1. A l’abril de 1981, sortí el número 1 de la col·lecció Textos Filosòfics, amb el propòsit evident de contribuir a la normalització lingüística del català en un dels àmbits més desemparats, el del gènere literari específic que és la filosofia, i que comprèn des dels aforismes presocràtics o els diàlegs platònics, passant pels tractats o les enciclopèdies (el mètode i el sistema), fins a l’escriptura assagística del segle XX. Sota la direcció de Pere Lluís Font, al llarg de més de vint anys, se’n van anar publicant textos cabdals–a Editorial Laia, primer, i Edicions 62, després. Entre els títols programats de bon començament, Minima moralia encara no havia vist la llum quan se suspengué la col·lecció.

Del seu autor, Theodor W. Adorno, l’editorial Columna publicà, l’any 2001, una selecció d’escrits amb anotacions i pròleg a cura de Robert Caner-Liese: Notes de literatura. El 2004, Gustau Muñoz n’edità, en traducció seva, L’assaig com a forma (PUV), amb un pròleg de Jacobo Muñoz. I també, l’any 2022, una conferència del 1967, Aspectes de la nova extrema dreta (Ed. Afers). Crec que aquestes eren, en format llibre, totes les edicions en català dutes a terme, entrat el nou mil·lenni, d’un dels membres principals de l’anomenada Escola de Frankfurt, almenys abans que l’editorial Arcàdia publiqués Minima moralia, l’any 2024, en la traducció de Joan Ferrarons i Llagostera. 

A Catalunya, Ferrarons té prestigi com a excel·lent traductor de novel·la, especialment de l’alemany. Va rebre el V Premi del PEN Català 2020 per El castell de Kafka. És comprensible, doncs, que Arcàdia acudís al “talent jove” per rescatar dels llimbs l’obra d’Adorno més celebrada. Amb tot, l’excepcional iniciativa es prenia en un país on s’estila l’actitud que el mateix Adorno descartava per a l’assaig, del qual ens advertia que “no comença amb Adam i Eva”. Massa sovint, als traductors d’aquí els agrada començar de nou, sense encaparrar-se en la feina feta pels qui els han precedit. Així, la nostra llengua progressa del feliç estat en blanc d’Adam i Eva als inútils esforços de Sísif. 

Lògicament, per traduir cal conèixer bé tant les llengües implicades com la matèria en qüestió. A casa nostra, les dificultats es multipliquen perquè, d’una banda, la familiaritat amb el llenguatge filosòfic s’ha adquirit generalment en traduccions castellanes. I d’una altra, la inqüestionable degradació creixent de la nostra llengua pot empènyer el traductor a donar massa facilitats als potencials lectors, amb solucions que degraden el text original. En aquest aspecte, Ferrarons es resisteix a la influència de la versió castellana de Joaquín Chamorro Mielke d’ençà del mateix subtítol del llibre: Reflexions des de la vida deteriorada. Aquest gest inicial d’evitar el calc de dañada resultava lloable, sempre que se sabés trobar una expressió catalana bonica a més de genuïna. Però la cerca al respecte no justificava en si mateixa que, a l’interior del llibre, l’adjectiu del subtítol, beschädigte, es traduís per “danyada”, i per “deteriorada”, en canvi, geschändete (p. 37 i 58). Ara, enfocant-ho de cara al futur lector, potser sí que les connotacions del subtítol atrauran els devots del transhumanisme i la robòtica. A mi em sembla una opció bàsicament lletja. I també que hauria estat molt millor adoptar la de Caner-Liese, al pròleg de l’edició citada: Reflexions des de la vida malmesa.

