00. El perquè de tot

Un dia vaig tindre la idea d’investigar quins poemaris havien publicat autors valencians al llarg de mitja dècada. Volia centrar-me únicament en treballs individuals, deixant a un costat la publicació d’obres completes, antologies, traduccions o llibres fets a quatre mans. El meu objectiu inicial era llegir-los i comentar-los tots per fer una anàlisi global i poder dir: vet aquí la poesia catalana contemporània feta des de València. Poc després, però, vaig haver de reduir les meues aspiracions i circumscriure el meu treball a uns pocs llibres. He mantingut, això sí, el criteri cronològic com a fil conductor per agrupar-los. Pot ser una tria discutible, al cap i a la fi, establir com a punt de connexió entre la poesia d’alguns poetes un criteri biogràfic com és l’edat… Recorde com Joan Fuster, al seu Diari 1952-1960, i en contraposició a una afirmació de Rilke, reivindica que la poesia s’ha d’escriure de ben jove. Ell deia el poeta vell canta al jove que fou, que aquesta enyorança és una experiència de segona mà. Com veurem, però, sempre n’hi ha exempcions. Els quatre poemaris que apareixen aquí comentats es basteixen des del temps present —de primera mà— i el record no hi ocupa el lloc tradicional del lament nostàlgic. Si considerem la poesia com un diàleg, els tres poetes són experts en teixir-lo; confirmant-se i negant-se, en la mesura que l’objecte de la poètica és un i el mateix: el viure.

01. Arran de gel  i Mastaba, de Marc Granell

Marc Granell (València, 1953) és un dels noms centrals de la poesia catalana contemporània al País Valencià, vinculat a la generació del 70 i amb una ampla trajectòria com a escriptor i com a dinamitzador cultural. Des de 1977, quan guanyà el premi Vicent Andrés Estellés, ha bastit una obra extensa, difícil d’encasellar en una única categoria, i moguda per una tensió entre l’experiència personal i una consciència crítica.

Els poemaris Arran de gel (Bromera, 2023) i Mastaba (Bromera, 2025) s’han d’entendre com una continuïtat i, alhora, com una intensificació dels eixos fonamentals de la seua poètica: el desassossec, la reflexió cívica, l’estranyament. Tal com ha indicat Josep Maria Sala-Valldaura (2002), la poesia de Granell es construeix a partir d’una forta càrrega emotiva sotmesa a un procés de condensació que privilegia el poema breu i sintètic.

En aquests dos poemaris, la tensió anteriorment mencionada es tradueix en un jo poètic que escriu des del present, però des d’un present travessat per la consciència de la imminència de la mort. Així, davant la idea fusteriana d’una poesia com a evocació d’un passat perdut, d’una experiència de segona mà, Granell expressa una vivència de primer ordre, actual, sobre la condició finita de l’ésser humà i l’existència.

Aquest jardí, ara infern ofegat en fum i urgències,

fou aquell paradís tot ple d’ales i palmeres

on qui vaig ser fou feliç i va desaparéixer.

Ara el trobe, quan a pressa hi passe, menut, tènue,

 i em somriu esperant que prompte el duga amb mi per sempre

            al no-res on de nou junts serem oblit perenne

(Arran de gel)

La mort emergeix com a figura central i com una presència a la qual s’adreça la veu poètica. És una alteritat discreta però persistent, que acompanya els versos i marca els silencis. Aquesta manera, clàssica per altra banda, d’encarar la mort, s’hi pot posar en relació amb l’estructura que segueix la seua poesia amorosa; és a dir, una seqüència que va des de l’absència fins al reclam, passant pel record i l’enyorança. Això no obstant, en el cas d’Arran de gel i, sobretot, Mastaba, aquesta no culmina en un retrobament feliç amb l’estimada, sinó en l’assumpció del no-res com a horitzó final.

On les veus,

aquelles veus

que em sabien

dir el nom,

dir l’amor,

dir la bellesa»

(Mastaba)

«Petita flor

trista i bella

amb qui mai

vaig ballar,

on, ara,

la música?

(Mastaba)

No és, però, una enyorança naïf. El passat no hi apareix com a refugi, sinó que apareix com una ferida oberta que acompanya el present i constata allò que ja no hi és. Aquest dolor no és simplement viscut pel poeta, també és interpretat a través d’un procés de reflexió personal i depuració formal.

No era

malenconia

mal de poetes,

era un pou

sense fons

ni amarres

(Mastaba)

Aquesta dimensió reflexiva connecta amb el que Francesc Calafat (1991) defineix com a “desidentitat”: una ruptura entre el subjecte i el món que l’envolta, fruit tant d’una crisi interior com d’un entorn percebut com a degradat.

Si el cos és cel·la, exili,

on és la casa?, en quina pàtria?

