Secrets de família?

09.06.2020

Secrets de família?

Un text de

Un dels meus subgèneres musicals preferits són les Cançons Dedicades a Mares o Sogres. Joan Manuel Serrat el va practicar amb gran èxit durant la seva joventut (ara Joan Dausà n’ha esdevingut un bon deixeble). El nano del Poble Sec, entre murri i farsant, va explotar perfectament la vena de joglar —mig tarambana però sensible— a través de temes com Mare Lola, Señora o Poco antes de que den la diez. Obres com aquestes, sobretot les dues últimes, calmaven la consciència de les mares. La seva filla podia estar en perill, sí, però també podien tenir la sort de topar-se amb un gendre atractiu com ell. Transmetien, alhora, dues idees relligades: primera, és absurd voler controlar les filles perquè sempre trobaran la manera d’escapar-se del niu familiar. I, segona, recordeu que vosaltres també vau ser joves, amb tot el que això comporta. La vida dels pares abans de tenir fills és una etapa sempre suspecta al misteri i als secrets. Serrat recordava que, per oblit o per vergonya, als fills no sempre se’ls ho explica tot. Al mateix temps, el cantautor posava la seva poesia al servei de situacions entranyables, rimava secrets i penúries que encimbellen la quotidianitat.

Puc imaginar-me la mare de la protagonista de No soc aquí, la novel·la d’Anna Ballbona, posant un LP del Serrat mentre espera que la filla torni de fer un clau al descampat de prop del polígon industrial. Estic convençut que ho faria si no fos que, en aquella casa, viuen pràcticament com si fossin al segle xix —no hi ha lloc per a gaires melodies. Les dues idees que transmeten les cançons de Serrat —absurd control parental, fals oblit de la joventut— ens permeten, també, entrellaçar els dos plans temporals en què se situa la novel·la: les memòries manuscrites d’una dona a punt de ser mare. I la troballa, anys més tard, de la llibreta per part de la seva filla. Estirant les cançons del Serrat, com deia, arribem també a la influència de la cultura popular en la construcció de les nostres identitats. No soc aquí manté concomitàncies amb la primera novel·la de Ballbona, Joyce i les gallines. Aquest títol ja posava l’accent en el fet que, a l’hora de conformar el caràcter de les persones, és tant o més important la suposada alta cultura que podem adquirir com els coneixements del que Jaume Creixell en diria la «Universitat de la Vida». No soc aquí assaja la construcció mutant d’una identitat a través de l’escriptura.

Com passava també a la primera novel·la, l’escriptora montmelonina situa la història en un espai d’extraradi, perifèric, a la frontera entre l’àrea metropolitana i la Catalunya més rural. A només mitja hora amb tren de Barcelona, però lluny de qualsevol vestigi de modernitat que no sigui la indústria dels voltants. Amb elements simbòlics com el pont de l’autopista, la Casa Vella, el cementiri o el polígon industrial que marquen els límits del seu món d’ahir. Aquesta idea de construcció d’una identitat perifèrica concorda amb algunes obres més o menys recents com Els fills de Llacuna Park (Maria Guasch, 2017) o Traça un perímetre (2019), de Cesc Martínez, publicada també sota el segell d’Anagrama. I encara en podríem esmentar d’altres. S’inscriu, doncs, en una tradició que comença a fer forrolla.