Minima moralia (títol en contraposició simbòlica a l’aristotèlic Magna moralia) és un llibre d’aforismes, que conté màximes o sentències breus a la faisó dels clàssics, però respon sobretot al model d’escriptura fragmentària característica de Nietzsche, és a dir, desenvolupada en peces més extenses. Cada fragment té la seva pròpia entitat gràcies a un títol individual, propi, sovint una mena d’epígraf. Lluny del sistema, tanmateix els aforismes poden esdevenir peces d’un “mosaic”; si més no, Adorno ho espera així de l’art de l’assaig. No es tracta, però, d’edificar, i molt menys en el sentit d’instruir moralment, sinó d’un exercici perseverant de la crítica. Emparant-se del jo dels ciutadans, la societat de masses ha dut la individualitat al seu ocàs (Untergang). D’aquí ve que Adorno situï la capacitat crítica, si enlloc, en l’individu. Al cap i a la fi, en paraules del poeta, “per tornar a néixer necessiteu morir”. Les cito a tall d’obligat resum, no pas en un accés de pruïja catalanista. A mi, ho reconec, “ocàs” no em sona tan genuí com “capvespre”, o “ensulsiada”, que és la traducció de Ferrarons: “l’ensulsiada de l’art mateix” (p. 99). Però resulta que l’ocàs (no l’ensulsiada) del Zaratustra nietzscheà batega en l’ús que Adorno fa d’Untergang. Hi guanyaríem respectant-ho.

2. Hi ha unanimitat entre els lectors en alemany: la prosa d’Adorno és costeruda. Naturalment, això grava la feina del traductor, que haurà d’aguantar l’equilibri entre el respecte escrupolós al text i el deure d’aconseguir que no es torni inintel·ligible per als receptors. Però, si s’escolta el mateix Adorno, no s’hauria de caure tampoc en l’altre extrem: “Proust té la cortesia [Höflichkeit] d’estalviar al lector la vergonya [Beschämung] de creure’s més intel·ligent que no pas l’autor” (a la p. 60, els noms en cursiva traduïts com “delicadesa” i “ridícul”). 

L’escriptura adorniana és sòbria, neta de reiteracions i indicadors gramaticals o semàntics de més. Se’n pot dir concisa amb independència de la llargada de les frases, en la mesura que aquestes contenen tot just el necessari amb vista a la seva intel·ligibilitat. I no pas perquè l’autor es vulgui fer entendre ell mateix, sinó per tal que el lector entengui els objectes tractats. Sens dubte, el criteri de la justesa necessària varia segons el registre expressiu de cada llengua. Però, per a qualsevol, Adorno concep l’expressió no pas remetent-la a un subjecte, ans com a expressivitat del text en si. Ho il·lustren els aforismes més breus del llibre: “mònades” –solitàries, per tant– lluents i punyents alhora. En suma, l’expressivitat del text neix de la seva articulació. I la vulneren els signes de puntuació (interrogants, admiracions, punts suspensius) que s’hi adhereixin a l’estil de les emoticones. Ferrarons es dedica a escampar-n’hi, tot i que Adorno s’absté d’aquesta mena de signes. 

Tot i així, el perjudici a l’elegància literària que cometen unes tals estridències infiltrades, en els epígrafs o títols sobretot (aforismes núm. 25, 43, 86, 116, 149, 152), és peccata minuta en comparança amb les distorsions de significat. En un fragment on evoca el paradigmàtic train bleu de la seva infantesa (“el Tren Blau francès”, segons Ferrarons, qui rectifica el mot francès de l’original alemany), l’autor esmenta, en sintonia anímica amb el luxe material que hi descriu, “la cura dels amables receptors de les propines” (die Sorge freundlicher Trinkgeldempfänger). Doncs vet aquí que ho trobem convertit en “l’atenció d’un servei que perseguia les propines” (p. 162), no sé si de resultes d’una mirada sorneguera o de sindicalista, totes dues absolutament estranyes al text original. 

