Dotze narracions i un sol retrat: una Sicília plena de desigualtats, on conviuen el conformisme fatalista i els impulsos de revolta. Hi és tot.

Giovanni Verga (Catània, 1840–1922) va escriure les Novelle rusticane, publicades en català amb el títol de Narracions sicilianes, a finals del segle XIX amb un estil modern i punyent. Els llibres de literatura diuen que Verga és el màxim exponent del verisme italià, que seria el cosí germà del naturalisme francès, però a diferència dels autors del naturalisme, que descriuen el món amb una voluntat de lluitar per la justícia i les millores socials, Verga no pretén res, es limita a retratar la vida quotidiana de la gent ordinària. I ho fa sense posar-hi cap filtre, no es posa a explicar psicologies ni sentiments, és molt més directe —i dur—: els deixa parlar. Els personatges de cada relat es retraten sols amb el que diuen. I són ells que, com un cor, amb la suma de les seves veus, retraten la situació, el cas, l’escena.

Sembla que el relat —i el retrat— es faci tot sol, sense intervenció de l’autor.

Aquesta absència d’intermediari —perquè el narrador no dóna mai la seva opinió, i no es dirigeix mai, mai, al lector— fa que els relats siguin vibrants, intensos, plens de vida, perquè nosaltres som presencialment allà on passa l’acció, veiem els personatges, sentim directament les paraules que els surten de la boca. Carregades d’ironia. De la ironia salvatge pròpia d’una gent que està quotidianament en contacte amb la tragèdia com una cosa inevitable i «normal».

I, per tal que el retrat sigui encara més viu, l’autor, que escriu en italià per a tot Itàlia —que fa poc que ha estat unificada—, fa una cosa que ara està molt de moda, però que aleshores va ser revolucionària: impregna la llengua de dialectalitat. No pas a través del lèxic, perquè vol que tothom l’entengui, sinó a través de la sintaxi. I així fa un ús molt atrevit i poc ortodox de la sintaxi, amb trets sicilians o simplement populars que fan les narracions encara més vives.

Verga no jutja ni suavitza res: escriu amb la voluntat que aquestes existències, que altrament se n’anirien sense deixar rastre, quedin. I queden, i tant que queden.