Dic: no aturar-se. I vull dir: no deixar d’escriure. Mantenir viu el poema, sí, però també mantenir viva l’escriptura: el gest, la voluntat. La mestra Dolors Oller potser en diria “actitud prelingüística”; amb tota la raó. I jo m’atreviré a referir-m’hi com a actitud prelingüística intersticial. En general, des de la persistència del poeta, podríem defensar l’existència d’un buit –un intermedi– entre cada poema i el següent. Si el poeta és un ésser dependent –pel motiu que sigui–del fet d’escriure, o si l’escriptura és per a ell una compusió (i les seves poesies ho delaten), la decisió de tornar a escriure, o de continuar escrivint, no té cap importància. Però si els versos contenen el pes de la decisió d’escriure’ls, i del debat previ –diguem-ho així– amb el silenci, el buit –l’intermedi– i la importància de desfer-lo és part inseparable de l’obra.

I també ho és –avanço cap on vull anar– la decisió de no haver conclòs, encara, cada poesia. En el curs de la poesia. En cada percepció (lectora) de decisió.

Soc conscient que no m’estic explicant gens bé. Però us demano paciència.

1

Rosa Font Massot (1957) va publicar, al llarg del 2022, dos llibres de versos extraordinaris. D’una banda, Esquerda (Proa), un poema de dol i de reconstitució del món –del jo–, bastit al damunt d’una suite delicadíssima d’imatges i confidències, envolat sobre una narrativa implacable de pulsió interior. Magnífic. I, de l’altra, Temps el·líptic (Jardins de Samarcanda): una cinquantena de poesies, inspiradíssimes i armades de tota la saviesa d’una veu experta.

D’aquest segon llibre, me n’atrau el poema “El vol de l’aire”, inclòs en un dels quatre blocs del llibre que, furtant un vers de Szymborska, es titula “I veure passar els núvols”. De l’endreça del bloc, potser és interessant subratllar-ne això, una focalització: establerta damunt “l’herba que ha cobert | les causes i els efectes”. I, de la contracoberta del llibre, potser caldria emmarcar això: “no es compta el temps ni es respira”, “en aquell punt d’encreuament de mirades, just al centre de l’el·lipse, neixen les paraules. Eternes i efímeres alhora. Les volem aferrar, però qui sap si aferrant-les fugiran.”

2

Vet aquí: ni causalitats (enterrades), ni temporalitat. O només la de l’extinció; o només la dels intents, en un –torno a la contracoberta– “esforç constant per apropar-se als batecs esgarrinxats de la vida”.
Llegiu, sisplau, aquests versos:

EL VOL DE L’AIRE

En la llum brillen
el fil del mitjó estès
i la teranyina
penjada a la barana del balcó.
L’un cau verticalment, s’inclina cap a terra,
l’altra, una línia horitzontal,
dansa amb el vent.
Un aire fi
els ha donat alè.
I ara els percebo. I són.

Viure és vibrar amb el vol de l’aire,
brillar amb la llum d’un sol instant que neix i mor.

3

És una poesia breu, sí. No és, però, un text innocu, ni menor. A mi, em sembla que no. En vuit versos, Font edifica una poètica, i una filosofia.

4

Són dues estrofes. Com és freqüent en l’escriptura mestra de l’autora, les troballes mètriques precises s’hi alternen amb moments –plenament integrats– d’enriquiment; de trencament –també– precís. En sap molt, d’escriure, aquesta dona… I és capaç de tancar l’obra amb un dodecasíl·lab iàmbic, amb tota la força discursiva dels tres grups fònics que hi perfilen els accents dominats a les quartes: per rematar un octosíl·lab perfecte. I és així com fa lapidària la segona estrofa, que és clarament un estrambot i, alhora, un salt al buit. Valent. Un salt des de la plasticitat cinematogràfica de la primera estrofa –talent d’observació límpida i muntatge simbolitzador–, cap a l’exposició moral: la d’un jo que s’arrisca –fràgilment– a generar saviesa sòlida.

Vet aquí les dues estrofes.