(Mastaba)

Aquesta tensió es trasllada en el plànol més polític de la poesia de Granell, ja que hi ha implícita la idea que és difícil per a l’individu aconseguir la felicitat en una societat que no és feliç. Cal tenir present que això no es tracta d’un ornament, o un aspecte menor, en la poesia de Marc Granell. La crítica social,  encara que no siga explícita —o el leitmotiv de la seua obra—, és transversal en els seus textos i es mescla indistintament amb els components personals i existencials.

Hi havia un país que no era un país.

Era un forat ple de pus i tristesa,

un udol afusellat a la gola

de la por més abjecta i caïnita.

(Mastaba)

Ciutat de foc i de fang,

tomba infinita, jardí

d’oblits en flor, de renúncies,

de guspires que aviat moren

d’odi encés o indiferència,

ciutat de la passió

feta fum, feta nostàlgia,

en tu soc tot viu d’horror,

de desig tot mort, encara

(Arran de gel)

En aquests dos poemaris de Marc Granell, el desengany íntim i el desengany històric es reflecteixen mútuament. I tot i això, el poeta persisteix a fer poesia. No com a solució, no com a consol, només com a constatació de la impossibilitat d’habitar plenament el món. És en aquest límit que hi trobem la paraula.

02. Abans del vers de Jaume Pérez Montaner

Podem tractar d’analitzar aquest mateix tarannà en Abans del vers (Edicions del Buc, 2024), poemari de Jaume Pérez Montaner, en continuïtat amb la seua concepció de la poesia com a pràctica de consciència. En «Poesia en temps de misèria», la poètica que l’autor va incloure en la versió ja desactualitzada de la seua Poesia completa 1976-2018, defensava que la poesia —tant la seua escriptura com la seua lectura— tenia la capacitat de fer-nos conscients d’ésser vius i de percebre l’experiència amb una major intensitat, per poder «sentir fins i tot la textura de la nostra pròpia experiència del món». A la llum d’aquesta idea, el poema no comença en el vers, comença abans, ja que es tracta d’una actitud particular de mirar el món i interpretar-lo.

En aquest sentit, els paisatges del poeta —les comarques centrals del País Valencià, la ciutat de València o la ciutat de Portland—, sempre presents en la seua obra, deixen de ser un marc decoratiu a ser un espai polític i afectiu. I, com qualsevol altra relació, es construeix des d’una complexa tensió entre les expectatives i el desencís; en una línia, que tot i presentar afinitats amb la poètica de Marc Granell, es manifesta ací de manera més clara com un binomi entre les llibertats individuals i una societat repressiva. Característica, per altra banda, dificilment deslligable de l’època i la societat en què Jaume Pérez Montaner viu la seua etapa universitària.

Temps de penúria i desassossec,

la son o la raó que engendra monstres.

Ciutat nostra, sempre desesperant

[…]

ciutat, ciutat, tant de temps esperada,

sempre a la vora incerta del prodigi

d’un paradís possible o imaginat.

Els versos oscil·len entre allò possible i allò perdut, entre el que podria haver estat i el que encara podria ser. Aquesta oscil·lació, com diu Lluïsa Julià (2010) es vincula amb una concepció de la memòria en què l’oblit no és absència, sinó part constitutiva del record. Construït a partir de l’intent de reconciliar dos extrems, el record de la veu poèta no pot ser sinó fràgil: «El record que ens traeix/ o el record que ens conhorta.»

Al pròleg de l’obra completa, Antoni Martí Monterde explica com, en la poesia de Pérez Montaner, «l’oblit forma part de la memòria, és memòria, tant per la seva impossibilitat cívica com per la ineludible condició fonedissa». Així s’expressa el poeta: «Serà el record que uneix passat i anhel,/puntual manuscrit de la memòria»

Potser fora agosarat dir que, fins aquí, podem parlar de desidentitat novament. Així com Marc Granell es preguntava per quina casa i per quina pàtria; Jaume Pérez Montaner es pregunta per la persistència dels llocs i per la possibilitat de reconèixer-s’hi.  

Encara hi són els llocs on habitares,

si és que habitar et diu alguna cosa?

O són cendra i arena?

D’aquesta crisi de la identitat, incrustada en el contrast entre les creences cíviques del poeta i unes expectatives frustrades, trobem un qüestionament sobre el fet d’habitar aquest món. En aquest sentit, la paraula (la literatura, ja siga oral o escrita) esdevé una forma de resistència doble: d’una banda, davant la feblesa dels teixits comunitaris, el malestar social general i les agressions contra la llengua i la cultura; de l’altra, davant la indeterminació radical de la mort. La poesia no anul·la l’assumpció d’aquesta, tampoc no tanca cap ferida oberta, però fa totes dues habitables a través del vers. Abans i després.

