“Vivim gairebé sempre fora de nosaltres mateixos, i la vida en si és una perpètua dispersió. Tanmateix, és cap a nosaltres que tendim, com cap a un centre al voltant del qual fem, com planetes, el·lipsis absurdes i distants.” (Bernardo Soares / Fernando Pessoa)

“Posa nom a la relació que mantens amb el dolor, i et diré qui ets!” (Ernst Jünger)

Els últims estius d’adolescència cuidava un nen i una nena en un poble proper. Ho valorava molt i, conscient de l’estat tendre que era créixer, agafava en préstec llibres de pedagogia i prenia apunts de tot, amb pressa, perquè quan sentia que per fi els havia entès, els nens ja havien crescut una mica més. Era una d’aquelles dinàmiques de què es diria que l’aprenentatge és mutu; ells em deien coses com «saps que se’t veuen les tires?» o «aquest nen té massa barba per a tu» i jo repetia coses com «on tens els pantalons?» o «baixa de la finestra!» o «posem-nos crema solar» o «si us plau, els pantalons». I, d’un estiu per l’altre, l’equilibri guanyat entre roba i calor, el sofà de casa i la piscina municipal es va tòrcer quan va entrar, com un cop o una gran culpa, el pudor. El germà petit (que tants cops s’havia escapat de la roba, que es quedava lluny i ballava nu) no era capaç d’entrar als vestidors masculins, però tampoc volia la meva ajuda per treure’s el banyador. Aquell dia vaig escriure al diari: em sembla que quan creixen puc observar la humanitat succeint-se dins seu, com si el temps avancés en fractal que es repeteix a escala humana. Tot just havíem deixat enrere el paradís i havia arribat la consciència del cos. Què venia després?

Ho he estat recordant aquest darrer any, quan he llegit les novel·les La Conillera (Tess Gunty, Edicions de 1984) i Nou animal, (Ella Baxter, Ela Geminada) i he vist com —personatges, conflictes, trames— tot estava travessat pel cos. O més aviat: per una certa distància amb el cos (una fractura amb la ment) i una necessitat d’aferrar-s’hi o d’haver-ne d’escapar. Entre la primera línia de La Conillera, en què «[d]urant una nit xafogosa, a l’Apartament C4, la Blandine Watkins surt del seu cos» (p. 11) i l’última línia de Nou animal, quan l’Amèlia Aurèlia troba pau en què «el teu cos… El teu cos, bell i preciós, s’aferra a tu malgrat tot» (p. 231), he sentit que se m’emmarcava de nou aquesta idea, i m’he preguntat si era casualitat o si parlava de l’edat de les protagonistes o si no, i encara més, si era un signe del nostre temps.

***

La Blandine Watkins viu a l’Apartament C4 de l’edifici la Conillera, als afores de Vacca Vale, Indiana. Comparteix pis amb tres joves més que, com ella, han crescut al sistema d’acollida nord-americà. Es van conèixer al Taller d’Independència i tenen poc més en comú. Ella té la nevera sempre buida, llegeix Simone Weil, Hildegarda de Bingen i hagiografies de místiques cristianes i ha abandonat l’institut, tot i tenir una beca i «un d’aquells cervells que s’ataca a si mateix a menys que se centri en alguna tasca difícil» (p. 126). També té divuit anys i encara mai ha sortit de la seva ciutat, fins a la nit de juliol en què surt del seu cos. Així comença la novel·la i llavors esclata: passa pels altres apartaments, canvia el punt de vista, es torna comentari en línia, interrogatori, il·lustracions, narració un altre cop. Sempre, de fons, intentarem entreveure-la a ella. 

