Després d’Alguna cosa (3i4, 2017), Premi Octubre de poesia, Rubén Luzón (València, 1982) torna el 2024 a la poesia èdita amb aquest Segons manera que trau LaBreu. També podeu gaudir recentment de la seua traducció d’A través de l’espill i allò que Alícia va trobar a l’altra banda, de Lewis Carroll, en l’editorial Bromera; vos en recomanem, en versió luzoniana, la cançó del Cavaller i el penúltim poema, aquell que conté l’acròstic.

Luzón-poeta és un moralista estranyat. Entre els poetes valencians humanistes, compartix la pregonesa del seu admirat i ja finat Antoni Ferrer, però és lluny de la seua fe de pedra picada, ja que en Luzón la «Santa matèria» sempre acaba per véncer «l’antic Bategar (parent de Combregar)». Luzón participa també de la lucidesa i l’Angst de Marc Granell, però hi barreja sovint l’humor; és autor d’ocurrències com «l’amnèsia postmoderna» i «Apocalipsi Capicua». Tracta temes profunds, com Josep Maria Balbastre i Joan Mahiques, però defuig l’essencialització i la senzillesa de tots dos en favor d’una poesia intel·lectual —malgrat que explicite que ho és malgré elle— i d’un barroquisme, perdoneu la redundància, esponerós. Pel que fa a aquest darrer tret, Segons manera és un exemple paradigmàtic de la «tortura esplèndida» del plaer verbal. Luzón ens sembla un gran poeta i un rara avis, un heterodox, perquè creiem que la seua poesia aspira i moltes vegades reïx en un impossible: aspira a ser alhora barroca i humanista, imatgística però comunicable, i a Segons manera, també, angoixada i al mateix temps ludicoeròtica.

Luzón es manté fidel a les constants de la seua escriptura i en aquest Segons manera les du a l’extrem: el gran domini i la varietat mètrica i de rima; el rigor conceptual abstracte amb un tractament imatgístic concret («la B de Déu a la pul pul, bancada | com un tros d’alficòs»); el domini de la metonímia sobre la metàfora en presència i sobre el símil; la ironia (més rica que fina) desinfectant; el trobar clus i entremaliat; la tendència a l’aforisme i a l’autoretrat deforme; el gust pels mots estranys («blaupunys» i «nimfo- | maniejar-se»); els llibres de 50 poemes numerats a l’aràbiga i sense dedicatòries, i de vegades, a la fi dels llibres, l’esprimatxament i la destrucció sintàctica dels poemes (a Segons manera, del 47 al 49; a Sinó, el 45 i el 46).
El discurs luzonià seguix fent-se i desfent-se tot seguit («No feu cas del poema precedent»), i sobretot explicitant-se metapoèticament: «arrel fonètica», «es- | balandra’m la || gramàtica». La persona i la poesia són llengua, constructes wittgensteinians del món: «(i el Verb va plantar la seua tenda | enmig nostre)»; són, per tant, finits, amb «obsolescència gramatical», i imperfectes per se, «mancats de logopeda», i només poden aspirar a «deixar d’escriure». Com que la llengua és arbitrària, es pot jugar amb ella i qüestionar-se qüestionant-la; per això, tot és i no és possible, i les dites populars poden capgirar-se («plantar cul a l’enyor»), els CDs abstractes perdre el determinant («tu em rellucaves zero i transparència»), els substantius guanyar majúscules com en alemany en una carnavalesca al·legoria i el flux sintàctic trencar-se amb guionets i puntualitzacions. En definitiva, Luzón crea un aparat retòric pesant —envernissat amb cert to humorístic anticatàrtic de «sorna, [amb] una tendència a la rebequeria»— que exigix una lectura atenta i pausada; millor dit, múltiples lectures, és a dir, interpretacions. O potser no, i cal només deixar-se endur i sorprendre’s.

Trobem certs canvis en Segons manera. Pel que fa a la temàtica, els textos polítics i civils minven respecte a llibres anteriors; pensem en el crit contra les guerres de Cames ajudeu-me i les puntuals referències a la València-que-dol a Ai i a la condició de «poble» a Sinó. A Segons manera només hi veiem dues referències civils: al poema 22 hi ha una defensa de la llengua minoritzada amb una aclucada d’ull a l’oda d’Aribau, i al text 46 el jo es situa «sempre a mig camí | del núvol roig i el virus llemosí…». La captatio benevolentiae envers el jo líric (inclòs, és clar, l’ego scriptor) augmenta fins a la caricatura quixotesca: són els seus «amors | […] tolts | abans d’hora», i el jo és descrit «amb casc de llanda i somriure tort». El jo «esparracat», quequejant, empra «mots garrells» i «rebles ultrarancs». Tanta captatio benevolentiae és evidentment sospitosa, perquè el domini de Luzón de la nostra llengua —i com hem dit més amunt, tot és llengua, és a dir, «mecanisme», a la Gimferrer— és acollonant. Aquesta captatio benevolentiae acompanya també els lemes del llibre —un dels més aforístics de Luzón—, com els de la fi dels textos 31 i 40: respectivament «massa oceà per a tan poc vaixell» i «Massa sintaxi i poc pastís…»; confessem que no hem pogut desxifrar el passatge següent: «és el gerundi, no el latifundi».