D’alteracions de significat n’hi ha a tot el llibre. Les més vistents –és clar, als títols– prenen diverses formes. Com ara la traducció de Wenn dich die bösen Buben locken per “Si uns pecadors et volen seduir” (p. 31), on “pecadors” substitueix “els minyons dolents”. Així és assignat a l’original un hipotètic referent bíblic, en una nota a peu de plana que, si és encertada, mata la ironia de l’autor, havent pujat al mateix títol per reemplaçar-la, si de cas, la pròpia del traductor. Ara bé, suposo que la majoria de retocs obeeixen al deler d’explorar les possibilitats del català, sobretot quan es tracta de dites populars, o de contes infantils, als quals Adorno tornava sovint. Aleshores el nostre traductor, capficat en aquesta tasca, no para esment en el fet que les imatges desvetllades per una dita no són iguals a les de la seva anàloga en una altra llengua. 

Kind mit dem Bade, extracte del proverbi del badoc que llença el nadó a la bassa amb l’aigua bruta d’haver-lo banyat, es transmuta en “El bou i les esquelles” (p. 52). Com a al·lusió al risc de perdre-ho tot, mitjans i fi, en un acte fallit, la nostra dita ramadera hi escau. Tret que les respectives imatges són heterogènies. La del nadó, esgarrifosa; però potser Adorno ja ho volia. Per cert, no en diem “perdre bou i esquelles”? Em sembla que, de tant afegir articles (a més del ventall de signes de puntuació) que Adorno desestima, Ferrarons n’acaba afegint de sobrers a les seves pròpies innovacions. 

Simptomàtic amb escreix és el títol “Partir peres” (p. 34). L’original fa Tisch und Bett: “Taula i llit”. Segons nota de Chamorro a l’edició en castellà, es tracta d’una fórmula jurídica per a la dissolució del matrimoni, que és el tema de l’aforisme. De debò que el català només pot oferir metàfores de pagès per designar funcions institucionals o elements d’alta cultura? Així tornem a l’atzucac de sempre, havent perdut una altra ocasió per elevar la categoria cultural de la nostra llengua bo i treballant-ne els recursos propis, inclosos alguns fora d’ús quotidià. Hi ha, potser, cap llengua que identifiqui el registre tècnic o el filosòfic amb el d’estar per casa, i l’escriptura amb l’oralitat? 

Admiro la brega duta a terme per esquivar el pes de l’edició de Chamorro, del qual, si més no, em desconcerta la gràcia de llimar les expressions originals que podrien ofendre l’orella d’“el español fino”. Però considero un preu massa elevat l’arrapament al català folklòric. Pel que fa a Minima moralia, s’hi desllueix l’esplèndida escriptura d’Adorno amb uns guanys molt magres, d’altra banda, tocant a l’educació lingüística dels eventuals lectors. Quin sentit té una expressió tan intolerable en el context com “les mamaven dolces” (p. 32), si ben poca gent deu saber què vol dir? El mateix Ferrarons aparenta ser-ne conscient en versionar Hänschen klein com un enrevessat “Diu que quan seré gran…” (p. 181), potser perquè sospita que ja ningú no ha sentit cantar mai “en Joan petit” (l’homònim del títol original). I, per acabar-ho d’adobar, així com Adorno reconeixia en la seva prosa certs girs similars als de la indústria cultural (p. 28), se m’acut que “Rebentafestes” (p. 238) potser encara és massa deutor d’aguafiestas, qui sap si a causa de l’oblit d’“aixafaguitarres”.

Val a dir, però, que Ferrarons no explota només les peculiaritats lèxiques i narratives de la nostra llengua, sinó que, en alguna ocasió, n’aprofita les estructures gramaticals a fons: “Si preguntes per l’objectiu de la societat emancipada, rebràs respostes com ara […]” (p. 214). A l’original, Auf die Frage nach dem Ziel der emanzipierten Gesellschaft erhält man Antworten wie […], no s’hi troba cap “tu” explícit ni implícit, sinó l’impersonal man. Doncs bé, els catalans podem fer ús del “tu” en sentit impersonal. I això no té res a veure amb cap tendència al tuteig; de fet, a mitjan segle passat, encara es mantenia entre la gent treballadora l’ús del “vós”. Per tant, no ens hauríem de prendre els susdit enunciat com si Adorno fes veure que es posa en el lloc de l’altre, o l’altre en lloc seu, ves-ho a saber; com si maldés perquè el lector comprengui el subjecte qui enuncia abans que no l’objecte de l’enunciat. Però hauria estat més senzill, per evitar confusions, d’emprar el català “hom”, del tot anàleg al man alemany. 