La protagonista i narradora de pràcticament tot el llibre es diu Mila. I anirem coneixent la seva solitud existencial al llarg dels anys. Les dificultats per encaixar, d’entrada, dins de la mateixa família i, després, més enllà del resclosit món dels primers anys. La Mila traça un mapa de la seva infantesa fixant-se, lògicament, en els referents més pròxims: pare, mare, germà o àvia. I ho farà parant atenció a una de les característiques més importants de la novel·la: el seu llenguatge. La llengua tant del pare (d’esperit carlí de sots feréstecs, p. 32) com de l’àvia són fonamentals i, sense cap dubte, esdevenen una de les virtuts de la novel·la. Ballbona aconsegueix construir i fer creïbles aquests personatges, en gran part, a través de les seves expressions. La figura del pare —segurament la més reeixida de la novel·la— representa perfectament el tarannà d’una casa excessivament tradicional i retrògrada a través d’un home de lèxic limitadíssim però de fraseologia tan sentenciosa com el seu caràcter. I les constants imprecacions de l’àvia («Hem vingut a aquest món a patir!») representen un perfil de senyora gran fàcilment identificable a qui Ballbona, amb la seva finesa d’estil habitual, sap treure tot el suc.

A recer d’aquests personatges és com creix la Mila. En una família de pagesos reconvertits laboralment a la indústria, amb quatre patates, gallines i cabres encara darrere casa. Una educació casolana especial, pròxima a tradicions i creences atàviques. Amb visites familiars periòdiques a un guaridor —els sanadors i xamans ja tenien un paper simbòlic a Joyce i les gallines— que acabarà, d’alguna manera, configurant també el caràcter de la nostra protagonista. Unes visites i uns remeis que, diu la mare, segur que no fan cap mal, però que alhora és millor que no expliqui als companys de l’escola. Res no és casual i el gust i la reivindicació per la saviesa popular queden exemplificats, més enllà de les figures familiars, per aquest Home d’Allà Dalt, el guaridor, que en una llarga explicació es permet citar literalment el personatge de Crònides de Jesús Moncada (p. 85).1«No badi, cregui’m, això dura poc. En un tres i no res passem d’embrions incerts a calaveres atònites». Calaveres atònites, Jesús Moncada, La Magrana, p. 25. Un homenatge a la racionalitat i al sentit comú. La petja de Moncada apareix també de forma velada més endavant, quan la Mila afirma: «sirga, sirgar, sirgar i no aturar-se mai. Només que m’hagués posat a mitificar el passat, la festa ja hauria estat completa. I la semblança amb el pare, alarmant» (p. 183).

És important, això, perquè marca molt bé el to i la tesi de la novel·la. El caràcter de la Mila bascula entre la fascinació i l’estranyesa que encara li produeix aquest món i l’humor i la mala bava que gasta per descriure’l i recrear-lo. La Mila no busca disculpar o donar una bona imatge del pare, al contrari. Elabora un retrat cru i detallat d’un passat que no té intenció de mitificar. Ara bé, com passava amb Moncada, el simple fet de recrear-lo i de convertir-lo en material literari ja l’acosta a la idea de mite, ni que sigui, com feia el mequinensà, per subvertir-lo a través de la ironia. És en aquests instants, doncs, on brilla més la prosa de Ballbona. Quan és capaç d’insuflar caràcter a escenes, en realitat, anecdòtiques, quan parteix del detall que aconsegueix articular en retaule o relat. Reivindicar la quotidianitat com a material de base sòlid per engalzar la narració. Tal com feia magistralment Moncada. Hi excel·leix, aleshores, la riquesa lèxica natural de l’escriptura de Ballbona, que sorprèn per la paraula brillant o pel gir genuí de la frase. També per l’anàlisi o capgirament d’aquest mateix llenguatge, amb concursos d’insults o paraules malsonants (p. 89-91). La novel·la es fa, en aquests punts, francament llegidora i divertida.

