Prossegueix la nòmina de catalans que van veient coses pel món que els estan agradant tant i que decideixen escriure’n un llibre. Aquesta vegada és el torn de Júlia Bacardit amb Corresponsal d’enlloc, la crònica dels mesos passats a Bucarest com a enviada d’una agència de notícies. El llibre de Bacardit apareix molt poc temps...

Ho diré ràpid i sense embuts: pocs autors catalans són capaços d’enlairar un relat —amb tants pocs elements i sovint reciclats— com fa Pep Puig. Aconsegueix que cada nova novel·la, construïda sovint sobre materials —escenes, espais o personatges— ja apareguts anteriorment, esdevingui sempre una obra nova, original i llegidora. Un dels secrets és una prosa...

Retorno al diàleg literari començat la setmana passada entre El Pèndol, d’Anna Gas, i Els desperfectes, d’Irene Pujadas, tot reprenent el fil de Manel Ollé, a partir del text en què es plantejava la considerable repolitització de la narrativa catalana contemporània, detectable sobretot en l’increment de la consciència de la dimensió política de l’escriptura. Sense...

He aconseguit acabar-me Els angles morts de Borja Bagunyà. I estic content, no ho negaré. Encara rai que els editors de La Lectora són considerats i deixen un marge de temps prou ampli per poder fer-ne l’article. He hagut de menester pràcticament dues setmanes de lectura! No recordava haver trigat tant a acabar un llibre...

Cap a la meitat de L’aigua que vols les tres filles de la cèlebre Marie Tremblaypierre decideixen fer un capbussó al llac que hi ha davant del xalet on s’han reunit per celebrar el setanta-sisè aniversari de la seva mare. El problema és que l’aigua està molt freda i no acaben de saber com llançar-s’hi....

El passat mes de setembre el francès François-Michel Durazzo va ser reconegut amb el premi Laure-Bataillon 2020 per la seva traducció de Le testament d’Alceste (Zulma). Si bé considero que no necessitava cap pretext per escriure un article sobre Palol, el guardó en si em permet confirmar una certa tendència que ja fa temps que...

En Martí Sales és un traductor i autor notable i ja ha escrit un article sobre Qui et penses que ets? (Alice Munro, Club editor, 2019, traducció de Dolors Udina). El pinyol de l’article de Sales és que el tema de la novel·la és la forja de la pròpia identitat. Escrita l’any 1977 i ambientada...

A El Ciclop (L’Albí, 2017), la darrera novel·la publicada de Jordi Cussà (Berga, 1961), hi apareixen tot de serps: en somnis, al mig del desert, entre els arbres del bosc i, també, en un pergamí que el Ciclop, el personatge que dóna nom a la novel·la, lliura a Ponç Fernandó en el darrer capítol, l’any...

Sergi Pàmies va pregonant a totes les entrevistes de promoció que, al seu últim llibre, L’art de portar gavardina, ha intentat fer una mena d’autoretrat que, com el dels grans pintors, no resultés autocomplaent. Suposo que, amb el temps, la memòria va guanyant terreny a la imaginació o, potser, l’experiència com a escriptor va despullant...

D’on surt, la veu d’un escriptor? Com es forma l’estil que fa que sapiguem que allò que llegim és d’un determinat autor, i no pugui ser de cap altre? El to d’una novel·la, d’un conte, o d’un poema, com s’aconsegueix? Segurament, mirant ben endins, però també parant l’orella i aprenent dels que ja hi eren...

El passat acostuma a ser, per bé o per mal, una ombra difícil de digerir. Els protagonistes de les novel·les de Marta Rojals ho corroboren, de manera ben explícita, des de la primera pàgina: a Primavera, estiu, etcètera, l’Èlia ha de fer net amb un amor d’adolescència; a L’altra, l’Anna es troba atrapada entre una...