Si comparem, per exemple, “quan ets amable, tot rutlla” i “per tornar a néixer, necessiteu morir”, ens adonarem que només la veu del poeta il·lumina del cert la possibilitat d’usar el “tu” (aquí “vosaltres”, del qual deriva el “vós”) just per servar distància. Distància respecte a un mateix, i alhora respecte a “l’aura d’altri” (p. 249), que Adorno conceptuava com una llunyania fins i tot en la proximitat. 

3. En un fragment on l’autor, reflexionant sobre la mort, esmenta l’ontologia heideggeriana, que deplora, Ferrarons hi veu allò que escapa al dèficit lingüístic dels catalans interessats en Heidegger (o Sartre): “l’expressió heideggeriana del no-res anorreador [das nichtende Nichts]” (p. 323). En aquesta traducció sura l’analogia amb la nostra llengua, ja que “anorreador” és un derivat de “no res”, o de “no-res”, igual com nichtende ho és de Nichts. Ara, llavors no s’entén el perquè de no haver traduït “norreador” en lloc d’“anorreador”, que equivaldria a vernichtende, el mot comú del qual Heidegger suprimí el prefix (ver-) per formar un nou terme de sentit inèdit. A què treu cap fer passar la terminologia filosòfica per l’adreçador de la normativa corrent? Tampoc la fe en la ciència ajuda gens a millorar-ho si el resultat és la traducció d’Äonen, els “eons”, per “anys-llum” (p. 226). A falta de coneixement de la filosofia antiga i dels gnòstics en particular, un home de lletres de cultura catalana bé deu saber, per sort, que Eugeni d’Ors anomenà “eons” unes presumptes constants culturals amb què rebutjava l’historicisme de Hegel. 

Hegel va ser el referent incòmode del segle XX. No es pot accedir al pensament d’Adorno negligint la dialèctica hegeliana. Almenys caldria haver-ne après les beceroles: Moment és “moment”, no “element” (p. 132, 170). Der Arbeit des Begriffs és “el treball del concepte”; amb el trasllat a “anàlisi conceptual” (p. 209) se l’assimila a una regla del mètode abstracte enfront del qual Hegel, precisament, va construir el seu sistema. D’aquí ve el malentès d’un dels aforismes més reveladors del llibre, el contundent Das Ganze ist das Unwahre, traduït com “El tot és el fals” (p. 62). Hi hauria de dir “El tot és el no-vertader”. 

Si Adorno hi escrigué Unwahre en lloc de falsch, com que ens les havem amb un filòsof, el lògic és demanar-nos per la raó de la seva tria. A més, en un altre passatge del llibre, Ferrarons ensopega un compost semblant: el mot Unwesen, al qual dona el significat d’“inessència” (p. 153) com a negació de Wesen, essència. I doncs, si d’Unwahre, com a negació de l’adjectiu wahr (“vertader”), en diu “fals”, ¿no hauria hagut de traduir Unwesen per “aparença” (Schein), que és, en filosofia, el contrari de l’essència? Se’n dedueix, pel cap baix, que el seu criteri fluctua. Una visita ràpida a les edicions de Caner-Liese i Muñoz no li hauria fet cap mal. Ni l’un ni l’altre tradueixen Unwahrheit per “falsedat”, ans per “no-veritat” (p. 47 i 50 dels respectius llibres abans citats).

