Hi ha un dolor molt particular pels mons que desapareixen definitivament, un dolor profund que va molt més enllà de la nostàlgia. En la fi abrupta de l’esplendor cultural dels imperis o en la quasi desaparició d’una cultura per genocidis, colonialisme o desplaçaments forçosos (vegeu Zweig, Mann, Márai, Canetti, Tišma, Kertész, Rokhman, Achebe, etc.) hi ha una commoció pels esdeveniments traumàtics que hi han conduït, però també una angoixa per la demolició de construccions immenses, sovint acompanyada d’una necessitat de donar testimoni que pren la forma d’un rèquiem per a un castell esfondrat.

Quan, a banda de desaparèixer un món, també desapareix la llengua que el vehiculava, existeix, a més, una mena de solitud pròpia dels últims mohicans que ni tan sols tenen gaire clar a qui adreçar-se. Quan un escriptor fa literatura en una llengua en les últimes fases de l’extinció, a qui parla, exactament? Als vius o als morts? L’escriptor podria enfrontar-se a aquest desencaix tan desagradable, a aquest dolor, des de molts angles possibles. Des del resistencialisme heroic, des del fatalisme, des de l’humor, des de la nostàlgia o directament obviant-lo, fent veure que no passa res, circulin.

En aquest petit recorregut pel mal de llengua en la literatura que proposo —un recorregut personal sense cap voluntat de ser exhaustiu— veurem com sembla haver-hi tantes maneres d’enfrontar-se a aquest dolor com escriptors quedin per escriure’l. De la brutalitat crua de Bodon fins a la nostàlgia lluminosa de Bello.

Joan Bodon

Voldria arrencar el recorregut amb el llibre que primer em va despertar interès (despertar de la manera com una bufetada amb la mà oberta et pot despertar d’un somni). Parlo d’El llibre dels finals  (Club Editor, 2015) del novel·lista Joan Bodon, figura clau de la literatura occitana del segle XX. Es tracta d’una obra única en tant que, des d’una ficció realista, aborda directament la desaparició d’una llengua i posa aquest esdeveniment al centre del relat, com a protagonista. A la novel·la, un malalt terminal de càncer passa els últims dies a Clarmont d’Alvèrnia —capital d’una regió occitana ja totalment desoccitanitzada— i el mateix final del seu cos li serveix per parlar del final de la seva llengua i cultura, que tant havia lluitat per preservar. El narrador vagareja sense gaire direcció i conversa durant tota la novel·la amb personatges que, com ell, es troben als marges. Pastors remots, prostitutes i capellans heterodoxos l’agafen de la mà per acompanyar-lo al final del seu declivi sòrdid.

A través d’aquests passejos es va traçant una genealogia de la lluminosa història de la cultura occitana, però constantment el contrast amb la realitat ens va destruint cada racó esplendorós davant dels ulls. A cada passa ens va presentant tot el que algun dia havia estat per immediatament fer-nos mirar al voltant i veure que ha desaparegut sense possibilitat de salvació. Tot i parlar-nos des del present, doncs, la novel·la opera en dos plans temporals paral·lels que mai es troben, el present no es construeix com una continuació coherent del passat perquè s’hi ha trencat tota connexió.

Bodon no es talla, no té cap mena de tacte i no només no fa res per pal·liar el dolor de la pèrdua sinó que fixa la mirada allà on fa més mal i burxa d’una manera que fa angúnia de mirar. No escatima detalls sobre totes les meravelles que han de morir i, igual que per a la seva malaltia, el narrador no deixa entrar l’esperança per cap escletxa. El desengany i la desfeta són absoluts, amb la llengua i amb tot. Pàgina rere pàgina el desencantament és implacable i es van repassant tots els somnis que s’han trencat. Els somnis de joventut d’un autèntic renaixement occità, els somnis d’un món més just que han quedat marcits en una antiga comuna construïda sobre un aiguamoll.