A Segons manera, el pes de la literatura medieval continua molt present. En llibres anteriors trobàvem, per exemple, formes mètriques medievals al poema final de Cames ajudeu-me o al 31 d’Alguna cosa. Trobem a Segons manera mots com «bordó» i «trops», i senhals com «madò Minyó» i «Madame Arquera»; hi apareixen també el debat entre el cor i el cap (poema 30) i la descriptio puellae centrada en els ulls no angelicals sinó «d’heretge» de l’aimia (text 43; vegeu l’article d’Esteve Miralles en aquesta mateixa revista). Enmig d’eixa pandèmia de «xandall i carasseta» i «toc de queda», no queda més remei que un Amor de Lluny, un amor de «píxels», «perfil[s]», «fitxers», «mems» i emoticones, en lloc del desitjable «amor verbal». La posició del jo-aimador-trobador sovint s’ha de conformar amb la primera fase, la de l’observador distant, lluny del contacte físic i al bell mig de l’era de la reproducció tècnica internauta (vegeu els divertits poemes 37 i 39).

El mot «Amor» és el primer substantiu que apareix en majúscula en l’obra de Luzón. Un Amor en sentit ampli, però que en Segons manera té un vessant més intimista, més eròtic, i de vegades, fins i tot, s’alia amb «un sexe juganer». En molts casos l’amor és impossible, com ja apuntava el bonic poema 9 d’Alguna cosa. En aquest nou llibre sembla menys explícita la reflexió teològica, l’amor a Déu. Així i tot, trobem mostres de «l’os místic que em rosega»; també en poemes igual de bells però més senzills, com el 13 i el 24. Retrobem els binomis joc fosca/llum, vida/mort, i eixa fe anhelada mes impossible. La paradoxa i l’antítesi campen per les pàgines, no debades «sols en el conflicte es dirimeix el que és». De vegades aquests recursos cohesionen un poema, com el 12.

Luzón, lingüista professional, continua en Segons manera el seu brillant treball. Seguix traient punta als prefixos, quasi fins al neologisme; copiem alguns exemples: «harmonia transfronterera», «desmentalitzar-se’m», «antipermanència» i «Ultrapeix». I destaca de nou l’habilitació, com en «desnivell hipotenús» i «al·leluiants […] salms». Els jocs es succeïxen, de vegades a la menuda: «secreta, secretant-se», «art d’infart», «fa- | çanes», «dis- | treta- | ment matriu». En altres llibres llegíem «re, | u» i «més en- | llà». L’estranyament luzonià permet les diferents lectures o no cap, perquè, com llegim provocadorament al seu llibre Ai: «Vosaltres ja m’enteneu. || No hi ha res a entendre».

Només apuntem el treball mètric i versificador de Segons manera, perquè caldria molt d’espai per enfrontar-nos-hi, per no parlar de les virolades estructures (circulars, de tema constant, etc.). En aquest nou llibre hi trobareu sonets (per exemple, del 2 al 10) blancs i rimats, apariats, pseudoquartets i pseudotercets, etc. Cerqueu les seues abundants rimes internes i, entre les externes, amb què fa rimar «ualabis», «Scrabble» i «uh». Copiem sencer el poema més curt del llibre, el 29, per il·lustrar el seu brillant quefer mètric i rítmic:

Se’m desgrana un abisme cos endins
i podeu fer ben poc per ajudar-me.
¿De què m’han de servir tants trops felins
si em reclama la nit com un gendarme?

Un dels altres jocs que practica Luzón és emprar el jo líric femení, com en llibres anteriors; a la fi del poema 27 de Segons manera se’ns desvela el nou punt de vista: «en què visc desterrada?». En aquest títol hi ha una major presència femenina, sobretot en les abundants invocacions. En especial, cal destacar la figura de la mare; aquesta apareix com a ensenyant als textos 22, 26 i 33. Al poema 11, el més emotiu del llibre, un jo líric, com sempre ultratímid, es dirigix a un tu-mare, però en lloc d’«amor» li promet «aroma | incondicional». Per què el jo líric camufla o empra «mots desfigurats» en l’emoció? Creiem que és important el fet que la figura de la mare siga en Segons manera mestra de vida, mestra en positiu, perquè, en general, en la poesia luzoniana és més sovintejat el fet del «desaprendre»; aquesta acció esdevé un repte necessari des del punt de vista ontològic, un camí d’autoconeixement i afirmació de les pròpies limitacions.