Aquesta no és una qüestió menor, car afecta el moll de l’os de l’obra adorniana. Una nota a peu de plana molt concisa rebla el susdit aforisme: “En contradicció amb la sentència hegeliana ‘el veritable és el tot’”. No sé pas què deu opinar de la contradicció algú afeccionat a l’analítica. Per Adorno, es tracta de la rigorosa “dialèctica negativa” amb què pretén girar la mateixa dialèctica hegeliana contra el sistema, és a dir, contra la totalitat que Hegel esgrimia com l’alfa i l’omega del pensament. En resum, la falsedat seria absència de veritat mentre que, per Adorno, la “no veritat” és la veritat deformada, present en la seva deformació. Això vol dir que es pot viure l’experiència, certament dolorosa i tanmateix esperançada, que la veritat hi és, no ens ha abandonat per sempre. 

Sense el recurs a la dialèctica tampoc es comprèn la filosofia de la història. Així, l’autor escriu que “l’estupidesa de Hitler era una astúcia de la raó” i el traductor s’afanya a redactar una nota de to acadèmic: “L’astúcia de la raó és l’expressió amb què Hegel al·ludia a processos històrics que acomplien un fi sense que els seus actors en fossin conscients” (p. 143). Però, senyor meu, els homes no són mai conscients de la història que fan mentre l’estan fent. Per Hegel, en això consistia la racionalitat històrica com a saber absolut, que no estava a l’abast dels individus. Anomenà astúcia de la raó, en canvi, les aparents reculades en l’imparable avenç de la humanitat, tot considerant-les retrocessos puntuals de l’Esperit que servien per anar cap endavant amb més empenta. Aleshores, qui gosaria afirmar que, per obra d’un dirigent estúpid, el nazisme contribuí al progrés racional malgrat tot? Evidentment, la frase lapidària d’Adorno és un sarcasme, que la nota intempestiva desvirtua.

Una altra nota s’adapta a la “tradició hegeliana” que tradueix Geist per “esperit”, però preveu ensems la seva alternança amb “intel·lecte” (p. 29). Em sorprèn força, tenint en compte que el concepte d’intel·lecte és obsolet en filosofia ja d’abans de la Il·lustració. Això no obstant, a la pàgina 45, m’hi torno a ensopegar fins i tot per a Erkenntnis, el tradicional “coneixement”. Atès que el coneixement l’és dels objectes coneguts, el fet de reduir-lo a ability del cognoscent (la facultat de “l’intel·lecte”) denota subjectivisme. I aquest biaix d’origen anglosaxó esdevindrà caricaturesc en l’anotació a l’ambigua paraula que Hegel erigí en categoria filosòfica: Aufhebung. La seva traducció convencional per “superació”, que no és indiscutible, quedarà subordinada al concepte freudià de “sublimació”, que aquí és ridícul: “aquesta ‘sublimació’ implica superar una cosa” (p. 56-57). De la filosofia de la història a la psicologia sense solució de continuïtat, tot un rècord. 

Per descomptat, no es troba a faltar allò que s’esvaeix sota traduccions equivocades. Sota “concepte abstracte” (p. 246), per exemple, el “concepte sense intuïció” (anschauungslose Begriff), uns dels pilars de la crítica kantiana. O l’al·lusió adorniana a la idea de la pau mundial del mateix Kant, que el trasllat d’ewige Frieden com “pau eterna” esborra (p. 216), a despit de l’opció unànime per “pau perpètua” en espanyol, francès, anglès, italià, i en la versió de Salvi Turró a la col·lecció Textos Filosòfics. Vull dir amb tot això que, no podent-se endevinar fàcilment els conceptes menystinguts, llavors, sense la benintencionada iniciativa d’oferir notes de contingut filosòfic, no es palesaria tan obertament al llibre com n’és d’aliè Ferrarons a “la història dels conceptes”, reivindicada tothora per Adorno. Descobrim un curiós indici de la seva mirada ahistoricista en el sintagma “la precipitació de la història en conceptes” (p. 174): ha omès l’article (den) que determina “conceptes” (Begriffen) en l’original (der Niederschlag von Geschichte in den Begriffen). Però Adorno hi escriví “la història en els conceptes”, ergo, no pas que la història esdevenia conceptual, sinó que els conceptes tenen història. A l’últim, la flamant versió en català sembla més dislèctica que no dialèctica. 