Malgrat la contínua mirada al passat, però, Bodon no deixa mai que guanyi la nostàlgia. Al cap i a la fi, com diu Xuan Bello, «Això de la nostàlgia | és un misteri de raó: | mantenir trista l’ànima | i ben alegre el cor», i el narrador s’assegura prou de no deixar que el cor senti cap alegria. Cada vegada que sembla que en tindrà la temptació, Bodon fa una estrebada a la corretja per frenar-la. I amb aquesta severitat tan controlada aconsegueix mostrar-nos un dolor descarnat que té poc de nostàlgia i molt més de ràbia i de solitud, una solitud profunda i impotent, una solitud rabiosa que crida sense que ningú pugui sentir-la davant la indiferència general.

Aquell món va desaparèixer. Havia custodiat milers de paraules, en tenia el cap ple… ¿Qui les entén, aquestes paraules? No les cridaré pas al vent… Ningú no m’escolta, ni els pastors ni els savis, com si no parlés a ningú. […] Un enemic val un amic. Cadascú veu algú en l’altre. A mi, ningú no em veia. Tan sols recollia el menyspreu. Menys encara que el menyspreu, la indiferència sense honor. (p. 37)

Sol. Ben sol. Un món només per a tu. Una arna, un corc. Una eruga sola dins la poma. La poma morirà amb tu… (138)

Al món grisíssim de Bodon, la llengua no és un element més del paisatge que ha de desaparèixer sinó el pinyol que farà caure la resta. És la mort de la llengua la que arrossega amb ella un univers que sembla evaporar-se en l’últim alè del narrador, com una pel·lícula que li passa davant dels ulls. Trobadors, poetes i personatges històrics van passant a saludar, a sortir un últim cop a l’escenari. Quan tanquem l’última pàgina del llibre sembla que l’autor haurà mort i, amb ell, l’occità i tot el món que les seves paraules podien convocar.

El meu país se m’escapava. El cobria la boira grisa que s’estenia pels camps des de la ciutat (p. 53)

El cel, l’infern… ¿Només un darrer minut, com un llampec abans del no-res? (p. 90)

L’abandonament definitiu de l’esperança té una translació formal en un estil sec i escarit, com si ja no valgués la pena fer l’esforç. El narrador ja s’ha abandonat, no hi ha res a salvar i les frases curtes fan el fet. Sembla esgotat i només vol que tot acabi per deixar de patir («Resistir només ens farà patir més. Millor morir d’una vegada», diu a la pàgina 65), i Bodon ho transmet a la perfecció en les formes, en els colors, amb les passes lànguides per la ciutat. De fons, però, hi brilla l’amor profund a la llengua, i aquestes frases seques estan infusionades d’un lirisme poètic, ple de metàfores i petites faules que són com contes dins de contes i que confereixen a la novel·la un matís agredolç (i potser encara més dolorós).

Resulta inevitable traçar paral·lelismes entre el narrador de l’obra i l’autor. Com ell, Bodon havia cregut en la possibilitat d’un futur per a l’occità, que va acabar abandonant del tot havent recorregut en el lapse d’una vida l’itinerari complet del desengany. De fet, com s’explica al pròleg, va passar els últims dies lluny d’Occitània i no va transmetre l’occità als fills, potser per evitar transmetre de retruc el dolor de la pèrdua, com una malaltia genètica que morís amb ell. Alhora, malgrat tot, Bodon va continuar escrivint en occità després d’aquesta novel·la, incloent-hi una de les seves obres més celebrades, Catoia l’enfarinat. Publicada en català per Club Editor el 2009, Bodon hi narra també el final d’una comunitat que va minoritzant-se fins a la desaparició, en aquest cas el d’una curiosa secta catòlica irredempta.

Alguns han vist en aquesta novel·la un tractament indirecte de la desaparició de l’occità a través de l’ostracisme de Catoia, tot i que l’occitanista Artur Quintana considera febles les evidències d’aquesta relació al pròleg de l’edició catalana. Sigui o no una al·legoria lingüística, Catoia l’enfarinat ens mostra una mena de dolor molt semblant al del Llibre dels finals, una solitud crepuscular tristíssima, una llum que s’apaga i que Bodon té un gran talent per plasmar.

