Teatre

El theatrum mundi de Damià Bardera

La vida no és sinó una ombra ambulant, un pobre actor  que es mou enrigidit i consumeix el temps que li toca d’estar a escena  i després ja ningú no el sent més.  ―W. Shakespeare, Macbeth la còpia d’una còpia…

«El últim cop mortal que rep la tirania»: el Teatre Complet de Joan Ramis

Un gabinet de teràpies alternatives (seré diplomàtic) ocupa la saleta exterior d’una antiga casa benestant de la Raval de Maó. Esmitjada, la parcel·la se situa entre el carrer del Rector Mort i el carrer de la Comèdia. Els noms no…

El teatre en escrit

«Ser autor dramàtic és assumir la funció de re-humanitzar l’humà que passa, amb la força de la il·luminadora desil·lusió, pel sedàs insondable i inesgotable de l’inhumà.» Dimitris Dimitriadis, El teatre en escrit (Arola Editors, 2023) L’edat d’or del teatre català,…

L’estupidesa de l’absurd

Allò que en els estudis escènics s’ha convingut a anomenar «teatre de l’absurd» no és res més que un conjunt d’obres, ben diverses i eclèctiques, que ocuparen un espai central en l’evolució del teatre del segle xx. Noms com Ionesco,…

Caryl Churchill o com resistir a l’apocalipsi

Aquest 7 de desembre va poder-se tornar a veure al Temporada Alta I només jo vaig escapar-ne, de la dramaturga britànica Caryl Churchill (1938), estrenada prèviament el 27 de maig al Teatre Lliure de Montjuïc, sota la direcció de Magda…

Inventar ficcions per (sobre)viure ex-cèntricament

Els satèl·lit (2020) de Ricard Gázquez i la dramatúrgia postmoderna “The ex-centric, the off-center: ineluctably identified with the center it desires but is denied. This is the paradox of the postmodern and its images are often as deviant as this…

De formes anguloses i endurides

Tres apunts sobre Les cartes, de Caterina Albert plega, plega, que ni jo et vull ofendre, ni tu deus ésser cap Isabel d’Hongria per recrear-te en l’esport divinal de veure llagues i acaronar la ronya que es troba tot corrent…

Goethe, Maragall i altres animals

Quan estudiem el Modernisme sempre esmentem la traducció que va fer Joan Maragall de la Ifigènia a Tàurida de J.W. von Goethe. L’estrena d’aquest text, al parc del Laberint d’Horta, l’any 1898, sota la direcció d’Adrià Gual, va significar un…

Cap a on va el teatre contemporani

Apunts sobre El drama intempestiu, de Carles Batlle Un teatro que lleva décadas sin hacer autocrítica, que es la mayoría de las veces mortalmente aburrido y al que, quizá, lo mejor que le podría pasar es que lo cerraran del…

Resseguint el fil de Hauptmann

Els teixidors (1892) de Gerhart Hauptmann va ser una obra amb una certa predicació entre els cercles més avançats i interessats en el teatre aleshores anomenat sociològic en el tombant de segle a Catalunya. Juntament amb Henrik Ibsen i algun…

Sarah Kane: (Silenci)

En una entrevista després de l’estrena de Crave, Kane deia les paraules següents: I actually think Crave—where there is no physical violence whatsoever, it’s a very silent play—is the most despairing of the things I’ve written so far. At some…

Benet i Jornet més enllà de la dramatúrgia

El 5 de maig de 1932, en un article titulat «Olor de novel·la», Josep Maria de Sagarra va treure a la palestra una qüestió polèmica que feia anys que portava cua: la necessitat de greixar la tradició literària catalana amb…

Virginia Woolf, prefiguradora dels reality shows

Que Woolf és una autora imprescindible de la literatura universal ja fa temps que ho sabem, però que en els seus anys més prolífics, entre Mrs. Dalloway, El far, i Les ones, va escriure una comèdia breu, Freshwater, potser no…

La tragèdia del decasíl·lab. Sobre el Sòfocles de Joan Casas i Feliu Formosa (II)

En la primera meitat de l’article, intentava posar de relleu la importància del vers en el teatre antic; una importància que contrastava, i molt, amb la poca oferta disponible en català de traduccions en vers del teatre grec antic. Aquesta…

La tragèdia del decasíl·lab. Sobre el Sòfocles de Joan Casas i Feliu Formosa (I)

Una mica de context del teatre grec antic i de les traduccions catalanes Si avui s’hagués de definir per què anem a teatre, prescindint d’enfocaments antropològics i sociològics, alguns dirien que hi van per entreteniment, d’altres, per plaer, i encara…

I mentrestant, tornem a esperar Godot

Si hi ha un nom que plana sobre totes aquelles esperes que desesperen, aquest és el de Godot. El (no-)personatge creat per Samuel Beckett fa gairebé setanta anys encara avui s’erigeix com un dels més destacats de tot el panorama…

La llengua de l’amo

Jaume Miró (Cala Millor, 1977) és un d’aquests autors que, incomprensiblement, fora del seu àmbit geogràfic més immediat, és poc conegut, tot i ser un dels autors teatrals mallorquins més prolífics i premiats de la darrera dècada. Per fer una…
bartolí-dramaturga-lectora

Ser dramaturga era i és

Gabriel Ferrater considerava «ridícul» que encara continuéssim dient Víctor Català quan volíem dir Caterina Albert. I per justificar-ho se servia dels casos de Fígaro-Larra o de Clarín-Alas, aquest últim sense tanta fortuna. Però no esmentava George Sand o George Eliot,…

El teatre era una festa. I avui?

Ja fa pràcticament tres anys que el Teatre Nacional de Catalunya va programar per primer cop L’aplec del Remei, de Josep Anselm Clavé, estrenada el 1858 al Gran Teatre del Liceu i que pràcticament des d’aleshores havia quedat oblidada. El…

Llegir o representar, aquest és el dilema (pirandel·lià)

L’actor torna més real, i tanmateix menys vertader, el personatge creat pel poeta, és a dir, li treu tant d’aquella veritat ideal, superior, com més li dóna d’aquella realitat material, comuna […]. L’actor, en definitiva, dóna una consistència artificiosa, en…