Revista Digital de Crítica Literària
Hi deu haver una Dolcesa 2; diguem-ne, dolcesa adulta, assumida com una impossibilitat, i com un esforç imprescindible. Alhora. I hi deu haver una mena de Dolcesa 1 –diguem-ne, la dolcesa primària– que és una realitat incontestable, testada per l’experiència i protegida pels arguments que aporta la inaturable capacitat de provocar retorns: el present comprensible, fet de cada memòria autobiogràfica. Parlo de dolceses en el sentit moral, sobretot, o existencial, però tot plegat no les fa pas menys sensorials. I parlo de dolceses que generen un imperatiu categòric: no són obviables, no són declarables inexistents, no permeten la renúncia al coneixement que en tenim. Ni permeten oblidar el cost –premi i càstig– de la impossibilitat d’aquesta renúncia.
I, potser sí, potser caldria admetre una Dolcesa 3. En diríem la dolcesa negada, o la dolcesa embrutida, o sollada, o ridiculitzada. És l’opció dels espantats, esclar, que –preventius o reactius– juguen la carta del cinisme. Aquests negacionistes idiotes s’emparen d’idees ximples, amb un esquema així: com que al nostre planeta no tot és mar, el mar no existeix, i no és possible, i no s’hi pot navegar. I, a base de repetir-s’ho, s’ho creuen, i ho prediquen, i es fan convincents. Això sí: per ells el mar no existeix, però no veuen cap problema a mantenir la ingesta regular de peix en la seva dieta. Tant se val.
Aquí hi parlem de poesia. I, en poesia, la dolcesa negada sol fabricar versos prescindibles. És cert que tenim grans poetes amb textos negadors d’aquest mar: però els seus poemes existeixen per la passió –desmentidora radical– amb què s’han entregat a la pesca oceànica.
Sí, quan parlo de dolcesa, dec parlar de passió. Esclar que sí.
La veu poètica de Sònia Moll ha reaparegut: amb On fugirem, amor (2025, Godall). El volum conté un poema que fa de pòrtic i un altre que fa d’epíleg. I entremig, dues seccions. La segona es diu “Onada monstre” (quinze poemes), amb versos ben eloqüents, davant d’aquesta onada al·legòrica, una imatge de convicció: “M’hi plantaré al davant –un mur/ de trenta metres d’alçada, sense replecs que atenuïn/ la brutalitat de l’impacte/ cent tones per metre quadrat. No hi pots fer res,/ abans de morir, només/ extasiar-te davant la paret/ que t’ha de rebentar. I és tan bella/ que atures la imatge per sempre en aquell instant/ just abans del cop”.
La mort.
A la primera secció, que es titula “El silenci de les erugues” (vint-i-un poemes), l’emblema metafòric se sosté en l’acció de la processionària que haurà “d’abatre tots els pins”. I conté una lliçó: “Plora només/ quan caigui el primer arbre./ L’endemà/ comença a estimar el silenci/ –hauràs de quedar-t’hi a viure.”
El silenci.
Intercalats, la secció conté tres poemes que, numerats, es titulen “La fe”: “encara queden gorgs d’aigua gelada”, “avancem tots sols”, “perseguim l’estrella”, “se’ns torna a morir el present/ perquè puguem/ per uns instants/ salvar la vida”.
La fe. El present.
El present: “Fem l’amor sota el pont de fusta”.
És un present eixut, d’amor enmig de l’eixutesa. Infància morta; món malmès. Passió adulta. Desig sense estat de gràcia; desig conscient. Conscient del passat; és a dir, del dolor. D’haver de confrontar la passió amb la derrota: perquè la dolcesa primària va existir feta d’estius amb “els camps curulls de blat, els albercocs dolcíssims,/ el ventre fèrtil dels núvols alimentant cada tarda/ la terra i les basses”, i va ser negada per la mort d’una noia “en un banc de la plaça”. Sense consol ni atenuació: “No semblava que dormís.”