Quan vaig acabar La Conillera, no vaig parar de llegir. Vaig seguir amb La mirada interior. Mística femenina en la Edad Media (Blanca Garí i Victòria Cirlot, 2022), com si fos un capítol més d’aquesta novel·la, expansiva i eclèctica. Pensava que, si des de dins se’m resistia la unitat del llibre, potser des de fora, des d’una certa distància, trobaria l’angle capaç d’encapsular-ho tot. Aquella «instantània comprensió, que no tenia res a veure amb la humana forma de coneixement, sinó amb la inspiració divina», que va sentir Hildegarda. No la vaig trobar. Llavors vaig passar a Doris Lessing, al pròleg d’El quadern daurat, en què defensa que un llibre és viu i capaç d’estimular «només quan el seu pla, la seva forma, i la seva intencionalitat no es comprenen, perquè en el moment en què es copsen […] és també quan ja no queda res per extreure’n». Crec que La Conillera està plena d’aquest desencaix. La Blandine persegueix el sentit, li agradaria ser capaç de fer una revolució o, a falta d’això, arribar a la transcendència; i la novel·la creix en els desencaixos. 

Els actes de protesta (la revolució) de la Blandine no els presenciem. La sentim abans, amb els nervis recorrent-li el cos a la bugaderia, fent-la parlar pels descosits. O l’intuïm després, en una breu notícia a la gaseta de Vacca Vale; en les nines de vudú, ossets d’animals i sang falsa que cauen dels conductes de ventilació i esquitxen el banquet dels inversors. Així va fent la novel·la, com si fos una conversa (ocupada en seguir el seu propi fil d’interès): mai ben bé responent, però sí dialogant, explicant alguna cosa per elusió o relació. Potser tampoc llegim directament sobre la infància de la Blandine, però hi ha una mare al C8 que agafa por dels ulls del seu nadó. O el capítol «La podrida veritat», en què un personatge arriba a la ciutat amb l’objectiu de parar una venjança a la veïna del C2 —que treballa com a moderadora de comentaris a la plataforma Descansienpau.com— perquè ella li ha esborrat el comentari negatiu sota l’obituari de la seva mare —una exestrella televisiva infantil molt estimada—; aquest capítol podria ser tot ell un conte preciós sobre el naixement del desig, un cos que creix, la vergonya d’existir, ser mare sense saber-ho ser i ser fill sense ser desitjant. I hi ha un altre punt en aquest col·loqui d’obra que no es pot esquivar. Apareix prou avançat (prou soterrat) perquè no ho marqui tot, però prou aviat perquè ho tenyeixi: és l’affaire de la Blandine amb el seu professor de música. 

Part del que fa la Blandine un personatge tan fascinant és la seva adolescència; ser un ésser en creixement, en plena eclosió, permanentment a punt d’alguna cosa més. Però el món no pot mantenir-se gaire temps a aquesta altura abans de començar-se a concretar i, en fer-ho, a fallar. Aquest és el gran conflicte de la Blandine: haver de ser concreta, ocupar aquest cos en aquest temps i aquest espai. I la novel·la també és això: el món tancant-se sobre els personatges en dinàmiques, estadístiques i fórmules (vegeu el capítol «Variables») que s’han donat abans i que tornaran a repetir-se. Sembla una petita broma interna que la Blandine sigui descrita amb els ulls massa separats, «de visió panoràmica adequada per a les preses» (p. 126) i el cognom del professor, James Yager, s’acosti tant al mot alemany per «caçador». Es juga a aproximar-se a aquest guió i també d’aquest se n’ha d’escapar. La primera fissura visible en la relació entre alumna i professor apareix quan ell li rebutja una metàfora; «no tot vol dir alguna cosa» (p. 156), li diu. Ella, com una heroïna postmoderna (com l’últim recurs que li queda), salta de narrativa a narrativa, emprovant-se el que funciona i fugint pels angles morts. Gira els papers: «tu ets una metàfora. No sé què representes, però no ets tu i prou. No soc tan causa-i-efecte com això!!!» (p. 178).

