La filiació implica un vincle, un lligam. I aquesta relació connectada implica una pauta complementària: ser part d’un tot, o ser la baula posterior –descendent– d’una cadena temporal (amb antecessors: quina paraula més sàvia), o ser coses que has rebut d’altres com a beneficiari. Hi ha uns dadors i uns rebedors; amb rols complementaris. I el vincle –des de la recepció del llegat– es pot conèixer, o aprendre, o reconèixer (celebrar, vindicar, defensar)… O es pot crear: fonamentar, bastir, construir, deixar establert. Sovint, aquesta operació reclama merament que el lligam obtingui una visibilització. (Grrr, aquesta paraula no m’agrada tant: massa neoliberal, massa rendida a dinàmiques pseudoalliberadores de “societat de l’espectacle”, com si l’escenificació fos ja, per ella mateixa, una forma de justícia, i no ho és; com a molt, un primer pas.) En fi: fer visible el lligam, o fer-lo mirable, pot ser un pas en un camí de creació d’una filiació. Però –en certs casos– aquest camí requereix una identificació prèvia: la d’identificar els dadors, i la d’identificar-los míticament com a categories simbòliques. Si em permeteu arrepenjar-me en un verb que m’agrada molt: destransparentar-los.

I quan ‘destransparentes’ un objecte de la realitat, pots generar dues reaccions, em temo. La primera diu: “¿Això era aquí?” I la segona: “Però si ja ho sabíem… ¿I per què no sabíem que ho sabíem?”

Tot aquest discursot, sí, per parlar dels tiets. ¿No sabíem que existien?… ¿No sabíem que existien sota una capa de prejudicis reductors, paternalistes, asexuadors?… ¿No sabíem el dolor silenciat al darrere d’aquestes capes d’ocultació?…

Evidentment, hi ha una primera a feina a fer amb les paraules empolsegades: netejar la mirada sobre la part del món que mostren i emmascaren. I potser una segona feina: fer el reconeixement de deute que l’embrutiment ha generat.

I potser una tercera: fer l’acceptació d’herència.

1

Toni R. Juncosa (1991) ha publicat El tel de l’elegia (2024), el llibre amb què ha obtingut el IX Premi Francesc Garriga. I, a tot el llibre, esparses, discretes, s’hi paladegen traces saboroses de filiació poètica: March, Maragall, Riba, Ferrater, Andrés Estellés, Dodas, també Rilke o Baudelaire, o el que sigui. En cap cas, no es tracta d’una filiació estilística, sinó –més aviat– d’una constatació d’ecos ressonats, de sentit compartible, d’assumpció d’espai cultural. Més en general, potser, de prevenció de cap mena de pretensió (lectora) adàmica. O de cap pretensió (lectora) aculturadora.

No m’hi entretinc més. Això que dic, hi és. Que ho sapigueu.

2

El llibre deu tenir uns vint-i-cinc poemes. I si ens refiem de les tres portadelles grises que conté, els deu haver agrupat en quatre blocs. L’últim bloc, com un epíleg, conté una única poesia breu, que diu: “però com s’hi arriba| exactament|| a la justícia|| quan la justícia| és per als|| morts?” I és bonic que aquests versos tan emblemàtics tanquin el volum, perquè en recullen alguna cosa que –dita al principi– podria semblar que vol interferir en la lectura. Òbviament, la interferència no hi seria; no per res, sinó perquè l’ambigüitat expansiva del text en fa una bandera (un emblema) poètica. Vull dir, no dogmàtica. Vull dir, imprecisa, estantissa, molt penetrant.

No m’atura a desfilar aquesta ambigüitat; però rellegiu, i penseu-hi.

Mort. Justícia.

3

El primer bloc del llibre és un poema únic, també, però llarg: una salve. No m’hi aturaré perquè demanaria temps i precisió; amb tot, deixeu-me assenyalar la bellesa d’incorporar un rescat discursiu de la misericòrdia, des del dolor més contemporani, més matèric, menys sublimable convencionalment. Una troballa, sens dubte.

Els altres dos blocs apleguen diverses peces diverses. I, en el segon, pràcticament cap a la meitat del llibre, s’hi troba el poema que m’ha cridat l’atenció. A l’autor no li agrada posar títols, i l’identifica a l’índex amb la primera línia: “el pou del pit i aquella roca”. Són una trentena de versos blancs, de mètrica deseixida, amb els encavallaments al mig de clàusula que tant agraden a aquest poeta, amb un escrit sense puntuar, i amb una habilitat singular per fer que cada paraula sembli ser on li toca, i on sabrà ser una versió millor d’ella mateixa: vull dir, just on el sentit hi guanya. O ves a saber.

