El que ara us explicaré pertany a la meva intimitat i no vull que se’m jutgi. Quan a finals de l’any 2016 van ingressar a l’hospital la meva àvia per última vegada –sempre hi ha un últim ingrés d’uns avis, d’uns pares, aquell moment en què, tàcitament, tot i que no es digui en veu alta, després d’encadenar ensurts diversos, saps que d’aquesta només en sortiran camí del cementiri–, mentre estava postrada al seu últim llit, ens vam trobar tota la família davant un dilema complex: saber què havíem de fer amb el dinar de Nadal. No es tractava, només, de la seva absència al cap de taula a l’hora de l’àpat sinó de la seva deserció (involuntària, és clar) a la cuina del dia abans. Sense ella, qui elaboraria l’escudella?

La meva tieta Pepita, com a filla gran, va decidir assumir el repte. I bé, ja sé que se suposa que la fortuna ajuda els audaços, però crec que Virgili no es va haver d’enfrontar mai a preparar una escudella a cegues. Lògicament, aquell dinar va ser un desastre, un fracàs còsmic. Un àpat de Nadal amb un brou sense cara i ulls és segurament l’acte familiar més trist en què et poden involucrar. L’escudella s’ofegava sota un líquid sense ànima ni (sobretot) greix. Els galets, alarmantment estovats, nedaven indefensos per aquell mar transparent amb aspecte d’Aquarius de llimona. Avís per a navegants, senyors: el caldo de Nadal ha de ser tan pastós que, quan el guardis a la nevera, ha d’agafar una consistència gelatinosa, ha de ser un flam de pollastre, vedella i porc. Mare meva!, és que no vull ni pensar-hi, va ser un espectacle grotesc. Vaig veure el meu oncle Josep (el marit de la Pepita) reptant per la paret com si fos Hattori el Ninja per introduir-se d’amagatotis a la cuina (volia rescatar de la nevera una mica de formatge ratllat en pols, es justificava després entre riures nerviosos, a veure si així donava una mica de gust a l’assumpte). Vaig veure pilotes de carn rodolar cap al terra del menjador sota la premissa que havia estat un accident. Viatges indissimulats al lavabo amb les butxaques plenes de cigrons recuits com si fóssim en un menjador escolar i… En fi, millor que ho deixi aquí.

Jo li havia promès a l’àvia que li portaria una carmanyola, més tard, amb una mica de caldo perquè no passés la data assenyalada sense tastar-lo. Però no m’hi vaig veure amb cor i vaig optar per presentar-me a la cita amb un xauarma embolicat amb paper de plata.

–Que hi heu posat picant, a la sopa?

Encara va tenir esma de fer broma, els ulls mig clucs, quan va sentir l’olor de la vedella suada (entre el pa de pita) entrant amb mi per la porta.

–Iaia, tu podries cantar-me la recepta del caldo de Nadal? –Vaig preguntar-li mentre em treia un tovalló de paper rebregat i un boli històric de Caixa Catalunya de la butxaca. I d’aquella manera, estirant el fil de record, d’ingredient a ingredient, de l’api cruixent a la col de paperina, de la cua de porc a la llengua de bou, vaig passar aquell últim capvespre de Nadal amb la meva àvia. Quan vaig acabar de prendre nota, vaig demanar-li que me’l signés (el tovalló) perquè en quedés constància per a la posteritat.

No és que ara vulgui fer-me l’heroi (o potser una mica sí), però amb aquella acció vaig salvar una recepta familiar i un llegat que ens ha permès, d’aleshores ençà, que els dinars de Nadal siguin comestibles. El gest d’aquella tarda m’ha recordat la intenció de l’última novel·la de Miquel Bonet, Fricandónation. Ultra la imatge de satirista comarcal (segons l’autodefinició de l’autor a la biografia de Twitter) i la diàfana vocació humorística de l’obra, la novel·la de l’escriptor reusenc amaga moltes capes. Hi ha un pòsit de tristor rere la màscara de la riallada, un cant de cigne per tota aquella tradició que ens hem deixat robar.

