I. El corcó

Imaginem-nos un suposat escriptor relativament jove que fins ara ha publicat quatre llibres. Un d’ells ha rebut un premi que, per un motiu o un altre, resulta que és important. Un dia, li truquen d’un número desconegut: l’han convidat a la Fira del Llibre de Guadalajara perquè Barcelona n’és la convidada d’honor i ell, que va néixer a la ciutat i que hi ha viscut tota la vida, és una de les veus diguem-ne emergents amb què vol comptar la comissària de l’expedició. L’editorial ha catalogat la seva obra d’innovadora i sorprenent, i tot i que els crítics han estat escassos i ambigus, com sempre, suposa que l’Anna deu creure que la seva obra podria ser una bona ambaixadora de la ciutat. Ell dubta que escrigui per tal de poder representar Barcelona enlloc, però la idea sobrevinguda tampoc no li acaba de fer gaire nosa. Seria un honor, fins i tot, i s’infla una mica. Pensa en l’Anna Guitart, una de les poques cares visibles de l’escassa conversa sobre llibres que hi ha al país, sobretot de les converses que importen, les que fan vendre llibres, que són les que surten a la televisió. Al nostre escriptor, l’Anna Guitart sempre li ha caigut bé: és una dona afable i tranquil·lament entusiasmada, sembla que no pugui tenir mai una paraula gruixuda i, a diferència del que passa amb un fotimer de periodistes, resulta que sembla que ella sí que llegeix. A l’escriptor relativament jove no li fa cap gràcia que ara estigui contractada pel PSC, però mira de posar-se a la seva pell i pensa que tothom té les seves contradiccions i que bé algú haurà de fer la feina en aquest coi de país. El seu feminisme militant, a més a més, li diu que si han de contractar algú i han pensat en ella és millor que digui que sí abans que no ho faci un altre homenot d’aquests que corren per les oficines d’alguna institució: fins i tot si l’Anna no combrega gaire amb els socialistes, està obligada a acceptar l’oferta, ja no només com a catalana, sinó també com a dona. En tot cas, res de tot això és prou greu com perquè ara hagi de retirar-li el benefici de les bones intencions: en aquest país hi ha poques coses que puguin tenir mai el luxe de ser tan greus com per fer una cosa com aquesta, i la millora de les condicions laborals (només faltaria!) no és pas una d’elles. No cal dir que, tot i que no la coneix gaire, també està content que hagi comptat amb ell i pensa en el reconeixement que suposa per a la seva obra relativament incipient anar a Guadalajara a ple mes de desembre, que és quan hi fa estiu. Li paguen el viatge, l’estada i el conviden a algun còctel per fer-hi el tifa. És cert que odia les trobades literàries, però creu que si tothom en fa, bé caldria que ell també s’hi esforcés una mica. Al cap i a la fi, això potser li permetria sortir d’aquestes serres desiguals que ell ja està una mica cansat d’haver de distingir dels núvols i del cel, que és en el fons allò que tot escriptor català desitja amb una natural i veritable obsessió: permetre’s el plaer de no distingir ni serres ni turons, canviar de terra com si pogués canviar de cel, ser un escriptor català i que això vulgui dir alhora que s’és un escriptor del món. Creu que avui dia escriure en la seva llengua encara vol dir massa vegades que s’és un escriptor simplement català, o el que encara seria pitjor: que s’és un escriptor català i espanyol. De seguida es fa la següent pregunta: no hauran convidat cap d’aquelles lloques que només diuen que són catalans quan els convé recordar-nos que tenen dret a imposar la seva literatura castellana? Fa el cor fort: ja sap que el país és així, no el canviarem en quatre dies, i a més a més tot això no vol dir necessàriament que aquests personatges sinistres siguin uns monstres; pot ser que siguin molt bona gent amb les idees una mica esbiaixades. Potser si hi pogués parlar… No ho sé. 

Davant de tot això, pensa que l’únic que pot dir és que està encantat que el convidin, i que moltes gràcies, i que a disposar. Com que és xafarder de mena, pregunta qui més hi anirà. La funcionària del consistori li diu que això no li ho pot revelar, perquè la llista de convidats és secreta fins que no siguin tots al pati de l’Ajuntament per donar el tret de sortida a aquest gran esdeveniment. Són les seves paraules textuals. Això el sobta una mica, però sap que els castells administratius guarden un munt de secrets i li fa gràcia pensar que el seu nom també comença per la lletra K. Ben mirat: per què hauria de renunciar a aquesta oportunitat? 

