànic: totes i cadascuna de les peces obeeixen lògiques internes i actuen, solidàriament, a confegir un motiu. Potser si tractéssim de dir un sol leitmotiv literari que impulsa el seu corpus literari seríem extremadament curts de vista —i, segurament, també frívols—, però segurament amb tres gran lliçons podríem afigurar-nos què és el que hi pesa: la consciència de poble, la consciència de classe i la constatació que, dins de les fílies i fòbies de la condició humana, l’impuls del sexe, la violència i la supervivència juguen uns papers centrals que són difícilment evitables.

Bibliografia

Fuster, Joan (1976): Literatura catalana contemporània. Barcelona: Curial Edicions Catalanes

Corretger, Montserrat (2014): «La narrativa de Vicenç Riera i Llorca: literatura i consciència històrica», a Caplletra. Revista Internacional de Filologia, núm. 57 (tardor de 2014), pp. 9-33

Riera Llorca, Vicenç (1970): Amb permís de l’enterramorts. Barcelona: Edicions 62

— (1971): Nou obstinats. Barcelona: Selecta

— (1979): El meu pas pel temps. Barcelona: Edicions 62

— (1994): Els exiliats catalans a Mèxic. Barcelona: Curial Edicions

— (2021): Fes memòria, Bel. Barcelona: Adesiara

Ventura, Albert (2023): Vicenç Riera Llorca: Exili, memòria i classe obrera. Tarragona: Publicacions URV <https://llibres.urv.cat/index.php/purv/catalog/book/557>