Revista Digital de Crítica Literària
Als antípodes del comiat brutal de Bodon o el trauma soterrat de Lluís hi trobem An Béal Bocht,1 No traduïda encara al català, jo l’he llegida en la traducció directa del gaèlic a l’espanyol d’Antonio Rivero Taravillo (La boca pobre, Nórdica Libros 2008). En endavant, els fragments citats seran traduccions indirectes de l’espanyol. una sàtira inclassificable del modernista irlandès Flann O’Brien2Flann O’Brien és el nom de ploma de Brian O’Nolan/Brian Ó Nualláin, tot i que va firmar moltes de les seves columnes i la novel·la en gaèlic que ressenyo com a Myles na gCopaleen. publicada el 1941. En les dècades anteriors a la publicació, el republicanisme irlandès havia promogut la revitalització del gaèlic amb estratègies que O’Brien criticava sovint en les seves columnes periodístiques per considerar-les contraproduents i essencialistes. La novel·la ens mostra com les pulsions ressuscitadores de la llengua des d’aquestes posicions abrandades en folkloritzen els parlants i els empresonen en un estereotip romàntic de què no poden escapar. Sembla que els polítics neogaèlics els vulguin pobres i miserables: com més pobres i miserables més autèntics i més propers a l’ideal de gaelicitat que defensen políticament.
El fervor revitalitzador provinent de Dublín es manifestava també en la literatura en gaèlic que es promovia, una literatura pintoresquista que retratava melodramàticament les vides desgraciades de les regions remotes on pervivia la llengua. Es tracta d’una literatura que no va adreçada necessàriament als propis gaèlics ni vol dialogar amb altres literatures (o amb la pròpia i rica tradició literària en gaèlic que O’Brien coneixia tan bé) sinó que està promoguda3 Que es promogués aquest tipus de literatura i s’edités de certa manera, incloent la censura, no implica que els escriptors la concebessin deslligada de la tradició i els parlants. De fet, malgrat fer-ne una sàtira, sembla que O’Brien era admirador de les obres que parodiava com An t-Oileánach de Tomás Ó’Criomhthain (Borg R., Fagan P. , & Huber W. (2014). Flann O’Brien: Contesting Legacies. Cork: Cork University Press) i que la seva diana eren els mecanismes d’un sistema literari altament polititzat. principalment com a aparador de la llengua per als qui han d’esdevenir nous adeptes d’una religió político-lingüística.
Davant d’aquesta situació O’Brien construeix, a la comarca fictícia de Corca Dorcha, una biografia paròdica que recull tots aquests clixés i els exagera en una comèdia grotesca escrita en una llengua ampul·losa, formulària, plena de convencions absurdes i artificioses. Així, a Corca Dorcha sempre hi plou, tothom és miserable i curt d’enteniment, la frontera entre els parlants de gaèlic i els porcs és més aviat difusa, i tots els habitants estan condemnats a ser pobres per sempre, ja que així ho determina un destí fatal.
La seva brutal caricatura dels gaèlics, però, no és un dard adreçat als propis parlants sinó a les forces externes que els han portat a l’apocalipsi lingüística – tant el colonialisme que encarna el mestre d’escola que canvia el nom de tots els nens gaèlics a James O’Donnell com als gaeilgeoirí (gaelicistes) de ciutat que els volen preservar com a animals de zoològic. Dues forces oposades de què O’Brien en ressalta les semblances: les dues menystenen els parlants, els posen en un sac uniformitzador i aspiren a controlar-los externament per als seus propis interessos.
Malgrat el to marcadament humorístic, la novel·la es va tornant com més va més tètrica. Si bé al principi riem amb la caricatura folklòrica, cada vegada les escenes resulten més asfixiants. O’Brien no posa el focus en el dolor de la pèrdua però indirectament ens retrata la presó en què viuen els parlants, sempre sota l’atenta mirada condescendent i castradora dels gaelicistes i sotmesos a la violència colonial. Enmig de converses sobre la fi, resulta que no acaben de morir, i els últims parlants autèntics es troben atrapats en un espai liminal, en una metallengua que serveix només per parlar de la pròpia mort de la llengua.
