Per ridícul que pugui semblar, des que vaig descobrir l’escriptor hongarès Sándor Márai tot el que faig com a lector és buscar desesperadament una veu com la seva. Una veu que amb el tacte dels bons metges em mostri les veritats doloroses de l’existència del tot despullades, tal com són. De tant en tant, aquí i allà, trobo en altres autors una espurna d’allò que Márai em va injectar en vena quan el vaig llegir per primer cop, però mai arribo a una electrificació total. No es tracta, és clar, que Márai capti el fons de l’ànima humana millor que Mann, Tolstoi o Proust, però igual que un sol esdeveniment de joventut pot marcar tota una personalitat en la novel·la que ressenyaré més avall, potser la primera veu literària que em va estabornir ha de perseguir-me per sempre.
Així, fa anys que vagarejo a la recerca d’una metadona literària que em calmi la set de Márai i en aquest procés he confiat trobar un filó en el seus compatriotes; al cap i a la fi, el dolor i la saviesa de Márai són un destil·lat purament magiar, marcats pel realisme nostàlgic del qui ha viscut una desfeta inapel·lable i el pas de l’esplendor a la perifèria. Quan —justament— la Segona Perifèria va publicar Abigail, de Magda Szabó, vaig córrer a buscar-lo. I no m’entengueu malament, aquest Bildungsroman d’internat construeix un univers molt gaudible; però el que el cos em demanava no era un Harry Potter històric com el que m’hi vaig trobar. Per sort, vaig donar-li una segona oportunitat quan em vaig topar en una llibreria de segona mà amb l’obra mestra de Szabó, La porta. I per fi vaig trobar el que portava temps buscant. Ara, la Segona Perifèria n’ha publicat una nova traducció (malgrat que l’anterior de la Magrana resultava prou vigent) i no puc fer més que celebrar-ho.
La porta, publicada el 1987, és l’última novel·la escrita per la seva autora, i també la més celebrada. D’un caràcter marcadament autobiogràfic, està construïda com la confessió d’una escriptora turmentada per uns fets que encara que no ha estat capaç d’explicar-se del tot.
La meva religió no coneix la confessió individual, és a través de les paraules del sacerdot que admetem que som culpables i mereixem la damnació […[/mfn]. Rebem l’absolució sense que Déu ens demani ni explicacions ni detalls. Tanmateix, ara jo us en donaré (pàg. 15)
L’argument gira al voltant de la intensa relació que es forja al llarg de dècades entre aquesta escriptora i la seva extravagant dona de fer feines fins a la seva mort, un esdeveniment que intuïm de seguida molt traumàtic. Com en Márai, la trama hi juga un paper molt relatiu i, lluny d’estar composta a partir de grans elements de guió, funciona sobretot amb components quotidians i petits, acumulats i sotmesos a una gran pressió. Estem davant d’una novel·la de personatges profundament psicològica en què els personatges esdevenen la trama.
L’escriptora, alhora la narradora de la història, és una màscara de la pròpia Szabó i viurà moltes de les seves mateixes vicissituds —l’aïllament polític i intel·lectual propiciat pel règim comunista, seguit finalment d’una obertura i reconeixement institucional— que són en un segon pla del relat. Aquesta narradora queda més aviat desdibuixada davant la força tel·lúrica de l’autèntica protagonista: la inoblidable dona de fer feines Emerenc Szeredás, que es fica en totes les escletxes de la vida de l’escriptora i inunda qualsevol espai buit. Tota la novel·la se sustenta sobre el seu poder magnètic, que arrossega el lector des de les primeres pàgines. Aquesta desproporció entre les protagonistes, lluny de palesar un defecte en la construcció de personatges (que sí que detecto en Abigail, farcit de personatges plans) respon en realitat a un mecanisme que Szabó posa en marxa de manera reeixida: el de fer servir la narradora per representar el lector. Davant els rampells inexplicables d’Emerenc, posarà paraules a la nostra estupefacció i aproparà el lector a un cara a cara, abocant en la narradora les pròpies pors i contradiccions.
D’Emerenc, al principi, en sabem ben poca cosa i només en coneixem el tarannà profundament esquerp i insuportablement honest, que es regeix per un sistema de valors ferri i heterodox. És donada a fer regals, però se sent insultada si en rep. Adora Magda, però menysprea els intel·lectuals. Organitza reunions socials freqüents al seu porxo, però no deixa creuar a ningú el llindar de casa seva. Justament la porta que mai s’obre, i que dona nom a la novel·la, ens fa d’esquer. Com més impermeable és Emerenc, més volem creuar la barrera, i Szabó regula amb destresa les molles que ens va donant, que discorren en paral·lel a la informació en pedaços que tenen els propis personatges.
Tothom confiava en l’Emerenc, però ella no confiava en ningú, o, per ser més precisos, tan sols repartia molletes de la seva confiança entre uns quants privilegiats (…) Ens concedia fragments aquí i allà, però cap de nosaltres va arribar a tenir-ne mai una imatge completa. Era com si ens volgués fer la guitza, fins i tot des de la ultratomba: un cop entre els morts, s’ho devia passar la mar de bé, mentre ens esforçàvem a reconstruir la seva història, mirant d’encaixar les peces que tenia cadascú, com si es tractés d’un veritable trencaclosques (p. 173-174)
Alhora, la porta és la delimitació física d’alguna cosa molt més gran: de tot el seu passat i de tot el seu univers paral·lel que se’ns descriu alternativament com a món, imperi, regne o república d’Emerenc, on ni tan sols l’estat hi té cabuda («detestava els passaports, els certificats, fins i tot les targetes de transport públic» (p.75)) i on no hi intervenen les lleis elementals de la física. Desconcertats, intentem entendre les excentricitats d’Emerenc i la seva particular física d’afectes i retrets capriciosos, intentem trobar una clau per a aquestes lleis que la regeixen per acabar descobrint que en realitat potser tenen més solta que el «sentit comú».
