Feridura, una paraula immensa que ens ofereix Begonya Mezquita. El cos del mot és llarg —pense mentre la pronuncie. Una lectura lenta i una escriptura poderosa.

Hi ha tres seccions diferents on la veu es transforma; “jo és un altre”, deia Rimbaud. Un jo (tu reflectit en aquest cas) en moviment, que adopta l’entitat de personatge, diferent i no, de l’autora. Perquè la poesia, el llenguatge dins d’ella, és una atrevida habitant que escolta i pren decisions, i es relaciona —relaciona els mots— com si es tractés d’un alè en paral·lel. Steiner explicava que per a Heidegger el “poema autèntic, immensament estrany” és aquell on el poeta no és una persona, és a dir, una subjectivitat que exerceix un domini sobre el llenguatge, sinó una obertura, el resultat de la qual no és tant un text, és un acte, un arribar a l’ésser.

Hi ha un estómac inicial que digereix un acte, al fons del cos, en el més recòndit interior. Una ferida estranya que conviu amb el món, que mira l’entorn que una sempre ha reconegut i no el troba; ací se’n fa càrrec la poesia: “un mot que se’n va / cap a l’espai que crema”. Aquesta veu no parla d’un ictus sinó d’aquesta oïda / mirada obliqua que es produeix com a conseqüència d’ell.

Tot, si més no, amagat dins el silenci: “Atac al ritme del silenci”. Rilke va escriure que desitjava escoltar el llenguatge dels peixos, una imatge densa caiguda en un silenci abissal; Celan ens oferí en la seua poesia “la glotis oberta”, metàfora de l’abisme del silenci. Llig en Feridura: “Criatures marines, toqueu algues i esponges / tanqueu la porta”.

El cos a dins del cos poètic —o a l’inrevés— transmuta allò més ordinari i quotidià en un terreny més gran, molt més gran on hi caben el temps —que ací es plega— i una boira fina que s’estendrà arreu de les pàgines i la carn: “Temps a venir, un cúmul de pedra seria / una angoixa estèril, i sense peus aniria”, hipèrbaton que fa canviar el pas i s’acomoda en la veu sense impostura.

Feridura també és ferir-se per la mort: “Oblide totes les rimes i escric en blanc”. El pare mor. L’orfandat aguaita. Com escriure / mostrar aquest silenci?, “Com endreçaré l’amor i aquesta vida rara?”, diu la poeta. La poesia és plena de silenci perquè si no fos així, de quina altra manera podríem sentir l’estrèpit del món? Tornem al lloc abissal des del qual la paraula emprèn un camí de pujada per a pondre la seua marca als poemes.

“No et pots morir […] el poema no té oxigen sense tu”. El lligam entre la ferida que produeix la mort i la feridura rau en el fet de la desaparició i del silenci. La diferència, no obstant això, és que en el primer cas entrem en la via de l’absolut i en el segon, de l’espera, una mena de resurrecció de la carn dins el món. “Òrfena tan aviat dins un foc ardent, / i el misteri dins l’absència, versos sense oxigen”, escriu la poeta. En efecte, l’escriptura poètica sap de l’ofegament i pot mostrar allò de què l’ésser que escriu ni tan sols n’és conscient. El pare és als detalls, als glops de vida quotidiana, a la mirada acurada i senzilla del transcurs, és per això que els contrastos de càrrega semàntica, mentre barreja diferents camps lèxics, adreça el lector cap a un món net i vital per al jo en l’escriptura.

Dins “Uns altres jardins”, l’última de les parts —i que reclama l’eixida cap al món, una alenada d’aire i vida— tempera el llenguatge i sembla que un cert estatisme, malgrat el moviment que comporta el viatge, s’hi imposa amb un raig de plasticitat i també de postura fílmica: “Passen núvols i és com ahir”. Retrats, esguards gairebé de bodegó, records i imatges d’alguns viatges asseguren un passat, que torna, i el desig d’entrar al moviment de les coses.

Tornar a casa i l’àngel —tan humà— de Wenders tanquen el cercle.

M’hi encararia serenament.
Inquieta a prova de pluja,
obriria els braços,
giraria cua
i faria cap a casa,

llegim a l’últim poema de Feridura.

I tal vegada aquestes paraules de Damiel, a Cel sobre Berlín, reforcen aquest emergir que la paraula poètica crea:

¡Conquerir per mi mateix una història meua! El que el meu atemporal mirar a baix m’ha ensenyat, transformar-lo per sostenir una mirada sobtada, un crit breu, una olor acre. He estat fora prou de temps, prou de temps absent, força temps fora del món.