Estimar sense oblidar. O com diu el mestre Feliu Formosa, magistralment: “Estimar sentint el buit”. Des de la derrota de la dolcesa; amb una dolcesa adulta. Oferint aigua encara –l’aigua que no es té, que ja no tenen aquests amadors “deshidratats”– a la terra gastada, erma, eixuta, infèrtil. (Potser no tan infèrtil, justament, com a símbol.)
Us parlo del poema “A les lleres”, que és la peça del llibre –de la primera secció del llibre– en què voldria aturar-me aquí. Llegiu-lo:
A LES LLERES
Fem l’amor sota el pont de fusta
d’on va caure Antoñito l’estiu del vuitanta-dos.
El torrent, en aquell temps, encara duia aigua.
Avui no s’hauria salvat
i els seus pares tindrien dos fills morts en comptes d’un.
Però hi havia aigua, llavors,
i Antoñito no es va morir,
només es va fer mal a les costelles,
No ha sido nada, no ha sido nada,
i els llagrimots li queien pigues avall,
Que no lo sepa mi madre. L’haurien fet tornar
a les voreres brutes del bar que regentaven
i l’estiu –els camps curulls de blat, els albercocs dolcíssims,
el ventre fèrtil dels núvols alimentant cada tarda
la terra i les basses– se li hauria mort per sempre.
Se li va morir igualment, mesos després,
quan van trobar sa germana extingida d’un mal xut
en un banc de la plaça. No semblava que dormís.
Van tancar el bar i van marxar per sempre.
Se li hauria mort igualment l’estiu
com se’ns ha mort a tots
i potser avui ell també fa l’amor
a les lleres seques dels torrents,
sota els ponts de fusta,
animalons deshidratats
ensalivant les esquerdes mortes de la terra.
Sònia Moll (1974), com a referència, devia tenir vuit anys el 1982. I ara, a la meitat de la dècada dels anys vint, enceta la cinquantena.
No sé si la passió sense memòria té una edat. (De fet, quina puta mania de voler que les coses morals siguin apropiades a una edat, i no a una constitució moral –lliure, i dotada d’intel·ligència– de cada persona. Però potser sí, potser certes llacunes morals constitutives són disculpables a certes edats. En tot cas –disculpeu l’embolic–, no a la cinquantena, per molt comprensible que sigui l’impuls de desitjar prolongar l’adolescència, que deu ser bàsicament això, sí: la possibilitat de follar sense morts al cap. Sense derrota constitutiva.)
Posem que una narradora que ronda la cinquantena explica la història d’una nena –que va ser ella–, una nena que accepta ser còmplice d’un silenci. Que accepta callar. Que actua honorablement, en un pacte entre companys d’infància (entre germans de dolcesa), per evitar que un altre nen sigui expulsat del país de la dolcesa primària. La narradora adulta sap per què va callar la nena; sap el que la nena ja sabia –aleshores– sobre el valor d’aquell silenci.
Però la narradora sap més coses. Coneix el futur d’aquell passat. I coneix la impossibilitat. Aquell “estiu” de dolcesa va morir. Tant per al nen accidentat, com per a la nena heroica: “se’ns ha mort a tots”. Sí, la narradora és sàvia, i vol que sapiguem que ho és: ens posa al davant les lliçons dures –i la duresa les fa semblar incontestables, intel·ligents– de la Dolcesa 3, de la dolcesa ridiculitzada. Perquè el gest de la nena –sembla dir la narradora adulta– va ser ridícul, inútil. Només va posposar l’inevitable. Només uns “mesos”.
¿Va valer la pena?, sembla preguntar-se aquesta adulta, que sembla voler curar-se d’haver estat nena, i que alhora –avarament, àvidament– s’entrega a la consumació d’un instant (no mesos: minuts) de sexe primari.
El llibre ve farcit amb un pròleg del poeta Miquel Àngel Llauger. En alguna altra banda, ja vaig dir que –per ell, en la seva poesia– l’amor és una qüestió existencial. I, a On fugirem, amor, precisament, el poeta-prologuista troba que, l’amor, hi és “associat a la voluntat de sobreviure.”