Tornem a Segons manera. Pacients lectors i lectores, si «Furgue[u] i recontrafurgue[u]» en el diccionari luzonià, gaudireu d’un «lèxic llampant, | [de] tan negre». El jo líric ja avança la possible reticència d’un públic lector —al capdavall, tots som afectats i afectades de «respiració estàndard»— i justifica al poema 28 l’ús d’un lèxic tan ric: «no és per arbrar || decorativament el meu discurs». La precisió en allò que és inefable però es vol dicible el mena de vegades a l’incomprensible per als mortals que no posseïm la seua enciclopèdia aclaparadora. Ara bé, si voleu augmentar el vostre vocabulari, Segons manera és el vostre llibre! Per exemple, en aquest mateix text 28 vos sobtaran fragments com «amfibologia laberíntica» i «amàs d’agrípnies | i pretericions poc virtuoses». Fònicament és un plaer llegir i escoltar Luzón; copiem com a exemple l’estrofa inicial del text 39:

No cal que em burxes l’ull somall
amb els teus mems de llagrimall:
vull haure’t frec a frec,
no pas enginys carpits d’entaforall
ni fitxers d’enfarfec.

L’exuberància lèxica es compensa amb una sintaxi aquest cop més calmada que en llibres anteriors. Les frases inacabades —que trobàvem en textos com el 13 de Sinó i el 16 d’Alguna cosa— esdevenen poemes sencers com el 20 de Segons manera, que paradoxalment acaba així: «això per començar». I fins i tot, en aquest mateix llibre, trobem el text 47, que desistim d’entendre; perquè al capdavall, no és açò l’objectiu d’una certa poesia? Luzón ja ens ho advertia provocadorament en altres títols: «i en cas de massa densitat, | simplement cantar: | tral·lal·là!». També llegíem: «Benvingudes sigueu, foscors boscanes!» Ara bé, el jo scriptor de Luzón és massa intel·lectual, massa conscient, per a ser voyant o maudit. Fet que no impedix, és clar, la bellesa i l’estranyesa de les seues imatges hiperrealistes —més que surrealistes, al nostre parer. En copiem algunes de Segons manera: «Les aus || preguen fins quan dormen»; també tallar «l’alè a la juliana» i «lletres a manxa-rodanxa». Com deia el jo líric de Cames ajudeu-me, llegint Luzón «esbossem munts d’imatges | dins l’esquinç únic», el del seu idiolecte, tan potent.

Luzón esbossa i desesbossa a Segons manera una taxonomia de la seua poesia in progress: és avantguardista, barroc, líric i satíric i/o una «samfaina tragicòmica» alhora? Tot un repte i un plaer per a la filologia. És lícit que la crítica confesse un no-sé? Potser aquesta també té dret a ser «augustament minúscula» i a tindre una «magna migradesa»; també la crítica té dret a participar, «desitjosa de marges», com el jo líric luzonià, de «la fam del llindar», malgrat admetre que és «incapaç» d’enfrontar-s’hi, instal·lada en el no-sé: «Visc en la nit del dubte cristal·lí.» En el fons rau la paradoxa luzoniana per excel·lència: la voluptuositat del llenguatge (el poètic inclòs) i alhora la inutilitat d’aquest. Ens expliquem. Com hem dit més amunt, hi ha una poesia ben rica en Luzón. Per exemple, tot lèxic és poètic, com diria Pere Quart: des de «regó» i «maurat» fins a «bituminosos», «sublingual», «peròxid» i «anagnosta». I tanmateix, sempre «t’han quedat curtes les paraules» i el llenguatge és insuficient; és un «entrebanc» que fa «escàpol el demà».

A Segons manera hi ha dos verbs que s’iteren: d’un costat, fet que ja llegíem en l’obra anterior de Luzón, el sempitern «no sé»; i, com a novetat, l’acció de bossar i els seus sinònims, que apareixen en huit poemes. I malgrat la interrupció violenta i explícita de la metapoètica i la queixa, el discurs luzonià fluctua i avança. Ja a Cames ajudeu-me llegíem que «cada vegada que em dic em desdic»; la interrupció del discurs de l’Autor no salva el monòleg del personatge, siguen un o siguen sis: «no es tracta d’això | no té ben bé a veure amb això». La condició de «titella» del jo líric en mans de no-sé-qui o no-sé-què i la sumptuositat lèxica acostarien Luzón a Espriu; però també a Godard, a eixe «pierrot | home jeroglífic» que apareixia a Baladaspirina. Perquè, al capdavall, sota tota aquesta arteria retòrica i cultural —i en el cas de Segons manera, també lúdica— rau, encara més fondo, el problema de l’ésser i sobretot del desésser. Creiem observar que en aquest darrer llibre hi ha menys imatges hiperbòliques, apocalíptiques i metafísiques.

No sabem què depararà l’escriptura poètica de Luzón després d’aquest Segons manera tan arriscat, ric i exigent amb els lectors i les lectores. Seguirà per aquest camí més experimental i lúdic? Anirà «una miqueta | més en- | llà» «malgrat el risc flagrant de patacada», o tornarà enrere un poc més contingut i igual de seriós? Obrirà altres camins? Esperem no esperar massa temps i llegir prompte un nou títol luzonià. Caldrà estar atents i atentes. Mentrestant, endinseu-vos i gaudiu amb Segons manera; dueu, això sí, el diccionari a mà, i l’orella i els ulls ben oberts: «Fora parpelles!» Audaces fortuna iuvat.