El nostre escriptor relativament jove no sabria trobar-hi cap resposta, i és així com arriba el dia de la presentació de la comitiva de la fira de Guadalajara. La recepció és tal com se l’havia imaginada: coneix alguns dels assistents i fa per parlar-hi mentre mira de reüll quins seran els seus companys de viatge. Abans de fer-se una fotografia de grup, que ell no sabia si farien, escolta el discurs buit del regidor de Cultura i pensa que és la mateixa buidor que va sentir-li pronunciar al lliurament del Premi dels Jocs Florals que va guanyar un amic seu, que resulta que és unes files més enrere. Troba que aquests polítics tracten la cultura com una mercaderia, i una que a més a més no val gaire —pensa en els seitons lluents d’una parada de la Boqueria, tan ben disposats els uns damunt dels altres, en els talls de bacallà salat que compra de tant en tant per cuinar-lo amb una recepta portuguesa, en el magnífic tros de vedella que sempre deixa poc cuit; realment, en mans d’aquest polític, no hi ha cap mercaderia que pugui fer goig. Recorda com a la presentació del premi, el regidor en qüestió ni tan sols no va saber pronunciar correctament el cognom del guanyador. Per tot això, ara es mira el polític de torn amb el punt just de displicència. Després del regidor, és el torn de l’alcalde. Recorda també que al lliurament dels Jocs Florals l’alcalde ni tan sols no s’hi va presentar, segurament perquè en aquest sentit deu anar més de cara i la poesia li deu semblar un fòssil absurd, i la catalana encara més. A més a més, els artistes, que són el tipus de persona que ell deu associar amb algú que encara escriu poesia, és a dir, algú que passats els quinze anys encara escriu poesia; els artistes, doncs, li deuen semblar gent estranya, una mena de gent que mai no sap com agafar-se, i no deu tenir ganes que li muntin cap sidral cagant-se en la mare de déu o qualsevol altra cosa i que, a més a més, encara s’hagi de sentir dir que d’això en diuen poesia i que ell és massa totxo per entendre-ho. Com que històricament la seva assistència al premi ha estat requerida poques vegades, aquest cop no li devia caldre inventar-se cap excusa que fos més o menys imaginativa. Però a la recepció de la Fira de Guadalajara l’alcade sí que hi ha anat, i pronuncia tot cofoi un discurs que és tan buit com el del seu col·lega. Avui encara pensarà que s’ha ben guanyat el sou. 

Arriba el moment de la fotografia de grup. El nostre escriptor veu com el seu amic i una escriptora que admira proven d’amagar-se rere d’unes columnes. El moviment li sembla divertit, però alhora se’l pren com a l’indici d’alguna cosa. És que s’ha d’amagar d’una foto? Ell també fotria el camp esperitat, primer perquè no li agrada gens que li facin fotos i, després, perquè resulta que al davant hi té en Joan Manuel Serrat, i ara un llampec de pensament li recorda que el cantant es va negar a assistir a un concert perquè no el deixaven cantar en català en ple franquisme, i respira una mica, però llavors l’atabala un altre pensament que li projecta una imatge de la curvatura servil amb què el mateix cantant demanava perdó a un assistent per haver parlat català en plena suposada democràcia, i això encara el posa més nerviós, i no sap gaire què fer, però veu que més enllà també hi són el Roger Mas, la Carlota Gurt i la Núria Cadenes, així que es relaxa, no passa res, aquest és el país que tenim, i mira a càmera i somriu. Hauria de renunciar a tot això només per una mala foto?

II. Les batalletes d’en Jordi

El cert, però, és que el nostre escriptor relativament jove ha vist passar pel seu davant tot d’indicis que venien a dir-li que a dins de casa potser sí que hi havia un incendi, i que sovint ningú no en dona l’alarma perquè hi ha molta gent que encara creu que el nostre mal no vol soroll. El nostre escriptor relativament jove no els ha vist, tots aquests indicis, i si els ha vist els ha donat una importància que tendeix a zero: «Només em faltaria a mi llegir ara un llibre del Jordi Amat». S’aconsola pensant que no sempre es pot arribar a tot arreu —i ell tampoc no ho voldria. Ell arriba fins als límits de la seva pròpia obra, i pensa que això és exactament el que ha de fer un escriptor que es prengui seriosament la seva tasca. És així com es forja un escriptor: dins del seu propi terreny, treballant-lo. «Que cadascú s’ocupi d’allò que sap fer més bé», i llavors no s’adona que pensa lleument en Plató. No recorda o no li convé recordar que Plató també condemna els escriptors a l’exili, però tant se val. «Jo ja provo d’escriure el millor que puc en llengua catalana», i així creurà que la seva obra és un altre indici, ell mateix no sabria dir ben bé de què, un indici d’alguna cosa bona, al cap i a la fi, una mica d’aigua entre tanta gent que té set, tampoc no se sap ben bé de què, però resulta que les flames hi eren igualment i cremen de fa molt de temps, que l’incendi que ell pretén apagar amb una mica de l’aigua del seu llenguatge potser s’acreix amb el seu oxigen, i alguna altra persona que també escrigui hauria de poder-s’ho preguntar, ni que sigui perquè el conjunt de la gent que llegeix sàpiga que, a banda d’escriure, cadascú de la gent que escriu resulta que també pensa, i que pensem coses diferents. 