Llauger hi rumia sobre la profecia, entre altres coses. I hi diu: “La poesia de Sònia Moll, que és d’alt voltatge líric, recorre sovint a una imaginació poderosa i construeix trames narratives a partir del record o de la fabulació.” I hi diu que l’autora “inventa escenaris literaris que tenen molt a veure amb l’escenari real d’aquest món nostre malmenat. El món del planeta que s’escalfa i de les ferides de mort al teixit dels éssers vius.”
El futur.
“A les lleres” és una sola estrofa de vint-i-sis versos. I és –diria– un relat en cinc actes; cinematogràfics, potser.
L’acte primer (v. 1-2) és, posem per cas, el pla d’una parella estimant-se sota un pont. I, a partir d’aquí, la protagonista parla, i diu el que recorda… O, alternativament, la càmera entra a la seva consciència i ens mostra què recorda.
Tant se val. El que és rellevant, per mi, és que la parella s’escindeix.
En tots dos casos. Si el cap de la protagonista recorda en silenci: perquè aquell sexe es fa escindit (dificultador de la dolcesa). Si la protagonista parla, i comparteix el record: perquè s’interromp el diàleg dels cossos, i s’enfila un soliloqui –algú parla, l’altre escolta– que deixarà poc lloc, o gens, per la passió. Quan un amant predica, la dolcesa es fa merament didàctica.
La dificultat.
(Sí: pot ser que dos amants tinguin els mateixos records d’infantesa. I sí: pot ser que dos amants recuperin, alhora, espontàniament, el mateix record. Però no.)
L’acte segon (v. 3-5) és l’inici d’un flashback. Però sobretot és un sumari amb spoiler interessat: d’una banda, el relat es reivindica com a interessant (carregat de drama) i, de l’altra, la narradora hi planta el conflicte entre un passat dolorós i un present pitjor.
La profecia.
L’acte tercer (v. 6-16) reprèn el flashback reprenent la imatge de l’aigua (que sí que hi havia) al torrent del passat. I emprèn l’escena posterior a la caiguda del nen, i de les conseqüències físiques del cop: el “mal a les costelles” i –molt bonica la sinècdoque– “els llagrimots que li queien pigues avall”. L’escena s’edifica, dramàticament, sobre una petició: el nen demana a la nena –testimoni de la caiguda, potser no l’únic– que no expliqui què ha passat.
Deduïm que la nena accepta callar, i que ho fa –ja ho hem avançat– perquè aquella caiguda podria provocar que el nen perdés la llibertat estival i la possibilitat de viure-la amb tota la dolcesa primària que l’estiu proveeix.
La reflexió de la nena –que ens arriba articulada per la veu, hermenèutica, de la narradora adulta– inclou, a més, un matís de classe. Potser un prejudici honest, potser un record precís sense màscares de correcció política; sobre els temors primaris d’uns pares, pobres, d’hermenèutica limitada. De possibilitats precàries. Desprotegits.
L’acte quart (v. 17-20) es manté en el passat, i s’avança “mesos després” amb la imatge, també posterior a una altra caiguda (la mort provocada per una injecció letal de droga dura) de la germana: una noia sense vida en el banc d’un parc. Sense placidesa, tampoc. No és una imatge bella; la narradora ho testimonia, sigui per constància directa o per informació transmesa. Cap dolcesa possible.
L’horror.
I per tall: la imatge del bar tancat, i la confirmació que aquella família (amb el nen) va fugir del dolor. Que va deixar de formar part, si voleu, del món de la nena. I, esclar, del món –de la memòria– de la narradora.
I és la narradora –la seva veu, poètica– la que ocupa tot l’espai simbòlic de l’acte cinquè (v. 21-26).
Sí que és cert que fabula, i que obre una fuita mental cap al present d’aquell nen, ara un home: i fabula sobre la possibilitat que aquest home d’ara també tingui l’avidesa de fer l’amor sota un pont de torrent sec. (Que la germanor de dolcesa de tots dos s’hagi prolongat en el mateix sentit.) Els psicoanalistes en dirien una identificació, d’això, em sembla.
