«La família és la família» deu ser l’única cosa certa que es pot dir realment sobre la família. A Com vaig aprendre a conduir aquesta oració copulativa la deixa anar la Coseta, que va ser víctima de pedofília a mans del seu tiet i que rep aquest apel·latiu (Coseta, en l’original, Lil’bit) en referència als seus genitals —«al bell mig de les teves cames hi havia/ només una coseta»—, com pràcticament tots els seus parents. Aquest és el context de la protagonista, crescuda a l’estat de Maryland durant els anys noranta del segle passat. Però que ha patit abusos sexuals no ho sabem del cert fins a l’escena final de l’obra de teatre: als onze anys, amb l’excusa de deixar-la conduir, l’oncle Peck va abusar de la seva neboda.

La dramaturga estatunidenca Paula Vogel (1951) concep aquesta peça en paral·lel amb un manual de conducció, estructura que li permet transportar personatges i públic endavant i enrere en el temps. Que el text fos autobiogràfic no podia influir en l’impacte que l’obra va tenir quan es va estrenar (1997, premi Pulitzer de teatre l’any 1998), atès que Vogel no ho ha dit públicament fins després de la mort de la seva mare.¹Juanico Llumà, Núria. «Paula Vogel: “Ara que la mare és morta ja puc dir que és una obra autobiogràfica”», Ara, 27 de gener del 2026. https://www.ara.cat/cultura/teatre/ara-mare-morta-ja-dir-obra-autobiografica_1_5630212.html. Al muntatge representat a la Sala Beckett, sota la direcció de Marilia Samper, Mireia Aixalà i Ivan Benet interpreten bé els papers principals, acompanyants d’un cor grec format per un home i dues dones que, a més, tenen la virtut de ser músics polifacètics (piano, ukelele, saxo, pandereta, veu): Alba Gallén, Blai Juanet Sanagustin i Kathy Sey.

Quan el xantatge és a la base d’una relació, les possibilitats de sortir-ne il·lès són baixíssimes. I això el públic ho sap —potser per experiència—, però la Coseta de tretze anys encara no ho ha après i és ella qui proposa al seu oncle passar estones juntes a canvi que ell la deixi de beure alcohol. L’autora vol ser fidel la complexitat psicològica que hi ha al darrere de les situacions d’abús: hi pot haver afecte, gelosia, ganes de rebre atenció, inconsciència, culpa i moltes coses més. Perquè sí, tots estem plens de contradiccions com les que Vogel ens serveix en safata: l’oncle Peck és una persona ben agradable amb el seu nebot quan al nen li fa pena pescar un peix, i és del parer que «hauríem de ser més amables amb les dones», comentari que deixa anar sense gota d’ironia mentre renta els plats després d’un àpat familiar.

De fet, si l’espectador no arriba a sentir empatia amb el qui va abusar sexualment de la Coseta és només a causa de la visibleincomoditatper què passa la protagonista en gairebé totes les escenes (quan li creixen els pits, quan rep lliçons de conducció, etc.). La «Guia de la Mare pel Consum Social d’Alcohol» que recita memorablement Kathy Sey és una magnífica exemplificació de l’actitud defensiva amb què aprenem a viure les dones. Perquè, tal com diu l’oncle Peck a la Coseta de tretze anys, «les noies es fan dones molt abans que els nois es facin homes» i això «per als homes és una benedicció».

A diferència del que passa a El principi d’Arquimedes (2012),de Josep Maria Miró —una obra de teatre que recorda a la de Vogel pel tema que tracta, però que aconsegueix a la perfecció situar l’espectador en una cruïlla en què resulta molt difícil prendre partit—, els tocs d’alerta que Com vaig aprendre a conduir va mostrant tampoc ajuden a empatitzar: l’oncle Peck descordant un gafet del sostenidor de la Coseta, comparant la submissió d’un cotxe amb la d’una dona o enviant cartes a la neboda amb un recompte dels dies restants fins a la majoria d’edat. I tot això mentre sonen cançons com «You’re sixteen» o «… Baby one more time» amb fragments com «You’re sixteen, you’re beautiful and you’re mine» o «Hit me, baby, one more time». «Altra música dels seixanta està farcida de referències pedofíliques», escriu Vogel a les notes de producció de l’espectacle. No hauríem d’escandalitzar-nos; nombroses cançons del reggaeton actual no diuen les coses de manera gaire diferent.