És per això que recentment he llegit el nou llibre de Jordi Amat, Les batalles de Barcelona, que es va publicar unes setmanes abans del viatge del nostre suposat escriptor relativament jove a Guadalajara. No es pot negar que, en alguns aspectes, una part del nostre sistema literari arriba als llocs oportuns amb la puntualitat d’un anglosaxó —i que ho fa, no cal dir-ho, gràcies també a la seva butxaca. D’això, Jordi Amat no se n’amaga: ja al pròleg diu que «la meva mirada és la d’un petitburgès. Soc un veí de l’Eixample des de 2003. […] No trobaran a les pàgines següents un activista mobilitzat ni tinc el talent suficient per ser un antisistema. No passo de ser un espectador implicat en el procés cultural que ha acompanyat l’evolució social i econòmica de la meva ciutat» (p. 17). És una captatio molt bona, com aquella que diu «Senyor, no soc digne que entreu a casa meva», però ja que estic combregant us demano que ho feu. Com que no ens explicita quin és el grau de la seva implicació en el procés cultural de la ciutat, ni de quina manera s’hi sent lligat, cadascú pot entendre-hi el que vulgui. Potser, en aquest sentit, convé recordar les seves pròpies paraules en el programa criptocultural de 3CAT, La selva, en què hi diu que «hi ha una cosa que [entre] la gent que ens dediquem a escriure no acostuma a passar i és que tothom se situa a la perifèria, hi ha un cert orgull em sembla de [dir que] la crítica s’elabora des dels marges; llavors jo vaig decidir: no, jo visc al centre, per tant… jo [vinc] d’una menestralia aburgesada, estic socialment al centre d’aquesta ciutat, i és des d’aquí des d’on la vull mirar».¹Refaig lleument les oracions perquè els anacoluts, la manca de preposicions i de connectors que oralment fa anar l’autor ens faria aquesta afirmació pràcticament incomprensible. Per comprovar que he conduït correctament les seves paraules (1:00-1:30): https://www.3cat.cat/3cat/jordi-amat-es-una-critica-cultural-sobre-com-sha-imaginat-la-ciutat-durant-els-ultims-50-anys/video/6372217/ Alhora, tot plegat també és una manera molt efectiva d’espolsar-se les responsabilitats del damunt i fer veure que el propi discurs és, diguéssim, el discurs d’un altre, el discurs d’una ciutat, i que si us plau facin el favor de no matar el missatger. A causa, doncs, d’una hipocresia tan gran com aquesta, el lector haurà de protegir-se contínuament contra les manipulacions que el simple observador Jordi Amat voldrà engaltar-li amb tota la bonhomia del món. Ell vol posar «les cartes al damunt la taula» (p. 17), però el que no dirà del tot és que són cartes marcades. És el que trobo que qualsevol persona hauria de pensar davant d’algú que diu que parla des del centre, perquè en el fons el que ens està dient és que ell farà veure que no entrarà en cap mena de batalla, que ell és imparcial, que no té la mania pseudointel·lectual de fer prevaldre la seva marginalitat per damunt de la pura existència de les coses, i que ens el podem creure perquè ell és una veu més d’allò que una persona amb un sentit molt limitat del ridícul anomenaria «gent normal». Acabaríem abans si Amat ens digués que ell parlarà des del poder i per al poder, i així no hauríem d’anar desautomatitzant cada malentès que tot això ens provoqui, però llavors, esclar, la pel·lícula ja fa estona que s’hauria acabat. Per aquest motiu, un també ha de pensar que tot aquest seguit de malentesos formen l’essència de la «crítica» d’Amat, si és que es pot anomenar d’aquesta manera l’escudella de referències que l’autor fa anar amunt i avall del llibre sense encomanar-se a cap mena d’escrúpol cultural o literari. Així, resulta que El temps de les cireres «és una de les millors obres que s’han escrit sobre la mesocràcia barcelonina, és a dir, sobre el sector social que va donar forma a la identitat històrica de la capital catalana. És una novel·la d’una classe social durant la dictadura, la història de com les frustracions soterrades hipòcritament sota les catifes dels pisos de l’Eixample l’acaben podrint» (p. 49). El temps de les cireres esdevé, doncs, una novel·la sobre la llibertat i, com que Amat no fa cap altra anàlisi que aprofundeixi en aquesta idea, que d’altra banda tampoc no podem dir que sigui del tot original, intuïm que aquesta llibertat es refereix a la fi de la dictadura, i res més. Per això pot empeltar-hi unes paraules en castellà de Sempronio que li serveixen per parlar del Zeleste. És ben bé que tenia tota la raó el cosí d’aquest, Avel·lí Artís-Gener, quan a 556 Brigada Mixta escrivia que «hauríem volgut que el segell del comunicat, en lloc de dir Ejército de la República, hagués dit: Exèrcit de Catalunya. Però allò hauria estat demanar massa, aleshores».²Avel·lí Artís-Gener, 556 Brigada Mixta, Barcelona: Proa, 1999, p. 91. Sembla que ara també seria demanar massa: per a Jordi Amat, el retorn de la Natàlia serveix per fer un examen de consciència sobre la burgesia catalana, però jo diria que El temps de les cireres també és una novel·la sobre el record i l’oblit, i l’arribada de la Natàlia suposa el retorn de la memòria d’una ciutat que tothom sembla haver oblidat, tot oblidant-se de si mateix. El desconcert que demostra tenir la generació del mig, com l’anomena Amat, des de l’oncle homosexual, les dones que juguen a tocar-se «les unes a les altres, en una estona d’esbojarrat lesbianisme light» (p. 53) o la malaltia del pare, totes tenen a veure amb el fet de viure en desacord amb la pròpia forma de ser, i jo diria que és així com també s’ha de veure el fet que al Màrius, nebot de la Natàlia, «jove barceloní de la contracultura, [li agradi] escriure poesia (en castellà) [i] al terra de l’habitació hi [tingui] l’antologia Nueve novísimos poetas españoles, de Josep Maria Castellet» (p. 53), o que tots dos passin pel Fossar de les Moreres i que la Natàlia comenci la dita i ell no entengui res. La lliçó que la Natàlia ha vingut a deixar en mans del seu nebot és que recordi sempre qui és, que no estigui mai disposat a perdre’s de vista, perquè només així entendrà la llibertat:

La mare tot el dia es queixa, parla com a les novel·les de la ràdio. El pare és un cínic. En Màrius callà una estona. Aviat fotré el camp, tornà, faré com tu, me n’aniré ben lluny, no m’agrada aquesta ciutat. És com si s’enfonsés a poc a poc… La Natàlia va dir: jo també creia que aquesta ciutat s’enfonsava però a fora he comprès que la ciutat, la portem a dintre. En Màrius no digué res. […] Vols saber una cosa?, va fer en Màrius, doncs que aquest país em fa fàstic. A mi també me’n feia, digué la Natàlia, i he tornat. Jo no hauria tornat… Però és que jo vaig descobrir, aclarí la Natàlia, un bon dia, que no em feia fàstic el país, sinó que em feien fàstic els qui em voltaven i també tenia fàstic de mi mateixa. I saps per què? Perquè, al capdavall, tenia por que arribés el temps de les cireres. I per a voler el temps de les cireres cal tenir fe que un dia arribarà (p. 253).³Montserrat Roig, El temps de les cireres, Barcelona: Edicions 62, 2002.

Per poder-ho veure, potser a Amat també li hagués convingut de llegir un conte de Montserrat Roig, «Before the Civil War», publicat tres anys abans de la novel·la en el segon número d’una revista que té per nom, precisament, Els Marges. Tracta de l’estranyesa d’explicar-se quan resulta que un és català. La protagonista és en una festa a Londres. Hi ha gent de tot arreu del món. Allà, coneix un personatge que l’acabarà insultant: 

En Bishan fuma haixix, s’acosta i em diu, I like you, you are clever but I don’t like you because you protect yourself. L’americà, Peter, sento que li diuen, el teu accent és diferent quan parles espanyol, diferent del que parlen els teus companys, i jo, és clar, perquè jo sóc de Barcelona i nosaltres parlem català, català?, sí, català, un dialecte? No, una llengua. I una altra vegada la meva sublim conferència, la llauna de before the civil war…, que és una manera d’explicar que aleshores les taronges eren més grosses i la gent estava contenta.

