En el límit de les paraules en l’abisme

en la profunditat de no sé què

t’invoco

no forcis la veu ni el sentit

(Josefa Contijoch)

La lectora, en minúscula, convoca tres significats evidents. D’una banda, és una referència a la revista en la qual estem escrivint. En segon lloc, a la lectora que soc jo, en escriure. Tercer, a la lectora a què aquest text vol apel·lar, la lectora que aquest text prefigura i construeix, i la que construeix el text en llegir-lo. Tots tres sentits ens permeten llegir la “lectora” com a promesa; de continuar fent crítica literària, de continuar sent ella, de continuar militant dins l’espai literari.

A El temps de la promesa, la Marina Garcés ens recorda la necessitat de comprometre’ns en un món basat en la inconstància. La promesa, com recorda Garcés recuperant Ricoeur, neix de la paraula donada a l’altre; situa l’ètica en el llenguatge per recuperar la seva funció performativa i ens obliga a continuar sent nosaltres mateixos, com a individus que formen part d’una comunitat múltiple i que intenten sumar-hi des de la seva singularitat. L’escriptura funciona, també, com una promesa que, en aquest article, us llanço.

El nom «La lectora» ens recorda, també, que la crítica és sempre encarnada, que és un acte que fa friccionar les diverses temporalitats des de les particularitats que tracta, les diverses escriptures des de la seva materialitat, els cossos de tots aquells individus que, en llegir-la, es deixen afectar per ella, l’encarnen en les seves vides, en la seva manera de llegir el món, de ser, cada persona, «lectora» a la seva manera.

Ara que ja hi veig clar sóc el que sent

que la salvació està en la forma

(Blai Bonet)

Aquest text pren la forma d’un diàleg critico-literari i poc acadèmic perquè sospita de qualsevol missatge que pugui ser resumit sense conservar-ne la forma. Una de les característiques de La lectora és que, malgrat la virtualitat, aposta per un format llarg d’article que s’oposa a la lògica de la piulada, de l’eslògan, del croc de les granotes que diuen el seu propi nom, el juny de sempre, a un bassal admirat (sovint em ve al cap aquest vers de Dickinson, quan penso en la relació que tenim amb les xarxes).

La literatura, ho han dit infinites veus, crida l’atenció sobre la forma, la fa indissociable del contingut, la torna matèria primera perquè estableixi noves relacions dins de cada text que qüestionin qualsevol saber institucionalitzat. La crítica literària es fa càrrec d’aquesta especificitat; sense convertir la literatura en lletra morta, fa explícit el diàleg amb aquells textos que la precedeixen.

La crítica […] dóna a una societat consciència de la seua literatura, en revelar-li que sota la funció hedonística del poema, de la novel·la, del drama, hi ha un fort entrellat d’implicacions morals i la figura exacta d’un poble que també així fa la seua història

(Joan Fuster)

L’any passat, Raig Verd publicava en català Un nosaltres sense estat, on Yásnaya Elena Aguilar explica els problemes de la condició mixe a Mèxic. És a dir, de formar part d’una cultura i una llengua que no són les oficials de l’Estat reconegut. La traducció al català del llibre, amb el pròleg de Pere Comelles i l’epíleg de Júlia Ojeda, oferia un paral·lelisme clar d’aquest problema amb el català (sense anul·lar, evidentment, les diferències d’intersecció en cada context). Un dia, vaig esmentar-lo en una conversa i algú em va respondre: «això és el que ja deia el famós manifest d’Els marges!». Es referia, és clar, a «Una nació sense estat, un poble sense llengua», on s’analitza la importància de defensar una cultura i una llengua minoritzades com la nostra. Evidentment, sense caure en un nacionalisme identitari perillós o en un victimisme confús. Caldria afegir-hi –comenten els autors del manifest en una nota a peu de pàgina– la complexitat que hi sumen totes les parts dels Països Catalans que no estan dins de les fronteres de Catalunya i que constitueixen els pilars del que entenem per literatura catalana (Mercè Picornell ho ha estudiat molt acuradament¹Recomano la lectura del seu article «Comparar, compartir, combatre: repensar els Països Catalans des d’una catalanitat a lloure», publicat el 2020 a L’avenç núm.46).