És curiós, mètricament, com hi ha tot de versos que ressonen i es connecten gràcies a la posició del primer accent dominant, que no genera una pauta per a la resta del vers, sinó això altre, una mètrica interna que empenta el vers i que l’emparenta amb alguns companys d’estrofa. (Vegeu els accents a la sisena dels versos del 6 al 9, o els accents a la cinquena dels versos de la cinquena estrofa, etcètera.)

Són ecos paraverbals, en un poema que busca “respostes| dins l’eco”. I que lamenta els crits –el dolor expressat– “sense eco”.

4

Vet aquí el poema que us dic, i que em fa ballar el cap. Llegiu-lo:

el pou del pit i aquella roca
que és un vol de kamikaze
gola avall buscant respostes
dins de l’eco
els tiets els tiets els

tiets desconeguts que ens han
robat els que no hi són els que
no poden lluitar més els que
no venen per nadal els que no
truquen als amics els que no
surten al carrer per nar de festa o
a la mani els que no seuen als
cafès ni a les terrasses
aquells

tiets mig intuïts en fotos sípia
en una anècdota infreqüent o
en la mirada perdudíssima d’un
vell que es mira el show d’unes
drag queens des de la barra i que
recorda un grup d’amics i una
promesa dibuixada just a sobre
d’un coixí que encara avui
guarda la forma
d’una idea
o d’un revolt

els tiets silents els tiets que no
han deixat cap rastre els que
n’havien deixat un però ha
quedat enfosquit pel foc els
tiets que no sabem trobar i
que no sabrem mai com es
deien ni on podem portar-los
flors l’u de desembre
els tiets

els tiets imaginats el buit calent
d’una estridència el crit de fúria de
tristesa o de consol que proferim
sempre
sense eco

5

Si em deixeu portar-vos, torneu-lo a llegir. Adoneu-vos que el poema és sobretot una llista; una reiteració. N’hi ha un munt de poemes així, i de cançons així. Què sé jo: aquell “Liberté” de Paul Éluard, o tants d’altres. Són poemes que vampiritzen el res de les lletanies, que reiteren alguna forma verbal d’inici de vers o d’element llistat (“Sur…” o “els tiets”, tant se val), i que convoquen alguna mena de tornada, o de refrany, que fa d’antífona. Aquí, en el nostre cas, d’antífona repetida, no n’hi ha, i el poeta juga a l’economia: els dos “eco” (al principi i al final), i la correspondència que els connecta, ja fan el fet.

En canvi, el que Juncosa arma són tres moments metafòrics que encapsulen la lletania. Són tres imatges que fan, o faran, l’eco simbòlic del que la llista –que actua com un recitatiu– proposa. Són també petits oasis conceptuals –discursius– des d’on arrencar el poema, des d’on descansar-ne i on, finalment, tancar-lo.

La primera –la d’arrencada– és una imatge fusional triple. D’una banda, és la roca que cau pou avall; de l’altra, és la gola que condueix (la roca cap) al pit; de l’altra, encara, la caiguda de l’avió de pilot suïcida. En fi, ja s’entén: la dificultat d’assumir la duresa d’un dolor constitutiu, i destructiu. O una cosa així. (Podríem discutir si les tres imatges fusionades es reforcen o s’entarenyinen, però sembla clar que cadascuna suma algun matís expressiu, o semàntic, que no hi seria, sense una reescriptura, esclar.) Tant se val. Avancem.

La segona imatge és la del “coixí que encara avui| guarda la forma”, etc. És, certament, una imatge que (re)presenta un dels “tiets” de la llista, però –en la lectura– agafa un pes que l’eleva a imatge per a tot el poema. L’autor l’hi dedica una pausa i una estrofa, i la imatge –ella mateixa– té una qualitat de visió detinguda i pensable, imaginable, que la transcendeix en emblema d’un buit (“d’una idea| o d’un revolt”): de l’absència –de la mancança– que el poema, elegíacament, denuncia.

I vet aquí l’eco amb la tercera imatge: la del “buit calent| d’una estridència el crit de fúria de| tristesa o de consol que proferim| sempre|| sense eco”. Fúria, tristesa, consol. Ambigüitat fèrtil, o polisèmia fèrtil, un altre cop. Per a una “estridència”, esclar: d’aquí, les frases no puntuades, els encavallaments desencaixats, la pulsió oral desverbalitzada. I la reiteració, la lletania, esclar.

En aquesta darrera imatge, però, cal aturar-se sobretot en una altra cosa: perquè aquesta imatge –si em permeteu la frivolitat, que no vol ser-ho– és, finalment, una selfie de grup.