La protagonista del conte, doncs, necessita anar més enllà de la Guerra dels Tres Anys per tal d’explicar qui és. M’agradaria cridar especialment l’atenció davant d’una expressió tan diàfana com ara «jo sóc de Barcelona i nosaltres parlem català» perquè és una afirmació que el llibre d’Amat no gosa contemplar. Potser és que també té por que arribi el temps de les cireres, com la Natàlia. A mesura que avança la festa, la gent va cada vegada més beguda i en Bishan, que ja ha demostrat un curiós interès per ella, li deixarà anar: 

Tu, europea, em fas fàstic, no tens res per explicar-me, jo no vull que els meus fills, els fills que algun dia tindré amb la Isabel, visquin al teu continent, que aprenguin res de tu. Et penses que ets molt intel·ligent, oi? Però no entens res de res perquè el teu món no té res a dir. […] Es fonen les meves paraules. Jo europea? Hauria de dir el de sempre? El meu sermó de before the civil war? L’indi sense pàtria em mira amb fúria, agressiu contra una pàtria estranya també per a mi. […] En Bishan em diu cada paraula, pronunciant-la amb èmfasi, amb la musicalitat britànica, no, no, no, no m’agrada el teu món, i els meus fills seran educats lluny del teu món, vella europea caduca. 

Doncs bé, l’actitud que pren el personatge d’en Bishan en aquest relat de Montserrat Roig és una mica la mateixa que pren el català també sense pàtria de Jordi Amat quan posa de costat la concepció de Barcelona que es desprèn del discurs que va pronunciar Mercè Rodoreda al pregó de les festes de la Mercè de l’any 1980 i la del disc Tal com raja de Joan Manuel Serrat. Davant dels records de l’escriptora, que també fa un before the civil war, Amat es demana si «aquella Barcelona de la seva memòria, la d’una joventut associada a la il·lusió republicana, havia existit mai o era un mite» (p. 64), però resulta que ell mateix ja ha respost la pregunta una pàgina abans dient que «aquesta idea d’una Barcelona indissociable d’una catalanitat determinada estava vinculada a una geografia concreta. Era una idea de la ciutat circumscrita a uns barris, viscuda a la infantesa i joventut, segurament idealitzada durant l’exili, però que havia quedat depassada per la transformació profunda que Barcelona havia patit durant la postguerra» (p. 63), i aquest últim comentari, llavors, ja ens aclareix una mica què vol dir Amat quan escriu l’estranya expressió «una catalanitat determinada» i què vol dir quan diu que aquesta catalanitat està «circumscrita a uns barris», perquè el que està fent és associar el català a la burgesia, i veure aquesta superació de la idea de Barcelona que té Rodoreda no pas com a resultat d’una espanyolització sobrevinguda per una dictadura militar, sinó com a un fet i prou. S’ha de dir que quan a Amat li convé de fer de simple observador, s’hi esforça de mala manera. Així, el que fa Rodoreda és «construir una idea de Barcelona com a capital d’una catalanitat natural i popular» (p. 64), i no pas descriure-la, i això ho fa, segons Amat, perquè «Rodoreda, que mai s’havia deixat impressionar per estereotips sobre ella, tenia idees polítiques clares sobre la cultura i la funció nacionalitzadora que havia d’exercir» (p. 65). Ras i curt: Rodoreda és una vella catalana caduca. A l’altra banda, Serrat a Tal com raja «no parla explícitament de Barcelona, però allò que reconstrueix vers a vers és la memòria sentimental de la seva generació en un marc que és del tot identificable: era la realitat de la infantesa i joventut dels qui havien viscut tota la vida sota la dictadura franquista i aviat faria vint anys que tenien vint anys» (p. 66). Per a Amat, doncs, la memòria de la infantesa de Serrat no se circumscriu a cap barri en concret, com sí que ho feia la de Rodoreda, perquè «El meu carrer era una estampa costumista cantada amb un to entre avergonyit i orgullós. Era el carrer Poeta Cabanyes del Poble-sec, però de fet podia ser qualsevol altre» (p. 66). 