4. “En molts homes és ja un desvergonyiment quan diuen ‘Jo’” (Bei vielen Menschen ist es bereits eine Unverschämtheit, wenn sie Ich sagen). A l’edició catalana: “Moltes persones troben que dir ‘jo’ ja és un gran desvergonyiment” (p. 62). Potser Ferrarons cregué que, transformant un complement circumstancial en subjecte, n’obtindria un enunciat més entenedor. Ben al contrari, el sentit de l’original es pot rastrejar a les altres peces del mosaic que l’assaig conforma. Però, si es tracta de l’opinió de “moltes persones”, on acudirem perquè ens resolguin la superior ambigüitat? A les enquestes? Sí, “les persones” opinen i “la gent” també; que consti, però, que el camp semàntic de people no és exportable a qualsevol llengua. D’altra banda, la humanitat com a conjunt dels humans (Menschen) tampoc opina. Pel que fa a Mensch, equiparable a ánthropos, designa –potencialment– els éssers humans dels dos sexes, o de tots els gèneres, si voleu. I doncs, en bé del llenguatge inclusiu, hauríem de dir “personologia” en lloc d’ “antropologia”?

Els membres de l’espècie humana, en qualitat de tals, tampoc opinen. L’antropologia els estudia en llur naturalesa cultural, l’eix de la teoria crítica d’Adorno, per a qui la identitat subjectiva va néixer com a mitjancera de la lluita de forces entre natura i cultura. Però la seva història es desenvolupà tot afeblint el jo, el mateix subjecte; fins a l’extrem que la societat de masses ha emmotllat els individus a les exigències uniformadores del sistema, en perjudici de la “no identitat” de cadascun. Dit sia de passada, en traduir Nichtidentität per “diferència” (p. 174), es perden matisos decisius. Adorno sosté que la subjectivitat s’ha malmès per identitària, de manera que cal defensar el subjecte contra la identitat. 

El desvergonyiment d’aquells que encara diuen “jo” consisteix a aparentar una llibertat que ni tan sols troben a faltar. Ara, ens hi referirem amb el mot “persones” perquè Mensch és un masculí genèric? Només si aquest ús del genèric falsifiqués la realitat, no pas quan es limita a reflectir-la. En un medi discriminatori, la falsedat està a encloure verbalment els marginats en peu d’igualtat amb els seus opressors (p. 138). Semblant estratègia, el marxistes la titllaven d’ideologia. Per consegüent, en imposar el llenguatge inclusiu a un autor del segle passat com si sortís d’ell, se’l converteix en ideòleg, és a dir, en un practicant d’allò que Adorno mateix abominava. Potser a tall d’una compensació al respecte, igualment anacrònica, s’aventura la traducció com “Asil per a indigents” (p. 45) del títol Asyl für Obdachlose, atès que el darrer mot significa literalment –i no ve d’ara– “sense llar” o “sense sostre”. 

