Les obres de Wajdi Mouawad sempre t’agafen amb una força que et remou i et transforma. La darrera publicació en català d’un text del dramaturg libanès la tenim gràcies a Edicions del Periscopi, amb traducció de Cristina Genebat. És Tots ocells, un text que ens parla, des de múltiples dimensions, sobre la família, els orígens, la guerra, el passat i els lligams que ens uneixen. Tal com passa en la resta d’obres de Mouawad, temes com la identitat i la sang hi són constants; també s’hi barregen històries d’amor i traïcions que entrellacen les vides dels personatges, configurant una trama que ens porta a buscar la veritat de la vida i a explorar el perquè de tot plegat.
A través d’aquests fils narratius, Mouawad construeix un relat que no només busca consolar els vius, sinó que també ens fa parlar amb els morts, amb una reflexió –que comencem a detectar que va en la línia narrativa de l’autor– sobre les nostres pròpies pèrdues, les ferides de la història: quin paper juguem nosaltres en tot això? Què hem de fer en un món que sembla enfonsar-se sota el pes del passat?
La història gira al voltant de l’Eitan i la Wahida, que s’enamoren per un atzar. Però els pares de l’Eitan, en David i la Norah, s’oposen fermament a la relació per la barrera cultural i religiosa que existeix entre els dos protagonistes. Ells són jueus, i ella és àrab, i aquest conflicte ètnic i religiós es converteix en un element clau que travessa tota l’obra, condicionant les decisions dels personatges i, en última instància, el destí de tots ells.
Aquesta tensió entre cultures i famílies és un reflex de les divisions més grans que Mouawad vol posar sobre la taula: com l’herència de l’odi i la violència entre pobles pot marcar les vides, fins i tot, d’aquells que no van viure el conflicte directament.
A més de l’Eitan i la Wahida, hi ha altres membres de la família que acaben sent peces fonamentals en aquest trencaclosques narratiu. La Leah i l’Etgar són personatges que ens ajudaran a comprendre millor el rerefons d’aquesta història familiar, revelant secrets que, d’alguna manera, permetran que la trama avanci cap a la seva resolució.
És un viatge familiar –explicat, en part, des de la visió de la Wahida– que ens transporta de Nova York a Israel passant per Berlín, llocs on es viuen esdeveniments tràgics com un atemptat i també, totes les massacres i guerres del passat. Són incidents, fent salts temporals per totes les vides dels personatges, que els marcaran profundament i que faran que la història es converteixi en un drama encara més intens, amb els girs de guió que tant caracteritzen els textos de Mouawad.
I enmig d’aquest horror hi ha una buguenvíl·lea vermella1 Hi havia una buguenvíl·lea florida, d’un vermell magnífic, i entre els crits, els udols, he pensat en aquesta bellesa a la llum del sol, però no era res! Ni bellesa ni buguenvíl·lea, eren les restes ensangonades d’un cos humà escampades contra el filferro espinós de les tanques (p. 53). que sembla que floreixi quan uns ulls d’una mare veuen el seu fill després de trenta-cinc anys. O en una manera de ser mirada que acaba sent costum i que es comparteix de mares a filles i d’àvies a netes. És amb aquesta transmissió de records, de dolor, però també d’amor, que es construeix l’essència del text. Ens adonem de com els personatges estan atrapats no només en els esdeveniments del present, sinó en tot allò que la seva història familiar els ha imposat.
D’aquesta manera, al text, hi sobrevola la pregunta constant de si realment el dolor es pot traspassar de generació en generació, de si va associat a la sang. Mentre els uns es lliguen a «la culpa del supervivent que guia cadascuna de les nostres vides i ens allibera de tot» (p. 40), esgarrapant un record que no és ni seu per poder seguir dient que formen part d’alguna cosa; els altres creuen que «l’única transmissió que existeix és genètica, i la genètica és sorda i cega davant de qualsevol afectació, de qualsevol dolor» (p. 48) i es desentenen del seu passat per adonar-se, que, després de tot, només són això, el record de molts.
Ens anem movent ràpidament pel temps i, amb frases que anticipen com acabarà aquesta història, ens acostem de mica en mica a la veritat de les vides dels personatges. L’autor aconsegueix així mostrar-nos la llosa d’anys i anys de guerres i genocidis. A partir d’una història que comença a una Biblioteca de Nova York, arribem fins a la recerca d’unes identitats que han estat soterrades pels anys i pels esdeveniments històrics. Però serà només a partir de la revelació de la veritat que tot acabarà explotant.
De la mateixa manera que el big-bang propulsa l’enamorament dels joves, o igual que aquell i si del que l’Eitan sempre li parlava a la Wahida: «Eitan, l’univers es divideix en cada i si. Tu m’ho has repetit tantes vegades» (p. 18). Nosaltres mateixos ens veiem convertits en els protagonistes, reflectits com en un mirall. Ja que, si tot es fonamenta a partir d’aquest i si, què ens confirma que ells no podrien ser, també, nosaltres?