Al llarg dels anys, s’ha fet evident la necessitat d’articular una definició matisada dels termes «literatura catalana» o «literatura escrita en català». També de definir què entenem per cultura catalana, de reivindicar la nostra pròpia contracultura i d’obligar-nos a descentralitzar el que sovint es reclou a Barcelona com a capital cultural, de fixar-nos en els teixits associatius que generem, en la nostra cultura popular i en les editorials independents, en tants petits espais que encara militen per una cultura múltiple i crítica. D’escapar de l’endogàmia cultural, de l’aburgesament d’alguns mitjans, del «provincianisme dels petits» (aquell que, segons Kundera, portaria les cultures minoritàries a complaure’s en la seva petitesa, a tallar el diàleg amb d’altres per una qüestió de baixa autoestima acomodada), dels atacs personals i els copets a les espatlles pròpies, però també de la falsa il·lusió de ser una cultura «normalitzada»²Ho comenta Josep J. Conill a «Extraterritorialitat literària i minorització lingüística», dins L’espill núm. 60.

Escriure en català, com ja s’ha dit tant, és posicionar-se políticament (ho és, de fet, escriure en qualsevol llengua, per imperial que sigui). També ho és fer crítica en català, perquè tota literatura i tota cultura necessiten la seva crítica, una crítica insistent que no es complagui amb cap mena de mecenes o de valor, que no confongui les lleis del lliure mercat neoliberal amb un espai públic de llibertat radical, una crítica que es fonamenti, essencialment, en l’autocrítica. Cal ser conscients, en tot moment, de l’ús que estem activant de cada paraula en el moment d’utilitzar-la, de les definicions de «cultura», «llengua», «literatura» i «crítica» que oferim en cada pràctica, perquè és a través de les concrecions que es construeixen i deconstrueixen els conceptes, i no al contrari. Per això, no resoldré en aquest escrit què és la crítica, però tampoc no deixaré de parlar-ne.

La meva vida la puc començar a explicar per on vull

(Mercè Rodoreda)

(A La mort i la primavera, la veu narradora continua afirmant que la seva vida és closa; no ho és, ja ho sabeu, ressuscita en cada lectura, dins de cada lectora.) Podria començar explicant el dia en què la Gemma Medina em va escriure per demanar-me la primera ressenya. Vaig iniciar llavors el diàleg amb uns autors que, entre molts d’altres, han esdevingut part del teixit autobiogràfic i literari que em construeix contínuament com a subjecte que escriu, com a subjecte que, mentre escriu una tesi sobre Josep Palàcios, ha decidit dir que sí a entrar a l’equip editor de La lectora.

O podria començar parlant dels Estudis Literaris, fer una llista de tots els professors de la carrera que em van marcar  i que em van ajudar a construir els paràmetres del que hauria de ser, per a mi, la crítica literària. O de les pràctiques al Núvol i les primeres ressenyes a Els marges. Esmento aquests episodis perquè crec, justament, que La lectora se situa en un punt mig entre ells (i entre molts altres; és clar). La lectora no està tancada en la institució acadèmica –ni en carreres, ni en indexacions– ni arriba a ser periodisme cultural –indispensable, d’altra banda–; busca la llibertat entre aquests dos eixos, i és aquí on situa la seva particularitat i es fa necessària (recordo quan, al I Congrés Internacional Literatura Catalana de la Postmodernitat, la Marina Porras parlava de la necessitat d’ampliar el diàleg entre el dins i el fora de l’acadèmia, i el Jaume Coll Mariné assentia, pensant en qui sap què). També es diferencia de les revistes impreses o periòdiques que busquen ocupar un espai semblant (hi pensava l’altre dia, en una presentació de Solstici) en diverses zones dels Països Catalans. La virtualitat ens permet combinar la constància setmanal amb uns formats llargs que no serien possibles d’una altra manera, alhora que obre la possibilitat d’oferir contingut obert a tothom qui tingui accés a internet. M’agrada imaginar la cultura crítica com un virus que afecta la matèria, el cos dels llibres, el de les lectores.