De res serveix saber gaèlic si el fem servir per conversar sobre coses que no són gaèliques […] No hi ha res al món de tan bell i tan gaèlic com els autèntics gaèlics autènticament gaèlics que parlen en autèntic i gaèlic gaèlic sobre la gaèlica llengua gaèlica (p75)
Aquesta metallengua entronca amb la visió d’O’Brien sobre el futur de l’irlandès. L’escriptor defensava una desvinculació del gaèlic de la funció que li volien donar els polítics com a mer vehicle de l’ànima irlandesa.4 Markus, R., (2018) “The Prison of Language: Brian O’Nolan, An Béal Bocht, and Language Determinism”, The Parish Review: Journal of Flann O’Brien Studies 4(1), 40-52. Proposava, en canvi, que el futur de la llengua passava necessàriament per deixar-la desenvolupar-se de manera més orgànica en tots els contextos, i quan ell mateix escriu An Béal Bocht (la seva única novel·la en irlandès) està obrint noves vies en la literatura en gaèlic que exploren el modernisme i la paròdia.
És interessant com l’estereotip del que és autèntic determinat des de fora esdevé també una pèrdua dolorosa. Obligats per sobreviure materialment a donar als gaelicistes el que volen, acaben perdent també la seva autèntica identitat i llengua, que es difuminen en construccions asèptiques alienes als parlants. En ocasió d’una festa gaèlica organitzada a Corca Dorcha per satisfer els gaelicistes a tall de Bienvenido Mr Marshall, els gaèlics van morint d’esgotament parlant, ballant o escoltant per complaure els suposats revitalitzadors lingüístics (moren, això sí, molt gaèlicament).
Enmig de la paròdia, O’Brien retrata una gran desolació humana, aspecte que considero nuclear en la novel·la però que part de la crítica obvia. La majoria d’articles acadèmics i periodístics que he consultat llegeixen l’obra com una mera paròdia antinacionalista, com un divertimento literari que serveix a l’autor per desplegar una crítica política, però sense atorgar gaire importància a la desesperança de les vides que ens narra. O’Brien fa una cosa tan estranya, formalment tan novedosa i alhora tan marcadament política que és temptador fixar-nos en el dit i no en la lluna. Pocs posen a més de relleu la relació del propi O’Brien amb la llengua: tot i no ser-ne un parlant del tot nadiu, l’havia apresa a casa, n’havia estudiat a fons la literatura a la universitat, l’havia feta servir per escriure nombrosos articles periodístics i una novel·la i, el més important, volia empènyer-la al futur. La desolació dels habitants de Corca Dorcha, la presó en què viuen, és també la seva, la presó d’una Irlanda paralitzada incapaç de processar el passat i encarar el futur. Com diu Fintan O’Toole5 O’Toole, F., (2011) “The fantastic Flann O’Brien”. The Irish Times (https://www.irishtimes.com/culture/books/the-fantastic-flann-o-brien-1.611390?utm) en un article, O’Brien podria haver estat una figura clau a la Irlanda nacionalista, la síntesi perfecta entre l’anglès i el gaèlic, entre el món antic i l’avantguarda modernista, però va acabar als marges, perdut i alcoholitzat, tan atrapat en una desolació moribunda com els seus personatges.
Arribem ja al final del recorregut i és moment de confessar que l’ordre de presentació de les obres no respon a la cronologia, ni a l’atzar, sinó al fi més elevat de deixar entrar cada vegada més llum. Hem començat amb la desesperança de Bodon, hem seguit amb el trauma soterrat de Lluís, hem passat per la sàtira d’O’Brien i acabem amb la melangia lluminosa de Bello i la seva prosa prodigiosa capaç d’aixecar l’ànim més decaigut.
Com a representant asturià del recorregut, Bello ens parla des d’una llengua que històricament ha tingut molts menys parlants que les anteriors, amb una tradició literària molt més limitada; en una llengua que, a diferència de les altres, no ha viscut cap període d’esplendor en què gaudís d’un cert prestigi. Però justament des d’aquesta posició subalterna, Bello fa brillar l’orgull del trepitjat, que ha de trobar la pròpia llum perquè li és negada des de fora, i irradia més força que Bodon, Lluís i O’Brien junts. Això no vol dir que sigui ni un heroi ni un optimista; ben al contrari, accepta el fracàs però sap treure forces per glosar les gràcies del seu univers i de la llengua que el codifica.