03. Tot passa baix, de Teresa Pascual

Teresa Pascual (Grau de Gandia, 1952) és també una de les veus més consolidades en el panorama poètic en català. Des dels seus primers llibres, a través d’una lírica on pensament i bellesa dialoguen, l’autora ha anat construint-se una sèrie de nocions al voltant de conceptes clàssics de la filosofia com són la veritat o els límits del llenguatge. En aquest sentit, Tot passa baix (laBreu edicions, 2022) s’inscriu en aquesta trajectòria. 

Ens trobem amb alguns dels eixos temàtics que han marcat la seua obra: la reflexió sobre el temps, la memòria, la percepció, etcètera. Com assenyala Antoni Prats (2023), la poesia de Pascual es caracteritza per ser una poesia centrada en la captura d’instants de consciència que en elaborar un discurs tancat sobre si mateix. Podem llegir l’obra com una exploració d’on passa l’experiència, és a dir, baix, dins, allí on el món se’ns fa perceptible i alhora problemàtic.

El món i el lloc exacte, l’esperit,

el món i el sentiment, només un lloc,

la fissura invisible de les coses

[…]

l’interior, el món, el punt de vista,

la gravetat, el blau, la doble roda,

el calat de la bretxa que travesses.

Ja el primer poema anuncia l’espai que ocupen els versos és un entremig: entre el món i l’experiència íntima, entre la realitat i els afectes. És aquesta dualitat, que abans he descrit com a ferida, la que apareix aquí com «la fissura invisible de les coses». Al mateix temps, i justament perquè la que ens possibilita l’experiència, que aquesta fissura esdevé necessària.

Ací va ser, la inscriuen:

la falta i les memòries;

ací va ser, nosaltres,

els dos costats del pont.

La figura del pont encarna aquesta idea de fissura, la fa visible en un doble sentit: en primer lloc, com a lloc de pas i de connexió entre un extrem i un altre; i, en segon lloc, com un espai on es genera una dualitat vertical i ontològica entre el món de dalt, des d’on el que passa es veu insignificant, i el món de baix, on succeeixen les coses de debò.

Hui tornen ells,

veuen baixar el riu,

tot passa baix

i tot es veu menut

i res no importa més.

O també:

Hem mirat cap a baix i tot cobra la urgència

Del nivell del pendent, dels buits de la barana.

[…]

tot passa mentre el món

es vessa en la fractura, d’alguna ànima, sempre.

En aquest punt, si en Marc Granell la fissura es manifestava com a desengany i en Jaume Pérez-Montaner com a interrogació sobre la persistència de la memòria, en Pascual la reflexió es desplaça cap a les condicions mateixes de l’experiència. Segurament, Tot passa baix no comparteix el tarannà pessimista amb el qual algunes peces dels mencionats anteriorment afronten l’horitzó d’expectatives incomplit. Ací, la dimensió cívica no desapareix, però sí que queda més difuminada. El conflicte no s’hi presenta com un conflicte individu-món; més aviat si presenta com un conflicte de percepció i les condicions de possibilitat de dir una veritat concreta i irreductible d’un mateix i d’allò que ens travessa. En paraules de la mateixa autora (2001): «aquells sectors de realitat […] sense saber sempre massa per quins motius, ens trobem dirigint la mirada».

04. Perquè cal tancar, tot i que no es puga

Pot ser que el criteri inicial de selecció, l’edat, continue sent insuficient. Ara bé, s’intueix una certa coherència temàtica entre els quatre poemaris. No tant perquè els escriptors compartisquen una manera d’escriure, ni tampoc perquè compartisquen una mateixa manera d’abordar uns eixos temàtics. En Granell la paraula s’enfronta a la mort; en Pérez Montaner constitueix una forma de resistència; i en Teresa Pascual la paraula no renuncia a fixar l’experiència, però sempre es queda en el llindar. Tanmateix, en tots tres la poesia apareix com una pràctica de coneixement que fa servir l’experiència, irreductible de cadascun, com a clau interpretativa. I tots tres ens parlen des del present seu, que és el nostre.

Bibliografia

Calafat, Francesc. (1991) Camp de mines. Poesia catalana del País Valencià, 1980-1990. Edicions de la Guerra.

Julià, Lluïsa. (2002) «Aproximació a la poesia de Teresa Pascual» en L’Aiguadolç, núm 27, pp. 61-70

Julià, Lluïsa. (2010) «Poesia i oblit. Sobre la veu poètica de J. Pérez Montaner» en L’Aiguadolç, núm 37, pp. 121-128.

Pascual, Teresa. (2001) «Poètica», en Líneas de fuga. Poéticas de la perplejidad. Bienal de Valencia.

Prats, Antoni. (2023) «Poesia de peus a terra», en L’Aiguadolç, núm 52, pp. 269-272.

Sala-Valldaura, Josep Maria. (2002) «Exercicis per a una veu: Les modulacions expressives de Marc Granell» en L’Aiguadolç, núm. 27, pp. 47-54.