Fricandónation, publicada a Edicions (Unidad de) Destino (en lo universal),és una sàtira del món gastronòmic català i de la seva repercussió mundial. Les novel·les surten quan surten, és clar, però possiblement aquesta novel·la hauria fet més forrolla en el moment de màxima esplendor (publicitària, que no de qualitat) de la nostra cuina. Quan Ferran Adrià tenia obert El Bulli, els germans Roca concebien becades al buit i la Carme Ruscalleda sucava pa amb maduixes i collia pèsols entre Sant Pol de Mar i Arenys de Munt. Ara tot s’ha degradat tant que només sobreviuen les croquetes envasades del motorista Nandu Jubany a les prestatgeries de l’Ametller Origen i fins i tot el Marc Ribas, a còpia de sortir a la tele valorant restaurants d’infeliços diletants, sembla que sigui un xef fora de sèrie en comptes de ser el que és: un cuiner de Terrassa.

Per aquest motiu, segurament, Bonet situa la novel·la en una mena de futur pròxim però no concret, en què la Intel·ligència Artificial domina (encara més) les nostres vides (fins i tot es juga, en més d’una ocasió, a insinuar que parts de la novel·la són redactades amb aquesta eina, i podria ser veritat). Un moment en què qualsevol rastre de catalanitat ha estat escombrat de la ciutat de Barcelona. La novel·la s’estructura en dos nivells narratius. D’una banda, tenim la idea del «manuscrit trobat» o, més ben dit, el manuscrit concedit per parts. I, de l’altra, la reconfecció de tot aquest manuscrit en un relat gastronòmic novel·lat. És a dir, per un costat tenim la trama del Miquel Bonet personatge, periodista en hores baixes, que accepta l’encàrrec de refer un manuscrit sobre la màfia de l’alta cuina. I, per l’altre, tenim la novel·la que se suposa que va reescrivint aquest Bonet autoficcionat a partir de les amenaces que rep per part d’uns homes fornits i misteriosos.

En aquest sentit, doncs, la novel·la juga molt amb la idea d’obra en construcció que es confecciona davant del lector. Una aposta diguem-ne postmoderna, per dir-ho en un terme que estigui al nivell del contingut habitual de La Lectora. La gràcia d’aquesta operació és que permet a l’autor anar justificant excessos, paranys o altibaixos de qualitat estilística (que hi són) a partir d’assumir que la seva tasca és, només, la d’intentar millorar un text de base que té un contingut revelador, però un estil massa pobre. Com passa sempre en aquests casos, és clar, l’autor s’enamora de la seva obra i acaba reclamant la propietat intel·lectual d’un text que se suposa que no ha parit tot sol.

D’aquí ve també el joc estrany d’equívocs que durant els dies previs i posteriors a l’aparició de la novel·la van dur a terme el mateix Bonet i Segell Fosc (grupuscle amb qui se suposa que comparteix la coautoria) via Twitter (si busques els copyrights als crèdits, però, surt una empresa de publicitat barcelonina que té la web només en castellà i en anglès. Oh, sorpresa). Tot plegat en una mena de promoció ambigua que no sé si s’ha acabat d’entendre (o si ha aconseguit l’objectiu d’aconseguir més vendes). Els catalans som obvis, deia el poeta. També crèduls. Potser no és gaire bona idea confondre’ns amb aquest tipus d’operacions terrorísticoculturals i de metainfiltració (sic) que han perpetrat Bonet i companyia. Després ens quedem només amb l’anècdota de les xarxes i els llibres pendents de llegir.

Però bé, no us preocupeu, que el llibre ja us l’explico jo. Fricandónation narra la caiguda, l’ascens i la posterior estimbada –allò que, narratològicament, en diem estructura Èdip– del millor cuiner del país, Roc Alafaixa (es pot trobar un nom més català?). El ludibri amb els noms dels personatges és evident, sobretot amb els tres grans protagonistes (Alafaixa, Sepulchre i Saignant), que semblen trets d’una novel·la d’en Màrius Serra. Trama autoficcional a banda, la novel·la arrenca amb Monsieur Sepulchre arribant per error a un indret inhòspit de Lleida (valgui la redundància) a causa d’una fallada del sistema de navegació del cotxe. En una fonda de batalla descobreix la brillantor oculta de Roc Alafaixa, que s’hi havia retirat després d’una fulgurant i honesta carrera d’èxit a Barcelona. Després de triomfar al cap i casal amb la seva proposta de cuina catalana, va ser tret de circulació per criticar les maniobres mafioses d’aquells que l’havien encimbellat, la Guia Cormoran^TM –translació literària de la Guia Michelin. 

