És ben sabut que deambular per aquest espai imprevisible que és la vida —si no et quedes quiet esperant que t’arrabassin de l’úter i que, després, al cap de molts anys, t’arribi l’hora de l’autòpsia— t’exposa a fams, plers i dolors1Aquest article parla dels Dotzets de Cussà, però de moment saludem Vinyoli, que per això tenim una tradició que hi apareix de manera més o menys explícita. que, quan només transites pel món dels morts vivents, ressonen com una cosa més aviat aliena. Dit ras i curt: viure implica esgarrinxar-se, però també, amb una mica de sort, haver comprat números perquè un dia et toqui estimar, caminar, riure molt i no cansar-te.2Ara, aquí, saludem Bauçà. La veu de Jordi Cussà, la veu que arbra els dotzets d’A tres de quatre (L’Albí, 2023), és la d’una persona que ha habitat la vida i el compromís de viure-la amb totes les conseqüències. Hi ha textos en què l’edat o el nivell d’expertesa es fan més evidents que en d’altres. Segur que us venen al cap desenes d’obres de poetes joves: sí, aquells volums invictes i incendiaris escrits des de la talaia postadolescent. I alhora deveu recordar altres llibres concebuts des de la vellesa o la certesa de ser a l’últim tram de camí, un moment en què la consciència de la (pròpia) mortalitat esdevé, fins i tot, una presència.
Em sembla que els Dotzets són, essencialment, un llibre de maduresa. No ho dic perquè Cussà es passés anys i panys escrivint poesia per arribar, finalment, a un llibre de versos compacte i ben armat. Parlo de maduresa pel que fa a la posició del poeta envers tots els fenòmens que analitza. En aquests 54 poemes, qui parla està de tornada de qualsevol alegria o qualsevol malvestat. Hi ha una veu poètica que ha estimat, que ha passat fred, que s’ha drogat, que ha enyorat, que ha escrit, que ha clamat contra la injustícia i que sap que un dia, com tothom, es morirà. Dit d’una altra manera: el jo poètic dels Dotzets es converteix en una mena d’alerta que coneix les interioritats del bé, que ha palpat les arrugues del mal i que avisa el lector, sense arengar-lo, dels riscos que implica estar viu i no fingir-ho:
Hem rebentat d’horror en guerres justes,
Hem esventrat l’escola, iconoclastes,
i ens hem fet un taüt amb quatre fustes.
No saps les flors del mal fins que les tastes. (p. 53)
Així, podem encarar el llibre com una mena de collage en què Cussà ens presenta el seu món moral. No és pas que l’autor s’enfili dalt d’un escambell i comenci a alliçonar el públic sobre el que convé fer i el que no, sinó que articula un recull de vivències universals i les descriu amb coneixement de causa i senzillesa. Si estimes, xalaràs i les passaràs magres. Quan no estimis, enyoraràs haver estimat. Si confies massa en algú, pot ser que un dia et furti la cartera. Si et fas gran, podràs pensar en quan vas ser jove. Encara que passi el temps, no deixaràs de tenir cor d’okupa. Quan mires les notícies, al cap de dos minuts canvien els titulars. Si neixes, et moriràs. Ser català és un fenomen cansadíssim. Potser te’n vas del món «fart de la goma de la barretina». Hi ha gent que escriu per no dir res. Etcètera.
Llegir els Dotzets és una experiència peculiar per dos motius centrals. Primer, perquè suposen un canvi de gènere i de registre respecte del Cussà narrador. Segon, perquè és el primer llibre pòstum que en tenim. I escric pòstum en el sentit que mai abans no n’havíem llegit una obra de la qual el mateix autor no hagués decidit l’estructura i l’ordre. Els Dotzets són una selecció de poemes d’Anna Casassas, que entre el 2011 i el 2021 va rebre molts d’aquests textos per correspondència electrònica. El llibre està articulat en tres seccions, «Em buido en mots», «Els homes som dimonis» i «Del fil que fuig», tres hemistiquis que l’editor Jaume Huch va triar per parcel·lar temàticament —i en tons— el poemari. Cal tenir present, doncs, que Cussà no va escriure els poemes amb la idea d’un volum tancat, sinó que, tal com explica Casasas en la introducció, eren «entreteniments» que li servien per fer una partida de ping-pong per mail mentre es barallava amb El ciclop, El primer emperador o Les muses. Aquesta consciència de distracció li juga a favor moltes vegades: quan fa el poema no té temps d’adoptar posicions grandiloqüents ni de preocupar-se per les aparences. Escriu tal com raja i el que escriu és de veritat. Altres cops, però, la informalitat li va a la contra: quan abusa dels jocs de paraules els quartets són poc conclusius i no se sap ben bé on hem d’anar a parar —si és que hem d’anar a parar a alguna banda.