5

Però deixeu-me anar, ara, a la força retòrica –de sentit indeslligable de l’escriptura– dels moments de no aturar-se. Com deia més amunt: moments en què el poeta decideix continuar, prelingüísticament (o paralingüísticament, potser), en una mena de silenci, que convoca una actitud, un desafiament de la voluntat, i del risc d’equivocar-se en favor de la banalitat.
Tal com ho sé entendre, són tres moments. Tres moments en què el poema es podria haver acabat i, amb tot, n’hauria quedat –igualment– un poema complet. I excel·lent, en cada cas.

El moment 1 és quan acaba el primer vers, partit en tres. En aquest punt, el poema ja tindria –amb algun matís, d’ordre, irrellevant– la sintaxi discursiva d’un haiku: dues imatges en contraposició (la del mitjó, que és un artefacte humà, resistent, protectora, versus la de la teranyina, que és una creació natural, delicada, amenaçant), i una imatge unitiva de les dues anteriors, que sota l’efecte de la llum esdevenen brillantor, bellesa, objecte de mirada sensible. Ja hi és tot, el que faria suficient i efectiu un poema.

Però Rosa Font no en té prou un cop arribada aquí –fabulo, esclar–, i llança al món tres versos més. Hi obté un guany de detall (precisió plàstica) i un guany de context i de món referencial poetitzat (el balcó), però sobretot un guany de dimensió simbòlica: incorporant al discurs els eixos de verticalitat i horitzontalitat. A la mateixa contracoberta que he comentat abans, el paratext vindica el temps “de les coses petites, els gestos reiterats”, i també “el de la bellesa i la mort, el de l’amor i la soledat”. És a dir: “El de la mirada horitzontal que desconeix els límits.” Sembla evident que no es tracta d’un eix discursiu casual, ni irrellevant. La verticalitat, d’alguna manera, és la constatació de la llei de la gravetat, dels poders indestructibles; l’horitzontalitat és una aspiració, una possibilitat de vida pròpia. En vertical, “s’inclina cap a terra”; en horitzontal, “dansa amb el vent”. Inclinar-se; dansar. Terra; vent.

El poema guanya volum. Amb ecos d’una poètica de “mirada horitzontal”, si voleu. Però sobretot, penso, amb una aposta de pensament humà, gairebé (amb perdó per la gosadia terminològica) una filosofia natural.

6

I arribem al moment 2. I Font hi afegeix –fabulo, ja ho sabeu– dos versos més. Amb un nou salt discursiu: cap al constructivisme, o la fenomenologia, o què sé jo. Cap a la consciència –l’exposició– de la perspectiva: cap a la delació del jo. Una autodelació, esclar. Un salt moral. I bellíssim. Un “aire fi” que dona “alè” als fils (el del mitjó, el de la teranyina), i que adquireix protagonisme: com a protagonista de la generació del moment. I que, de seguida, el transfereix al jo: “I ara els percebo. I són.” El jo és el món; qui el fa. Orgull i modèstia. Assumpció del poder petit i de la irrellevància gran.
Un altre cop, aquí, el poeta hauria pogut abandonar l’escriptura, satisfet d’un poema feliç. Però no.

7

I ens trobem davant del moment 3. El salt, literàriament, és més gran. Perquè la feina plàstica –des de la imatge al·legòrica, simbolitzada, explosionada– ja ha acabat. Però l’autor necessita l’estrambot: la segona estrofa, els dos versos finals.

Qualsevol apassionat de l’economia narrativa hauria desaconsellat aquesta prolongació: la història ja ha estat contada. Però la poeta té fam –justament– d’un pas més: sí, el de la saviesa. El del risc d’arriscar una lliçó.

8

L’antiintel·lectualisme del nostre temps ‘aconsella’ que la poesia es retiri del món del coneixement; els poderosos saben el que ens convé, i no convé que ningú sàpiga res en concret. Però si un poeta s’atura quan ha comprès, i calla, no cedeix la veu a l’honestedat: la cedeix a la por. Els errors –l’esforç constant– són la generositat. No aturar-se és –quan ho és– generós.

9

Reivindicar la saviesa d’un jo per admetre que viure –vibrar– depèn del “vol de l’aire”. És generós.