Joan Vinyoli deu ser, amb tota probabilitat, l’autor contemporani amb qui Serrallonga sentia més afinitats, tant des d’un punt de vista poètic com des d’un punt de vista empàtic (és a dir de ‘ser dins del sentir de l’altre’, o ‘sentir-se a dins el sentir de l’altre’). Tot i que, segons apuntava en el seu dietari, Serrallonga havia llegit Les hores retrobades de Vinyoli en algun moment entre 1951 i 1954, l’encontre fort entre tots dos, primer com a lector i poeta i després com a diguem-ne amics, no es produeix fins a finals de l’any 80, segurament per mà de Xavier Folch qui, amb poc temps de diferència, va publicar Poemes 1950-1975, de Serrallonga, i Obra poètica 1975-1979, de Vinyoli, cosa que va propiciar una admiració mútua.[1] No en va, a A hores petites, de 1981, Vinyoli dedica «La mà del foc» a Serrallonga, segurament un dels poemes més programàtics pel que fa a l’actitud del poeta a l’hora d’enfrontar-se amb la poesia. També al següent llibre, Domini màgic, Vinyoli li dedicarà el poema homònim «Domini màgic»; que el poema és important ho explica Enric Casasses a la introducció de l’edició de butxaca de la Poesia completa, diu:

Gairebé es podria pensar que Vinyoli ha escrit tota la seva obra per poder fer el gran poema “Domini màgic”. […] Tret del darrer mot, tots els elements del poema, que llisca tan fi, tan sorgit d’un sol raig d’inspiració, ja havien aparegut abans, d’una manera o altra, en diferents llocs de la seva poesia.

Serrallonga va publicar dos textos sobre la poesia de Vinyoli: «Del Llibre d’amic als Cants d’Abelone», pel número 20 de Reduccions, que li era dedicat, i que després va acompanyar Llibre d’Amic. Cants d’Abelone; i «Arbre d’aèries arrels» —títol igualment abelonià—, publicat al diari Avui, en l’homenatge que li feia l’endemà de la seva mort. L’any 85 encara va escriure el poema «Vinyoli», dedicat a Xavier Folch, i publicat a MataróEscrit.

El primer dels textos, «Del Llibre d’amic als Cants d’Abelone» és l’encarregat d’obrir la secció d’«Estudis i comentaris» del número de Reduccions dedicat a Vinyoli, número que inclou, d’altra banda, la primera edició dels Cants d’Abelone. El text és una mostra clara de la condensació expositiva i de la profunditat de lectura de Serrallonga i, d’alguna manera, de la petita incomoditat que li suposava el format article;[2] una mostra del que dic són, per exemple les notes 5 o 7, i sobretot la 2, en què s’intueix un possible article que només hi és esbossat de forma germinal. Dit d’una altra manera, s’hi intueix que l’espai de comoditat de Serrallonga és més la lectura com a contínuum d’investigació, per dir-ho així, que no pas la lectura amb una voluntat finalista o fixada.

El text, en el fons, més enllà d’establir quines són les relacions entre els dos components del díptic vinyolià, pretén d’establir quin és el nucli dels dos llibres i, sobretot, quin és el salt que hi ha d’un a l’altre, és a dir, què significa dir que «Vinyoli ha passat d’un llibre d’amor a un llibre d’Amor». Per Serrallonga, el nucli de Vinyoli és l’estupor davant d’«allò que no sabem què és», del qual l’Amor participa, i el joc poètic de Vinyoli és fer present el misteri d’aquest estupor, no pas dilucidar-lo. Serrallonga parteix de la relació entre amor i Amor i la meravella davant d’aquest Amor, i ho fa, entre altres, a partir dels darrers versos dels Cants d’Abelone, que són els versos dels quals partirà per a l’article de l’Avui:

Sol, cada batec
es correspon potser amb alguna cosa.

I més que amb els dos versos, Serrallonga sembla que posi al centre dels dos llibres aquest potser, en la mesura que és aquesta incertesa el que activa i amplia constantment el desconegut, és a dir, l’estupor davant de la natura física, humana i metafísica. El potser —sobre el qual s’escriu El “potser” com a públic de Perejaume— és també el desig de després de l’estupor. Serrallonga ho rebla així: «El desig i l’estupor davant la força i la constància del desig són i es manifesten en l’intent de configurar-se en cant». I quina cosa és el cant, si no les restes d’un intent. Vinyoli mateix ho diu: «De música em tornaré», tot responent a la vida, tot creixent més enllà de la vida de les coses i del seu sentit d’existir. El cant apareix com alguna cosa enllà dels sentits de la vida, dient-los més purament, malgrat la vida mateixa, que fa malbé les possibilitats del cant, com un impossible de si mateix, que sembla que ha de poder existir perquè hi ha la vida, però no pot existir perquè hi ha la vida que no el deixa envolar-se. És una mena de pensament que ens porta de seguida a poemes de Serrallonga com els de l’època de crisi d’Eupen, especialment al que diu:

Tot és tan bell
que és impossible.

Si jo fos bell
no moriria.

Sigui com sigui, «Del Llibre d’amic als Cants d’Abelone» és important, no només perquè llegeix amb una profunditat admirable l’obra de Vinyoli i hi empatitza (o s’hi apregona, si anem a Riba) —i, de fet, és un dels textos claus per entendre’n aquests dos llibres i la relació de Vinyoli amb la cosa metafísica—, sinó perquè en l’apregonar-se en aquesta obra, posa de manifest algunes de les preocupacions i pensaments centrals de Serrallonga en la seva obra.