Amb tot, no sempre flueix així de bé i massa sovint cau també en explicacions i descripcions que no acaben de funcionar, i que tenen a veure també, lògicament, amb l’estil de la narració. La protagonista es presenta com una persona meticulosa, amb la «dèria d’apamar-ho tot» (p. 153). Això la porta a detallar o allargassar sovint escenes o situacions que llasten el ritme del relat. Tinc la sensació, tanmateix, que Ballbona n’és ben conscient i és aquest el motiu pel qual la Mila diu que alguns dels seus episodis vitals els explica amb «veu de manual de rentadora» (p. 189). Ara bé, aquest distanciament irònic, que és positiu i demostra consciència del text que té entre mans, no impedeix que aquests episodis tinguin, efectivament, el to i l’interès que genera la lectura d’un manual d’electrodomèstics. És a dir, que resultin plans i mecànics. En aquest sentit, és com si Ballbona no hagués estat prou capaç d’elevar l’anècdota vital a realitat literària, com si certes parts de la vida de la protagonista resultessin només tràmits que s’havien de resoldre perquè tocava i no els podíem eludir si volíem arribar al final de forma satisfactòria. Com el pas per la universitat —amb les festes barcelonines; l’etapa Erasmus està més ben resolta— o les seves experiències laborals. El que hauria de ser el punt d’inflexió de la novel·la, el pas de la infantesa a la joventut i la descoberta del nou món fora dels límits marcats per l’autopista del poble, no acaba de donar impuls a la novel·la, de mantenir el tremp d’alguns dels episodis anteriors.

És evident la voluntat de Ballbona de centrar-se en una vida tan normal com la de qualsevol altre. Per a Mare Lola ningú escriu la història, és poca cosa quasi res. I entendre a mesura que avança la novel·la que tothom, vingui d’on vingui, porta a sobre els seus fantasmes particulars —i potser aquest és el do secret de la Mila, ajudar a confessar-los. De quin pa en fem rosegons, tots. Secrets o traumes familiars que amaguem o fins i tot (fem veure que) oblidem en velles llibretes. Però és en l’art, penso, que cal elevar una mica aquestes situacions, aquests personatges, sigui a través de l’estil i l’exageració, o bé remarcant-ne la seva (suposada) singularitat, perquè si no et queda la sensació, com a lector, de trobar-te davant d’una història que no és digna de ser explicada —o no d’aquesta manera. Ballbona reivindica i alhora parodia el vol gallinaci que tenen la majoria d’existències humanes. «Ah, estimada, això és la vida…» (p. 241),2«My dear, these thing are life» és la citació d’obertura de La plaça del Diamant que Mercè Rodoreda va manllevar de George Meredith. Un nou homenatge als herois quotidians. respon la Mila a la seva filla quan la noia intenta indagar en el passat. I a estones se’n surt amb escreix. Però potser la mandra creativa o una voluntat d’arrelar-se massa a aquesta realitat fan que, per contra, la novel·la no s’envoli sempre de manera prou sostinguda.

  • 1
    «No badi, cregui’m, això dura poc. En un tres i no res passem d’embrions incerts a calaveres atònites». Calaveres atònites, Jesús Moncada, La Magrana, p. 25.
  • 2
    «My dear, these thing are life» és la citació d’obertura de La plaça del Diamant que Mercè Rodoreda va manllevar de George Meredith. Un nou homenatge als herois quotidians.

Sobre l'autor

(Barcelona, 1991). Filòleg i professor d'institut. Expert en literatura catalana contemporània i també en sèries de TV3. Autor del l'estudi Memòria, oralitat i ironia a la narrativa de Jesús Moncada (Gara d'Edizions, 2019) i del recull de relats memorialístics Partint de Zadar (Premi Pare Colom 2022, Lleonard Muntaner Editor).
  1. La paginació correspon a l’edició d’El Renaixement. Estudis d’art i poesia publicada a Adesiara el 2012. ⬏ 
  2. Marrugat, Jordi (2009). Marià Manent i la traducció. Lleida: Punctum i TRILCAT.⬏
  3. Manent, Marià (1992). «El Professor Garrod i la poesia», Notes sobre literatura estrangera. Manresa: Faig.⬏
  4. Tomasa, Eudald (1992). «Introducció». Dins Marià Manent, Notes sobre literatura estrangera. Manresa: Faig, p. 7-12.⬏ 
Tornar a dalt