Potser sempre escriure té alguna cosa a veure amb la revolta. I amb la mancança: «L’escriptura literària està lligada a la regió on falla la seguretat de la llei (Blanchot)»

(Maria-Mercè Marçal)

Podríem definir La lectora, em fa l’efecte, com una fricció. En primer lloc, perquè la crítica és, com afirma Barthes, fricció; fer crítica és generar un text que friccioni amb aquell de què parla, és reterritorialitzar en el present el text literari a través del diàleg que hi establim. Mai no hi ha un objecte d’estudi, sinó dues veus que friccionen en un món en què la virtualitat i la incomunicació han esdevingut un paradigma relacional alarmant. Més enllà, La lectora se situa en la fricció entre l’acadèmia i l’enfora de l’acadèmia, entre un discurs sobre la crítica que la institucionalització ha volgut tancar en una universitat històrica i un altre que es vol oferir lliurement, sense fronteres. No per eliminar-ne cap dels dos sinó per fer-los conviure; per tendir al nivell de profunditat al qual ens apropa el conjunt de lectures apreses en l’acadèmia i llançar-les més enllà, en un format obert i accessible. És el posicionament que Teresa de Lauretis, des de la teoria del cinema i la feminista, anomenaria el treball «fora de camp», un posicionament que, des del marge, però sense deslligar-se de les pràctiques socials, afectaria a tota l’escenografia, la qüestionaria  i transformaria micropolíticament.

Aquesta posició és, essencialment, problemàtica. D’una banda, perquè la llibertat a què aspirem deriva d’un impuls militantment utòpic: el d’arribar als espais on encara no hem arribat, el de fer-nos càrrec que la llibertat no es dona en el gest de publicar un comentari en línia, sinó en el de difondre, encomanar, com un virus antisistèmic, el vell esperit crític, aquell que els règims d’una manera o altra totalitaris tendeixen a eliminar. Això ens condueix, també, a una lluita desesperada per no caure en tot allò que intentem defugir: un recorregut institucional, el sensacionalisme de les xarxes, la lògica mercantil… Malgrat témer que no sempre ho podrem aconseguir.

Perquè, és evident, mai no encarnarem “la crítica” en termes absoluts, ni ens mourem en absoluta llibertat entre les institucions i els aparells ideològics de l’estat neoliberal, ni encarnarem l’ideal cap al qual utòpicament apuntem. La crítica neix, com postulaven els romàntics, del gest irònic, de l’intent d’arribar allà on se sap que no es podrà arribar; la crítica ha d’estar sempre en moviment, ser intempestiva, defugir les identitats fortes. La crítica mai no ostenta el poder: el qüestiona. Parteix d’un impuls utòpic polític, discontinu, que veu en la literatura, inclosa la crítica literària, una possibilitat d’escapar de la lògica semiocapitalista i necropolítica, que juga amb l’ambivalència dels mots i ens remou constantment les categories, que se situa en la diferència, en la irreductibilitat de la forma, en la possibilitat d’universalitzar els punts de vista marginals i remoure tot allò hegemònic. Partirem, doncs, d’aquest impuls, d’aquesta voluntat de diàleg ininterromput, d’intempestivitat sense final, que emergeix a cada present per qüestionar-lo.

Voldria encarnar, en aquest article, el vers (de Marçal) «T’estimo, exiliada al perquè dels poetes» com una declaració d’amor a la crítica, a tothom qui resta als marges i a la lectora que ets tu.

no s’acaba el teu viatge,
no s’acabarà mai més

• 1
  Recomano la lectura del seu article «Comparar, compartir, combatre: repensar els Països Catalans des d’una catalanitat a lloure», publicat el 2020 a L’avenç núm.46
• 2
  Ho comenta Josep J. Conill a «Extraterritorialitat literària i minorització lingüística», dins L’espill núm. 60