Vull insistir en la família lèxica que escull Jordi Amat per parlar de Rodoreda i de Serrat perquè em sembla que aquí hi ha la clau de volta del seu discurs d’observador que, evidentment, no només observa: per a Amat la Barcelona catalana de Rodoreda és idealitzada, un mite, una construcció, i només funciona per a alguns barris, concretament per a Sant Gervasi, és a dir, per a la burgesia; en canvi, la Barcelona de Serrat és la realitat de la infantesa, una memòria, una reconstrucció, i tot i que se circumscriu al Poble-sec i parla d’un «carrer estret i brut on vivia gent de classe treballadora» (p. 66), resulta que al final Serrat «plantejava una alternativa moral i a través d’ella proposava una forma de ciutadania més lliure: ciutadans normals i corrents, com ho era la majoria de la gent» (p. 67).  

Aquest és el mètode habitual del llibre i aquest ha estat el mètode habitual de l’espanyolisme per fer passar bou per bèstia grossa. Per això, l’independentisme ha automitificat les batalles d’Urquinaona (p. 229) però, en canvi, des dels Jocs Olímpics del 1992 que «Barcelona no ha tingut un discurs sobre ella mateixa tan ambiciós» (p. 111). Per això, enmig de la Transició, Jordi Amat creu que el que feia el Manifest de Cultura Catalana que es va publicar, i que demanava «assolir una situació de normalitat per la societat catalana» (p. 71) després d’un temps de repressió, era «llegir el passat assumint com a pròpies unes expectatives parcials i impossibles. El punt de partida que postulava, al meu entendre, no s’ajustava a la realitat. Entenia com a veritat indiscutida una interpretació del passat i una imatge de la societat catalana que era desenfocada. […] Aquella Normalització, tal com l’havia pensada la ruptura nacionalista, era una utopia, com ho era la ruptura» (p. 71). Per a Amat, la superació de la Barcelona provinciana del franquisme ve donada pels Jocs Olímpics del 1992, que trena un relat sobre Barcelona amb «l’objectiu [de] materialitzar la transformació d’una ciutat de passat industrial grisós, malmesa per la incúria urbanística del desarrollismo, perquè pogués ser viscuda i reconeguda com una de les capitals de l’Europa del Mediterrani amb capacitat per projectar-se al món» (p. 110). Ens ho diu manta vegada: «Una de les hipòtesis que defensa aquest assaig és que la refundació de Barcelona amb els Jocs del 92 com a palanca ha estat la intervenció política més reeixida a la Catalunya democràtica» (p. 127). No cal dir que Amat no cita la neteja d’independentistes que va fer el jutge Garzón durant aquell període. Després, amb l’ajuda de Vázquez Montalbán i Félix de Azúa, Amat acabarà escrivint que «la Barcelona sorgida del 92 era una carcassa postmoderna sense història perquè l’ortodòxia proclamava que la història s’havia acabat» (p. 146), i no hi ha cap reflexió sobre aquesta ahistoricitat de Barcelona lligada al fet que tota la política socialdemòcrata del PSC hagi anat en la direcció d’esborrar que Barcelona sigui la capital de Catalunya. Al contrari: a través de Josep Subirós (p. 113), per exemple, es descarta la construcció del relat nacional per inoperant, però jo diria que una ciutat només pot esdevenir una carcassa si la buides de contingut. És a dir, si en comptes d’anomenar-la «capital de Catalunya» resulta que t’inventes que pot ser «capital del Mediterrani», i avall. Per això tampoc no sorprèn que l’observador Amat acabi traient la següent conclusió de batalles socials tan fortes com les de l’1 d’octubre, o el 3 d’octubre, o d’Urquinaona, totes dutes a terme sota el que s’anomena El Procés, i sempre a partir d’alguna excusa cultural llegida una mica per sobre, que en aquest cas és una novel·la de Jordi Ibáñez Fanés: 

Els que maldaven per reinventar-se el passat, encara que fos pagant el preu d’una immensa mistificació històrica, el que volien era escamotejar el present, enganyar el futur, il·lusionar-se amb una èpica barata i un ideari tan ingènuament ximplet com una carta als reis, i al final es van trobar amb el pitjor passat, el passat literal, Jordiet, que tornava per darrere i ens agafava el coll i ens estrangulava (p. 239). 

Que els polítics juguessin amb una ficció no vol dir que la resposta multitudinària d’aquells dies, que va posar contra les cordes l’Estat, no fos ben real. Recordem que Jordi Amat és un simple observador, segons ens diu ell mateix, però l’any 2019 devia estar mirant cap a una altra banda, perquè tot i que a la contraportada del llibre apareixen «les protestes d’Urquinaona de Jordi Borràs», s’ha de dir que el llibre La revolta catalana (ni cap altre de l’autor) no apareix a la bibliografia citada i ni tan sols no m’ha semblat trobar-ne cap rastre en tot el seu llibre. Per tot això, tant hi fa que Amat proclami que no ha d’haver-hi «un imaginari on s’oculten i es neutralitzen els conflictes» (p. 136), o que cal «repensar-se per superar l’ortodòxia. Això és cultura» (p. 236), perquè per ell l’ortodòxia deu ser precisament dir les coses pel seu nom i, superar-la, fer veure que el conflicte nacional és cosa d’il·lusos o mistificadors. 