Vull dir. Aquest és un poema amb un nosaltres. (I un ells, eh.)

6

Repassem: els “tiets […] que ens han| robat”, els “tiets que no sabem trobar i| que no sabrem mai com es| deien”, i als quals no “podem portar-los| flors l’u de desembre”. I, esclar, el crit que “proferim“. Tots els subratllats d’aquest paràgraf són meus.

Hi ha –deia– els dadors i els beneficiaris. En una filiació electiva; de continuïtat creada, política, esclar. I hi ha el nosaltres dels poetes, que és –i no és– un jo camuflat: perquè, al final, o al principi, el poema conté una veu íntima. És un jo vindicant la filiació –el vincle– amb un ells: i aquesta filiació, ça va de soi, crea també un nosaltres.

Diguem-ne el nosaltres-2, si voleu; o el nosaltres intergeneracional, o continu, o cultural. Perquè una cultura és una herència de dolor. O de “dolor” i “alegria”, si ens deixem inspirar per l’endreça inicial del llibre, de Vicent Andrés Estellés.

Però tornem al nosaltres-1. Són els que criden: fúria, tristesa, consol. Però són, sobretot, els que honorarien el dolor oblidat. Amb una ofrena: flors. Siguem clars: les ofrenes de l’1 de desembre –Dia Mundial de la Sida– no són ofrenes imprecises. Ni despolititzables. Ni deslligables d’una mirada queer, o com se’n vulgui dir (jo temptejo sentit, no debato marcs mentals), com tampoc no ho és “la mirada perdudíssima d’un| vell que es mira el show d’unes| drag queens des de la barra”.

7

M’he barallat amb tothom que ha intentat ridiculitzar el mite de les tietes. Hi ha un tou de prejudicis lamentables apilats al damunt d’aquesta etiqueta. I injustos. Perquè quan aquestes mal anomenades tietes omplen les sales de teatre o les primeres files de les manifestacions, l’únic que sento és agraïment i una admiració infinita. La cançó de Serrat –o de qui escrivís aquells versos que Serrat va cantar– retratava magistralment un arquetip del franquisme. El retrat era paternalista, petitburgès… i molt incomplet. Injust. (Una societat que hagués sigut la continuació de la Catalunya dels anys trenta hauria tingut unes altres referències per a la dona soltera, o ‘sense home’.) I, evidentment, quan es traspassa el mite a les dones actuals, la prolongació és un desvari masclista, i sovint també marcadament anticatalanista: perquè amb la ridiculització de les tietes, hi ha la voluntat de ridiculitzar la cultura nacional que sostenen.

I, al costat d’això, hi ha els tiets. Fa temps ja em vaig aturar a rumiar sobre la figura del tiet del canvi del XX al XXI, a propòsit de “Boomerang”, la cançó dels Manel, amb aquell “tiet amb barba blanca”, aventurer, que torna d’un viatge llarg i els porta aquell obsequi enverinat: que il·lusionarà els nebots –que veuen en ell el que els seus pares no han gosat ser– i que, finalment, els sumirà en la decepció (“no tornava mai”). I seria interessant veure quins d’aquests ressons mítics, o quins altres, una fornada després, es desperten amb el nom dels The Tyets, per seguir en l’entorn de la música pop.

El tiet mític –l’home sense fills, vull dir, encara que els que tinguin fills siguin igual de tiets– és una figura que els antropòlegs haurien de sotmetre a anàlisi urgentment. Un tiet marca una línia de continuïtat no triada, però alhora deixa oberta la possibilitat d’elegir: perquè el marge per definir –per construir– la relació amb els descendents indirectes és obert a una negociació amplíssima. (No m’hi allargo, perquè jo mateix seria objecte d’estudi, en aquest cas.)

Amb tot, històricament, hi ha uns tiets (també tietes, esclar) per qui l’etiqueta és, alhora, el rastre d’una usurpació: d’identitat, de projectes de vida, de projecció pública no estigmatitzada. Un munt de dolor innecessari. Un munt de dolor abusiu.
Armar una filiació amb aquest dolor –des d’on es vulgui– és un acte de justícia. Armar-la des de la poesia és una ofrena.

8

Hi ha el dolor evitable: que és feina de la política. I hi ha el dolor de viure: que és feina de l’art.
Les ofrenes expressen un vincle. Amb el dolor reconegut.

El dolor s’ha de portar al camp de batalla de la política; fer-ne causa. Però el dolor no pot quedar abandonat en mans de demagogs i propagandistes. No els pertany.

9

Desconeguts, mig intuïts, silents, imaginats. El món, o sigui, els altres.
O sigui, nosaltres. Família en el dolor. Poesia.