D’altra banda, si bé es podria pensar que el text per a l’Avui, titulat «Arbre d’aèries arrels», hauria de ser poc més que un text de circumstàncies, com un panegíric poètic, Serrallonga aprofita el text per donar algunes de les claus d’acostament a l’obra de Vinyoli, tot reprenent alguns dels fils que ja havia obert en l’article de Reduccions, però aportant alguns elements nous i, sobretot, posant la cosa de la persona Vinyoli al centre de la seva poesia. Ara dibuixa un Vinyoli que va constantment de l’amic, amb qui parla de poesia i d’altres coses, al poeta i a l’obra del poeta. No en va, se serveix del poema «La mà del foc», poema d’A hores petites dedicat a Serrallonga, com a lloc on es concatenen la relació amb l’amic, amb el poeta i amb l’obra. (D’altra banda, Serrallonga se serveix del poema per exemplificar la mena de poètica que llegeix en Vinyoli, és a dir, la poesia com a «pas [sempre] inexpert al cor de la tenebra»). Jugant amb aquells tres punts que deia, situa, d’alguna manera, algunes de les claus de lectura de l’obra, i com aquelles preocupacions estètiques i morals de l’obra són també les preocupacions estètiques i morals de la persona de Vinyoli en la mesura que una de les preocupacions principals de la persona és la poesia i una de les preocupacions principals de l’obra és la persona. El text de Serrallonga ho agombola tot per donar un punt de partida al lector, perquè en l’obra hi llegeixi sempre el «poeta actiu» que és Vinyoli, el poeta que es preocupa per dir, per realitzar-se en el cant, com Abelone, com a únic lloc des del qual mirar de prop la impossibilitat de l’inconegut de la vida, del «domini fosc», no des de la metafísica teòrica, sinó des de la poesia com a part enfora de la «vida quotidiana» mateixa. En el fons, el que fa Serrallonga, és fer penjar la poesia de Vinyoli d’aquell «potser» dels Cants d’Abelone. Deia Vinyoli al darrer dels Cants d’Abelone: «Sol, cada batec | es correspon potser amb alguna cosa». El cant és donació per potser ésser correspost, per l’altre i per les coses. I Serrallonga el reprèn: «aquest “arbre d’aèries arrels” és potser ja per a nosaltres el correlatiu objectiu verbal de l’arbre universal del Dant: “L’albero che vive della cima | e fruta sempre e mai non perde foglia”». L’arbre del Dant és el Paradís mateix als versos 29-30 del cant XVIII d’aquesta tercera part de la Comèdia, i actua com a metàfora de l’estructura del Paradís mateix i com a metàfora de la Creu; aquí Dante hi veu, com llums que quan se les anomena pel nom brillen més, tot de personalitats que van gaudir de molta fama a la terra i que són, ara, matèria d’inspiració de poemes nous. El potser és l’espai de l’inefable, com deia a l’article-pròleg, una «immersió en el profund de l’amor, amb una mena de “naufragi” en l’altura» i nosaltres davant la seva obra, diu en el fons Vinyoli, hem de cedir «davant de l’ignot»: donar-nos-hi per mirar de ser correspost; i el donar-s’hi de Vinyoli era la poesia.

[1] En una carta a Martí i Pol del 25 de desembre e 1980, Vinyoli escrivia: «En Segimon Serrallonga va fer-me una gran impressió i espero que em telefoni un d‘aquests dies en Jordi Sarrate per quedar a reunir-nos altre cop i precisar més tot el relatiu als Cants d’Abelone. La poesia del ja per a mi bon amic Serrallonga és complexa i rica de moltes coses que li dona la seva forta personalitat i la seva immensa cultura. Però no tinc gaire dret a parlar d’ell ni de la seva obra perquè no l’he llegit prou a fons. Però tinc el teu llibre al costat del llit i tot sovint n’agafo i en llegeixo trossos. Potser no acaba de “realitzar” el poema, però et crida a tornar-hi i a deixar-te fascinar…». En la carta següent, Martí i Pol li responia: «No em sorprèn gens que en Segimon et fes una gran impressió. Jo penso que és una de les persones més intel·ligents que conec, amb una erudició extraordinària, però sabent aplicar-la de tal manera que mai no resulta pedant o inútil. El dia de fi d’any, quan vas telefonar, justament estàvem parlant de tu i em deia com li havia agradat el judici que vas fer de la seva obra i em comentava les afinitats que trobava en la vostra concepció de la vida i de la funció de l’art. Estic segur que us podeu enriquir mútuament amb un contacte que inevitablement serà assidu, perquè tots dos ho necessiteu» (Martí i Pol i Vinyoli 1987: 97). Cal apuntar que la correspondència entre Serrallonga i Vinyoli és pràcticament inexistent, tret d’algunes versions de poesia antiga que Serrallonga va enviar a Vinyoli. Al FSS només hi ha una carta (PA.15.1.(2).1) de Vinyoli a Serrallonga en què explicita que no dona per definitiva la versió del «Cant d’Abelone» que en aquell moment tenien per precedir els Cants d’Abelone que s’havien de publicar a Reduccions.

[2] Això també li passarà amb textos com «El Càntic dels càntics de Verdaguer» o, en una diguem-ne modalitat diferent, en les notes al peu d’algunes de les seves edicions anotades. En una carta a Joaquim Molas, parlant del treball per a la UAB sobre la crítica de Riba diu: «No m’hi he embrancat, sinó arboritzat». La frase exemplifica bé com Serrallonga se sentia més còmode en l’empantanegament de la lectura oberta que no pas en una lectura finalista o fixada.