D’una banda, alguns comportaments aparentment arbitraris responen a la genealogia particular del seu dolor, que anem reconstruint a poc a poc. L’odi a metges i intel·lectuals, l’obsessió per objectes estranys i la paràlisi davant les tempestes són traumes fossilitzats, una protecció per no tornar a patir. La porta és, doncs, una cuirassa molt gruixuda, com descobreix la narradora:
Quan anava a la universitat, detestava Schopenhauer. Tan sols més tard vaig arribar a reconèixer l’exactitud de la seva tesi: tota relació afectiva ens fa vulnerables davant del patiment, i com més llaços d’aquest tipus establim, a més perills ens exposem (p.167)
D’altra banda, Emerenc, com Hongria i com els personatges de Márai, han patit tantes desfetes i decepcions que han d’enfrontar-se a la realitat, ja no poden enganyar-se, i han après que no poden refiar-se de les formes ni de l’exterior. Si tracem un fil conductor, el que més caracteritza el comportament d’Emerenc és una obsessió malaltissa per l’essència i el fons de les coses, i els seus grans rampells provenen de situacions en què les formes són oposades a les essències que contenen (mantenir en vida algú que no vol viure, donar un vestit de lluentons a la beneficència).
La brúixola moral d’Emerenc destria a la perfecció la veritat de l’aparença, i la seva omnisciència pren unes dimensions mitològiques: coneix abans que ningú les intencions rere les paraules. En aquest sentit, podem interpretar tota la novel·la com un joc de contrastos coherent, a molts nivells diferents, com un ball entre un ying i un yang que s’acosten contínuament sense arribar a tocar-se.
Així, tenim un dins que representa la pròpia Emerenc, la puresa, la feina dura, una honestedat feridora, la netedat més total, el sacrifici de la classe baixa, l’imperi d’Emerenc que mai ha de ser corromput, un passat glaçat que avança cap a una mort benvinguda. A l’altra banda de la porta hi tenim un fora, una societat hipòcrita que es posa excuses, que s’enganya, representada per Magda, una intel·lectual que ho vol entendre tot, una classe burgesa i mandrosa que no ha agafat mai una escombra però ha trobat molts subterfugis per defensar-se. Cada gest, cada símbol, va reforçant aquests universos contraposats. Emerenc porta brou als malalts en una sopera de luxe; el món de fora hi veu amb sospita l’elegància de la sopera, mentre que ella només es preocupa pel brou que conté. S’ha desfet de tota superficialitat i només apunta cap a l’essència. I Szabó li acaba donant la raó: quan la porta s’obre i el fora entra a dins, com una infecció, tot està sentenciat. Com a lectors hem fet tot el viatge, hem partit de les obvietats del fora i hem acabat entenent les veritats del dins.
Szabó, com Márai, ens serveix destil·lat purament magiar. A poc a poc ens va posant davant d’un mirall i forçant-nos a acceptar la desfeta. Va enretirant amb paciència els vels dels autoenganys i les convencions socials, de les formes en què ens refugiem. Quan les relacions humanes deixen d’estar intel·lectualitzades o mediades per una racionalitat pràctica, la imatge que en queda és un espantall que Emerenc ens branda igual que Márai, serenament.
Que no s’adona que no fa més que picar ferro fred intentant seduir-me? Jo no vull ningú que no sigui del tot meu. Vostè, si pogués, ficaria a tothom en caixes i quan li convingués agafaria aquella que li fes més falta; aquí, la meva amiga; aquí, el meu cosí; aquí, la meva padrina; aquí, el meu amor; aquí, el meu metge; aquí, les flors premsades de l’illa de Rodes… (…) Si en el seu moment vaig rebutjar aquell home com a amic perquè el volia com a marit, què es pensa?, que ara pot venir vostè i pretendre ser la filla que mai he tingut? (p. 206)
Ja amb la set calmada, torno als orígens, torno a les tesis de Márai que, fet i fet, són les mateixes que les de Szabó.
Sempre acabem responent a les preguntes més importants amb el conjunt de la nostra existència. Allò que es diu entretant no té cap importància; tant se val amb quins termes o amb quins arguments ens defensem. Al final, al final de tot, és amb els fets de la vida mateixa que es respon als interrogants que el món ens planteja amb tanta insistència. (…) Tu et vas llevar l’uniforme perquè trobaves que era una disfressa, i això ja era una resposta (L’última trobada, p.106)
I, efectivament, són els fets el que compta per a Magda. Ha escrit tota una novel·la per intentar redimir-se, com si acceptant la culpa n’hi hagués prou per esborrar-la. Però no hi ha res a fer, aquest dolor de Szabó és un dolor circular; la novel·la comença i acaba amb els mateixos malsons. Uns malsons que potser l’hauran de perseguir per sempre perquè els fets de la vida van donar una resposta que cap quantitat de paraules serà capaç de sobreescriure.