Sobre aquest tema també m’agradaria aturar-m’hi un momentet perquè, peripècies de la vida, fa un temps que convisc amb una persona italianitzada i les discussions sobre menjar són sovint inevitables i feixugues. Una conclusió és clara: us asseguro que allà no tenen ni punyetera idea de què és la Guia Michelin. Fet que, com a català lobotomitzat per TV3, em va sorprendre vivament. No els la pot relliscar més el ninot pneumàtic i tota la parafernàlia francesa. Ells funcionen amb una guia pròpia, l’Osterie d’Italia, que surt cada any, i tan feliços, tu. I sabeu per què? Doncs perquè tenen autoestima i estan convençuts, sigui cert o no, que els seus prodotti són els millors del món. I això els catalans només ens ho creiem, a mitges i murmurant, en la intimitat d’una calçotada familiar.

De fet, com més t’endinses a la cuina italiana veus que, com a tal, no existeix, que també és una ficció creada en la línia d’estandarditzar uns patrons de cuina digeribles per al gran públic. A Itàlia, com a màxim, la cuina és regional, i encara, si hi poses la lupa, veus diferències fascinants. Res a veure la cuina napolitana amb la de la Vall d’Aosta. I no és només una qüestió nord-sud, polentoni vs terroni. La manera de fer el risotto a Verona o a Màntua ja són diferents, per posar un exemple. I això que són dues ciutats a menys de 50 quilòmetres de distància. Vull dir que la cuina, la bona cuina, és un fenomen estrictament local que s’ha volgut universalitzar perdent pel camí ingredients, matisos i, en definitiva, empobrint i uniformant les capacitats de les nostres papil·les gustatives.

Bé, reprenc el fil, però és que la novel·la del nostre escriptor sudista també va d’això. De l’autoestima que tenim com a país i de com ens enlluernem per una suposada alta cuina que no té res a veure amb el nostre patrimoni. De com la suposada gastronomia d’elit està venuda a interessos que no van d’acord amb la qualitat, sinó amb la voluntat de fer diners a través de certs personatges que han posat el seu talent (?) al servei del millor postor. A la novel·la, el nom de Fernando Victorino (alter ego de Ferran Adrià) va sobrevolant algunes de les pàgines, amb un protagonisme llunyà, de mite viu, de guru com que el que manté el geni esferificador de L’Hospitalet de Llobregat a les nostres vides de catalans conformats a llegir el diari Ara i Vilaweb.

Sepulchre queda seduït per l’escudella i, sobretot, pel fricandó que Alafaixa li serveix a la fonda lleidatana. I decideix convertir el fricandó i el seu cuiner en els nous plat i xef estrelles del món gastronòmic occidental. Una última campanya de màrqueting per demostrar la influència al capdavant de la Guia Cormoran^TM. La gràcia de tot plegat és que, tal com presenta Miquel Bonet les relacions entre executius gastronòmics, això sembla un fenomen plausible. És a dir, dins del joc de taules, cadires i vitroceràmiques d’inducció en què es mouen els restaurants més exclusius del món, que uns plats o uns altres triomfin sembla una qüestió aleatòria, de voluntat d’aquells que remenen les cireres (o els cullerots). Dins els límits de la farsa, Bonet fa creïble la idea que, si algú volgués, un plat català (com qualsevol altre plat bo de qualsevol racó del món) podria fer-se universal si algú hi posés calés i recursos. Per aquest motiu un dels millors capítols de la novel·la és «Un fish & chips» (p. 209), en què es narra el cimalt de popularitat de la nostra cuina conquerint Londres a través de restaurants franquícia com el “Toast & Tomato” (torrada i tomàquet).

