Us ho confessaré: com a bona esgarriada, vaig començar la història pel final i del revés. L’estiu del 2007, quan tenia setze anys i les hormones barallant-se per l’absurda gradació de l’escala de Kinsey, en D., un amic bardaix que treballava en una llibreria, em va vendre La veu melodiosa en una edició de butxaca...

Fa uns dies va sortir publicat a La Lectora l’editorial de l’últim número de la revista Els Marges, i s’hi deien unes quantes coses que em sembla que paga la pena de comentar. Hi ha crítiques disperses i vagues. S’hi critiquen l’edició que fa Club Editor de l’obra de Víctor Català, la beca per escriptors...

Entre la veu analítica i implacable que diu la novel·la i el somieig boirós de la mirada (tan ingènua com manipuladora) de la protagonista, s’obre la fractura on germina el joc de l’Amèlia de les Camèlies d’Etna Miró. L’amplada d’aquest esvoranc revela d’una manera gairebé dolorosa les martingales morals i les trampes emocionals que sustenten...

I que sia dit des d’ara: aquest és un molt bon text —i un molt bon llibre de Cap de Brot. Som davant la college novel d’una noia de vint-i-un anys just sortida de l’ou acadèmic i amb tots els clixés d’un personatge dels Pantomima Full. La protagonista pateix una crisi diguem-ne “vital” que origina...

No negaré que quan vaig saber que apareixia una novel·la sobre la relació entre Mercè Rodoreda i Armand Obiols vaig aixecar una mica la cella esquerra (amb la dreta no em surt) com si fos l’emoticona de whatsapp que vol mostrar perplexitat o desconfiança. Ja hi tornem a ser. Un altre producte a rebuf de...

Un lloc en el temps: l’intent proustià de Quim Español L’any passat vaig tenir la sort de ser lector per a un premi força important de novel·la. De mica en mica hi trobaves certs patrons, errors comuns, camins enfangats i estructures tremoloses que es repetien. Passava, sobretot, amb les novel·les en què Rodoreda hi era...

«Jordi em diu: no vulguis ésser heroïna, que no has nascut per això.» Anna Murià a «La finestra de gel» Durant els últims anys, la majoria de lectors que arribaven a llegir Anna Murià ho feien per dos camins: o bé, arran de la febre rodorediana, hi arribaven llegint les Cartes a l’Anna Murià, que...

(Text llegit en l’onzena edició del Fòrum del Patrimoni Literari, organitzat per la Càtedra de Patrimoni Literari Maria Àngels Anglada-Carles Fages de Climent, de la Universitat de Girona, el 28 d’octubre, a la Biblioteca Fages de Climent de Figueres.) Miraré d’explicar la meva experiència amb la tradició. Ja avanço que només diré coses òbvies. Escriure, per...

Ara diré una cosa que semblaré el Jordi Llovet: haurien de prohibir a les escriptores joves (o novelles) de llegir Mercè Rodoreda. Evidentment, això és una facècia, però ja sabem què diu també la dita popular: entre brometa i brometa, la veritat treu la poteta. Dic això a tenor de la deriva que, últimament, estan...

Fa poques setmanes un amic se’m va presentar a casa per obsequiar-me amb una novel·la de segona mà que havia rescatat de la llibreria de vell del poble: es deia Una dona incòmoda i l’havia editada Proa l’any 2008. L’autora? Una tal Montse Banegas, nascuda a Flix el 1974, de qui no havia sentit mai...

Un dels meus subgèneres musicals preferits són les Cançons Dedicades a Mares o Sogres. Joan Manuel Serrat el va practicar amb gran èxit durant la seva joventut (ara Joan Dausà n’ha esdevingut un bon deixeble). El nano del Poble Sec, entre murri i farsant, va explotar perfectament la vena de joglar —mig tarambana però sensible—...

«Els mites, en el fons, no són res més que grans imatges salvades per un pes filosòfic i moral que dóna sentit a les mecàniques quotidianes. I també afegiria: són imatges amb arrels…» Agustí Bartra Laia Carbonell va guanyar el Premi Ciutat de Manacor de poesia 2019 amb el recull Nibrós, que publica Edicions Món...

Els tractes amb la realitat que el gènere narratiu ha de pagar com a peatge inherent a la seva naturalesa el fan volar, massa sovint, arran de terra. Per això, quan un novel·lista o un contista s’enlairen per damunt de la mitjana, cal celebrar-ho. Buscant l’impossible, han reeixit a trobar la paraula que encara no...

L’enveja, de Marina Porras, juntament amb La mandra, d’Oriol Quintana, va inaugurar la «Sèrie pecats» que publica l’editorial Fragmenta. Aquest llibre és un petit tractat sobre el que l’autora considera que és un dels pitjors pecats, si no el pitjor, per corrosiu, adult i fins i tot conscient. Se serveix constantment de passatges de Mirall...

La intermitència de l’èxit i el fracàs de les obres literàries és indicativa, no tant de l’essència d’aquestes obres, com de la nostra pròpia constitució i la constitució d’una època, però ningú no ha escrit encara la història d’aquestes constitucions, i es continua redactant la història de la literatura, que es classifica d’acord amb criteris...

Gabriel Ferrater considerava «ridícul» que encara continuéssim dient Víctor Català quan volíem dir Caterina Albert. I per justificar-ho se servia dels casos de Fígaro-Larra o de Clarín-Alas, aquest últim sense tanta fortuna. Però no esmentava George Sand o George Eliot, per exemple, entre moltes altres que també van utilitzar pseudònims de noms masculins i a...

1. La mort i la primavera és, sobretot, la construcció d’una societat i d’un individu; de la mateixa manera, La plaça del Diamant és, sobretot, la construcció d’una societat i, en aquest cas, d’una indivídua. El que ens passa quan llegim la segona és que podem anar pel món i assenyalar amb el dit un...

D’on surt, la veu d’un escriptor? Com es forma l’estil que fa que sapiguem que allò que llegim és d’un determinat autor, i no pugui ser de cap altre? El to d’una novel·la, d’un conte, o d’un poema, com s’aconsegueix? Segurament, mirant ben endins, però també parant l’orella i aprenent dels que ja hi eren...