Arribats a aquest punt, també he de dir que per creure tot el que diu Amat en el seu llibre trobo que és necessari tenir el sentit crític suspès de fa molt de temps. És possible que aquest sigui el principal motiu pel qual el llibre encara apareix a la llista dels més venuts. Si Amat encara escrivís bé, podríem fins i tot fer-ne una defensa a l’estil de Gòrgias de Leontinos, però em temo que ni tan sols en això no podríem ser gaire benèvols, perquè totes les reflexions apareixen amanides amb aquest estil de novel·la barata a què Amat ja ens té força acostumats, com vam poder comprovar a la seva biografia sobre Gabriel Ferrater, i que es basa en la repetició i la manca absoluta d’idees expressives. Les batalles de Barcelona sembla un llibre escrit per arribar a gent que no llegeix. Sovint, Amat procedirà amb un relat escrit amb frases curtes i amb una preocupant absència de verbs conjugats o de connectors, com si volgués imprimir una certa velocitat al seu discurs.

També és cert que, com a mínim, en oracions curtes Amat no perd mai el fil i, així, tampoc no ens el fa perdre a nosaltres, que és el que acostuma a passar quan fa anar algún incís o alguna subordinada una mica rocambolesca. Però això no és tot: Amat també utilitzarà expressions redundants, com ara «formigueig humà d’homes i dones» (p. 242), o caurà en repeticions escolars com ara «l’elecció del pregoner va generar una agra polèmica a les xarxes. El pregoner era l’escriptor Pérez Andújar, que tanta sàtira havia fet del Procés a les xarxes» (p. 218), o anirà esquitxant-nos amb onomatopeies una mica absurdes com ara «però aquí, rac, rac, rac» (p. 204) per indicar silenci o «el 15 de setembre, pum, Lehman Brothers, mentre al CCCB es podia veure una exposició» (p. 205) per indicar un succés precipitat, o confondrà el pronom feble de tercera persona del plural del complement indirecte amb el del complement directe, com a «una morena i una rossa pugen al taxi que els du a la casa d’uns parents llunyans» (p. 200), no sabrà que en català no es diu «arrel de» (p. 125) sinó «arran de», ens oferirà arguments tan irrebatibles com que «si [Sergi] Pàmies té raó, i tractant-se d’ell és molt plausible que en tingui, això podria explicar en part el fenomen editorial que va comportar el Procés» (p. 224), i tot un seguit de desmanegaments que tinc apuntadíssims però que m’estalvio per no avorrir més el lector. Tot això, no cal dir-ho, està amb plena consonància amb el que he explicat més amunt, per tal com el significat i la forma són dos aspectes que van sempre agafats de la maneta, i potser aquí caldria recordar que aquest llibre ha estat guardonat amb el V Premi Bones Lletres (!) d’Assaig humanístic amb un jurat format per Judit Carrera, Martí Domínguez, Marta Segarra, Margalida Tomàs i Borja de Riquer. 