A la seva Història universal de Paniceiros (Adesiara, 2008), Bello transita per un territori difús entre l’assaig i la ficció, entre el conte i l’article periodístic, per fer-nos partíceps de l’univers d’un poble de quaranta cases. Un poble que ens transporta arreu i acaba esdevenint el món sencer. Potser precisament per la indiferència històrica comentada abans, hi ha en Bello una pulsió testimonialista menys present en altres autors.
El meu avi, que va morir d’un càncer de pulmó, passà l’última temporada recordant coses que havien succeït molts anys enrere, ordenant els fets com si sabés que amb ell no se n’anava tan sols l’experiència d’un home a la terra: se n’anava la memòria d’un món (p169)
Bello vol, doncs, entre altres coses, deixar constància del valor universal del seu poble i la seva llengua, però defuig del tot el fred documentalisme folklòric que aspiraria a registrar la història en targetetes endreçades. No li interessa ni escriure un recull de llegendes locals ni confeccionar diccionaris de les paraules a punt d’esvanir-se, sinó que es proposa transcendir totes aquestes capes i destil·lar-ne una energia existencial profunda, alhora radicalment terrenal i còsmica, que és on rau el valor del que Bello vol preservar.
Hi ha llocs que convoquen estranyes forces. I hom se sent aferrat a ells amb un vincle d’eternitat, de reconeixement, de secreta veneració. És probable que aquesta energia tel·lúrica que surt de la terra es trobi només en el cor de l’home i que no hi hagi mai cap enginy mecànic que la pugui mesurar. (p70)
Per teixir un tapís que capturi aquesta transcendència, es va estirant d’un fil que ens lligui amb el passat: l’única manera de suportar el futur (p57). A Paniceiros s’hi respira tothora l’alè dels avantpassats, que es fa present com una companyia càlida. Mentre a Bodon el passat li pesava com una responsabilitat rígida que havia de carregar a l’esquena, Bello se’n serveix per recolzar-s’hi i avançar cap al futur. Aquesta mirada al passat és en ocasions nostàlgica, però no es tracta d’una nostàlgia buida i gratuïta, sinó d’una nostàlgia constructiva que l’ajuda a trobar sentit, que el connecta i el relliga al món, que el recalibra. Gràcies a la nostàlgia, doncs, tot el dolor troba un contrapès celebratori i alegre. Aquests avantpassats, que es fan a estones pràcticament corporis en el present, ens exposen directament el valor del seu llegat, sense càlculs ni intermediaris, i contrarresten l’angoixa per la pèrdua del llegat amb la felicitat per haver-lo rebut.
En paral·lel al vincle amb el passat, Paniceiros també s’eixampla en horitzonal amb referències contínues a indrets o literatura d’arreu que, mitjançant la vida de Bello, s’uneixen al poble. A banda de referències si es vol més canòniques, a l’artefacte literari de Bello s’hi troben antics textos irlandesos i gal·lesos, viatges a una Bretanya més o menys bretona, poetes gallecs i romanís i una gran relació amb Catalunya. Uns vincles, en definitiva, amb altres germans menyspreats que insuflen un ànim còmplice a la narració i amb qui cerca punts en comú, com si el trauma compartit fos una mica menys dolorós. Bodon era l’últim d’una estirp i caminava sol pels erms, i en canvi Bello camina acompanyat per darrere i pels costats, cercant una escalfor que alleugi el pes de la solitud.
De fons, all llarg de tot el text, anem descobrint una manera de mirar i d’enfrontar-se al món apartada del temps i de la practicitat i, per tot això, radicalment lliure. A l’actitud vital de Bello hi ressona una serena resistència anti-pragmàtica que aconsegueix mantenir un difícil equilibri: el de mirar la realitat sense enganyar-se però alhora evitar condemnar-se a l’heroisme amarg, fatalista. Així, racionalment dona per feta la derrota però les seves accions s’hi oposen per un principi de noblesa, independentment del resultat final, i potser també perquè la derrota coneguda és menys amarga (p91).