Fa un moment m’he referit al canvi de gènere i de registre que suposa llegir Cussà en una fórmula estanca com els dotzets. El Cussà narrador ens tenia habituats a novel·lasses llarguíssimes, amb tendència a la loquacitat i a l’adjectivació múltiple. Veure’l traginar amb el repte que implica dir-ho tot en dotze versos ben trenats, en un exercici de contenció verbal i formal, resulta com a mínim sorprenent. També és sorprenent que s’empesqués la fórmula dels dotzets —tres quartets— en detriment dels sonets que bona part dels lectors haurien esperat. Diria que als dotzets hi ha quatre temes centrals que es van repetint: la mort, l’amor solitari, la denúncia social i l’escriptura mateixa. Potser el més impactant des del punt de vista lingüístic és la combinació de versos aparentment formals i seriosíssims amb d’altres de vocació tarambana. Així, l’autor és capaç d’escriure decasíl·labs rúfols com «me’n vaig avui que el vent és de messana» i d’altres de més simpàtics, com ara «a punt per quan m’arribi l’hora guapa». Tot plegat per invocar el mateix fenomen, la mort, present sobretot a la primera part.
La mort i l’amor són les dues potes gruixudes de la primera secció, si bé s’allarguen a la segona i a la tercera. Ja a la porta d’entrada, trobem un dotzet que més que una benvinguda és un comiat:
Me’n vaig avui que el vent és de messana
cap al migjorn on tota lluna és plena;
me’n vaig amb peus de lli i compàs de llana,
segur de no arribar a la mar serena.
Me’n vaig per esborrar la sort mesquina
que em crema, asseca i esborrona;
fart de la goma de la barretina
i dels titelles enfilats a l’ona.
Ullcluc i mut, viuré dins una duna
i m’ompliré de vi quan tingui gana,
bo i perseguint el mot que tot ho enruna,
bo i esperant el buit que tot ho aplana. (p. 13)
Aquests dos últims versos recullen prou bé la síntesi del que ha de venir al llarg del llibre: l’escriptura com a forma de destrucció i revifalla; la mort com a espai de descans mentre habitem, amb totes les conseqüències, la vida. Encara que, com escriu el mateix Cussà, «és cert que alguna tarda m’hi he fet pupa» practicant això de bategar fins al final. A parer meu, un dels exercicis lèxics més interessants del llibre no és només detectar la tracalada d’expressions col·loquials que s’hi fan servir, sinó també anar subratllant la quantitat de locucions amb què es fa referència a la mort: «l’hora guapa», «l’hora que no avisa», «l’hora adulta», «els cucs que m’hagin de fer el saldo», etc.