D’on ha d’escapar, físicament, és la ciutat fictícia de Vacca Vale, que en un altre temps havia estat potència industrial i ara només en resten els estralls (l’atur de l’11,7’%, 21.068 furts i altres robatoris, el primer lloc en el rànquing de ciutats americanes moribundes, i altres xifres comparables). A vegades es compara la ciutat amb el Purgatori i jo tenia la sensació que era una placa de petri gegant, que hipertrofiava els elements fins a (exagerats) fer-los visibles, però potser només és un estadi concret del capitalisme. Byung-Chul Han trobaria tota la coherència en la descripció numèrica de l’entorn i en el desarrelament corporal de la protagonista, perquè «[l]a quantificació no ens toca. El món es dissol en dades i informació. Això fa gairebé impossible experimentar la presència.»  .¹ A Sobre Déu. Pensar amb Simone Weil (Edicions 62, 2025) Amb tot, la Blandine sospita que, si uns estudiants de medicina li obrissin el cos, hi trobarien just això: «una Vacca Vale en miniatura encaixada a dins. Ni un sol òrgan. Una xarxa d’autopistes, intents descartables de domini humà, un lloc saquejat que existeix malgrat la seva actitud de no existència» (p. 195). Si hi ha alguna membrana que separi la violència exterior de l’interior és tan porosa que, al final, «l’única manera de sortir del sistema és sortir del propi cos» (p. 385). 

Però hi ha un moment en què res no fuig, com l’ull en calma d’un huracà. Per un moment, la Blandine vol ser just on és (dins el seu cos). Abans, exuberant, omplirà la nevera de bleda xinesa, endívies, espinacs, col verda, col verda tendra, etc. Després, haurà de vomitar als banys de l’institut (hem tornat als anys d’institut). Després, defensarà que es normal trobar una mica de petroli, si «ens vam passar sis mesos fent fracking a l’ànima de l’altre» (p. 385). Argumentarà que va ser «gràcies a l’augment d’estimulació al gir angular dret […] una regió del cervell lligada a la consciència visual-espacial, la recuperació dels records, la lectura i les experiències extracorporals» (p. 166). Però, per uns instants, en uns llençols aliens, sentirà un èxtasi difús. Se sentirà carnal i corporal; també se sentirà com una mística. Potser una fórmula podria ser: «[X] vol sortir del seu cos. [Y] vol quedar-se ben arrelat en el seu. És per això que carda, molta gent, i aquí no ha passat res, vol cridar [X]» (p. 161).

***

Hi ha molts vespres, nits i matinades que l’Amèlia Aurèlia fa això. Queda amb nois d’aplicacions de cites amb un objectiu: «ell havia de fer que abandonés el cap i em centrés en el cos» (p. 40). Molt sovint, busca convertir-se en la bèstia de dues esquenes, que deia Shakespeare que són dues persones en estar juntes; un Nou animal (p. 14). Té prop de trenta anys i treballa com a maquilladora a la funerària familiar. Pot repetir de memòria les cinc maneres de ser expulsat del propi cos (ha après que són «Accident. Suïcidi. Homicidi. Mort Natural. Causa desconeguda!», p. 182) però res de tot això, cap experiència prèvia, ni el contacte amb els difunts, res la prepara per a la mort sobtada de la seva mare. Per allunyar-se del dolor, l’Amèlia té més cites i, quan una d’elles l’introdueix a l’escena BDSM local, ella hi entra de ple. 

L’Amèlia no és una màrtir —la seva rel és menys altruista, i això li retreuen els altres personatges, com quan no assisteix al funeral de la seva mare i se’n va a Tasmània, a casa del pare; o com quan sobrepassa límits al club de BDSM— però a vegades sent que «tant el cos com la ment busquen aniquilar-se mútuament» (p. 36). A diferència de la Blandine, no busca guia en les místiques —preferiria poder liquar Alain de Botton i absorbir-li el discurs amb una palleta (p. 203)—, però una cosa sí que comparteixen totes. Per a les místiques, expliquen Cirlot i Garí, «va ser el cos l’escenari de la lluita, el lloc on succeïa la tensió i a més el clar signe del que ocorria interiorment», i l’Amèlia entén aquest llenguatge. 