Potser és per això que el desenllaç escenificat no deixa la porta oberta a l’ambigüitat, com sí que ho fa el text de Vogel en la didascàlia final: «(Mentre COSETA ajusta el mirall retrovisor central, una llum tènue colpeja l’esperit de l’oncle PECK, que està assegut al seient del darrere del cotxe. Ella el veu al mirall. Ella li somriu i ell assenteix amb el cap. Estan contents de fer un llarg viatge junts. […])». Una contradicció més. Com la que viu Coseta, que cap al final de la peça confessa que la sensació agradable més semblant a la de «volar dins del cos» la sent precisament quan condueix.

I sobre la família, què n’hem de dir? De tant en tant recordo el que escrivia Xènia Dyakonova en un capítol d’El conte de l’alfabet, en un context ben diferent: «tenir un paper, una mare i uns avis que estaven per mi, en realitat, era tan excepcional que en podria haver fet una novel·la».²Dyakonova, Xènia. El conte de l’alfabet. Barcelona: L’Avenç, 2022, p. 86. El problema no és que la Coseta no tingui pare conegut o que visqui en una família en què gairebé tot gira al voltant del sexe i la sexualització, sinó els tabús que persegueixen les tres generacions de dones de la família: l’àvia, casada amb catorze anys; la mare, a qui els seus pares no van ajudar quan es va quedar embarassada, i la mateixa Coseta, que rep respostes contradictòries quan aconsegueix preguntar-los en veu alta si la penetració fa mal.

La Coseta es fa gran i arriba als quaranta-vuit anys —per indicacions de l’autora, l’edat del darrer monòleg ha de reflectir la de l’actriu que l’estigui interpretant en cada cas—, els que tenia el seu oncle quan es van veure per darrera vegada. Ella rememora la decisió que va prendre amb divuit-anys: «no vull que nosaltres dos ens tornem a veure mai més», diu la Coseta. «Estàs enamorada d’algú altre», fa l’oncle Peck en un to interrogatiu més adequat que l’afirmatiu de la versió escrita del text. És la resposta d’algú que no ha entès res. La Coseta veu el seu oncle com l’Holandès Errant, amb l’única possibilitat d’alliberar-se de la condemna de vagar pel mar si troba una donzella que l’estimi: «I en el meu cap veig l’oncle Peck […] buscant una noia jove que, per voluntat pròpia, se l’estimi. I l’alliberi». En fi, suposo que el món continua funcionant gràcies a persones que s’adjudiquen la responsabilitat de salvar algú, malgrat que aquest algú sovint no necessiti o no vulgui ser salvat.

Acabo l’article felicitant la Sala Beckett per la publicació del text (amb traducció d’Helena Tornero Brugués) a la col·lecció Biblioteca Sala Beckett, editada per Prole. Aquest és el primer text de la multipremiada Paula Vogel que es publica en català. Tal com explica Martí Romaní al pròleg del llibre, resten inèdites les seves altres obres que s’han traduït.³Vogel, Paula. Com vaig aprendre a conduir. Barcelona: Prole, 2026, p. 17. Esperem que a la dramaturga, que va venir a Barcelona el gener del 2026 per assistir a l’estrena catalana de Com vaig aprendre a conduir i a la lectura dramatitzada d’El vals de Baltimore, l’hagi convençut la versió de Marilia Samper. Al públic sí que ho ha fet.

• 1
  Juanico Llumà, Núria. «Paula Vogel: “Ara que la mare és morta ja puc dir que és una obra autobiogràfica”», Ara, 27 de gener del 2026. https://www.ara.cat/cultura/teatre/ara-mare-morta-ja-dir-obra-autobiografica_1_5630212.html.
• 2
  Dyakonova, Xènia. El conte de l’alfabet. Barcelona: L’Avenç, 2022, p. 86.
• 3
  Vogel, Paula. Com vaig aprendre a conduir. Barcelona: Prole, 2026, p. 17.