III. El cant de Sant Pere                 

Però tornem a Guadalajara. Mentre el nostre escriptor relativament jove s’està fotent uns mescals de cal déu, salta la notícia: l’Ajuntament anuncia que crearà una beca per tal que un escriptor llatinoamericà vingui tres mesos a Barcelona i expliqui la ciutat. 80.000 pàfies ben bones. De sobte, tothom se sorprèn. Sembla que ni tan sols la comissària sabia que es faria un anunci com aquest. Vatua l’olla, quin merdam. Són bojos, aquests romans. Emosío engañado. El nostre escriptor de sobte se sent brut, utilitzat, estafat. És que hauria d’haver dit que no venia a Guadalajara? Ara ja no pot fer-ho, esclar, i pensa que si hagués dit que no, sempre hi hauria gent disposada a fer la feina bruta per ignorància o per malícia, que per al nostre escriptor relativament jove ve a ser una mica el mateix. Com quan tres escriptors van renunciar a escriure a El País per la seva línia editorial, recorda, i a la setmana següent el diari ja havia trobat tres substituts que els deixessin amb un pam de nas. Un dels substituts fins i tot tenia la barra de dir que els tres que es van autodescartar només ho feien per quedar bé! ¿Val la pena, doncs, dir el que un pensa, si resulta que qualsevol trepa et podrà torçar les intencions i a tothom se li’n fum el que facis o deixis de fer segons els teus propis principis? Agafa els diners i corre, que diu un dels seus directors de cinema preferits. Però no pot deixar de pensar-hi: potser haurien de fer un manifest en contra de la beca? Donar 80.000 euros a un llatinoamericà perquè en tres mesos ens expliqui la ciutat no deixa de participar d’aquesta lògica absurda segons la qual Barcelona és una marca i el que cal és promocionar-la i, a més a més, en castellà. Però veu que els seus companys no sembla que estiguin gaire disposats a fer res i ell tampoc no vol ser el cap de llança de res. Quan sent que un dels col·legues de la comitiva només encerta a pensar que la gent és una envejosa, i veu que és el mateix que acusava en privat els tres escriptors rebels d’El País de ser uns oportunistes, també se sent contrariat, perquè resulta que allò que la política pretenia fer, ho ha aconseguit fer per damunt del pensament: aquest pobre home, incapaç d’enfrontar-se a les seves pròpies contradiccions, se’ls ha convertit en un gos sense ni tan sols advertir-ho. Fins i tot troba que fa una mica cara de llebrer amb ulleres i que fa temps que va amb la cua entre cames. I el més cru: ells, tota la resta, també s’hi podrien tornar. La desídia el pren del tot: haver dit que no a Guadalajara no hagués servit de res. S’endú unes coneixences ben boniques, una bona estona portant la literatura catalana a Mèxic, i amb això en té, de moment, ben bé prou. Reaccionar contra aquesta mena de manipulacions polítiques demana un moviment en conjunt, perquè si no l’estranyesa dels altres, la sensació que els deixes amb els pixats al ventre, pararà el cop que els vulguis dedicar. Així que mentre els escriptors catalans facin com els polítics catalans, això és, mentre facin veure que res de tot això no va amb ells, ells!, que tant critiquen els polítics, el nostre escriptor relativament jove seguirà bevent mescal fins que se n’afarti. I fa ben fet. Potser quan pugi a l’avió de tornada, el nostre escriptor seguirà tenint alguns dubtes. Potser escriurà un article dient que la política contraprograma la literatura, i defensarà els actes organitzats a Guadalajara amb el punt just de sentimentalisme i celebració de la companyonia que requereixen aquests afers per esdevenir degudament permesos per la societat catalana, que es deleix precisament pel sentimentalisme, esclar, i pel simulacre d’una certa idea de companyonia. Sembla, però, que veu a temps que escriure un article com aquest no deixa de ser una manera més o menys encoberta de justificar-se, una manera més o menys reeixida de demanar permís amb el degut xantatge emocional operatiu, i això és una cosa que ell no vol fer de cap de les maneres, perquè sap que justificar-se és una manera de desviar l’atenció cap a les seves bones intencions, en comptes de posar al centre del debat el problema de la manipulació política que acaben de patir. Potser no escriurà res, i que els bombin a tots, i ja està. Si després de la ressaca encara té algunes preguntes a fer-se, i s’atreveix a respondre-se-les directament, sense subterfugis, encara que sigui només per a ell mateix, ja s’hi haurà guanyat una mica. Així, la propera vegada, quan vegi venir les corbates que li ofereixen l’atenció que tant de plaer li provoca, potser podrà preguntar-se si li estan fent un regal o bé és ell qui els ofrena el trofeu de la seva credibilitat literària.

____________________

* La fotografia de l’article és una modificació de la següent referència: MOLAS VIDAL, Marçal. Fons Marçal Molas. INSPAI. Diputació de Girona. Aquests en són els drets d’ús. 

• 1
  Refaig lleument les oracions perquè els anacoluts, la manca de preposicions i de connectors que oralment fa anar l’autor ens faria aquesta afirmació pràcticament incomprensible. Per comprovar que he conduït correctament les seves paraules (1:00-1:30): https://www.3cat.cat/3cat/jordi-amat-es-una-critica-cultural-sobre-com-sha-imaginat-la-ciutat-durant-els-ultims-50-anys/video/6372217/
• 2
  Avel·lí Artís-Gener, 556 Brigada Mixta, Barcelona: Proa, 1999, p. 91.
• 3
  Montserrat Roig, El temps de les cireres, Barcelona: Edicions 62, 2002.