L’Amèlia ha tocat molts cossos vius i morts i sap reconèixer com la vida s’hi inscriu, i com parlen, per exemple, la línia fosca d’un ventre femení o les ratlles horitzontals en cuixes i canells (p. 200). Però interpretar-se a una mateixa, quan el dolor viu i batega, no és gens fàcil. Potser ho seria si els sentiments i pensaments «només tinguessin l’espai d’un crani per moure’s», però ella «necessit[a] la longitud de tot el cos» (p. 94). Mira l’exterior i l’exterior la fa pensar en la mare, el dol i les convencions i relacions humanes. Es gira cap a si: se sent perduda i a la deriva i, per mantenir-se a lloc, es fixa (es clava) en el seu cos. Necessita delimitar-se: on va cada pensament? On se sent cada sentiment? Quina diferència (quina sensació diferent) hi ha entre mort i sexe dur? Com el gest oposat a La Conillera, aquí la narració es torna centrípeta, tot un recolliment. 

A Tasmània, l’estat del món s’enuncia per la sequera, el nombre creixent de sargantanes i la mida de l’illa, que el mar va engolint. Talment intenta llegir-se l’Amèlia: «Miro cap avall i fixo la mirada sobre el meu cos, que serpenteja i gira com rius de tinta a través de l’aigua en aquest oceà aeri» (p. 117). S’observa molt de prop i, es ressegueix els pòsits de mort i sexe —les sensacions que localitza—, com un mapa amb fronteres mòbils (potser un mapa de corrents submarins!): «Totes les emocions m’han gravitat a les capes externes de la pell. Em centro en l’escalfor de la carn […]» (p. 123). Sobre el dolor, Walter Benjamin va escriure que era un dic, que inicialment podia aturar el flux de paraules (deixa passar sospirs, gemecs i grunyits més animals); però que la narració, en guanyar força, aconseguia arrossegar i enfonsar en «un feliç mar d’oblit».²«Bedenkt man, wie der Schmerz ein Staudamm ist, der der Erzählungsströmung widersteht, so sieht man klar, daß er durchbrochen wird, wo ihr Gefälle stark genug wird, alles, was sie auf diesem Wege trifft,ins Meer glücklicher Vergessenheit zu schwemmen»; llegit a Ferber, I. (2014). ‘»Schmerz war ein Staudamm«: Benjamin on Pain.’
Al final de la novel·la, l’Amèlia es fa una pregunta: «I què passa amb totes les reflexions que fem? Totes les ferides? Tota la pena i confusió?». La novel·la ja és la resposta. La narració, que es retreu en si mateixa, en fer-ho dona una resposta i la protagonista la fa explícita: «Bé, t’ho diré. Les reabsorbeixes. Ets com un oceà mecànic que recicla la seva pròpia sal.»

***

El Sòcrates de Fedó assigna, a cada tipus d’ànima, un animal. Pels autocomplaents, un ase. Els amants de la injustícia han d’acabar, òbviament, en els cossos de llops o de falcons. Les ànimes que han practicat la virtut sense reflexionar-hi, aniran a parar en animals més dolços, com les abelles, les vespes o les formigues o, fins i tot, homes de nou. Però els filòsofs veritables, aquells que s’han ocupat de l’ànima i han renunciat als desitjos del cos (que «s’han vist forçats a considerar els objectes per mitjà del cos, com a través d’una presó fosca»); aquestes ànimes, amb la mort, podran deixar enrere els cossos i unir-se, finalment, a la seva natura anàloga, que és la dels déus. 

Per fer front al seu dolor, l’Amèlia es mira al mirall i gira la cara fins que troba l’angle en què s’assembla més a la seva mare, fins que «[c]ada àtom sembla desplegar-se cap al cel per buscar-la» (p. 162). Cara a cara amb el seu dolor, la Blandine no pot evitar deixar anar un crit: «És un crit animal. Ancestral. El crit de la primera dona en el primer fang, ferida pel primer home.»  (p. 396). Hélène Cixous va escriure a Les rialles de la Medusa que, en una dona, coincideixen la història de totes les dones; la personal, la nacional i la internacional. Ralph Waldo Emerson, el gran transcendentalista, va precisar-ho encara més. Creia que no hi havia edat o estat de la societat ni mode d’acció a la història pel qual no es pogués trobar un equivalent en la vida individual. L’individu —creia— era capaç de viure la història sencera a través de la seva pròpia persona ³ «There is no age or state of society or mode of action in history, to which there is not somewhat corresponding in his life. […] He should see that he can live all history in his own person» cita extreta de ‘Pessoa and American Transcendentalism’ (Benedetta Zavatta) dins de Fernando Pessoa and Philosophy. Countless Lives Inhabit Us (2021)..

