«El nostre país dóna massa la sensació de ser una contrada aproximadament feliç i cal imposar-li una mica de drama.» 

Armand Obiols, «Contra la felicitat», La Publicitat, 24/6/1928. 

Quan llegia la introducció que Josep M. Balaguer escrivia per a Buirac, la selecció dels articles de crítica literària que Armand Obiols va publicar a La Nau, vaig trobar-me amb aquest comentari: «No es tracta de defensar una literatura de la condició humana que ens retorni el contacte directe amb la vida, que a hores d’ara aneu a saber què deu ser, sinó una literatura que introdueixi en el nucli de la seva activitat aquesta consciència de distància entre la literatura i la vida i, alhora, que només podem viure en la cultura».¹Armand Obiols, Buirac, Sabadell : La Mirada, p. 28. Extret del seu context, un comentari així fa pensar, sobretot, en el paper que sembla que últimament li dediquem a la literatura en aquest país. Ja ho he escrit en algun altre article, així que demano disculpes a la lectora per insistir-hi: les converses amb escriptors han passat a ser una mena de revista de greuges amb la vida. Anar a la televisió pública deu ser més barat que anar al psicoanalista. Escriure un llibre sobre la mort de la cosina segona de l’àvia del teu millor amic és l’excusa perfecta per curar les ferides, reflexionar sobre la mort, fer un tractat sobre l’amistat en temps líquids i fins i tot calcular la velocitat de translació dels planetes, si fos el cas, però no sembla que pel gruix dels mitjans d’aquest país escriure un llibre tingui ja cap mena d’interès pel que fa allò que fins ara hem anomenat literatura. 

Algú dirà que exagero i tindrà raó de fixar-s’hi, però em sembla que el que dic és fàcil de reconèixer i em sembla que, a banda d’una moda, resulta que tot plegat també té l’objectiu de negar el paper que pugui tenir la crítica literària en tot el sistema, que en aquest cas jo veig en un cert sentit proper a aquell que Balaguer destaca a propòsit d’Obiols. Sembla, doncs, que si algú posa la vida per davant de la literatura, és a dir, si algú defensa «una literatura de la condició humana que ens retorni el contacte directe amb la vida», la funció de la crítica sigui del tot innecessària. Allà on hi ha vida no hi pot haver crítica: l’únic moviment que se li demana al lector és el de l’empatia, i no pas el del pensament. Un dels objectius de la crítica, doncs, hauria de ser desemmascarar aquesta fal·làcia, perquè tant si l’escriptura demana l’elaboració necessària de la ficció per tal de ser creïble com si s’estalvia aquesta feina en nom d’una vivència que només resultarà interessant si de debò té un cert tractament literari, tot allò que està publicat és susceptible de ser criticat. Al cap i a la fi, com ja escrivia Armand Obiols el 24 de febrer de 1928 a La Nau, «és una mica ingrat haver de parlar d’aquests llibres; violent per a l’autor i violent per al comentarista. [Però tot això els autors] ho podrien resoldre fent edicions privades de llurs obres. Evitarien el bateig violent d’una crítica que, si vol ésser sincera, cal que sigui despietada»,²Armand Obiols, Buirac, Sabadell : La Mirada, p. 32. i el xantatge emocional d’una experiència més o menys soferta no és un motiu de pes per fer que la crítica perdi la seva funció. Mentre la crítica no l’escrigui la intel·ligència artificial, l’experiència dolorosa de la vida sempre serà un punt en comú entre l’escriptor que fa la seva feina i el crític que també la fa. 

Evidentment, no vull dir que aquest sigui l’únic problema a què la crítica ha de fer front avui dia. Si repasso l’article fundacional que vaig escriure el sis de novembre de 2018, «La (dis)funció de la crítica», veig que efectivament alguns dels supòsits que s’hi mencionaven continuen, sota el meu punt de vista, intactes. Només pretenc fer emergir una qüestió, que allí era implícita, però que avui potser caldria dir amb totes les paraules. Mentre que en aquell article exposo la idea de Terry Eagleton segons la qual la crítica neix com a una institució dedicada a posar en dubte el poder, trobo que això a Catalunya també ha de voler dir tenir consciència que escrivim en un país ocupat. Una crítica que no es desenvolupi —ja sigui explícitament o implícitament— de manera autocentrada no podrà exercir tota la seva activitat amb l’encert necessari. Ser crític amb la literatura i no ser crític amb el país i les formes de mitologia cultural que produeix l’ocupació que pateix és una hipocresia que a l’any 2026 és encara més difícil de mantenir que no pas a l’any 2018: ho sabíem llavors i sembla que ara encara ho sap més gent, i per això cal celebrar la proliferació de les revistes, pòdcasts i espais en què aquesta és ja una qüestió totalment acceptada. Hi haurà qui dirà que s’ha de separar la literatura de la política, fent veure que una persona realment intel·ligent no perdria mai el temps amb qüestions com aquestes, o que criticar un llibre literàriament poc important és una manera de malgastar talent, però això és com dir que el futbol només és un esport mentre mires un partit de la selecció espanyola o llegir (en castellà) l’últim detritus literari expressament escrit per a l’assimilació cultural i a més a més trobar que tot plegat és molt simpàtic. Aquesta actitud autocentrada de vegades ens durà a no fer cap esment a res que no sigui estrictament literari, d’altres vegades ens durà a ser combatius i fins i tot una mica desagradables i d’altres vegades en haurà de dur a l’anàlisi de les mitologies —en el sentit amb què fa servir el terme Roland Barthes en el seu llibre homònim— que teníem totalment acceptades amb l’objectiu de desfer-nos del seu llast. La crítica literària també haurà de participar, doncs, de tot això si realment vol ser efectiva. És per això que torno a Armand Obiols i a un article seu titulat «Signes», publicat a La Publicitat el 3 de juny de 1930: «A la llarga, l’enemic més operant de la llibertat no és pas aquell que aspira a suprimir-ne les manifestacions, sinó aquell que tolera esplais innocus meticulosament calculats perquè els seus subjectes visquin dins una cleda d’il·lusió i no la sentin més com una real fretura». El que no ha volgut mai promoure La Lectora és precisament aquest esplai innocu. Per això, bé caldrà que algú faci la feina que cal fer i que entre tots puguem retre homenatge a l’honestedat que ens mereixem.

• 1
  Armand Obiols, Buirac, Sabadell : La Mirada, p. 28.
• 2
  Armand Obiols, Buirac, Sabadell : La Mirada, p. 32.