Joan-Lluís Lluís

Aquesta ferida exposada tan obertament per Bodon és en canvi amagada a l’obra del seu traductor al català, Joan-Lluís Lluís (qui, a més, en signa un gran pròleg).A El dia de l’ós (La Magrana, 2004) la llengua hi és només enterrada, en una Prats de Molló feta de silencis. Els seus habitants s’han resignat a la dominació francesa i viuen amb preocupació la tornada de l’ós que, vol la llegenda, anunciaria la retirada dels francesos després de segles. Lluny de trobar-hi motius per a l’esperança, el presagi de recuperar la identitat perduda plana al poble com una amenaça temible. Les úniques a parlar obertament sobre la llengua són precisament dues dones repudiades per la comunitat: Bernadette, desterrada a Barcelona per un escàndol públic temps enrere, i la seva mare, que se suïcida després d’anys de bogeria. Quan torna a Prats per enterrar la mare, Bernadette suma a la mala reputació encara un element d’alarma: després de viure a Barcelona és l’única que parla la llengua d’abans, algú que, com l’os, té la capacitat de reobrir les ferides aparentment cicatritzades de fa temps.

Una part de la bogeria de la mare es manifesta en furibundes actituds contra l’ocupació francesa, que en un poble tan rendit que ni tan sols n’és conscient només es poden interpretar d’aquesta manera: com un accés inexplicable de follia. Lluís teixeix a la novel·la una atemporalitat difusa que barreja el present amb l’inici de la dominació sense delimitar-ne bé les fronteres i que funciona molt bé per pouar un dolor que el temps ha convertit en una foscor atàvica sense forma. Encara que el poble es cregui pacificat, lliure del trauma, la mare boja de Bernadette parla des del fons dels segles per recordar-los-el, per somatitzar-lo. L’esclat d’aquesta resistència revela que aquell dolor sempre hi havia estat, per molt que se l’enterrés. La mare, a més, ens en parla des d’un nou angle: no només la pèrdua és dolorosa, sinó que la nova identitat no acaba d’encaixar i el poble resta suspès en una desagradable terra de ningú, desencavalcat; volent ser del tot francesos, saben que mai seran prou bons francesos perquè porten a dins el pecat original.

Cada llengua és una casa, un mas amb corral i camps… Però nosaltres vivim al forat pudent… Tancats a la latrina perquè hem perdut tota la resta… I sem feliços quan ens deixen entrar al mas veí…Encara que hi portem la nostra pudor… I que ens obliguin a netejar-nos les soles de les sabates… Quan ja no tindrem res, ni les parets ni el racó per anar de ventre, haurem de continuar netejant-nos les soles… Perquè no ens creuran mai si diem que ja sem com ells… (p. 33)

En comptes de lamentar-se o furgar directament a la ferida, Joan-Lluís Lluís porta Prats de Molló a teràpia i és capaç de fer aflorar els traumes amb un parell de preguntes aparentment innocents. Això sí, amb una gran diferència de matís en el context respecte a Bodon: tot i la pèrdua lingüística a la Catalunya del Nord, el trauma queda atenuat pels veïns del sud, que no han perdut la llengua. Lluís pot aferrar-se a un salvavides que no existeix per a Bodon, i això li dona més marge per a l’esperança. ¹A Els invisibles (L’Avenç, 2020), Joan-Lluís Lluís escriu una espècie d’autobiografia lingüística en què parla de la seva voluntat de ser baula, de deixar que el travessi «un riu de mil anys», un plantejament del tot diferent del punt final de Bodon.

• 1
  A Els invisibles (L’Avenç, 2020), Joan-Lluís Lluís escriu una espècie d’autobiografia lingüística en què parla de la seva voluntat de ser baula, de deixar que el travessi «un riu de mil anys», un plantejament del tot diferent del punt final de Bodon.