Quant a la pertinaç i profusa reiteració de “persona” a totes bandes, no és descartable que empenyi alguns lectors poc informats a conjecturar l’adscripció de l’autor al personalisme, una filosofia d’arrel cristiana. Hi ajudaria el “com Déu mana” (p. 248), absent de l’original. Amb tot, val a dir-ho, als ulls del jovent transhumanista, la connotació pot ser una altra: el jo de les “persones no humanes”. Adorno al·ludeix de vegades a les bèsties, posat que l’espècie humana es defineix com la dels animals racionals. Per exemple, activant els recursos que li brinda la seva llengua, critica la serietat exagerada com a tierischer Ernst. Ferrarons, que ho tradueix com “màxima serietat” (p. 179), potser hauria escollit “una seriedad brutal” (de bruto, com de Tier ve tierischer: “animal” o “bestial”) si s’hagués trobat al lloc de Chamorro (“gravedad animal”). Però, en català, “brutal” no té funció superlativa. Sigui com sigui, dit en una o altra llengua, per Adorno, aquesta mena de serietat –indiferent, o adversa i tot, a la ironia– és, junt amb la fredor, el reflex d’una societat deshumanitzada. Encara bo que, al nostre traductor, l’ortodòxia gramatical li permet defugir les suspicàcies al respecte de les persones animalistes. Em demano, en canvi, de què es vol curar en salut amb la traducció de Reich (“reialme”, “imperi”) per “terra” (p. 62).

“La intel·ligència és una categoria moral”(p. 272), vet aquí la superba expressió del deure de pensar lliurement. No pas en el sentit que el filòsof ha de pensar individualment el que li abelleixi sense respondre’n com escau, sinó que s’ha de posar al servei d’un procés reflexiu lliure de consignes. Com a determinació prèvia en favor de una idea, les consignes sostreuen al pensament la seva llibertat constitutiva. Per tant, no costa gaire d’imaginar la indignació d’Adorno enfront dels retocs als seus escrits en nom del políticament correcte. Per cert, a Ferrarons se’l veu molt aficionat al mot “correcte”. El fa servir quasi sempre per traduir richtig, tot menystenint-ne els altres significats: “just”, “vertader” o “autèntic”. Així ignora una constel·lació de conceptes bàsica en filosofia.

Com que la força crítica ja només pot raure en l’individu impulsat pel patiment, Adorno posa en joc l’experiència de l’exili, els records d’una infància burgesa, la nostàlgia de l’ús normal de la seva llengua i, al capdavall, l’escriptura de Minima moralia, per transcendir-se a si mateix i desaparèixer en l’objectivitat d’allò que pensa. Però Ferrarons s’entesta a exhibir en el text la notòria identitat personal de l’autor, per molt que aquest l’eludeixi púdicament: “En el record de l’emigrant alemany el cabirol rostit sempre era boníssim, ben bé com si […]” (p. 61). No és això el que diu l’original (In der Erinnerung der Emigration schmeckt jeder deutsche Rehbraten, als […]), sinó: “En la memòria de l’emigració, el rostit de cabirol a l’alemanya tenia un gust talment […]”. En fi, mentre que Adorno vol arrancar la subjectivitat de les urpes identitàries, el llibre és traduït contra direcció en favor de la identitat de l’autor, a saber, un intel·lectual “emigrant”, denominació que relega la d’“intel·lectual a l’exili”, si bé l’esmentat vivia a quatre passes de Malibú.

Aleshores, com més identitat, menys subjecte. Allà on Adorno escriu «evoca” referint-ho a un estat de coses, la traducció hi adjunta –amb el pronom personal: “m’evoca” (p. 139)– una subjectivitat que no s’afirma sinó per relativitzar el seu propi judici (com qui diu “parlo per mi i prou”). Òbviament, Ferrarons no distingeix entre el subjecte coneixedor, l’opinador i el psicològic. En el lloc de l’extraviada subjectivitat, hi estintola el figurí d’una identitat abstracta, com ho és qualsevol identitat universalment reconeguda. I avall, que fa baixada.

  Serà només l’encert de la distància justa vers el text, al marge d’una correcció més ideològica que no formal, allò que ens preservarà d’omplir d’esgarrinxades l’aura –o no identitat– de l’escriptura on es va trenant el pensament de l’autor.

Adorno sota mínims? Adorno, un bon minyó espavilat? No, gràcies.