Alicia Kopf buscava una mirada nova. Ho escriu al final de tot de Memòria d’Eco, a l’última frase dels agraïments. I pot ser que el llibre sigui aquesta mirada, aquesta veu nova, però abans és una cosa millor: n’és la cerca. Deu anys després de Germà de gel, Alicia Kopf ens torna a regalar un...

Quan amb alumnes d’institut hem abordat el contractualisme, concretament en la versió liberal que beu de la tradició pragmàtica britànica, una qüestió que ha aparegut sovint és si l’estat ha de proporcionar serveis. Quan els preguntava quina era la funció de l’estat en un liberalisme ortodox (i molt simplificat), sempre responien que aquest havia de...

Diuen que a la tercera va la vençuda. Com a mínim, sembla que en això coincideixen la saviesa popular i la crítica catalana pel que fa al resultat de Relíquia, el tercer llibre que Pol Guasch ha publicat a l’editorial Anagrama, després de dos lliuraments d’una qualitat més aviat dubtosa, i la veritat és que...

[…] que la lloança és perillosa, que el triomf té dues cares i que la fortuna amaga sempre un mal. M’ha encantat: retrata com ningú els secrets de la indústria cultural i artística, i també aquesta mirada atònita, descol·locada, de qui arriba al podi sense que ningú s’ho esperi. Pol Guasch El clixé segons el...

El que ara us explicaré pertany a la meva intimitat i no vull que se’m jutgi. Quan a finals de l’any 2016 van ingressar a l’hospital la meva àvia per última vegada –sempre hi ha un últim ingrés d’uns avis, d’uns pares, aquell moment en què, tàcitament, tot i que no es digui en veu...

Fa unes setmanes vaig contraure una sinusitis terrible que em va deixar fora de joc, per la qual cosa vaig decidir abocar-me a les pàgines d’una de les novel·les catalanes més venudes dels últims mesos, un thriller que em prometia hores de diversió, «un ritme trepidant» i «una trama ambiciosa, teixida amb cura i precisió,...

Entre la veu analítica i implacable que diu la novel·la i el somieig boirós de la mirada (tan ingènua com manipuladora) de la protagonista, s’obre la fractura on germina el joc de l’Amèlia de les Camèlies d’Etna Miró. L’amplada d’aquest esvoranc revela d’una manera gairebé dolorosa les martingales morals i les trampes emocionals que sustenten...

I que sia dit des d’ara: aquest és un molt bon text —i un molt bon llibre de Cap de Brot. Som davant la college novel d’una noia de vint-i-un anys just sortida de l’ou acadèmic i amb tots els clixés d’un personatge dels Pantomima Full. La protagonista pateix una crisi diguem-ne “vital” que origina...

Amèlia de les Camèlies, d’Etna Miró, (Cap de Brot edicions) és un llibre d’una qualitat que el situa molt per sobre de la mitjana de tot el que es publica darrerament en la nostra llengua. Aquest elogi inicial té un punt de metzina, perquè la mitjana del que es publica darrerament en la nostra llengua...

Ja sé que a primer cop d’ull no ho sembla –perquè anatòmicament les diferències no són evidents– però hi ha dues classes d’espècies humanes barcelonines. La vida a la capital catalana no s’encara de la mateixa manera si has crescut en una cantonada qualsevol de l’Eixample que si ho has fet en un barri de...

2. On la lectora entén per fi, si no ha llegit el llibre, quines són les aventures de la Diana i quines implicacions tenen per ella Georg Simmel descriu l’«aventura» com un esdeveniment que surt de la quotidianitat, del fil narratiu de la vida del subjecte, que s’hi incorpora com un tot tancat, i l’obliga...

El pas implacable del temps no és només una condemna inexorable, és, també, la possibilitat d’adonar-nos que aquest nostre segle XXI fa la fila d’anar per un sender costerut. Un camí, un indret, que si no es torça farà de mal pair. Pinta, en alguns aspectes, que se’n va pels tocoms transitats anteriorment: totalitarisme, violència,...