Igual que succeeix amb la combinació d’estructurals formals i col·loquials, el diàleg amb la mort també presenta un esquelet dual: la transcendència del que se suposa que implica anar-se’n a l’altre barri i la conya absoluta quan toca parlar de cucs, tanatoris i informes forenses. En el primer cas, podem llegir per exemple:
Viuré en la pell fugaç d’un bes de brisa,
faré l’amor amb pètals morts d’alosa,
i quan m’arribi l’hora que no avisa,
que el meu silenci sigui un cant de rosa. (p. 26)
En el segon, hi ha versos de l’estil «procura no dinyar-se a correcuita» o quartets d’un humor agre com ara aquest:
Ja planyo els cucs que m’hagin de fer el saldo,
o el crematori que em transformi en gebre:
hi ha espectres vius que mai no fan bon caldo,
i jo vaig néixer mort dins un pessebre. (p. 25)
En tot cas, el vers «en néixer ja ens llancem cap al sepulcre», que recorda tant Vinyoli,3«Perquè sent tan a prop bolquer i mortalla, | l’home no cessa d’inventar poders | contra la por sinistra que el tenalla. | Visquem, puix que som vius, dols i plaers». torna a subratllar la certesa de mortalitat i, per tant, la necessitat de viure el màxim si la Pesanta no ens indica el contrari. I és aquí quan entra en joc l’amor. L’experiència amatòria dels poemes és nostàlgica, pretèrita, com si l’única cosa que es pogués fer de cara a l’amor i la passió fos explicar, amb el cor fet cuirassa, que un dia vam estimar. I saber que evocar-ho és reviure-ho —«com si la mort fos la més bella noia»— mentre ens refugiem en altres plers d’índole diversa:
Feliç quan glaça i quan es posa a ploure,
—no hi ha cap droga com pensar i escriure—,
tinc rels i llucs, escorça i cor de roure,
prò encara em fon l’estiu del teu somriure. (p. 14)
L’amor, doncs, es presenta com una ferida solitària, en què la veu només se sent capaç de «dissimular la neu de la nevera» i d’admetre que les fogueres ja no atien tant com abans:
Quan rego brots ressecs i el pou no puja,
com un amant negat que sol festeja,
em rento els dits de vent amb mans de pluja:
soc, sec, l’anís absent de la barreja. (p. 28)
En certa manera, aquests poemes s’alcen com una mena de carta d’amor que no espera resposta. Una obertura en canal que sap que només hi ha silenci a l’altra banda. Una epístola que, malgrat tot, vol deixar constància d’haver estimat amb plenitud, amb dolor, i havent fet tots els papers de l’auca.4No em puc estar, ara i aquí, de saludar Manel Marí i el seu poema «Amors i taverna», que diu entre altres coses: «I he estimat amb dolor, puc donar fe de | l’amor que enganxa l’os, l’amor que queda, | l’amor que és pàtria encís, cleda i esclat, | l’amor que acobla els pànics a la vida | amb horitzons de pèrdua, que és el crim | i és l’eximent, l’indult pal·liatiu». No és pas casual, com explica Anna Casassas, que la tristor i la nostàlgia es plasmin en rimes femenines, mentre que els poemes que són més abrandats —poquíssims— fan ús de la rima masculina i de les al·literacions per prémer l’accelerador:
Darrere l’ull veig petges de cavall,
i amb cor de foll deleixo un mos de pell.
Com lava bull la sang d’aquell mirall
que em xucla el doll eròtic del clavell. (p. 33)
I després de l’amor, el crit.
A banda de ser un llibre madur, els Dotzets presenten, sobretot, un discurs valent. No tant perquè Cussà hi escrigui paraules com sidosos, punki, calls vermells, drogues o puta, sinó perquè darrere de tot aquest terrabastall verbal, que ja li coneixem de les novel·les, hi ha una posició de denúncia i d’incomoditat en el món. D’haver-hi trobat un lloc i, així i tot, saber que hi ha vides que sempre hi faran nosa. A la secció «Els homes som dimonis», trobem poemes contra l’especulació dels bancs, contra la misèria, contra la monarquia, contra el periodisme immediat i contra la pressió estètica. Són poemes que entendreu a la primera, farcits de paraules i de referents quotidians. Són poemes que segur que us remetran a més d’una misèria quotidiana. Qui no ha maleït, tot mirant el Telenotícies, que els desastres estructurals tinguin tan poc seguiment o que les batusses necessàries —això que ara en diuen beefs— durin només una setmana?
Si un quec es treu el títol de retòrica,
si un coix sap circular sobre una roda,
si un cec extreu del negre una art pictòrica,
al cap de dos diaris serà moda.
Si un pare a casa torça el dret de cuixa,
si un metge abusa de qui el necessita,
si un bisbe es transvesteix en una bruixa,
al cap de dos diaris ja no excita.
