Comencem amb la invocació: A mi, no la color d’uns bells ulls humans, sinó la mirada desafiant de mel espessa de les cabres, incloent-hi els precipicis. Antonina Canyelles (Palma, 1942) assumeix la identitat d’un animal salvatge (per molt que s’hagi domesticat) curiós, intel·ligent, àgil, imprevisible i amb molt bon equilibri per poder-se sostenir en terrenys...

Com que som addicta a l’aigua de Vichy escric com em rota. Antonina Canyelles Que així el sonet amb gest de proxeneta  vol consonar i cobrar feina feta. Dolors Miquel Un dia que no havia d’anar a la feina em vaig asseure en un sofà amb l’Adrià Targa. Al cap de dues hores d’esgrima parlada,...