Fa un parell d’anys que formo part del Comitè de Selecció del Premi Òmnium a la millor novel·la de l’any. Com potser sabreu, n’hem de seleccionar una desena i la guanyadora final ja va a càrrec d’un jurat venerable. És una tasca que al principi vaig encarar amb molta il·lusió (no és broma), però que...

Tot fent referència a l’assaig canònic Saturn i la malenconia, de Klibansky, Panofsky i Saxl, Calvino defensa a les seves Lliçons americanes que la relació entre malenconia i humor és molt estreta: «Així com la malenconia és la tristesa que es torna lleugera, així també l’humour és el còmic un cop perd la pesantor corpòria...

«Jordi em diu: no vulguis ésser heroïna, que no has nascut per això.» Anna Murià a «La finestra de gel» Durant els últims anys, la majoria de lectors que arribaven a llegir Anna Murià ho feien per dos camins: o bé, arran de la febre rodorediana, hi arribaven llegint les Cartes a l’Anna Murià, que...

Retorno al diàleg literari començat la setmana passada entre El Pèndol, d’Anna Gas, i Els desperfectes, d’Irene Pujadas, tot reprenent el fil de Manel Ollé, a partir del text en què es plantejava la considerable repolitització de la narrativa catalana contemporània, detectable sobretot en l’increment de la consciència de la dimensió política de l’escriptura. Sense...

No li fem justícia a la novel·lassa que és El primer Emperador i la Reina Lluna de Jordi Cussà si ens limitem a elogiar-ne el ritme, la fluïdesa i la qualitat de la prosa. O bé la força de convicció i la vivacitat de les escenes i els diàlegs. Tampoc arribarem ni tan sols a...

Sebastià Perelló ha muntat a La mar rodona un tros de novel·la important amb tres trossos aparentment inconnexos: tres relats que, si els llegeixes distret, podria arribar a semblar que no tenen gaire a veure. Cadascun es defensa sol i fa la seva guerra particular, amb una veu i un món clarament diferenciat. Llavors, vas...

Tendim a acceptar a ulls clucs que el valor d’una ficció creix exponencialment si té prou gruix com per aconseguir recrear un barri, una dècada o un tros de món, o bé si trenca algun tabú i explora un problema social candent, o si redimeix una vida turmentada. Acceptem automàticament que aquest valor encara s’incrementa...

A la coberta de Cal Ratoliu (El Cep i la Nansa, 2020) de Damià Bardera s’hi veu el dibuix d’un tractor Massey Fergusson TE-20 enmig d’un camp segat amb unes quantes bales de palla cilíndriques. Al costat del tractor, el títol, la contracoberta, el nom de l’editorial i el pròleg reforcen la idea que entrem...

Crec que és una obvietat generalment acceptada si inicio el meu discurs constatant que gran part del sector literari català estàvem esperant amb candeletes que Gemma Ruiz Palà publiqués la seva segona novel·la, Ca la Wenling. Un relat centrat en la història de vida d’una dona xinesa que regenta una perruqueria al barri de Gràcia...

  «Entre ser poeta o simplement viure, hi ha una bella possibilitat, que és viure poèticament. Això és el que procuro des que vaig decidir no sojornar definitivament enlloc i fer de caminant.» Joan Vinyoli «Le langage articulé n’est pas une matière propre à épouser le désir —je veux dire: la langue orale, les paroles...

Els tractes amb la realitat que el gènere narratiu ha de pagar com a peatge inherent a la seva naturalesa el fan volar, massa sovint, arran de terra. Per això, quan un novel·lista o un contista s’enlairen per damunt de la mitjana, cal celebrar-ho. Buscant l’impossible, han reeixit a trobar la paraula que encara no...

La primera novel·la de Maria Climent, Gina (L’altra, 2019), és una història de creixement personal. Hi acompanyem la protagonista i narradora del relat des de la infantesa a les terres de l’Ebre fins a la seva joventut al barri de Gràcia i al diagnòstic d’una malaltia crònica, l’esclerosi múltiple, que la fa despertar en les...