Si un vell es casa amb una criatura,
la ven a preu de cony per fer de puta,
o diu que és seva, tota, i la tritura,
al cap de dos diaris ja ni embruta. (p. 47)
També hi ha un discurs que fa visibles els cossos rebregats, cansats, ferits, els que tenen «calls vermells a la sofraja». I és des d’aquesta proximitat a la cicatriu que Cussà es riu de la pressió estètica amb un to que recorda alguns dels sonets d’El Musot de Dolors Miquel. Diu Cussà: «La punki porta un pírcing a la panxa | […[/mfn] i un cardenal s’ha depilat les celles | […[/mfn] Són temps moderns, i et pots refer una teta | o retallar-te el penis i la panxa».
I després i abans del riure, l’escriure.
Malgrat que bona part dels poemes traspuen aquest regust de divertiment, no es pot dir que el riure hi faci perdre l’escriure. A la tercera part, «Del fil que fuig», sobresurt una preocupació constant, precisament, per dir. No pas per dir a la babalà o, de manera premeditada, relligar quatre epítets per quedar bé,5«Quants homenots que escriuen el que els paguen», que diria aquell. sinó per articular de manera honesta, coherent i contradictòria davant del full. És a dir, encarant-se amb totes les dificultats d’escriure i no tornar-se un impostor. A la pàgina 62 llegim:
Feliç qui sense moure’s es transporta,
i el qui de si mateix quan cal deserta,
i creua audaç encara una altra porta
buscant la veritat mutant i incerta.
Així, poder dir implica assumir les batalles internes, fer callar la vanitat i, també, conviure amb l’amenaça del silenci. No sempre serem capaços de dir, no sempre tindrem alguna cosa a afegir-hi. Cussà confessa: «Les passes del poeta van descalces | de dret al cingle de les frases buides». És possible que als Dotzets hi trobeu alguna frase buida, sí. Ja he dit a l’inici que els jocs de paraules són una llepolia traïdora. També és possible que en alguns Dotzets hi percebeu més la carcassa que en d’altres: n’hi ha que funcionen, tots ells, de manera autònoma; n’hi ha que coixegen però tenen quartets rodoníssims, i n’hi ha que són divertits, punyents i ben polits alhora. D’aquells que us faran pensar que Cussà de tant en tant escrivia versos i que, si s’hi hagués posat de debò, com ara hem vist, ho hauria fet la mar de bé. Però així com el conjunt de l’obra cussaniana és irregular, els Dotzets també ho semblen, si bé es mantenen en la franja alta dels llibres més bons que va escriure.
Acabo. Llegiu A tres de quatre. Dotzets. És un llibre despullat, impúdic, tendre, trist, alegre. Per poca poesia que hàgiu llegit, us enganxarà. Per poc que hàgiu viscut, us hi trobareu. «Feliç qui viu al riu amb pell de marta». Feliç qui camina molt i s’esgarrinxa. Feliç qui no escriu per compromís. Feliç qui ha passat pel món i ha pogut estimar. Feliç qui llegeix i passa gust. Feliç qui té algú per recordar. I després de llegir, rellegir.
La literatura catalana ha hagut de cavalcar, durant molts anys, entre els prejudicis, la desconeixença i els complexos d’inferioritat. Hem sentit més d’un cop que la nostra és una tradició incompleta perquè ens falten autors de renom en un determinat període o perquè vam trigar força temps a tenir una gramàtica normativa establerta. Un altre...
Llegeix-loHo deia fa dies a un amic, l’enèsim que s’acostava amb un somriure preguntant si no em xiulaven les orelles. Ell m’intentava convèncer que féssim algun comunicat explicant el «cas Cussà», perquè li anaven arribant pestes d’aquí i d’allà i la gent, em deia, si no contestes, s’han de quedar amb el que senten. Però...
Llegeix-loNo li fem justícia a la novel·lassa que és El primer Emperador i la Reina Lluna de Jordi Cussà si ens limitem a elogiar-ne el ritme, la fluïdesa i la qualitat de la prosa. O bé la força de convicció i la vivacitat de les escenes i els diàlegs. Tampoc arribarem ni tan sols a...
Llegeix-lo