El fet que una llengua es mori, i aquest és el cas de la llengua que compartim asturians i lleonesos, és quelcom massa freqüent en aquest món nostre. Quan hom veu com s’esvaeixen dia a dia les paraules de la neu, podria enderiar-se a pensar que el que és natural és la fugacitat, la decadència. Rebel·lar-se contra aquesta caducitat no deixa de ser un coresforç ineficaç, si bé necessari i noble per més que el fracàs estigui assegurat per endavant. (p8)
[…] quan hom em va exigir que posés en funcionament els mecanismes de la intel·ligència pràctica per resoldre problemes reals, sempre hi vaig posar el somni i l’ideal com a mesures pal·liatives (p13)
La Història universal de Paniceiros convida, doncs, a deixar de banda els càlculs i donar-se al goig egoista de les causes perdudes, a la llibertat del que és inútil però bonic.6En alguns moments Paniceiros m’ha recordat la fantàstica Una màquina d’espavilar ocells de nit de Jordi Lara (Edicions de 1984, 2008) en què, referint-se al món de la sardana, diu: “Acceptaràs que aquell va ser el món que et va fer, un món de nàufrags feliços que no volen ser rescatats i entre els quals et trobes vulgues que no, un món que et va condemnar al goig egoista de les causes perdudes, a la llibertat del que és inútil però bonic” (p42). No amaga les dificultats de lluitar coneixent les poques possibilitats d’èxit, ni oculta el mal de llengua, però l’alleuja canviant el filtre tètric de la mort per un filtre que deixa entrar la joia per l’herència rebuda. De retruc, tots els qui el llegim rebem d’ell aquesta fortuna. La seva lluminositat ens fa còmplices, privilegiats marmessors d’un secret enlluernador.
Som ja al final del trajecte, i hem travessat les quatre estacions, però ha quedat un pòsit comú. I és que malgrat estar escrites des de contextos i punts de vista del tot allunyats, les obres ressenyades s’entenen bé entre elles, com el grup d’amics que en tot institut reuneix els pàries que no encaixen enlloc més. Viuen i pensen coses diferents però comparteixen un mateix dolor; cadascú el metabolitza com pot. Amagada o exposada, nostàlgica o irònica, conformista o crítica, l’angoixa pel castell a punt d’esfondrar-se (o ja esfondrat) resulta molt característica per als qui la compartim i sabem flairar-la. Una pèrdua col·lectiva que fa mal a nivell individual i que el fet de ser col·lectiva pot ajudar a alleujar-ne el dolor (vegi’s Bello) o, ben al contrari, pot fer encara més intens (vegi’s Bodon).
Després d’aquest petit viatge per Europa, i amb l’ajuda del sèrum revitalitzant de Bello, podem tornar a casa mig alleujats. Hem patit amb la desesperança agònica d’alguns personatges, sensibles com som els catalans al mal de llengua, però el nostre context és (de moment i malgrat tot) prou allunyat d’aquestes apocalipsis com perquè no ens arrosseguin del tot al seu inframón. Això sí, ens han inoculat el germen d’una incomoditat que potser ja hi era però quedava colgada entre discussions. Mentre parlem d’estadístiques, de polítiques, de dades, d’escoles, mentre ens arrenquem els ulls com bèsties ferides per discrepàncies sobre estratègies concretes i palpables, hi ha alguna cosa a dins que es remou i reclama ser mirada, que la voràgine ens fa córrer el risc d’oblidar. Per sort la literatura opera fora d’aquest pla pragmàtic i ens fa aturar, pair el nostre empatx de present i mirar als ulls aquest dolor que els nostres cosins menys afortunats ens expliquen com un presagi.
Hi ha un dolor molt particular pels mons que desapareixen definitivament, un dolor profund que va molt més enllà de la nostàlgia. En la fi abrupta de l’esplendor cultural dels imperis o en la quasi desaparició d’una cultura per genocidis, colonialisme o desplaçaments forçosos (vegeu Zweig, Mann, Márai, Canetti, Tišma, Kertész, Rokhman, Achebe, etc.) hi...
Llegeix-lo