La història va endavant i endarrere sense pausa. Els salts de pensament i d’acció hi són constants, i, en una mateixa escena podem ser a Nova York quan l’Eitan i la Wahida s’han acabat de conèixer, com podem trobar-nos en una casa on en David obre un armari i es troba un nadó dins d’una capsa de sabates. Així, portant-nos del detall més petit fins a una llegenda, s’aconsegueix que connectem amb unes vides amb les quals, potser, no ens hauríem plantejat mai poder-hi connectar.
És a partir de parlar amb els morts que la veritat va sortint a la llum. «Un nom sobre una pedra no explica res dels dolors i de les alegries. Els cementiris són plens de gent anònima» (p. 59), li diu una mena d’espectre a la Wahida, i serà a partir d’això que la Leah s’atrevirà a parlar amb el seu fill: «Jo fa trenta-cinc anys que espero, estic plena de tendresa escanyada, d’afecte cremat, no puc tapar més forats, tot s’esquerda i l’aigua entra per tot arreu! És estrany el cor d’una mare» (p. 81). Veiem com explicar la veritat és com deixar anar l’aire i, per fi, sospirar. Encara que hagis d’esperar anys per fer-ho, i que el que t’hi porti sigui veure el teu net agonitzant al llit d’un hospital. A partir d’aquest moment tot va brollant: «després d’un llarg silenci, després d’unes paraules que s’encallen. La paraula és donada com un fet» (p. 86).
Aquesta paraula apareix com una certesa, que ha de dir-se per poder continuar –o no– amb la vida de cadascú. Serà l’Eitan, que després de debatre’s entre la vida i la mort, servirà com una mena de profeta que farà arribar el missatge de la seva família als qui l’han d’escoltar. «Em tornen paraules que no hauria pogut inventar. Si aquestes paraules són la veritat, jo no vull enganyar el meu pare i a mi mateix i afegir més traïció a la traïció i més mentida a la mentida» (p. 103). Ell recollirà cada pedra i anirà recol·locant les lloses per poder llençar la seva història a la cara del pare, que no l’ha volgut –o no l’ha pogut– escoltar mai. I aquestes paraules arribaran, de la mà de l’avi, amb una rapidesa que farà que tot agafi una embranzida i desencadeni en un camí cap a la terra promesa. «No és la veritat el que buida els ulls d’Èdip, és la velocitat amb què la rep» (p. 106).
Els personatges es mouen en una mena de fanatisme cap a les seves arrels que els porta a tenir unes posicions radicalment extremes sobre la identitat que els ha sigut donada. «Si hi ha una veritat, és aquesta i aquesta massacre ho demostra. Viuen en canilles, es reprodueixen en canilles, preguen en canilles i l’islam és el seu os. El roseguen com gossos. Envien els seus fills a la mort, condemnen els seus poetes, vexen les seves dones i encara hi ha qui gosa dir que jueus i àrabs són races semítiques. Tenim tan poc a veure amb ells com els ocells amb els peixos» (p. 118), aquestes paraules les pronuncia en David en un monòleg on es veu clara una visió de desarrelament i rebuig cap al món palestí.
Veiem dues bandes que s’han trobat a partir d’una casualitat, una sort o una astrugància. I que, des d’aquí, han arribat al fons de la seva memòria, del seu passat. I hi han trobat la veracitat de ser, de formar part d’un grup, d’un nom, d’una genealogia concreta, que els lliga i els empeny a funcionar d’una manera determinada. Cal que mirem aquesta certesa als ulls, perquè, quan una història pot preservar una vida, ens hem de situar al lloc que ens és donat, potser ens hi deixarem la pell, però salvarem a l’altre. «Hi haurem de saltar tots a dins perquè tots portem dol pel mateix somni perdut que mai va ser plorat» (p. 88), i així retornar el record, la memòria i la història robada de tants i tants anys.
I, d’aquesta manera, amb les vides de cap per avall; ens assalten els dubtes, però se’ns il·lumina un altre món; «Que s’obri el mar, que s’aixequi el vent i que els ocells se t’emportin» (p. 140). La història és, com a mínim, asfixiant, com si no poguessis deixar espai entre el que els està passant als personatges i a la teva pròpia vida. Però els fets et retenen, i quan has tancat el llibre no pots evitar preguntar-te: Quina responsabilitat tenim nosaltres en tot això? Com podem suportar l’herència de la violència que van viure els nostres avantpassats i quin paper juguem en la perpetuació dels discursos d’odi? Què n’hem de fer de la nostra –potser dolorosa– herència?