L’enunciació final de la narradora –gairebé un primer pla mirant a càmera– és una lliçó per als lectors del poema. Sí que ho és: la narradora és sàvia, i vol que sapiguem que ho és, i que té una saviesa paradoxal, trista, derrotada. (La que els poemes savis agraeixen, diria.)
Però la narradora és també l’amant d’una parella escindida: pel seu soliloqui. Pel fet d’haver parlat, o pensat. I el soliloqui té un narratari: l’altre amant. Aquí, en aquest dimensió dramatúrgica, l’afirmació que l’estiu (la dolcesa primària) ha mort “com se’ns ha mort a tots” té la força d’una lliçó (encara sí) i té, gairebé, en la intimitat escindida, la força il·locutiva d’una disculpa. O d’una bena abans de la ferida, o just després. O d’una petició de benevolència.
(O d’alguna cosa que vosaltres sí que sabreu especificar.)
El poema s’acaba amb un nosaltres implícit. Poden ser els “éssers vius” entreteixits, que deia Llauger. La humanitat. O pot ser, també, alhora, en un retorn al pla visual de l’inici del poema, un nosaltres dos: “animalons deshidratats/ ensalivant les esquerdes mortes de la terra.”
L’amor existencial, l’amor com a fe –com a intent de fonamentar la supervivència–, exigeix una consciència adulta. Avarícia, i avidesa, de veritat íntima.
O sigui, derrota; o sigui, dolcesa adulta.
Sònia Moll és una escriptora poderosa, valenta, honesta. Plena de vida arriscada. I amb una llengua d’una naturalitat nerviüda, robusta. I la seva poesia, de tant en tant, a més, em sorprèn. Quan diu, en un altre poema del llibre, per exemple: “estúpids poemes carregats de metàfores del cos/ que ara només són carcassa rovellada” (“Oimiakon“).
El cos.
Tinc manies lectores, esclar. Potser prejudicis de lector saturat de certa retòrica fusional (atribut corporal+atribut moralitzat) més emfàtica que feliç. És a dir, feta de modismes “estúpids”. O que, segons com, m’ho semblen.
Un bon punt de partida per refer el debat sobre cos i literatura –el cos, escrit, en fi, sempre són paraules, metàfora, penso– seria l’obra de Valerià Pujol: “la metàfora no és refugi”, diu.
La seva Poesia completa, afortunadament, ha sigut rescatada en dos volums (Font del Cargol/Cossetània, 2023, 2024). I al segon, per exemple, s’hi recullen els magnífics “Poema cos a cos” i “Cos d’hivernacle”, poemes llargs, savis.
Diu: “Fem l’amor/ tal vegada només/ perquè el cos és present/ amb presència absoluta/ i robem al record/ l’innegable relat de la boira/ […]/ Fem l’amor per salvar-nos/ de ser solament la paraula en el/ buit:/ serpentina o confeti”.
¿Com hem anat a parar de Sònia Moll a Valerià Pujol?… En fi. Cos, presència, record, paraula, buit.
Serpentina o confeti. (A les lleres.)
Godall ha publicat el 2023 el darrer llibre de poemes de Josep Porcar (Castelló de la Plana, 1973), Els focs ignífugs. Enguany, 2024, fa just 30 anys que treia Vint-i-dues mans de pintura, «el primer llibre que vaig publicar de manera unitària», com escrivia al seu Preguntes. En tots aquells anys, excepte una dècada sense...
Llegeix-lo[…[/mfn]Ma negli occhi neri di quel fanciullo io pregherò il mio dio. Ma il mio dio se ne va in bicicletta o bagna il muro con disinvoltura. Sandro Penna La poesia de Sandro Penna (1906-1977), una de les veus més personals i importants del segle xx italià, és plena d’imatges que descriuen una realitat bonica...
Llegeix-lo
