A El tigre, la primera novel·la de Borja Vilallonga, hi trobem una recerca obsessiva del sentit de l’existència. L’Adrià, el protagonista, emprèn un viatge vital marcat per la fugida: de la societat, del buit que l’envolta i, sobretot, de si mateix. El seu recorregut —que passa per un seminari, un sanatori, la francmaçoneria i el consum de drogues— és una exploració espiritual que s’arrossega entre la lucidesa i la follia.

La novel·la es construeix a través d’un seguit de transmutacions del personatge, canvis de pell que es presenten com si fossin naturals, gairebé inevitables. De fet, tot sembla una mena de muntatge, de decoració traçada només perquè l’Adrià pugui anar fent els seus canvis de vida. Aquest procés constant de mutació revela una profunda crisi identitària i una recerca que travessa tota l’obra. Des del principi es fa evident una mena d’esquizofrènia interior que desdibuixa els límits entre realitat i deliri, entre el discurs racional i el fragmentat. El lector no sap mai del tot des d’on parla l’Adrià, i aquest desconcert esdevé una de les claus de la lectura.

L’espai narratiu es desenvolupa en una ciutat anomenada Yoke —una ciutat fictícia, però fàcilment identificable—, que ofereix a l’autor llibertat simbòlica i estilística. Aquesta ciutat-escenari esdevé més un estat mental que un lloc geogràfic. Això és perquè El tigre no és tant una novel·la de fets com d’experiències interiors: la religió, els cultes, les estructures col·lectives són, per a l’Adrià, temptatives fallides de transcendir la seva soledat radical. Al cap i a la fi, és la història d’algú que vol trobar un sentit en la religió o en els cultes religiosos, però que tot acaba passant més per dins del personatge que per fora; tot i que no sabem del tot si li podem fer cas omís de l’Adrià o no ens n’hem de refiar tant. 

Quan comences la lectura no saps gaire a què t’enfrontes, perquè salta d’un lloc a l’altre sense miraments i amb una forta voluntat de marcar una tendència, de manar ell cap a on aniran les coses. També hi ha un joc lingüístic molt clar, on la multiplicitat d’idiomes hi és present, on es talla la seqüència narrativa per introduir, per exemple, un poema en anglès, alemany o llatí. Aquest trencament del discurs és una declaració d’intencions claríssima que ens trasllada a les avantguardes del segle XX, i també, com a clar referent de Vilallonga al poeta estatunidenc Ezra Pound. Aquesta és una novel·la que costa de situar, però que també, amb tots els trencaments i amb la seva forta voluntat estètica, s’inscriu en el seu temps i marca una línia estètica pròpia i ambiciosa. 

L’Adrià fracassa de manera constant en tot el que busca —fins al final—; vol arribar a la unió amb allò transcendent, amb la cosa superior i espiritual. Fins a l’èxtasi, en tots els sentits de la paraula. Tot i la voluntat de formar part de grups —el seminari, la francmaçoneria…—, hi trobem que l’Adrià, en el fons, el que fa és una cerca i una troballa individual de la seva existència única. I això és el que ens trasllada al nostre temps, aquest individualisme, les poques maneres de ser en una comunitat que trobem i que, potser, busquem activament o ens porta el nostre context a buscar d’aquesta manera. 

Tot i que la novel·la pot resultar desorientadora, aquesta desorientació respon a l’experiència mateixa que s’intenta transmetre: l’intent desesperat d’un home per tocar alguna forma de transcendència. L’Adrià fracassa de manera constant en tot el que busca, però aquest fracàs és, paradoxalment, el motor de la narració. Arriba a l’èxtasi, en tots els sentits de la paraula. Encara que el protagonista busqui formar part de grups, la seva cerca no és col·lectiva, sinó radicalment individual; això ens trasllada al nostre temps:  el desarrelament, la dificultat de trobar sentit comunitari, la recerca d’identitat en un món fragmentat.

A tot això hi hem de sumar una esquizofrènia de l’Adrià, que ens porta a fer aquests salts sense cap mena de pietat i que fa que, segurament, ens perdem i hàgim de llegir a poc a poc per poder assabentar-nos del que està passant. No és tasca fàcil; segurament perquè el que està intentant narrar tampoc és una feina senzilla: aquesta necessitat d’enfrontar-se a la seva identitat primigènia i profunda porta a l’Adrià a baixar a una mena d’infern que es va forjant en les pàgines del llibre. 

Vilallonga no escriu com un debutant. La seva prosa té gruix, voluntat de forma i una consciència clara del pes de cada paraula. Aquesta densitat pot jugar en contra de la immediatesa narrativa, però forma part de l’aposta de l’autor per construir una obra amb ambició literària. El tigre no és una novel·la fàcil ni amable. Però tampoc ho vol ser. És, en essència, un descens a un infern interior i convuls.