La Blandine i l’Amèlia em fan pensar en tota una constel·lació de personatges. Penso en la transcendència de G. H., de Clarice Lispector, quan entra a l’habitació de la minyona i es troba davant l’escarabat, com el fàstic va fent pas a la fascinació i com, només podent percebre aquest animal, sent el seu jo dissoldre’s. «Fa tres-cents cinquanta milions d’anys que es van repetint sense patir cap canvi. Quan el món estava gairebé despullat els escarabats ja el poblaven». Recorda la seva infància, pobra i plena de xinxes, rates i escarabats, i ho sent com un passat prehistòric; ella va ser primer amb les primeres criatures de la Terra. També penso en l’Ivan, un dels protagonistes d’Intermezzo, l’última novel·la de Sally Rooney. S’oposa al seu germà gran en què ell és el metòdic i cerebral. Considera el cos un objecte primitiu, un vestigi de l’evolució. La ment és aquell ens superior capaç de racionalitat suprema. El seu germà, en canvi, li ha explicat que la separació entre cos i ment ja ha estat refutada. L’Ivan el jutja; pensa que segurament ho ha sentit en alguna conferència i simplement ho repeteix. Si em ve al cap aquest fragment és perquè, passada la novel·la, es recol·loca com un pilar inicial en l’arc evolutiu que farà el personatge. Quan passi tota la novel·la (és a dir, quan passi l’amor i el creixement que aquest exigeix), i s’arribi a una mena de satisfacció final, sabrem que hi hem arribat perquè, en un passeig, per primer cop, se li acudeix que «al capdavall potser sí que la ment i el cos són una mateixa cosa, estan junts, són un de sol». 

Susan Sontag també va escriure sobre aquesta qüestió. El pretext era la ressenya d’un llibre sobre psicoanàlisi, però el que va dir, justament, va ser que «el centre de la neurosi és la incapacitat de l’home de viure al cos; de viure (això és, de ser sexual) i de morir» ⁴«The core of human neurosis is man’s incapacity to live in the body—to live (that is, to be sexual) and to die.» a l’assaig ‘Psychoanalysis and Norman O. Brown’s Life Against Death’ (Susan Sontag, 1961) . Entre Plató i Rooney, en algun moment, va començar a parlar-se més de ment que d’ànima, però la fractura amb el cos —prescriptiva o descriptiva—, persisteix. Suposo que és una conseqüència inevitable de la consciència, com quan et fixes en la pròpia respiració i ja no pots respirar de manera involuntària, sense haver-ho d’intentar. Si hi ha, per tant, alguna diferència amb temps passats, potser és simplement de quantitat. Només per continuar amb la metàfora: potser ara som en un temps que hiperventila o que aguanta la respiració. Imagino la fractura i la unitat com això, com un anar i venir, un entrar i sortir; com una respiració existencial.

• 1
  A Sobre Déu. Pensar amb Simone Weil (Edicions 62, 2025)
• 2
  «Bedenkt man, wie der Schmerz ein Staudamm ist, der der Erzählungsströmung widersteht, so sieht man klar, daß er durchbrochen wird, wo ihr Gefälle stark genug wird, alles, was sie auf diesem Wege trifft,ins Meer glücklicher Vergessenheit zu schwemmen»; llegit a Ferber, I. (2014). ‘»Schmerz war ein Staudamm«: Benjamin on Pain.’
• 3
  «There is no age or state of society or mode of action in history, to which there is not somewhat corresponding in his life. […] He should see that he can live all history in his own person» cita extreta de ‘Pessoa and American Transcendentalism’ (Benedetta Zavatta) dins de Fernando Pessoa and Philosophy. Countless Lives Inhabit Us (2021).
• 4
  «The core of human neurosis is man’s incapacity to live in the body—to live (that is, to be sexual) and to die.» a l’assaig ‘Psychoanalysis and Norman O. Brown’s Life Against Death’ (Susan Sontag, 1961)