Que la novel·la sigui un bon exercici satíric no amaga, tanmateix, que certs elements de la credibilitat trontollin i que hi hagi alguns girs de guió agafats amb agulles d’estendre. L’obra es ven com un retrat i una reflexió sobre l’ambició i el poder per intentar donar-li una mica de gruix, però no és cert, perquè això no es fa amb uns putxinel·lis com els que ha creat Miquel Bonet, de profunditat psicològica molt limitada. La sàtira pretén imposar un parer i és necessàriament partidista, és sempre una arma dialèctica. Aquesta és la finalitat real de l’obra, la seva essència. Els personatges estan al servei d’aquesta idea al marge de qualsevol lògica creïble. Per aquest motiu Roc Alafaixa es deixa convèncer per tornar al circ mediàtic (on tinguis la feina, no hi posis l’eina) amb una facilitat poc coherent amb el tarannà petri mostrat fins aleshores. O la recerca posterior vagabundejant per camins de França (homenatge, volgut o no, al millor novel·lista tarragoní fins a Bonet, que és Puig i Ferreter) presenta unes situacions tan vistes, que sembla difícil esprémer-les més, ni que sigui des de la paròdia. Capítol a banda el paper abnegat que té la seva muller, Tània, un personatge al qual se li podria haver tret més suc, sembla un personatge amb una trama a mig escriure (de veritat feia recados a Lleida?). Alguns girs de rosca, doncs, semblen una mica per sortir del pas, per fer avançar la trama a còpia de pilotada endavant i a córrer. Però bé, un cop entres en la lògica esperpèntica fabricada per Bonet, tampoc no és un problema inassumible. Que els personatges siguin titelles no és un defecte en si mateix si estan ben manipulats i tenen un objectiu definit, com és el cas.

És així com Fricandónation avança a bon trot encadenant escenes divertides, grotesques i tòrrides (l’exuberància de Sophie Saignant és memorable i l’agraeixo des de la meva heteronormativitat deconstruïda). En realitat, aquest llibre podria ser la base d’un guió cinematogràfic. L’avanç de les diverses trames paral·leles, però, no provoca sempre el mateix interès. En general, l’obra decau una mica quan no hi surten algun dels tres protagonistes: Alafaixa, Sepulchre i Saignant. I, en canvi, s’eleva quan coincideixen a l’escenari. Més enllà d’això, el mèrit literari –que per això som aquí– apareix a les pàgines en què Bonet és capaç de transmetre la passió per fer-nos llegir una recepta de cuina o per escriure uns diàlegs espurnejants i àgils en què es van conformant de manera planera negocis que des de fora podrien semblar àrids. Sobretot, però, destacaria l’habilitat per parodiar les crítiques de restaurants (tant sovint confoses amb publireportatges). Els articles de Lluc Sorramoll (p. 85-88) o, sobretot, de Jesús Casa Tejada (alter ego de Salvador Sostres) (p. 121-124) són sense cap mena de dubte un joc estilístic de culte del panorama periodisticograstronomicopublicitari català. Busqueu-les.

La novel·la desemboca en un final segurament massa previsible, tot i que hi ha un darrer gir, que la rescabala i acaba de donar el repunt final a l’existència de Roc Alafaixa. Un personatge que, en realitat, podria ser una personificació de Catalunya: abandonada, estrafeta i escarnida per aquells que asseguren conèixer-la i defensar-la. A través de la perversió de la recepta del fricandó hi llegim també la degeneració d’un país. La destrucció de la cuina catalana, al cap i a la fi, és només un exemple paradigmàtic més d’un enfonsament que és general i ja obscenament públic. 

Un últim apunt. Miquel Bonet té pendent d’entregar un Premi Finestres que s’havia d’intitular El rei gord, sobre la famosa disputa entre Ferran Adrià i Santi Santamaria i la concepció de la cuina que tenien un i altre cuiners estrellats. Fricandónation està molt bé i és entretinguda, però que consti en article que esperem El reig gord amb tantes ganes com un amorós fricandó del Bo de Bernat o una enyorada i greixosa escudella amb recepta de l’àvia.